Literatura catalana contemporània

La dictadura franquista: els anys més obscurs

Turmeda | 27 Desembre, 2017 19:30 | facebook.com

Crònica sentimental de la transició - Els anys més obscurs -


El partit havia crescut en els darrers anys, després del congrés d´unitat amb altres col·lectius que, inspirats per l´exemple dels consells obrers i el Maig del 68 volien anar més enllà del simple vot cada quatre anys. Ningú ens podia discutir que sempre havíem estat a l´avantguarda de les reivindicacions anticapitalistes del poble. Però també era evident que encara no havíem après a intervenir com pertoca en el debat polític. Considerar una vaga en la fàbrica com el súmmum de la lluita de classes ens fermava a una concepció simplista del marxisme. Així i tot ens sentíem capaços de qualsevol acció, de lliurar la vida per la causa si era necessari! En el cap ens bullien, com si tenguéssim a l´interior ferro roent, les mil històries contades pels pares i els vells combatents republicans. Els homes i dones que desembarcaren a Mallorca per a provar d´alliberar l´illa del feixisme i que mai més no tornaren a casa seva: els voluntaris que, amb ampolles de benzina a les mans, aturaven els tancs italians i alemanys a l´entrada de Madrid; els soldats que, a més de vint graus sota zero, quasi sense menjar, tremolant de fred però amb l´ànim disposat per a la batalla, conquerien Terol... Vivíem, potser, immersos en un univers de vibrants herois i que havia desaparegut feia dècades sense que nosaltres ens n´haguéssim adonat! (Miquel López Crespí)


No sabíem el temps que hauríem de romandre a la presó.

Tot depenia de la decisió del comitè de direcció i dels resultats de la campanya per la legalització dels partits i sindicats obrers. Els contactes amb l´organització es realitzarien com en temps de la guerra civil: papers amagats en el doble fons d´una de les fiambreres que ens portaria l´esposa de Jaume Calafell. Joana s´encarregaria d´anar a les oficines del centre per aconseguir que els familiars poguessin venir a veure´ns una vegada a la setmana. Jaume estava molt preocupat per l´estat de salut de la seva companya i de la filleta que acabaven de tenir. Així, podent veure la dona sovint, estaria més tranquil i ens mantendria informats del que passava a l´exterior.

Els mètodes d´establir contacte entre la presó i l´exterior no havien variat gaire a través dels anys. Els republicans tancats a Can Mir i al Castell de Bellver empraven petits missatges escrits en paper de fumar o en un bocí de diari i l´amagaven en els doblecs dels pantalons. Nosaltres ho fèiem ben igual. Alguns dels caps de les màfies de presos ens informaren que, per un preu mòdic i una petita comissió, podien subornar funcionaris amics i aconseguir el que volguessin. Fins i tot drogues de qualsevol tipus!

Ho sabíem.

Primerament provàrem els antics sistemes de comunicació i, de seguida, ens adonàrem que tot rutllava a la perfecció. A les darreries del setanta-sis no existia una vigilància especial en qüestió de cartes i papers. A voltes se cercava droga i tampoc, pel que poguérem constatar, amb una vigilància especial. Si més endavant teníem problemes s´hauria de recórrer a la màfia interna. Però no era el cas.

Els primers missatges funcionaren a la perfecció. El secretari general ens feia un resum setmanal de com anava la campanya d´agitació per Palma i els pobles de les Illes. També ens va relatar les reaccions dels partits de la fantasmal Plataforma Democràtica que, com ja esperàvem, no volien fer cap acció en suport nostre.

Tanmateix, no ens sorprenia ni ens importava gaire l´actitud de tota aquella colla de fantasmes que només existien damunt els papers. Quatre advocats amb afany de sortir en els diaris, joves estudiants summament radicals que, amb el pas dels anys acabarien de burocràtes del PSOE i de la dreta més rància i estantissa.

En el primer missatge que rebérem, Mateu Ferragut ens informava que la campanya engegada en resposta a la inoperància de la Plataforma Democràtica i la manca de llibertat existent, estava servint per a cohesionar el partit d´una forma molt eficient. Fins aleshores era difícil coordinar accions àmplies, ja que la majoria de cèl·lules estaven centrades en les reivindicacions concretes dels llocs de feina i aprenentatge. Ho discutíem sovint en el Comitè de Direcció. El partit actuava més com a un simple sindicat que com a organització política. Era el nostre defecte històric provinent d´una direcció central massa centrada en les revivicacions salarials. Com era possible que no haguéssim assimilat com pertocava els ensenyaments de Lenin en el Què fer? Un llibre bàsic on s´explicava d´una forma prou senzilla que la lluita per un augment de sou, per uns “kopecs”, com escrivia el dirigent de la Revolució d´Octubre, la podia fer qualsevol grup sindical d´influència burgesa o religiosa.

El partit havia crescut en els darrers anys, després del congrés d´unitat amb altres col·lectius que, inspirats per l´exemple dels consells obrers i el Maig del 68 volien anar més enllà del simple vot cada quatre anys. Ningú ens podia discutir que sempre havíem estat a l´avantguarda de les reivindicacions anticapitalistes del poble. Però també era evident que encara no havíem après a intervenir com pertoca en el debat polític. Considerar una vaga en la fàbrica com el súmmum de la lluita de classes ens fermava a una concepció simplista del marxisme. Així i tot ens sentíem capaços de qualsevol acció, de lliurar la vida per la causa si era necessari! En el cap ens bullien, com si tenguéssim a l´interior ferro roent, les mil històries contades pels pares i els vells combatents republicans. Els homes i dones que desembarcaren a Mallorca per a provar d´alliberar l´illa del feixisme i que mai més no tornaren a casa seva: els voluntaris que, amb ampolles de benzina a les mans, aturaven els tancs italians i alemanys a l´entrada de Madrid; els soldats que, a més de vint graus sota zero, quasi sense menjar, tremolant de fred però amb l´ànim disposat per a la batalla, conquerien Terol... Vivíem, potser, immersos en un univers de vibrants herois i que havia desaparegut feia dècades sense que nosaltres ens n´haguéssim adonat!

A la presó trobàrem alguns dels treballadors detinguts en la manifestació del dotze de novembre, una demostració de força impulsada per treballadors i estudiants i en la qual hi participaren, a contracor, alguns sectors de la Plataforma Democràtica. En aquelles alçades de la revolta era difícil fer d´opositors només de boqueta. El poble demanava alguna acció en concret. Es comentava que només repartiren els fulls convocant a la manifestació les organitzacions marxistes. Els altres les guardaren als locals. Els més covards els llançaren als fems sense pensar en el que costava en diners, en esforços i sacrificis editar aquell material antifeixista. Tot plegat era l´actuació jesuítica típica dels carrillistes i altres grups sense vincles amb la societat: parlar de lluita i mobilitzacions, redactar comunicats però desmarcar-se sempre de les demostracions enmig del carrer per allò de “no caure en provocacions”. Va ser l´època en la qual, el carrillisme, per a convèncer els militants més combatius, recomanaven el llibre de Lenin L´esquerranisme, malaltia infantil del comunisme, alhora que menystenien el Què fer?, La revolució proletària i el renegat Kauski i L´Estat i la revolució, entre molts d´altres. Vaig conèixer alguns membres de la direcció illenca i, pel que vaig poder constatar, no coneixien gaires clàssics del socialisme internacional ni, molt manco, la història del moviment obrer a les Illes i la resta dels Països Catalans. Vivien de quatre consignes arribades des de París i Moscou. Els bastava repetir fins al fàstic “Llibertat, Amnistia, Estatut d´Autonomia!”.

La nostra arribada a la garjola animà moltíssim els obrers del dotze de novembre. En el fons, la seva entrada a la presó no era a conseqüència d´una decisió política. Ni molt manco! Homes amb un clar instint de classe, decidits lluitadors per la llibertat, en saber que hi havia convocada una manifestació contra el feixisme, acudiren de seguida a plantar cara a la dictadura que amenaçava perpetuar-se sota uns nous oripells. Cap d´ells no esperava ser detingut. La Policia Armada els agafà perquè els tenia al davant en el moment dels aldarulls del Bar Cristal i el cine Augusta. Aquests homes no tenien gaire experiència en detencions ni en interrogatoris ni mai, supós, pensaren que anirien a judici.

Malgrat que el Comitè de Solidaritat amb els presos els tenia en compte i, regularment, distribuïa els diners que es recollien entre les seves famílies, el cert és que els veies patir. Pensaven què seria dels fills, la mare, l´esposa, si perdien la feina. La majoria procedien de la península, de les zones més subdesenvolupades d´Andalusia... No tenir feina era una autèntica tragèdia. Tornar al poble, restar sotmès als capricis que pogués oferir el cacic era terrible. Jo els he vist plorar, explicant aquest problema.

Als companys de galeria no els podíem demanar el que s´exigia als revolucionaris quasi professionals dels diversos partits comunistes. La majoria de nosaltres havíem renunciat a qualsevol mena de vida personal, a “situar-nos” en societat. Vivíem de feines ocasionals, dels pocs diners que guanyàvem exercint els més diversos oficis. Simple subsistència. I, del poc que obteníem amb aquestes feines de circumstàncies (empleats de llibreria, venedors a botigues de souvenirs, delineants per uns mesos, cambrers, repartidors d´enciclopèdies, pintors de parets...) encara lliuràvem una part dels ingressos per al manteniment dels locals clandestins.

Els projectes dels treballadors detinguts el dotze de novembre eren molt diferents. Com si visquéssim en dos móns paral·lels, quasi antagònics, excepte en la idea d´acabar amb la dictadura.

Al vespre, quan ens recloïen al passadís dels presos polítics, Joan ens ho explicava.

-Mallorca ha representado para nosotros una auténtica liberación. Es igual si, en el hotel, dormimos en el sótano, junto a las calderas de la calefacción. Lo cierto es que tenemos un sueldo semanal y que, con el tiempo, podremos alquilar un piso, hacer venir a la familia desde la península, comprar una casa. Lo más importante son las oportunidades que nos ofrece la isla. La posibilidad de encontrar trabajo en cualquier sector de la construcción y la hostelería. Y, si te sabes espabilar, hacer de electricista, fontanero, jardinero, encofrador... En el pueblo no hay nada, a no ser que el capataz del señorito te llame para ir a recoger las olivas.

Obria la petaca amb el tabac talment com ho feia el meu padrí i, després d´oferir el seu contingut als que l’escoltàvem, continuava la narració.

-El señorito se paseaba entre los obreros del campo con su caballo, el látigo en la mano, vigilando que no tuviésemos ni un momento de descanso. Yo tenía nueve años cuando tuve que ir con mis padres a la recogida de la aceituna. Si hacía frío, te helabas los dedos. Sangrabas. Me bebía las lágrimas, maldiciendo el hambre y nuestra falta de perspectivas. Ir a cazar un conejo a las tierras del cacique, coger una manzana en sus huertos de frutales, podía costarte una paliza de la Guardia Civil...

Amb la nostra presència, aquests homes s´animaren. Almanco ja no estaven sols, pensant tot el dia, perduts en el laberint. Els dèiem que aviat sortirien. Pels missatges que ens enviava el partit sabíem que, quan decidíssim pagar la multa una vegada aconseguits els nostres objectius polítics, qui tendria prioritat, els primers diners serien per als detinguts del dotze de novembre. Ho acceptàvem sense discutir. Tornaren a somriure. No semblaven els mateixos! Per a les famílies que els visitaven sabien que el Comitè de Solidaritat funcionava. Tot el que es recollia era repartit en parts iguals.

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb