Literatura catalana contemporània

Els escriptors de sa Pobla i la premsa mallorquina

Turmeda | 01 Agost, 2018 13:37 | facebook.com

(1 vídeo) Enmig del clima de terror estès per tot Mallorca, Busquets maldarà perquè els falangistes no el reconeguin, i tots els vençuts, com ell, patiran vesània. Però com que la realitat és sovint més increïble que la literatura, una història d'amor s'esdevé entre una al·lota de família d'‘ordre' -personatge femení extraordinàriament valent i lliure-, i el presoner manxec, que aconsegueix cridar l'atenció dels seus repressors per mor de les seves habilitats artístiques. D'ells i del seu fill surten les veus narratives d'una trama que avança amb les reiteracions i insistències de les onades rompent a una platja. (Joan F. López Casasnovas)


Els crepuscles més pàl·lids”, de Miquel López Crespí


Per Joan F. López Casasnovas



Mentre passava per Euskalherria, m'assabent de la mort, dia 14 d'agost, de Pablo Antoñana, escriptor aragonès arrelat a Iruñea, de qui ho desconeixia tot. Per a vergonya meva ho dic i en descàrrec meu afegesc que l'obra d'Antoñana no ha tingut el ressò mediàtic que segurament es mereix, perquè no era home de capelletes i més tost resultava incòmode al poder. Amb la seva mort, açò sí, ja li arriben els homenatges oficials. Coses que passen. Aquest autor poc abans de morir confessava: "Em consola saber que tot el que vaig escriure ho vaig anar recollint dels camperols del meu petit país. Aquest món no pertany a l'extravagància cosmopolita, moda o desvirtuament del quefer literari. Vaig escriure sobre mi mateix i el meu entorn immediat. Vaig rebre tot el que vaig poder del meu país. Sense ell, tot el que he creat mancaria de sentit, o n'hauria tingut un altre".



Aquests dies llegia jo Els crepuscles més pàl·lids, novel·la que l'any passat va obtenir el IX Premi Alexandre Ballester de narrativa, que convoca l'ajuntament de sa Pobla i que ha editat Lleonard Muntaner. Per diferents motius, però també pels mots anteriors, he lligat el nom d'Antoñana amb el de López Crespí. Els pares d'aquell soldat anarquista, ara presoner, fan feina a un molí fariner de la Manxa. Els germans han pogut tornar al poble, però ell no. Bé li ha anat que salvàs la pell després d'arribar al port d'Alacant en l'últim episodi de la desfeta republicana! De la duríssima experiència a Porlier passa a Mallorca en un batalló de treballs forçats, on té companys com El Sevillano i en Joan Busquets, de sa Pobla, el qual el 18 de juliol de 1936 era a Barcelona per l'Olimpíada Popular. Aquests antifeixistes van lluitar fins a les darreres hores del Madrid republicà, quan el cop d'Estat de Casado, Besteiro i Mera, lliurant armes i bagatges a Franco, pretenia vanament un final negociat.

Negrín, en canvi, volia resistir esperant que la Segona Guerra Mundial (que esclatava l'1 de setembre de 1939) hagués internacionalitzat el conflicte espanyol. Va venir de pocs mesos, és ver, però l'Espanya republicana estava esgotada del tot. I -vae victis!- va caure el plom i la misèria dels anys 40. Enmig del clima de terror estès per tot Mallorca, Busquets maldarà perquè els falangistes no el reconeguin, i tots els vençuts, com ell, patiran vesània. Però com que la realitat és sovint més increïble que la literatura, una història d'amor s'esdevé entre una al·lota de família d'‘ordre' -personatge femení extraordinàriament valent i lliure-, i el presoner manxec, que aconsegueix cridar l'atenció dels seus repressors per mor de les seves habilitats artístiques. D'ells i del seu fill surten les veus narratives d'una trama que avança amb les reiteracions i insistències de les onades rompent a una platja.

Tanmateix, com en la majoria de les obres de M. López Crespí, el protagonisme es reserva, més enllà de les històries personals, a les persones senzilles i anònimament solidàries del poble (el d'ahir dels anys de guerra i postguerra, el d'un passat -germanies, antisemitisme...- que no fa més que repetir baules en les cadenes que hem de rompre, el d'avui que no sap ben bé cap on anirà...). M'ha semblat veure-hi molt d'un infant pobler, dels seus records personals, familiars, comunitaris... En efecte -ho sé per l'autor-, és la història novel·lada de son pare i sa mare, farcida amb tot d'anècdotes que havia sentit contar de petit. Açò no obstant, no cal que el lector hi cerqui res més que la veritat d'una narració colpidora, que dóna força a la idea que escriure novel·les és un procés de coneixement. En aquest cas, ens apropa al coneixement d'un temps i un país que ens han volgut amagar davall tones de silenci. El dia de retre comptes (però arriba mai aquest dia?) molts escriptors seran acusats no per llur xerrameca sinó per tot allò que hauran callat. No serà el cas d'en Miquel.

dBalears (30-VIII-09)


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb