Literatura catalana contemporània

2018, Any Josep M. Llompart (records)

Turmeda | 18 Febrer, 2018 20:48 | facebook.com

Josep M. Llompart, fill il·lustre de la ciutat


Nanda Ramon | 31/12/2009 |


Avui, dia 31 de desembre, la Festa de l'Estendard situarà Palma, una vegada més, al bell mig del país i de la història, i farà que exerceixi, amb una solemnitat inusual, la seva capitalitat. Enguany, 780 anys després de l'entrada del rei en Jaume a la Madina Mayurqa, celebrarem la nostra identitat, hi reflexionarem i, sobretot, reiterarem la nostra voluntat de convidar tothom a fer-ne part.

Un any més, la Festa de l'Estendard s'amararà d'història i de tradició, però -tenint el present ben present- cercarà la incorporació de nous valors i sentits contemporanis a la festa centenària.

En aquest sentit, l'Estendard 2009 fa una aportació ben especial: el lliurament dels honors i distincions de la ciutat i el reconeixement dels mèrits i les aportacions dels seus fills més distingits.

Enguany, el consens institucional i la voluntat d'entesa entre tots els grups polítics que formen part del consistori palmesà han fet possible la distinció amb la Medalla d'Or de la Ciutat al Dr. Miquel Ferrer Flórez, la declaració del pare Antoni Martorell com a Fill Adoptiu de la Ciutat i la proclamació de Josep M. Llompart de la Peña com a Fill Il·lustre de la Ciutat de Palma.

Avui, a la sala de plens de Cort, en el moment de descobrir el finíssim retrat que n'ha fet Ricard Chiang, tendrem ben present que, fa 16 anys, la mort de Josep M. Llompart ens va deixar orfes d'un dels referents més clars que havia tengut a Mallorca la lluita per les llibertats i pel recobrament cultural.

Perquè, a més d'un gran poeta, o a pesar de ser un gran poeta, o precisament per haver estat un gran poeta, Josep M. Llompart va ser també un ciutadà exemplar i conscient, que va estimar el seu país i posà a disposició del seu poble la dedicació i el talent.

Va ser l'intel·lectual responsable, el poeta compromès que ens va salvar les paraules en temps d'exili i de desconhort, que va esperar contra tota esperança, que va obrir finestres dins la gran foscor.

Va ser també, molts ho recordareu, un home públic, un savi generós i un activista incansable, que va impulsar tot tipus d'accions en defensa de Mallorca: com a conferenciant, com a professor, com a assagista, com a estudiós de la literatura, com a brillant articulista, com a protagonista de tantes i tantes tasques que ni tots els tractats literaris ni totes les antologies poètiques podran reflectir.

Llompart sempre va creure que la recuperació de la identitat havia d'anar lligada a la modernització i a la democratització de Mallorca. I va aprendre d'Alcover, un altre gran il·lustre de la ciutat, que l'arrelament és font d'universalitat. Aquest és, precisament, el missatge de La Balanguera, "Sap que la soca més s'enfila/com més endins pot arrelar".

La idea és ben clara: un poble (o un poeta), un poeta (o un poble), és més gran i més universal com més fidel és a la pròpia història i a la pròpia identitat.

Josep Maria Llompart, precisament, ens acostava, ja el 1964, al sentit profund del poema, quan escrivia, a La literatura moderna a les Balears: "La Balanguera va arribar a tenir a Mallorca la significació d'himne sospitós, vagament subversiu. El poeta hi expressa la perennitat de la vida civil ‘del poble', contrastant amb la fugacitat de la vida personal. La filadora de la vella cançó es trasmuda en símbol: símbol d'un poble que es perpetua a través de les generacions, per damunt de la vida humana personal, i es projecta cap a un futur florit d'esperances".

La Balanguera, efectivament, expressa clarament que les vides individuals són efímeres, mentre que la vida col·lectiva continua. Aquest ha de ser un altre valor important de l'Estendard contemporani: el fet de sentir-nos partícips d'una identitat col·lectiva, perdurable, però no immutable. Aquí radica la petitesa dels humans... i la grandesa de les coses humanes.

dBalears


Josep M. Llompart de la Peña en el record


Si Llompart de la Peña hagués tengut la mania persecutòria del nostre comissariat, aquesta necessitat psicòtica de bastir un cànon d'escriptors actuals al marge del sedàs del temps, mai no s'hauria congriat la plèiade d'autors i autores que s'anaren consolidant a partir de finals dels seixanta. Sortosament Josep M. Llompart no es dedicà a enlairar i promocionar quatre exquisits i, segur de la prova definitiva dels anys, el que va fer fou contribuir a crear els fonaments de la literatura catalana a les Illes de finals del segle XX. Fent una simple enquesta entre els escriptors dels anys setanta i vuitanta ho podrem comprovar. Quin de tots nosaltres no vàrem passar pel despatx de l'Editorial Moll on ell feinejava? Quin no va sortir convençut que el que escrivia tenia un sentit, era millorable però anàvem pel bon camí? (Miquel López Crespí)


Cossetània Edicions publica Les ciutats imaginades, Premi Ciutat de Tarragona 2005 de Poesia (Premi Comas i Maduell).



No cal dir que en els meus darrers poemaris, i especialment a Les ciutats imaginades, que ha editat Cossetània Edicions de Tarragona, s'accentua la presència insistent i aclaparadora de la tèrbola Dama de Negre, la Innombrable. Ella, la que resta a l'aguait, sorneguera, en el replà de l'escala, tot esperant que el temps faci la seva feina, rient-se de nosaltres, evidenciant amb la seva presència com acaben les nostres estèrils provatures de vèncer el seu poder absolut. Per això aquesta contradictòria urgència per deixar constància escrita, quatre pinzellades damunt el paper en blanc, en un desig intens de retratar amb les paraules adients i mesurades, tot allò que tengué un significat, per molt efímer que pogués ser, en la nostra vida. I també, seríem injusts si no ho féssim, per a deixar alguns senyals de les esperances i il·lusions que alletaren els millors homes i dones de la nostra generació.



1987: Josep M. Llompart presentant el llibre de Miquel López Crespí Notícies d'enlloc que havia guanyat el Premi de les Lletres 1987.

El poeta escriu des d'una perspectiva personal ben concreta, sense amagar en cap moment que nota ben propera la vellesa. Finalment, ja sents a prop teu la Dama de Negre, de nit i de dia, a totes hores. És aquí present i cap poder de la terra pot fer variar la seva decisió. Ve a cercar-nos i ja sentim les seves passes que no dissimulen la urgència del desig que la posseeix: segar totes les vides i il·lusions que pot, sense fre, sense cap mena de descans, incansable en la seva tasca destructiva, insaciable sempre.

Els fulls dels calendaris cauen cada volta amb més rapidesa, a una velocitat vertiginosa. Quan ens aturam un moment, en ple brogit de la batalla quotidiana contra malfactors i menfotistes, el combat per la simple supervivència de cada dia, de sobte, amb el cor bategant a mil per hora, t'adones que ja han passat quaranta anys, quatre dècades!, d'ençà aquell dia en què, tremolós, anares a mostrar els primers versos teus, esburbats, a Josep M. Llompart. Respiràvem les darreres conseqüències de la guerra i la postguerra que, pel que posteriorment hem anat comprovant, duren molt més del que aleshores imaginàvem. Groguenca bombeta de pocs vats il·luminant els gastats escalons de l'Editorial Moll del carrer de la Torre del Amor on feinejaven Llompart de la Peña i Francesc de B. Moll, que, a vegades, ens obria la porta i ens conduïa, amatent, fins al despatx del poeta. Senzilla taula gastada pel temps carregada de carpetes i papers, dues velles cadires de bova, prestatges plens de llibres, d'originals i proves d'imprenta per a corregir... Quaranta anys, quantes converses que ha esborrat el temps! La lectura dels meus primers poemes que, recitats per ell, esdevenien quelcom de màgic que ens empenyia a escriure fins a perfeccionar la nostra escriptura primerenca. No serà precisament Josep M. Llompart aquell que, del no-res, bastí la generació d'escriptors dels anys setanta? Cada vegada estic més convençut que va ser ell, amb aquelles xerrades en el despatxet de Can Moll o amb aquelles voluntarioses lectures dels nostres inicials versos, el que, de forma molt dissimula però summament intel·ligent, guià les primeres passes de tants i tants escriptors de la meva fornada.

Llompart no desanimava ningú. Segurament pensava, i no anava gens errat en les seves apreciacions, que havia de ser temps qui digués la darrera paraula en referència a les qualitats d'un escriptor. ¿Quin sentit tenia cercar un nou Ramon Llull, un Kafka reencarnat, un nou Gabriel Alomar de bon començament quan encara s'havia d'anar bastint els fonaments i les infraestructures essencials de la nostra cultura? Els Ramon Llull, els Rosselló-Pòrcel no surten com a esclata-sangs enmig del bosc així, per les bones. Els genis de la literatura solen ser productes de la sedimentació final de cultures amb llargs períodes històrics de funcionament. Ens hauríem de demanar si durant els darrers tres segles havia funcionat normalment la nostra cultura. Ens sembla que tothom convendrà que la situació d'excepció no correspon solament al passat sinó que encara hi és ben present en l'actualitat. Llompart volia grans escriptors per a Mallorca i les Illes, però també volia que al costat dels possibles "genis" hi hagués, com en tota literatura normalitzada, escriptors de segona i de tercera. Ben igual que si la cultura catalana fos la francesa o l'anglesa.

Si Llompart de la Peña hagués tengut la mania persecutòria del nostre comissariat, aquesta necessitat psicòtica de bastir un cànon d'escriptors actuals al marge del sedàs del temps, mai no s'hauria congriat la plèiade d'autors i autores que s'anaren consolidant a partir de finals dels seixanta. Sortosament Josep M. Llompart no es dedicà a enlairar i promocionar quatre exquisits i, segur de la prova definitiva dels anys, el que va fer fou contribuir a crear els fonaments de la literatura catalana a les Illes de finals del segle XX. Fent una simple enquesta entre els escriptors dels anys setanta i vuitanta ho podrem comprovar. Quin de tots nosaltres no vàrem passar pel despatx de l'Editorial Moll on ell feinejava? Quin no va sortir convençut que el que escrivia tenia un sentit, era millorable però anàvem pel bon camí?

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb