Literatura catalana contemporània

Pàgines del meu dietari – La indiferència cultural – Problemes dels escriptors mallorquins

Turmeda | 14 Octubre, 2017 23:37 | facebook.com

Pàgines del meu dietari (XIII) – La indiferència cultural – Problemes dels escriptors mallorquins -

La indiferència envers la literatura és proverbial a la terra inexistent. Em contà el fet un bon amic, n'Alexandre Arquer, excellent autor teatral que, cansat en constatar la manca d'atenció quant a la seva obra, un dia, quan li donaren una important distinció barcelonina, en arribar al poble -buit, desert a les tantes de la matinada-, per a desfogar-se anà a la plaça major i hi orinà ben a pler. Aquells conciutadans només li mereixen el més absolut menyspreu. -Hi vaig fruir com no et pots imaginar. Amb aquella compixada volia dir: "Vos podeu morir tots plegats, rucs, ignorants. No teniu ni un dit de cultura en el cap. Carabassots. Muntanya de serradís. Jo, l'insigne Alexandre Arquer, vos bateig per analfabets, per no tenir res més dins el vostre migrat enteniment que un feix de bitllets de banc. Si vosaltres vos en foteu del teatre, de la cultura, del que hi pugui existir de sensible i bell en aquesta terra, sapigueu que jo m'orín en cortons, xalets, arracades d'or i penjarolls, i en les polseres que passejau per donar enveja al veïnat. I, en prova del que pens, sign, així, amb la meva pixarada, el present document a la plaça del poble". (Miquel López Crespí)


Passen els dies i no reb cap carta. Necessit saber prest si m'han concedit el permís. Encara he d'anar a parlar amb la impremta per a fer la invitació. La tarja és una despesa que sovint crea insalvables problemes a escriptors amb pocs mitjans econòmics. Una qüestió que no preocupa els rics, el sector que es paga l'edició, però que pot costar un mes de dinar de pa amb oli als altres. Ja m'enteneu: en aquells que no provenen de ràncies famílies que guanyaren la guerra o s'enriquiren a costa d'explotar generacions i generacions de pagesos. Quan es tracta d'ajudar un d'aquests autors, l'editor fa el despistat: no vol pagar res; promet -molt confusament, com si es tractàs d'alguna cosa en què no té cap obligació d'implicar-se- que el dia assenyalat hi haurà llibres abastament. Insinua misteriosos i mai prou explicats contactes amb la premsa que poden ajudar -qui sap!- a no haver de fer tantes targes.

A les presentació hi va poca gent. Sense xampany a roure i suculents entrepans -millor si es fa córrer que hi haurà caviar, salmó, cranc rus- no hi van ni els amics del novellista o el poeta! No és una exageració!

La indiferència envers la literatura és proverbial a la terra inexistent. Em contà el fet un bon amic, n'Alexandre Arquer, excellent autor teatral que, cansat en constatar la manca d'atenció quant a la seva obra, un dia, quan li donaren una important distinció barcelonina, en arribar al poble -buit, desert a les tantes de la matinada-, per a desfogar-se anà a la plaça major i hi orinà ben a pler. Aquells conciutadans només li mereixen el més absolut menyspreu.

-Hi vaig fruir com no et pots imaginar. Amb aquella compixada volia dir: "Vos podeu morir tots plegats, rucs, ignorants. No teniu ni un dit de cultura en el cap. Carabassots. Muntanya de serradís. Jo, l'insigne Alexandre Arquer, vos bateig per analfabets, per no tenir res més dins el vostre migrat enteniment que un feix de bitllets de banc. Si vosaltres vos en foteu del teatre, de la cultura, del que hi pugui existir de sensible i bell en aquesta terra, sapigueu que jo m'orín en cortons, xalets, arracades d'or i penjarolls, i en les polseres que passejau per donar enveja al veïnat. I, en prova del que pens, sign, així, amb la meva pixarada, el present document a la plaça del poble".

Se'n reia de la feta, n'Alexandre. Encara ho conta, quan ens trobam per les festes de Sant Antoni, després d'haver-nos empassolat mitja ampolla de cassalla. Els guàrdies que estaven de servici aquella nit en el portal de l'Ajuntament, veieren el girigall, però, mig adormits, cregueren convenient no fer gens d'enrenou. Al cap i a la fi, pitjors eren els infants que sovint feien el mateix dins l'església, pintant, per a més inri, obscenitats en els confessionaris i en les capelles més obscures del temple.

No fa gaire hi hauria hagut una reunió secreta entre el batle -cap local de Falange-, el rector i els municipals encarregats de vigilar les bestieses de la joventut, que, per desgràcia, era cada vegada més bàrbara i salvatge. Els munts d'excrements trobats davant la porta del sacerdot, la destrucció, en el local del Frente de Juventudes, de tots els retrats de Franco i José Antonio, així ho palesaven. Si no s'hi posava ordre, detenien alguns descarriats -vés a saber si fills o néts d'alguns d'aquells esquerrans que, per bé de la pàtria, s'hagueren d'afusellar en el trenta-sis-, podien seguir el mateix camí, la mateixa sendera envers el desordre, el just càstig, qui sap si el garrot vil.

Per als policies encarregats de mantenir la tranquillitat dels veïnats, una pixarada no era problema. No es dignaren a detenir-lo; el deixaren fer. En el fons, malgrat la desgràcia que significa ser escriptor, era una "glòria" provincial: sovint sortia en els diaris al costat de destacades personalitats (abans, responsables de l'administració franquista; en l'actualitat, polítics de la democràcia).

Memorable, l'acció del nostre amic! N'Alexandre la serva en la memòria com el fet més important de la seva existència. Demostració especial d'una ferma capacitat de rebellió: la sublevació de l'esperit d'un artista lliure com ell contra la mediocritat regnant. Invicta oposició de principis al vulgar materialisme pagès que, a part del preu del quilo dels albercocs, no en vol saber res de cabòries intellectuals.


Tornem a la presentació, a les mentides i burdes justificacions de l'editor. Qui el pot creure? Se sap que, dels quinze o vint exemplars que li corresponen a l'autor, només en dóna cinc o sis. Justifica tan evident malifeta dient que ell mateix fa la promoció i per tant l'escriptor no s'ha de molestar enviant llibres als mitjans de comunicació. Tan sols li brillen els ulls en veure diners damunt la taula. Seria capaç d'editar qualsevol absurditat per tal d'obtenir guanys: el Mein Kampf de Hitler, la història de l'escarabat merder si ve de cas. Ha trobat una mina en l'edició de les tesines de final de carrera d'alguns dels nostres milers de professors. Els convenç de la importància cabdal de tenir tan valuosa aportació editada o del que significa afegir un nou títol al curriculum. Les institucions -totes!- solen ser generoses amb les edicions que fan referència a la història de les Illes. Inflat amb aquesta petita part de la plusvàlua generada pel turisme, el pressupost per a publicacions s'ha incrementat fins a límits insospitables. No tan sols hi ha el meu editor, podeu imaginar! Atrets per la possibilitat de fer negoci sense que existeixi ni remotament la possibilitat de la fallida, multitud d'ensenyants en atur, o fins i tot catedràtics que troben que guanyen poc a l'escola o l'institut, han muntat segells editorials i els trobes a tota hora presentat projectes d'edició en els departaments de cultura de qualsevol ajuntament, govern, universitat, banca o caixa d'estalvis illenques. Així, seguint aquesta moda tan lucrativa de pidolar subvencions, el meu editor -i tots els altres que han sorgit com a bolets després de la pluja- s'ha especialitzat a treure al mercat tesines referents al garrofer mallorquí, al ca de bou, a l'aubercoc autòcton, al sexe a traves dels segles (qüestió d'indubtable interès, ningú no ho negarà!)... quin aspecte no han tocat en les seves obres els milers d'educadors que han sortit de les moderníssimes aules universitàries que tenim a la carretera de Valldemossa! Les colleccions de novella, de teatre i de poesia, són, sens dubte, el subproducte de les dedicades a la nostra història.

No cal dir que, tenint sempre el guany dins el cap, poc li importa a Antoni Busquets -que aquest és el seu nom- una autèntica troballa cultural: descobrir un escriptor de veritat entre el munt d'originals que li arriben cada dia al despatx. Les quartilles que quan era estudiant hagi pogut escriure l'home o l'allota acabats de graduar-se, i que religiosament han abonat l'edició del treball per a obtenir el doctorat, tendran tota la prioritat del món! En Busquets fa miracles en el món de la creació literària. Té, a les golfes del negoci, un seguit d'estudiants sense feina -llicenciats en Filologia Catalana, més que res- que, per un mòdic dispendi, corregeixen i milloren els terrorífics originals -faltes d'ortografia i sintaxi, redacció malgirbada, errors històrics, desbarats metodològics- que -previ pagament, no en mancaria d'altra!- ha d'editar en Busquets.

Si li han pagat generosament, de seguida trobarà alguna subvenció -sempre té les darreres disposicions oficials a l'abast de la mà- per a editar igualment aquells versos primerencs, les esburbades narracions -simple refrit de Borges o Kafka- de l'eminent doctor que tothom havia rebutjat. I qui -tots som humans!-, davant un llibre ben editat, acuradament corregit, no troba -en veure les seves idees en lletres d'impremta- que és un nou Ramon Llull reencarnat? Bastarà, un poc més endavant, que els amics -escriptors frustrats que treballen en els suplements de cultura dels diaris locals- parlin bé de l'inesperat "descobriment" literari perquè nous Llomparts, Villalongues i Blais Bonets ocupin els espais informatius de premsa, ràdio i televisió. Una roda immensa es posa en marxa: subvenció, crítics amics, falses lloances... No hi ha cap mesura, cap vergonya. L'ètica que imaginàvem que regnava per aquests indrets, fa figa, desapareix engolida pel muntatge comercial, el barroer amiguisme que campa pel món de la ploma.

Des de quina perspectiva albirar la veritat enmig de tan gran i evident prostitució intellectual, tanta misèria personal i collectiva? Com es podrà, en aquesta situació de veritable indigència cultural, reconèixer l'autèntic creador? Difícil papereta per al lector que no vulgui que li donin moix per llebre.

Així i tot, partint d'aquesta situació de privilegi -editar sense cap possibilitat de fallida comercial- n'Antoni Busquets sempre protesta; mai no està content. Maleeix el trenta-cinc per cent que es queda la institució on hem de fer la presentació. Es queixa del cinquanta per cent que ha de donar als distribuïdors. Sospira, com si estàs sotmès a un robatori continuat, pel deu per cent de drets d'autor que, per llei, està oblidat a pagar. No està conforme amb res. Em costà una feinada convèncer-lo que m'havia de signar el contracte d'edició. Considera un absurd haver de legalitzar documents semblants. Explica que "coarten la llibertat". Teoritza de forma contínua tot dient que les activitats artístiques -i considera la literatura una de les màximes expressions de la bogeria humana- no haurien de caure en materialismes vulgars i barroers: registre de documents, discussió de tants per cent, drets d'autor, terminis en els quals s'han de fer efectius els ingressos, control de les successives edicions... Pensa -i ho creu ben sincerament- que semblants precisions legals són entrebancs burocràtics que dificulten la creativitat humana. Simple bolxevisme heretat de la fracassada Revolució Soviètica. Manté, davant qui el vulgui escoltar, la peregrina idea que, pel que fa als escriptors, només haurien de cobrar els que donen beneficis. Els altres, sens dubte, s'haurien de pagar ells mateixos l'edició (com ja comença a ser costum aquests darrers temps). Ho diu ben convençut, com si la salvació de la cultura depengués de seguir les seves instruccions. Pens que ha sortit un bon deixeble d'en Lara! No hi ha manera de concretar el nombre d'exemplars que m'ha de tenir preparats per al dia de la presentació. Cada volum que ha de lliurar a l'autor o a la premsa -per fer-ne la promoció adequada- és com si li tallassin una mà. Li importa molt poc la difusió de la literatura mallorquina: vol vendre; només vol comprovar que les existències del magatzem davallen, es buiden els prestatges. Viu convençut que perd el temps editant novelles. Creu a ulls clucs que faria millor posant una botiga de souvenirs (castanyoles, pepones, licors, articles de plàstic per a excursions i platja) a s'Arenal. Sospira imaginant els guanys de propietaris d'hotels i botiguers.

-M'hauria d'haver dedicat al negoci immobiliari; a la venda de cases i terrenys als alemanys -diu a qualsevol hora i qualsevol moment, pensant en els milers i milers de milions que hauria pogut fer amb les comissions.

-)I Mallorca, la terra dels teus pares, dels padrins?... )No et sap greu aquesta destrucció absoluta que pateix?

En Busquets em mira com si hagués tornat boig. Per un moments tenc por que truqui al manicomi i faci venir els infermers per a internar-me.


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb