Literatura catalana contemporània

Sa Pobla i els esclaus de Franco (els presoners republicans del Batallón de Trabajadores 153) – Recordant el pare

Turmeda | 03 Desembre, 2017 20:26 | facebook.com

Sa Pobla i els esclaus de Franco (els presoners republicans del Batallón de Trabajadores 153) – Recordant el pare -


Et veig encara pintant, al sostre, movent amb suavitat el pinzell, acabant la marina o la natura morta que el veí t´ha comanat. La mare cus el vestit que la germana ha d´estrenar per les festes de Sant Jaume amb l´antiga Singer. És un dia de finals dels ants quaranta? La meva memòria s´ha tornat imprecisa amb el pas del temps. Aleshores, per a un infant com jo, la casa era inabastable, infinita. Cambres i passadissos esdevenien grans, laberíntics, amb sòtils altíssims i portes immenses. El jardí era una selva poblada de curiosos llargandaixos, la meva tortuga, les aranyes afamegades a les quals alimentava amb les mosques caçades amb els meus amics, els enfonys a la terra on, en capses d´alumini, guardava les meves baldufes, les bolles de fang, el dibuix que m`havia donat una veïna de la meva edat de la qual em sentia enamorat. (Miquel López Crespí)


Tot plegat, l’ambient del carrer, la presència omnipotent dels vencedors, el posat altiu dels falangistes i els cacics... com si la guerra no hagués finit encara. Tu mateix no parlaves gaire. Només ara m´adon que vivies immers en els teus records i que, per damunt de tot, havies prioritzat la lluita per la supervivència familiar, treure endavant la casa, conformant-te a fer arribar alguns diners, pocs, perquè no en teníem, a les vídues per la repressió del teu poble. Què més podies fer en aquell ambient opressiu de la postguerra? Tanmateix, els crits guturals del “parte” per la ràdio, el posat dels vençuts al poble, la mirada perduda d’aquells que havien tengut familiars morts i represaliats, ho omplien tot. Et veig encara pintant, al sostre, movent amb suavitat el pinzell, acabant la marina o la natura morta que el veí t´ha comanat. La mare cus el vestit que la germana ha d´estrenar per les festes de Sant Jaume amb l´antiga Singer. És un dia de finals dels ants quaranta? La meva memòria s´ha tornat imprecisa amb el pas del temps. Aleshores, per a un infant com jo, la casa era inabastable, infinita. Cambres i passadissos esdevenien grans, laberíntics, amb sòtils altíssims i portes immenses. El jardí era una selva poblada de curiosos llargandaixos, la meva tortuga, les aranyes afamegades a les quals alimentava amb les mosques caçades amb els meus amics, els enfonys a la terra on, en capses d´alumini, guardava les meves baldufes, les bolles de fang, el dibuix que m`havia donat una veïna de la meva edat de la qual em sentia enamorat.

Els amors dels nou anys! Cercar el contacte amb la pell de l’amiga, sentir-te enrampat per dins, no rentar-te el braç durant dies a fi de preservar la imaginària màgia d´aquell contacte furtiu. Un bosc on em perdia durant hores i hores, talment fos un explorador de les històries que em contava l´oncle quan, a les nit d´hivern, em feia seure damunt els genolls i les seves cames eren el cavall salvatge que em portava als increïbles universos de fantasia que sabia bastir per a tenir-me entretenit. Em record jugant amb els meus soldadets de plom, amoïnat perquè alguns, els més valents, sens dubte, van coixos, resultat d´alguna batalla amb el soldats dels amics. És una horabaixa molt tanquil·la, sense gent pels carrers. La calina del dia va desapareixent a poc a poc. Manquen un parell d´hores perquè la gent surti a la fresca i parli de la feina del dia, del preu de la patata, dels problemes del racionament, de la manca de sucre i cafè de qualitat. La suau brisa que arriba de la mar agita les cordines de la sala on jug. M’adon que em fites des de la distància, talment jo fos un salvavides, l´autèntic sentit de la teva existència. Mires la mare que continua cosint, tal·larejant una antiga cançó pagesa. M´arriba, penetrant, la flaire del pa acabat de coure, del forn del costat. De sobte, cessa la música de la ràdio, el tango de Gardel que sonava, melangiós, per les habitacions del gran casal del avis on hem anat a viure i, com el dimoni que surt pel carrers del poble el dia de sant Antoni, la veu gutural i agra d´un locutor de la grisa postguerra comença a parlar de Franco i José Antonio, de Queipo de Llano i del general Varela. Com si les despulles plenes de cucs que un dia vaig veure a la fossa comuna del cementiri s´haguessin aixecat i, portant en la mà l´espasa, la destral, entrassin a la classe de la meva escola tallant el cap a tots els meus amics i companys. M´adon que tenc por i, instintivament, corr a refugiar-me al costat de la mare que em mira estranyada, sense saber el que em succeeix. Sé que tremol de cap a peus i n’ignor els motius. Vull recuperar els meus soldadets de plom, que han quedat abandonats al passadís, a mercè dels fantasmes que han ocupat les cambres de la casa. Tot tremola i el cap em fa voltes. Arreu, procedents de l´altaveu de la ràdio, d´un món de tenebror infinita, del foc que hi deu haver als inferns, dominant el silenci de l´horabaixa, com si volguessin matar el pare i la mare, els crits que em foraden les orelles i em travessen el cos, com un punyal ben esmolat: ¡Caídos por Dios y por España! ¡Presentes! Caídos por Dios y por España! ¡Presentes! Caídos por Dios y por España! ¡Presentes! ¡Viva Franco! ¡Arriba España!

Era el moment què t´aixecaves i, amb un moviment precís i amb ràbia continguda, canviaves d´emissora cercant música, qualsevol tipus de música que ens fes oblidar el malson.

El que de jove vaig aprendre del comportament dels vençuts, dels antics presoners del camp que havien quedat a viure al poble, era la ferma manera de servar la dignitat. La dignitat dels vençuts! Mai no et vaig veure anar al darrere dels senyors o mirar al terra, com si el viure fos una forma diària de demanar perdó als poderosos. Si et cridaven per a fer una feina, la feies amb tota la professionalitat de què eres capaç. Però mai vaig notar en la teva manera de ser ni en la dels oncles la renúncia a ser el que la història us havia fet. El dolor us havia fet de marbre, us havia tallat en bronze, a destralada d´esforç i sacrifici, bastint el momument etern a la fe en les possibilitats de redreçament de la humanitat.


De la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí Els crepuscles més pàl·lids, Preemi de Narrativa Alexandre Ballester.


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb