Literatura catalana contemporània

Josep Melià, Cristina Ros, Miquel López Crespí i el llibre Els Mallorquins

Turmeda | 17 Desembre, 2017 12:17 | facebook.com

‘Els mallorquins’ de Josep Melià, 50 anys després - L’intel·lectual va fer el llibre per despertar la consciència de país i, tot i les repercussions, en lamentà el fracàs -


Per CRISTINA ROS


Ho solia dir sense empegueir-se’n. Josep Melià (Artà, 1939 - Alcúdia, 2000) confessava sovint que la principal motivació que hi havia darrere cadascun dels seus llibres era el desconeixement o la incomprensió. Que escriure un llibre, per ell, era la manera d’estudiar un tema i arribar a entendre’l. Tenia només 25 anys, la carrera de Dret acabada, treballava d’advocat a Madrid, impartia l’assignatura d’Hisenda Pública a la Facultat de Ciències Polítiques i publicava regularment articles en diaris i revistes quan va escriure Els mallorquins. Era el 1964, tot i que el llibre no es publicaria fins tres anys després, perquè va ser retingut per la censura franquista.

Enguany fa mig segle que, el mes de març del 1967, el va treure l’editorial Daedalus, formada pel geògraf Bartomeu Barceló i l’escriptor Guillem Frontera. Cinquanta anys després, les persones consultades per a l’elaboració d’aquesta informació qualifiquen Els mallorquins de Josep Melià com un llibre “necessari, que va fer un gran servei per despertar la consciència nacional mallorquina” (Isabel Peñarrubia); “molt oportú, atès que la publicació va representar una mena de cop de puny a la indiferència de la societat envers la seva pròpia personalitat” (Damià Pons); “ambiciós, en el sentit de proposar-se la conscienciació identitària de la nostra societat” (Josep Melià Ques, fill de l’autor), i “d’impacte, ja que Mallorca, amb la seva societat vegetalitzada, feia molts anys que no es demanava on som, quina posició tenim nosaltres respecte de la resta del món” (Guillem Frontera).

Prologat per Joan Fuster -“mon pare sempre se’n declarà molt satisfet, d’aquest pròleg”, afirma Melià Ques-, l’autor de Nosaltres, els valencians hi apunta que “on no s’equivoca -gens ni mica- Josep Melià és en el ‘problema”, apuntant directament a la identitat com a poble. Només unes línies més endavant, Fuster escriu: “el ‘problema’ de les Illes és també el ‘problema’ -el mateix- del Principat i del País Valencià... i del Rosselló! El mateix”. De fet, Melià va escriure Els mallorquins després de llegir i rellegir -com ell mateix afirmava- Notícia de Catalunya, que Jaume Vicens Vives havia publicat el 1954, i el Nosaltres, els valencians de Fuster (1962). De la mateixa manera que ho fa veure Joan Fuster en el pròleg, també Guillem Frontera afirma que “en certa mesura, Els mallorquins completava una trilogia en sumar-se als llibres de Vicens Vives i de Fuster. Fins i tot, hi podríem afegir, malgrat ser molt més humil, però ben interessant, el llibret Alacant a part de Josevicente Mateo”.

A la contraportada de l’edició de Daedalus, es defineix Els mallorquins com “un llibre de denúncia o de veritable testimoni”, “que està dominat per una clara voluntat de supervivència i per un amor desesperat a les Illes” . Des de la seva introducció, el mateix Melià apel·la reiteradament a la responsabilitat i confessa prendre partit davant “la indiferència” dels mallorquins per la pròpia identitat i amb el propòsit de “posar remei a la desfeta en què avui vivim com a poble”. “És un llibre escrit des de la desolació, però amb un afany transformador molt lloable”, afirma la historiadora Isabel Peñarrubia.

Josep Melià, des del començament del llibre, demana excuses per afrontar aquesta tasca sense ser historiador i, com afirmen tots els experts consultats, sense que en aquell moment hi hagués la bibliografia sobre la història, “sobretot del XIX i del XX”, que es publicaria després. Així i tot, l’autor d’Els mallorquins es remet a la història i va enfilant els fets que eren al seu abast per fer una tesi sobre la identitat pròpia. “El més important és que Melià va adoptar un punt de vista i va saber desenvolupar-lo. Feia falta molt de coratge per afrontar-ho, i no tant per una qüestió política, sinó intel·lectual. Els mallorquins marcà una fita, millor dit, es va establir com una fita, perquè ens explicava d’on veníem i en quin punt ens trobàvem. I, encara que el diagnòstic no fos del tot encertat, va construir un relat molt valuós com a conjunt”, afirma Guillem Frontera.

En un estudi sobre Els mallorquins que va publicar el 2005 a L’Avenç, el professor Damià Pons escrivia, referint-se tant al llibre de Joan Fuster com al de Josep Melià, que “la seva intenció era utilitzar els coneixements històrics per bastir una història per al futur dels seus països que estigués en sintonia amb la personalitat nacional secular que els caracteritzava. O sigui, dos llibres escrits amb la pretensió d’inculcar en els conciutadans que els llegissin, i per extensió a la majoria social, la voluntat de ser en el present i en el futur d’una determinada manera. Dos llibres, per tant, molt més programàtics que no historicistes”.

Per la seva banda, Isabel Peñarrubia reconeix que Els mallorquins va exercir una influència important en la seva decisió d’estudiar a fons certs períodes de la nostra història i temes com el que desenvolupà a Mallorca davant el centralisme (1868-1910). “Volia comprovar si aquest centralisme i traïdoria cap als interessos propis s’havia donat sempre. I no és així, o no del tot. Melià encerta en precedents com la marginació històrica de la pagesia i de la Part Forana respecte de Palma, que n’exerceix una explotació fins no fa gaire. L’encerta en descriure aquesta societat desunida i, sobretot, s’ha de destacar que apuntàs per primera vegada la xarxa caciquil que arrencà d’aquest fet. Melià és el primer que parla de caciquisme i ho enllaça amb la derrota pagesa dels agermanats, cosa que està molt ben trobada per part seva. Ara bé, no dona importància als moviments populars del segle XIX, ni a les revoltes contra els impostos, ni a l’existència de gloses populars reivindicant el ser com som, ni tampoc a l’existència dels partits republicans federals que rebutgen el centralisme. On té més dèficits Els mallorquins és en la història del XIX i el XX: Melià no dona importància a tot això perquè gairebé no hi havia estudis fets i, així, es basa massa en les tesis de Miquel dels Sants Oliver, que pateixen de les mateixes mancances”.

Tot i que Els mallorquins de Josep Melià va requerir d’una immediata reedició, que va ser el llibre més venut en el Sant Jordi de 1967 i que de l’edició en castellà se’n feren 5.000 exemplars amb notable repercussió, “el meu pare el va viure amb una certa sensació de fracàs, potser perquè ell tenia més ambicions posades a generar un canvi de consciència que no en el fet que no passàs desapercebut”, diu Josep Melià Ques.

D’aquesta manera, a les portes de presentar-se com a candidat per Unió Autonomista, vint-i-cinc anys després de la publicació d’ Els mallorquins, Josep Melià va consentir a realitzar-ne una nova edició, la quarta sense comptar la castellana. La introducció de l’autor té un to marcadament pessimista: “L’adoració del present condueix inevitablement a una política de terra cremada. No és gens exagerat dir que l’esforç -que aquest llibre, com també altres, tractava d’introduir com a manera d’entendre les arrels del present- ha estat en gran part inútil. No hi ha interès a saber d’on venim perquè això permet allunyar la preocupació de demanar-se cap on anam”, s’hi diu.

Així i tot, ara passats cinquanta anys de la publicació, el mes de març del 1967, d’ Els mallorquins, es valora de manera extraordinària l’aportació de Josep Melià i es coincideix que, més enllà de les llacunes o fins i tot desencerts amb el relat d’alguns punts de la història, encara avui és un llibre de capçalera. En aquest sentit, Damià Pons va escriure a L’Avenç : “Ben segur que sense el llibre de Melià tot allò que incloem en el contenidor del que anomenam qüestió nacional encara estaria més en precari i més minoritzat, en una situació de major desfeta. Els mallorquins certament va ser un llibre molt útil per al país. També, però, és veritat que dels llibres difícilment se’n poden esperar miracles”. (AraBalears)


Un dels primers pamflets en contra de les memòries d'un senzill antifranquista mallorquí (qui signa aquest article) va ser obra d'alguns els màxims responsables d'aquesta política antipopular. Parl de dirigents del neoestalinisme illenc (PCE) com Antoni M. Thomàs i Ignasi Ribas, coneguts militants carrilistes en els anys der la transició. El 28-IV-94 els senyors Antoni M. Thomàs (antic responsable polític del PCE), Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernart Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida signaren un tèrbol pamflet contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària de les Illes. (Miquel López Crespí)


El nacionalisme a Mallorca: Josep Melià i Els Mallorquins (I)



Josep Melià anava a moltes de les presentacions d'obres de l'escriptor Miquel López Crespí. En la fotografia podem veure a Josep Melià mesos abans de morir fent costat a Miquel López Crespí.

Quan per l'estiu-hivern de l'any 93 seleccionava alguns curts capítols de les meves memòries -a petició del meu bon amic, l'editor Lleonard Muntaner- incloent-hi un que portava per títol "Artistes i escriptors contra la dictadura" (pàgs 30-36 de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), El Tall Editorial, núm. 18), mai no m'hagués pensat s'armàs tal enrenou. Potser imaginàs que algun sector de la dreta més cavernària arrufaria el nas, tot dient, com sempre: "Mala pesta de rojos que Franco no acabà d'exterminar de rel!". Però no hauria suposat mai que els atacs (bona propaganda del llibre, ja se sap que allò de què no es parla no es ven!) venguessin de la pretesa esquerra; principalment, dels sectors carrillistes -PCE-, que en els darrers anys de la dictadura pactaren amb els hereus del franquisme el manteniment de tots els aparats judicials, administratius, culturals, militars i repressius del feixisme, a més d'acceptar -en la Constitució que ordiren d'esquena al poble- la "sagrada unidad de España", el paper de l'exèrcit franquista en el manteniment d'aquesta "unidad de destino en lo universal", la prohibició de la federació de comunitats autonòmes (un atac directe a la reconstrucció dels Països Catalans), l'acceptació de la bandera de Franco i la monarquia borbònica que ens llegava el dictador (sense lluitar per un referèndum que demanàs al poble si volia o no aquesta monarquia imposada); i, el que era més tràgic en forces que teòricament es reclamaven del "socialisme", signaren una constitució que, en oficialitzar l'economia de mercat com a eterna i immutable, impedia avançar envers una societat sense explotadors ni explotats -ni que fos pacíficament arran d'una hipotètica victòria electoral de l'esquerra.



Un dels primers pamflets en contra de les memòries d'un senzill antifranquista mallorquí (qui signa aquest article) va ser obra d'alguns els màxims responsables d'aquesta política antipopular. Parl de dirigents del neoestalinisme illenc (PCE) com Antoni M. Thomàs i Ignasi Ribas, coneguts militants carrilistes en els anys der la transició. El 28-IV-94 els senyors Antoni M. Thomàs (antic responsable polític del PCE), Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernart Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida signaren un tèrbol pamflet contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària de les Illes. Més endavant, per si no bastassin els atacs, encara s'hi afegí algun estudiós de la recent història nostrada. Jovençans que no varen viure aquells anys de lluita contra el feixisme i que ara, parlant amb quatre dirigents estalinistes i consultant una mica de paperassa (documentació quasi sempre d'una mateixa ideologia: en aquest cas carrillista) es pensen saber-ho tot. Estudiosos que, pensant que fan història "objectiva" el que basteixen realment amb els seus escrits és pura i simple apologia d'un partit (en aquest cas del PCE, tot ampliant l'eco de la seva presència, sovint esquifida i superstructural). Els indigeribles articles (?) plens d'inexactituds, falsedats i errors que publicaren l'any 1994 els defensors del carrillisme neoestalinista a les Illes (els senyors abans esmentats) ens ajudaren a copsar la ràbia visceral d'aquests pobres homes quan llegeixen alguna interpretació de fets recents de la nostra història que no coincideix amb les seves apreciacions sectàries o afavoridores dels seus amics o grups polítics amb els quals simpatitzen.

Amb el temps he pogut anar esbrinat que una de les coses (una simple frase!) que més indignà als simpatitzants i dirigents carrillistes (tipus Thomàs, Ribas, Saoner, etc) va ser un comentari de la pàgina 32 del meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). La frase simplement deia, referint-se a Josep Melià (s'hauria d'entendre que parlam dels anys durs de la dictadura, és a dir, mitjans dels anys seixanta, i en aquell temps difondre un llibre progressista [Els mallorquins, de Melià] era un acte antifranquista: "Per aquells anys, l'editorial 'Daedalus' -dirigida per Bartomeu Barceló- havia publicat Els mallorquins de Josep Melià que ajudàrem a vendre com si fos 'El Capital'". Déu meu la que es va armar l'abril del 94 per aquesta senzilla frase! A part d'afirmar que tots els partits revolucionaris érem "agents del franquisme policíac" (¿no us recorda això les acusacions de Stalin contra els bolxevics de l'URSS o de Carrillo-Pasionaria en la campanya d'extermini de l'any 37 de comunistes i anarquistes catalans i espanyols?) deien: "Però dit això, la veritat és que resulta un poc fort que en mans d'aquest autor (que converteix per exemple, en acte de lluita antifranquista la venda d'un llibre de qui aleshores era, o aspirava a ser 'procurador en Cortes (...)".

Heu llegit, estimats lectors, afirmacions tan absurdes? Ben cert que en aquells moments, Melià, un jove advocat (es llicencià en dret l'any 1962) i periodista (acabà la carrera el 1965), volia "reformar el sistema des de dintre" i es presentà a "procurador" del règim. També en aquells moments el Partit dit "Comunista" (PCE) participava en la "legalitat feixista" (en el sindicat vertical) per "reformar el sindicalisme des de dintre".

Bé, anem a pams. Com a bons espanyolistes que eren -i alguns ho són encara!- no podien copsar la importància d'un llibre com Els mallorquins, en la seva època i el seu context. Llegint únicament (els senyors Thomàs, Ribas, Saoner i afins) els pamflets de Carrillo blasmant contra el nacionalisme conseqüent i l'esquerra revolucionària... ¿què podien entendre? ¿Quina política havien de fer, de no ser l'afavoridora de "la España eterna" que tots coneixem? És comprensible. Però és evident, i tothom amb un dit de front al cap ho sap a Mallorca, que la revifalla del nacionalisme en els anys seixanta i setanta no hagués estat possible sense les importants aportacions -aquesta primera reflexió- de Josep Melià al fet nacional. El mateix PSM-PSI, el reforçament de l'OCB, el gir cada vegada més accentuat envers el nacionalisme de la majoria de partits i organitzacions mallorquines i illenques en aquells anys, no haguessin estat possibles sense la lectura i assimilació d'aquest treball.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)


Mateu Morro, exsecretari general del PSM (ho havia estat de l'OEC) especifica el paper cabdal del llibre de Melià en els anys seixanta. A una entrevista que li vaig fer (El Mirall, núm. 55 de juny del 92, pàg 53) afirmava: "Quan feia el cinquè de batxillerat a col.legi Pius XII de Ciutat, ho record molt bé perquè era un 'Dia del llibre', vaig comprar i llegir Les Illes Balears de Bartomeu Barceló i un llibre de Miquel Forteza. Va ser la descoberta sobtada de la nostra cultura. Al Pius XII el Pare Rovira em donà a conèixer Els mallorquins de Josep Melià". (Miquel López Crespí)


Josep Melià i Els Mallorquins (i II)



Mateu Morro, exsecretari general del PSM (ho havia estat de l'OEC) especifica el paper cabdal del llibre de Melià en els anys seixanta. A una entrevista que li vaig fer (El Mirall, núm. 55 de juny del 92, pàg 53) afirmava: "Quan feia el cinquè de batxillerat a col.legi Pius XII de Ciutat, ho record molt bé perquè era un 'Dia del llibre', vaig comprar i llegir Les Illes Balears de Bartomeu Barceló i un llibre de Miquel Forteza. Va ser la descoberta sobtada de la nostra cultura. Al Pius XII el Pare Rovira em donà a conèixer Els mallorquins de Josep Melià".

Jo mateix podria dir el mateix (i per això, en plena dictadura molts copsàrem la importància, per al nostre poble i les classes populars mallorquines, de difondre aquesta eina (Els mallorquins) de lluita pel deslliurament de la nostra terra. En Sebastià Serra, la majoria de socis de l'OCB, el mateix Climent Garau... En Josep M. Llompart ho afirmava repetidament. Només uns homes allunyats del bategar de la nostra terra, poden dir ximpleries com les que comentaven en un altre artlce. Només gent aliena a la lluita contra l'estat centralista i capitalista poden no tenir en compte la importància del coneixement de la història en la creació d'uns corrents alliberadors i revolucionaris. Melià, malgrat pugnàs per a ser elegit "procurador en Cortes" treballava, amb els seus llibres, per aportar elements de judici, d'anàlisi als habitants -tots nosaltres- del trist univers de la dictadura feixista.

Com explicava la revista El Mirall (núm. 58, pàg. 5) en complir-se el XXV aniversari de la publicació de Els mallorquins: "Tot i que Josep Melià afirma que escriví l'obra per aclarir-se ell mateix, el fet és que la donà a la impremta i és a partir d'aquí que l'obra va influir, aclarir, despertar i sobretot ens retornà, a molts de nosaltres, els lligams i les baules amb les nostres arrels, que ens havien estat sistemàticament ocultades i tergiversades per la llarga dictadura militar. L'articulació de La nació dels mallorquins (nom que duria una nova revisió de l'obra), la llengua, la renaixença, les possibilitats de transformació social del que després s'anomenaria el mallorquinisme polític. En definitiva, va desfer moltes traves -tot desemmascarant el procés d'autoodi- que impedien sentir-nos mallorquins sense mediatitzacions alienes i forasteres".

El mateix Joan Fuster (autor de Nosaltres, els valencians, el llibre que inspirà Josep Melià per escriure Els mallorquins) deia en el pròleg a la primera edició (Daedalus, Ciutat de Mallorca, 1967): "Les veritats que un llibre com Els mallorquins posa sobre la taula han de ser, fatalment, veritats amargues: per als uns i per als altres. De l'amargor, però, se'n pot treure coratge positiu o ira traïdora. Melià tindrà ocasió de comprovar-ho. No tardarà a veure's assistit de corroboracions i d'aversions. Polaritzarà, sense voler, i d'una manera emblemàtica, uns corrents d'opinió latents, que Els mallorquins desencadenarà.

'Ja convé que es produeixin aquestes reaccions insolents, siguin congratulatòries, siguin negatives: l'essencial és que la quietud de la bassa domèstica, les aigües fixes de l'abúlia quedin alterades. I quedaran automàticament alterades, revoltades, amb Els mallorquins".

El que no podien esperar ni Joan Fuster ni Josep Melià (ni jo mateix ni cap dels que ajudàrem a vendre quasi clandestinament aquesta obra cabdal entre els mallorquins dels anys seixanta) és que la ràbia, l'odi visceral contra la nostra reconstrucció nacional, la ignorància supina del que en el seu moment va significar aquest llibre per a la lluita envers la democràcia i la llibertat, continuàs fins ara mateix. Els capitostos espanyolistes del carrillisme illenc (PCE) afirmaven, ben alterats, revoltats davant la reivindicació que el meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) feia de Els mallorquins: "Aquest autor converteix en acte de lluita antifranquista la venda d'un llibre de qui aleshores era, o aspirava a ser [Josep Melià], 'procurador en Cortes'". Així, d'aquesta manera simplista, els signants del document contra L'Antifranquisme... pretenien fer-nos oblidar la nostra història més recent, el significat d'algunes lluites progressistes dels anys seixanta, en les quals precisament ells no hi volgueren participar.

Ben allunyat de tot aquest odi visceral contra el llibre i l'autor abans esmentat (Josep Melià), hi ha la clara percepció de Joan Fuster quant a la importància de llibres com Els mallorquins. En el pròleg a l'edició de l'any 67 afirmava, provant de resaltar-ho: "Necessitàvem alguna cosa més. necessitàvem una sinopsi clara, resoluta, puntualitzadora. Els clixés de manufactura literària o patriotera no aprofiten per a res, quan volem encarar-nos seriosament amb unes quantes qüestions capitals. Calia que algú -algú mallorquí- ens proveís d'això: d'un primer instrument d'aproximació. És el que avui ens proporciona Josep Melià".

I és precisament la necessitat imperiosa d'ajudar a difondre entre el poble mallorquí les qüestions que plantejava Melià el què ens impulsà, en aquella època d'oprobi i repressió, a popularitzar tot el possible el llibre que, tan encertadament editava -malgrat els entrebancs de la censura franquista- Bartomeu Barceló a "Daedalus". És el que aleshores no saberen veure els seguidors illencs del tandem Santiago Carrillo-Nicolae Ceausescu. Quan Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida m'ataquen (i a Melià i a Els mallorquins!) en el seu indigerible pamflet del 28-IV-94, l'únic que fan és palesar la seva ignorància i mala fe pel que fa al que era bàsic en la lluita per la llibertat del nostre poble. No és estrany que alguns d’aquests personatges, com dèiem al començament d'aquest article, acabassin participant activament en un partit -el carrillista, el PCE- que en els anys finals de la transició va fer tot el possible per aturar el combat en favor de la República democràtica, que estigué per la reinstauració de la monàrquia borbònica, per la "sagrada unidad de España" i que, en el dia de la seva legalització, celebraren l'esdeveniment enlairant la bandera que havia encapçalat l'extermini de milers i milers de republicans, de nacionalistes, de comunistes, socialistes o anarquistes a totes les seus del seu partit.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb