Literatura catalana contemporània

Escriptors de sa Pobla a Portugal (1974) - La Revolució dels Clavells (i II)

Turmeda | 14 Abril, 2018 10:14 | facebook.com

(1 vídeo) L'any 1974, en aquell Portugal alliberat per fi del feixisme, el teatre, la revista, esdevenien en la pràctica de cada dia -ho vèiem amb els nostres ulls- l'espectacle total, l'eina de subversió i entreteniment, d'aprenentatge de noves sensacions i idees que sempre havíem somniat en les nostres discussions, en les catacumbes illenques. Al costat de la revista revolucionària, A Comuna, a part dels muntatges revolucionaris que posava en escena, volia igualment modificar els esclerotitzats sistemes de funcionament teatral capitalistes (mitjans de finançament, relació -abolir!- actors-director). (Miquel López Crespí)


Escriptors mallorquins a Portugal: la Revolució dels Clavells i la cultura (i II)



Lisboa 1974. Fotografia de Miquel López Crespí.

A mitjans dels anys seixanta, i com tants d'altres autors (Palau i Camps, Alexandre Ballester, Llorenç Capellà, Soler i Antich, Jaume Vidal Alcover...), ens anàvem allunyant del "famós" "teatro regional". Com hem explicat en diferents articles aquest "teatre" ens semblava el nivell màxim d'embrutiment i estupidització a què podien arribar uns empresaris i unes autoritats -les franquistes- per a mantenir eternament el poble en la ignorància.

Cal dir que, joves com érem, no teníem gaire contacte amb la "ceba", els clans culturals mallorquins que, dificultosament, provaven de servar aspectes essencials de la nostra cultura lluny de l'embrutiment d'aquest "teatro regional". Començàvem a conèixer les aportacions fetes per Guillem Colom, Llorenç Moyà, Jaume Vidal Alcover i altres (malgrat que fossen unes aportacions la majoria de vegades literàries). I, per tant, ens apropàvem culturalment i políticament molt més a les propostes de revolta teatral procedents de l'estranger. Esdevenir escolans de la buidor i la reacció no era -ni molt manco!- el nostre propòsit.


Lisboa 1974. Fotografia de Miquel López Crespí.

Aquests aspectes reaccionaris de determinades branques del teatre mallorquí ja vénen de molt lluny: vegeu el llibre de Joan Mas i Vives El Teatre a Mallorca a l'època romàntica (Barcelona, Curial, 1986). En el capítol "Preliminars" (pàg. 14), Joan Mas explica: "Joaquim Molas i Josep Maria Llompart s'han cansat de repetir que a Mallorca i a València la Renaixença va esser un fet suprastructural i estrictament literari, ja que no respon a un autèntic canvi social. Tanmateix pensam, i això no contradiu l'afirmació dels dos crítics que acabam d'esmentar, que al XIX mallorquí n'hi va haver, de canvi social, però no fou equivalent al del Principat. Consistí no en la florida i consolidació d'una alta burgesia industrial, com a la Catalunya estricta, sinó en el protagonisme social, i això no vol dir forçosament presa de poder, d'una classe mitjana provinent de la menestralia, que arraconà les forces de l'Antic Règim. Aquests grups, despectivament anomenats mossons, són caracteritzats i ridiculitzats en la literatura costumista pels seus afanys d'imitar l'aristocràcia o d'aspirar a un status social que no els correspon. Gregori Mir creu que els costumistes mallorquins caricaturitzen exclusivament els mossons, perquè es volien situar al costat dels grups que realment mantenien el control social. Sembla ser que el costumisme sovint es correspon amb una actitud força conservadora...".

El cert és que el conservadurisme del teatre mallorquí (especialment el "regional", exceptuant les importants aportacions de Pere Capellà, per posar-ne tan sols un exemple clar i llampant)) és el que -com a Jaume Vidal, Palau i Camps, Soler Antich, Llorenç Capellà-, ens allunya d'aquest món ranci, reaccionari i estantís. Josep Melià, malgrat certes simpaties sentimentals amb aquest tipus de teatre, en el pròleg que escriu a l'obra de Gabriel Janer Manila Implicació social i humana del teatre. Biografia apassionada de Cristina Valls (Barcelona, Dopesa, 1975), diu: "No és casualitat que els sectors que defensaren aquell tipus de teatre [el 'teatro regional'] com a patrimoni propi, formassin part de l'estament dretà, clericalitzant, molt sovint, i més o menys pròxims a les formes de pietat beata i de moral reprimida i exigent" (pàg. 11).

Veurem ara el que diu Antoni Nadal en "Notes sobre els autors mallorquins contemporanis" (vegeu El teatre modern a Mallorca, pàgs, 9 a 21) analitzant la represa en els anys 1947-48 del teatre que en temps de la República controlà l'Església (autors al servei d'aquestes concepcions catòliques són Miquel Puigserver, Josep M. Tous i Maroto, Gabriel Fuster i Forteza, Gabriel Cortès...). Nadal hi escriu: "Es van repetir, doncs, els mateixos autors fins que la decadència biològica va obligar a substituir-los per uns altres de nous que, en conjunt, van ser cada vegada pitjors... El teatre 'regional' -el 'costumisme somrient', en paraules de Joan Mas-, observat amb una distància relativa, perquè encara gaudeix de vida, va contribuir a desintegrar la unitat de la llengua, a ofegar-la per reducció de temes. La qualitat literària era, a més ínfima. D'altra banda, el teatre 'regional' és una font valuosíssima per esbrinar el passat immediat".

És d'aquesta història -del pou sens fons de la reacció cultural i política- que volem sortir quan ens deixam seduir, com tanta gent, pels muntatges de Ricard Salvat o de les companyies portugueses del temps de la Revolució dels Clavells (Adóque, A Comuna...). Marxar -malgrat fos per uns dies- de l'estantís ambient polític i cultural de Mallorca, era rebre una alenada d'aire vital. Anar al cinema, al teatre, portar llibres, revistes, parlar amb gent antifeixista d'altres contrades, ens servia per a continuar la lluita en la nostra terra amb més força i vigor que mai, ja que els elements quotidians que respiràvem aquí anaven encaminats a tallar de rel qualsevol iniciativa progressista -fos cultural o política- que sortís del nostre poble. Aquesta era la missió autèntica del franquisme: mantenir pels segles dels segles la població enmig d'una brutor cultural infinita.

L'any 1974, en aquell Portugal alliberat per fi del feixisme, el teatre, la revista, esdevenien en la pràctica de cada dia -ho vèiem amb els nostres ulls- l'espectacle total, l'eina de subversió i entreteniment, d'aprenentatge de noves sensacions i idees que sempre havíem somniat en les nostres discussions, en les catacumbes illenques. Al costat de la revista revolucionària, A Comuna, a part dels muntatges revolucionaris que posava en escena, volia igualment modificar els esclerotitzats sistemes de funcionament teatral capitalistes (mitjans de finançament, relació -abolir!- actors-director). A Comuna, per arribar millor al poble treballador, a la pagesia, als sectors d'estudiants revolucionaris i antifeixistes, renunciava a actuar en els teatres oficials i cercava el contacte amb la població mitjançant actuacions en locals sindicals, en teatres de barri o en espectacles en tallers i aules universitàries o fàbriques i places de poble. És el treball d'Adolfo Gutgin i de l'actor Joao Motta, entre molts i molts d'altres treballadors del teatre portuguès de la Revolució. Evidentment aquests eren els nostres mestres.

Miquel López Crespí

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb