Literatura catalana contemporània

Sa Pobla, la generació literària dels 70 i la novel·la històrica

Turmeda | 08 Agost, 2018 12:14 | facebook.com

ELS CREPUSCLES MÉS PÀL·LIDS (LLEONARD MUNTANER EDITOR)


CREPUSCLES


Els crepuscles més pàl·lids, de Miquel López Crespí, novel·la publicada el 2009, és precisament una obra que dóna veu a aquells que patiren, a la Mallorca de guerra i postguerra, la ferotge repressió dels vencedors. Al llegir-la, i al rellegir-la ara, m’hi he retrobat. He tornat a aquells anys de joventut on cada paraula m’obria noves perspectives, desvetllava fets oblidats. Fets amagats, primer per la doctrina del règim dictatorial i després per l’amnèsia consensuada d’una transició covarda.


Per Eduard Riudavets Florit, mestre i diputat al Parlament de les Illes


Era un adol·lescent quan vaig llegir Quan érem capitans, de Teresa Pàmies. Va ser la primera vegada que vaig topar amb un llibre que contava allò que ara diem la “memòria dels vençuts”. Em va impressionar,m’hi vaig sentir identificat com a part d’una família que havia fet costat a la legalitat republicana i n’havia sofert les cruels conseqüències.

Després d’aquesta primera lectura en van venir moltes d’altres. Avui, quan la memòria històrica és part del nostre dia a dia (inhumació de víctimes, retirada de símbols de la dictadura, condemnes internacionals a les dècades d’impunitat...)i malgrat la existència, encara, de massa forats negres, cal tenir present aquesta literatura, que ens va proporcionar una nova visió de la realitat adulterada durant massa anys.

Els crepuscles més pàl·lids, de Miquel López Crespí, novel·la publicada el 2009, és precisament una obra que dóna veu a aquells que patiren, a la Mallorca de guerra i postguerra, la ferotge repressió dels vencedors. Al llegir-la, i al rellegir-la ara, m’hi he retrobat. He tornat a aquells anys de joventut on cada paraula m’obria noves perspectives, desvetllava fets oblidats. Fets amagats, primer per la doctrina del règim dictatorial i després per l’amnèsia consensuada d’una transició covarda.

Miquel López Crespí, escriptor i amic, té una ingent producció literària: poesia, assaig, teatre i novel·la. La seva obra reflecteix el seu compromís personal contra qualsevol mena d’opressió o injustícia. Però els seus llibres no són, en cap moment, tòpics pamflets acrítics. La seva obra aconsegueix allò més difícil, que un simple lector,com jo mateix, pensi, reflexioni i prengui posició per la veritat i la reivindicació de les causes justes. Tot això, no ho oblidem, gaudint d’una prosa acurada, d’unes trames absolutament versemblants i d’uns personatges complexos, profunds, que es mouen enmig dels fets que els ha pertocat viure.

A un article d’aquells anys, Joan López Casasnovas, ens deia respecte a Els crepuscles més pal·lids: “...no cal que el lector hi cerqui res més que la veritat d'una narració colpidora, que dóna força a la idea que escriure novel·les és un procés de coneixement. En aquest cas, ens apropa al coneixement d'un temps i un país que ens han volgut amagar davall tones de silenci.”

Poc hi puc afegir a les paraules del mestre, només les meves impressions personals de lector que, sí, efectivament s’ha sentit colpit per la descripció d’aquells anys de plom, per les vivències de tants homes i dones que, immergits en una espiral d’humiliacions i represàlies, van aconseguir servar els ideals de llibertat pels que havien sabut lluitar i morir.

No som un crític literari ni fer-hi prop, ni tan sols un articulista experimentat, només un home que gaudeix de la lectura. He gaudit i patit amb Els crepuscles més pàl·lids. Això és la literatura, l’eina propera que et porta a plaers i dolors, a esperances i desespers, a somnis d’arcàdies felices i a temps de cruels venjances. Això aconsegueix Miquel López Crespí. Això aconsegueix oferint-nos magistralment part de la seva pròpia història. Escoltem-lo.

“Molts records del passat en venien al cap mentre redactava els capítols de Els crepuscles més pàl·lids. Les històries del pare en la postguerra, el record de la desfeta popular en la guerra civil, la brutal repressió feixista, els milers d’assassinats... Potser ja és ben hora de reivindicar com pertoca el paper essencial de determinats historiadors no acadèmics en la preservació de la història del poble”.

“I la novel·la que ha publicat Lleonard Muntaner, l’obra Els crepuscles més pàl·lids és, com les meves altres novel·les de la guerra, el meu particular homenatge a aquella generació que volgué conquerir el cel”.

D’això es tracta, d’honorar els que volgueren conquerir el cel. És el nostre deure i la nostra esperança.


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb