Literatura catalana contemporània

Tal com érem – Palma, Anys 70 – Els sacerdots comunistes i la lluita pel poder obrer i popular– Crònica sentimental de la transició

Turmeda | 14 Novembre, 2018 12:24 | facebook.com

Tal com érem – Palma, Anys 70 – Els sacerdots comunistes i la lluita pel poder obrer i popular– Crònica sentimental de la transició --


Jaume Calafell era un gran orador. L’educació del seminari és quasi perfecta! L´Eglésia catòlica porta segles ensenyant els sacerdots l´art de l´oratòria, els diversos sistemes de controlar la conducta humana. La gran xarxa de poder religiós, polític i econòmic que té el centre en el Vaticà fa dos mil anys que sap com controlar la voluntat de les persones! Jaume havia estat missioner a Perú i al Burundi, compartint la vida amb els sectors més pobres i marginats de la societat. Després, en un viatge a Roma per assistir a una audiència concedida pel papa Pau VI als sacerdots mallorquins, en constatar l’insultant riquesa de la Cúria, decidí abandonar la disciplina eclesial i anar a viure i treballar en un barri. Organitzador de les Joventuts Obreres Catòliques, a poc a poc anà evolucionant cap al marxisme, fins que un dia trobà necessari entrar al partit. (miquel López Crespí)


El passat compareixia novament a la memòria. En aquella trobada clandestina als afores de Palma, a Son Macià, no érem més de cinquanta. Per a nosaltres, la xifra representava un exèrcit! Era la primera vegada que vèiem aquella gentada antifranquista junta, disposada a debatre el futur del moviment veïnal. Un dia històric, ensopegar amb companys de diverses organitzacions. Veure’ns les cares, donar-nos la mà, intercanviar opinions sota els pins, lluny de les reunions habituals en habitacions plenes de fum, davant cendrers plens de llosques, vigilant que ningú de la finca ens pogués sentir. (Miquel López Crespí)


Abans de començar la meva exposició vaig fer un ràpid cop d´ull al meu despatx. Tot era en calma. Els companys que vigilaven pels carrers dels voltants, aferrats a les cabines de telèfon i dins els bars propers, no donaven senyals de vida (la qual cosa volia dir que no hi havia cap perill a la vista).

Lentament, sentint cada una de les paraules que pronunciava, vaig fer una petita història, molt resumida, de l´organització. Calia explicar que nosaltres no procedíem de l’estalinisme, de cap de les escissions que tengué el PCE a partir dels anys seixanta. Els nostres orígens eren ben diferents. Una línia que procedia de l’oposició obrera a Stalin i la policia política soviètica. Res a veure, doncs, amb la burocràcia que havia expropiat a sang i foc la Revolució Socialista. ¿Quants milers de bolxevics de totes les tendències, anarquistes, revolucionaris sense partit, persones que donaren els millors anys de la seva vida lluitant contra el tsarisme, combatent en temps de la guerra civil, no havien estat assassinats, d’un tret al cap, en els soterranis de la Lubianka, a qualsevol presó russa, en els camps gelats de Sibèria?

Els que pactaven amb els franquistes eren els que havien donat suport a l´assassinat d´Andreu Nin i Camillo Berneri a Barcelona, l´any 1937. Quan començàrem a bastir la nostra organització ens inspiràrem en el Bloc Obrer i Camperol i en el POUM, en la tradició internacional dels Consells Obrers i la democràcia directa, en els situacionistes i la Comuna de París.

Res de lluitar pel poder d’un partit. Enteníem la militància com a dinamitzadors de la lluita política i cultural dels treballadors. Una avantguarda quasi invisible, la columna vertebral de la resistència sense voler monopolitzar cap mena de protagonisme especial. Potser érem una espècie d´anarco-comunistes? Qui sap!

Aquesta manera de comportar-nos tenia un perill que, amb els anys, va ser l´origen de nombroses dificultats. No fer la propaganda adient de les sigles de l´organització produïa un efecte que rebotava en contra nostra. Els partits que eren dins els organismes unitaris de l’oposició aprofitaven qualsevol escletxa per a fer-se la màxima propaganda possible. Era el que més els importava! A les vagues, en les assemblees, malgrat que només tenguessin un militant, sempre aconseguien fer creure que ho feien tot. Era oportunisme exacerbat o nosaltres no enteníem el que passava davant els nostres ulls? Segurament aquell fet era producte de la història d’on procedíem. L’herència de l’oposició obrera massacrada pel capitalisme i l´estalinisme feia que ens repugnassin la manipulació i la mentida. Altres companys i companyes, veient el que s’esdevenia, la nostra provada manca de sectarisme, de patriotisme de partit, pensaven que tot era causat per la gran quantitat de gent provinent del cristianisme anticapitalista. Creients de bona voluntat esdevenguts comunistes sense haver passat per l’escola de l’estalinisme!

-Més que consolidar una sigla –els explicava- el que ens interessa de debò és enfortir les autoorganitzacions obreres i populars. Nosaltres volem ampliar al màxim el partit, evidentment. Qui ho nega? Voldríem tenir les persones més honrades i combatives. Allà on s’han bastit assemblees poderoses, on s’han creat embrions de poder popular com a Vitòria i les barriades obreres de tantes ciutats, el que cal és consolidar aquests organismes sorgits des de les profunditats del tall!

Idealisme? Il·lusions que la realitat ensorraria en pocs mesos?

Jaume Calafell intervengué explicant com, amb altres grups, havíem creat les primeres comissions de barri a començaments dels setanta. La dictadura s’enfonsava de forma irremeiable en una lenta i sangonosa agonia. Moria matant. Salvador Puig Antich, vint minuts en el garrot, torturat per un botxí inexpert o, vés a saber, amb instruccions precises per a fer-lo patir fins a l´últim instant. Els cinc afusellats d’ETA i FRAP, els estudiants i obrers morts a les manifestacions, a l’interior de les comissaries, mentre pintaven consignes llibertàries enmig del carrer. La manca d’equipament escolar i sanitari a les barriades populars. El nostre partit de seguida va ser sensible a les exigències de la població. Una guarderia, un ambulatori, materials per a l´ensenyament! Milers i milers de persones vivint a zones suburbials, amb els carrers sense asfaltar i una total manca d'infraestructures. La dictadura, una vegada rebuda la benedicció dels Estats Units i l´Europa capitalista, només es preocupava de la construcció d´hotels i aeroports. Juntament amb els dòlars regalats per Washington, l´entrada de divises provinents de l´emigració i del turisme, esdevenien la base econòmica sobre la qual s´aixecava tot l´edifici dels vencedors. Els europeus oblidaven els crims, la manca de llibertat existent a l´Estat espanyol i, com una inundació salvatge, en apropar-se l´estiu, en tren i avió, per carretera i amb vaixells, milions de persones travessaven les fronteres per a prendre el sol a la costa mediterrània.

Jaume Calafell s’emocionà explicant el naixement de les primeres comissions de barri.

El passat compareixia novament a la memòria. En aquella trobada clandestina als afores de Palma, a Son Macià, no érem més de cinquanta. Per a nosaltres, la xifra representava un exèrcit! Era la primera vegada que vèiem aquella gentada antifranquista junta, disposada a debatre el futur del moviment veïnal. Un dia històric, ensopegar amb companys de diverses organitzacions. Veure’ns les cares, donar-nos la mà, intercanviar opinions sota els pins, lluny de les reunions habituals en habitacions plenes de fum, davant cendrers plens de llosques, vigilant que ningú de la finca ens pogués sentir!

Per primera vegada, malgrat les diferències ideològiques, coincidíem a donar un suport actiu als incipients moviments populars, coordinar les lluites i consolidar les assemblees. Sens dubte, les intencions de cada grup podien ser oposades. Uns coincidien amb nosaltres solament per aprofitar-se del combat i aconseguir militants per a la seva organització; d´altres per no quedar despenjats de processos en els quals mai no havien participat; alguns, per frenar tot el possible la radicalitat que començava a desbordar els fantasmals organismes unitaris de l´oposició. La nostra intenció anava per un altre camí. Ens havíem adonat que calia anar aglutinant forces si de veritat volíem arribar a la República Socialista per la qual lluitàvem. Érem ben conscients que encara no érem el “partit”, tal com es considerava la majoria d´organitzacions que comparegueren a la trobada. Res més allunyat de les nostres concepcions! Si de cas, ens consideràvem un “embrió”, l´inici del que, en un futur proper, hauria de ser el gran Partit dels Treballadors que el poble necessitava.

Jaume Calafell era un gran orador. L’educació del seminari és quasi perfecta! L´Eglésia catòlica porta segles ensenyant els sacerdots l´art de l´oratòria, els diversos sistemes de controlar la conducta humana. La gran xarxa de poder religiós, polític i econòmic que té el centre en el Vaticà fa dos mil anys que sap com controlar la voluntat de les persones! Jaume havia estat missioner a Perú i al Burundi, compartint la vida amb els sectors més pobres i marginats de la societat. Després, en un viatge a Roma per assistir a una audiència concedida pel papa Pau VI als sacerdots mallorquins, en constatar l’insultant riquesa de la Cúria, decidí abandonar la disciplina eclesial i anar a viure i treballar en un barri. Organitzador de les Joventuts Obreres Catòliques, a poc a poc anà evolucionant cap al marxisme, fins que un dia trobà necessari entrar al partit.

Jaume Calafell era la nostra “arma secreta” a les assemblees clandestines quan ens havíem d’enfrontar amb els defensors dels pactes amb la burgesia. Aleshores es transformava, esdevenia un encès profeta de les Sagrades Escriptures, enrogia d’ira davant determinades trampes polítiques i no perdonava la demagògia. La seva veu, potent, queia com un raig justicier damunt els oportunistes. Era capaç d´animar una reunió de gent somorta, de treballadors i estudiants desencisats, avorrits de les manipulacions dels aspirants a sous i cadiretes. Mai no havia sentit un verb tan electritzant, uns gests clars, precisos, subratllant cada una de les paraules que pronunciava, talment Moisès quan va davallar de la muntanya amb les taules de la Llei, blasmant contra els adoradors dels ídols d´or i de plata!

Impulsat per una set de justícia social inabastable, no podia entendre que partits autodenominats d’esquerres propugnassin l´entrada als sindicats feixistes en descomposició. Aquesta manera d’actuar ens repel·lia. Just en el moment en què el poble organitzava les coordinadores de lluita, com a Euskadi, Catalunya, els indrets més combatius d´Andalusia i Castella i, potent, es consolidava el poder de les assemblees al marge del vertical franquista, els estalinistes justificaven l’entrisme amb històries inversemblants que res no tenien a veure amb la realitat.

Però la intenció d´aquests grups era evident. Penetrant dins els sindicats oficials, s´establien contactes amb la burocràcia més podrida del règim, els vividors que havien engreixat controlant una maquinària sempre al servei dels empresaris i l´Estat. Entrar en el vertical, estrènyer les relacions amb qui en coneixia el funcionament, crear una nova capa de sindicalistes estretament unida amb els falangistes, podria servir, el dia de demà, per a controlar i posseir els centenars de locals escampats arreu! Potser aquesta fos la jugada mestra que nosaltres, impulsats per la dèria de voler enfonsar tots els instruments de dominació del franquisme, no sabérem veure.

Escoltava en Jaume, que, emocionat, feia un relat de les lluites de barris on el partit era el capdavanter, l’ànima de les mobilitzacions. Però qui ho sabia, a part de la gent de la barriada? Cap diari s’havia fet mai ressò del que passava més enllà de les reunions semioficials de les inútils Juntes i Plataformes Democràtiques!

Nosaltres no existíem, érem invisibles!


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb