Literatura catalana contemporània

Sa Pobla i la Mort

Turmeda | 03 Setembre, 2018 14:33 | facebook.com

A Ciutat la mort s’ha despersonalitzat fins a límits increïbles. Si no fos pel cotxe dels morts que a vegades pots divisar, fugaç, pel camí de Jesús, es podria dir que la mort no existeix i la humanitat ha tornat immortal. (Miquel López Crespí)


La mort i el canvi de costums



El "Talbot" amb matrícula PM-7276 que va ser transformat en cotxe funerari de sa Pobla l'any 1945. Era el cotxe del darrer viatge.

A Ciutat, en la societat moderna hi ha una certa tendència a amagar la presència omnipotent de la mort. En el meu poble, si record ara les tradicions mortuòries de fa quaranta anys, tot era ben diferent. Devia tenir deu o dotze anys quan vaig començar a adonar-me de la presència de la mort. Sense arribar a entendre encara aquell misteri que escapava a la meva comprensió copsava com, de cop i volta, homes i dones forts com el roure, aparentment sense cap malaltia i que havien anat al camp o al negoci a treballar fins feia poc, desapareixien en la fosca engolits per un atac de cor inesperat, fets una deixalla per un càncer sobtat. De petit, al poble, no n’era conscient del vendaval furient de la mort. La gent, en morir un veí o una veïna, posaven un banc de fusta davant del portal de la casa i els veïnats portaven les cadires de bova per a l'entrada on, com d’ençà de temps immemorial, les beates de poble resaven parsimoniosament el rosari enmig de mecànics sanglots que produïen uns ressons misteriosos i trists. A la cuina, prop de la porta del corral on s’havia de fer tot el possible per evitar que les gallines entrassin a la casa, la madona més vella tenia cura de la cassalla i el conyac per als homes que, en tornar de la feina, educadament, venien a veure el mort o la morta exposada a la cambra més bona de la casa. En el fons era una excusa educada, un acte protocolari que, llevat l’excepció de la tristor d’aquell que sincerament sentia la desaparició d’aquella persona, tenia com a motivació, com s’havia fet anys rere any, beure una copa, demanar l’hora del funeral i partir apressat a rentar-se per a poder anar a l’església. Al funeral sí que no hi mancava ningú, era un deure sagrat acompanyar el difunt en aquell darrer moment; i per pobre que fos el pagès que havia mort, a l’església hi quedaven molt pocs bancs de fusta buits.


El cementiri nou de sa Pobla en una fotografia possiblement dels anys vint.

Aquest era els ritus de la mort en aquell temps immemorial. Record sempre molta gent a les cases, l’església plena de gom a gom, llargues processons de veïns acompanyant el cotxe dels morts fins a la sortida del poble on, després de llegir un parenostre i unes avemaries, el capellà s’acomiadava de la processó i, igualment, la majoria de gent tornava a casa seca després d’haver acomplit amb els ritus de donar el condol a la casa, anar al funeral i seguir el seguici fins a la sortida del poble. Els al·lots que no teníem una relació estreta amb la família del mort solíem anar a la cua del seguici, indiferents a l’autèntic dolor, a la desesperació que embargava amics i familiars del difunt. Als dotze-tretze anys, en el començament de la vida i plens de salut com estàvem... què en podíem saber del dolor i del significat de la mort? Res de res, evidentment. Per a nosaltres tota aquella parafernàlia d’encens i espelmes enceses, de xiuxiuejos i avemaries, de parenostres i plors continguts, d’olor de tabac de pota i cassalla, de xiscles de la filla que havia perdut el pare, d’esposa que quedava vídua, era quelcom molt semblant a les pel·lícules que veiem cada diumenge si el pare ens donava uns rals.

Fa molts d’anys que ja res no és igual. A Ciutat la mort s’ha despersonalitzat fins a límits increïbles. Si no fos pel cotxe dels morts que a vegades pots divisar, fugaç, pel camí de Jesús, es podria dir que la mort no existeix i la humanitat ha tornat immortal. Ciutat és únicament el món dels vius, dels joves. Els vells i velles que abans, en la meva infància, s’asseien a les portes de la casa a l’estiu o, malgrat que no es poguessin moure, feinejaven amb les mongetes o el blat de moro dins les portasses, ara romanen tancats als seus pisos, com si aquests fossin una presó de filferros electrificats, mentre que uns d’altres són internats sense gens ni mica de compassió a les residències oficials o en pobres pisos particulars, en el cas d’aquells que no tenen prou diners per a anar a un establiment de certa categoria. Que són de difícils i desgraciats els darrers anys d´una persona si aquesta no té prou diners per a pagar-se uns serveis, un indret on poder romandre més o manco tranquil aquest temps que ens arribarà, inexorable, a tots, si no desapareixem abans engolits del món dels vius a conseqüència d´una malaltia sobtada!

Ja no hi ha bancs en el portal de les cases, i a Ciutat la presència de la mort és dissimulada com si es tractàs d´un gran crim.

La majoria de gent ja no mor a casa seva, envoltada pels seus, en el llit on va dormir tota la vida, en el mateix indret on segurament va ser portat al món i que serva el rastre de generacions i generacions de familiars esvanits en la fondària dels calendaris. Ara morim a l’hospital i ja no tornam mai més a casa nostra. Morim en llits de ferro i llençols de l’assegurança social o la clínica privada. La teva darrera mirada no serà ja per a acomiadar-te de tot allò que ha envoltat la teva existència: el canterano de la padrina, les cadires de finals del segle XIX, els llibres que t’han acompanyat en tots aquests anys de lluites i esperances mai no acomplides, els quadres pintats pel pare...

Sovint, si vius en una finca de molts pisos, poden morir els teus veïnats i assabentar-te’n tan sols al cap d´un parell de setmanes o mesos. Si ets un veí amatent, d’aquells que encara tenen en compte els que viuen al teu costat, pots demanar, en notar aquella absència: “I què sabeu de mestre Joan?”, per exemple. O què sabeu res de la senyora Antònia?”. No és gens estrany que et contestin que l’amo en Joan o la senyora Antònia fa mesos que moriren a l’hospital. I ningú no s’havia assabentat del fet a la finca!

A Ciutat la mort ha esdevengut quasi invisible, com si no existís. Un funeral anònim a l’església del costat i poca cosa més. Si la persona que ha mort ha estat algú destacat dins la societat, ja se sap, militar amb moltes medalles, propietari de molts d’hotels, un professor universitari amb molta anomenada, potser hi haurà una bona esquela als diaris. Això és tot. Una esquela i el silenci per a tota l’eternitat.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (7-X-06)

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb