Literatura catalana contemporània

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 - Anar a Lluc (X)

Turmeda | 06 Desembre, 2018 20:27 | facebook.com

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 - Anar a Lluc (X) -


El que més m´interessava eren les novel·les que narraven grans aventures, històries que seduïen la meva ment juvenil: amb Jules Verne viatjar al centre de la Terra, ser un tripulant del Nautilus, anar a la Lluna. El descobriment de Charles Dickens em feia obrir els ulls a la misèria de l´Anglaterra del segle XIX. Aquelles descripcions dels barris baixos de Londres, la vida quotidiana dels pobres a una gran capital industrial. Després, amb els anys, quan vaig començar llegir Marx i Engels, les anàlisis de l´Anglaterra victoriana fetes pels fundadors del socialisme científic no podia deixar d´associar-les amb Dickens. A les pàgines d´Engels, quan parla del problema de l´habitatge, s´hi respira tot l´ambient de la misèria popular descrita pel novel·lista. (Miquel López Crespí)


L´hivern del 63 ja no vaig anar al col·legi. A casa consideraren que servar la meva salut era més important que aprovar un curs. Hi hagué reunió amb el senyor Sion, el metge, i amb sor Aina. Pensaven que havia de deixar per un temps Palma, recuperar-me a un indret on es respiràs aire pur, un lloc lluny de la contaminació ciutadana. De primer es pensà a enviar-me al sanatori de Caubet, però després d´estudiar-ho amb calma la conclusió va ser que la meva incipient tuberculosi no era tan greu. Amb un bon menjar i l´aire de la muntanya podria recuperar-me. Cal dir que per aquelles alçades ja no ordia tants trucs per no estudiar. Vaig deixar de mossegar-me els llavis i escampar la sang pels mocadors i els llençols. Controlava amb cura el termòmetre procurant que el llumí no fes pujar massa la temperatura.

El col·legi només em portava mals records, excepció feta de l´amistat amb la colla de Nova Mallorca. Tota la parafernàlia d´aquella estantissa educació plagada de mentides, deures rutinaris, propaganda de la croada, obligació d´anar al campament del Frente de Juventudes, a la Victòria, em produïa un fàstic indescriptible. Sovint, en els comentaris amb els amics del grup, en el pati, mentre vèiem jugar al futbol els nostres companys de classe, comentàvem com era possible que hi hagués tanta gent que no es sentís avorrida, fastiguejada per aquella disciplina de caserna. No es notava cap signe de vida intel·ligent en els alumnes. Per a nosaltres eren com a robots sense idees ni voluntat pròpia. No hi veies cap detall vital que et pogués fer imaginar que eren persones com nosaltres, amb preguntes i interrogants, curiositat, desig de conèixer el món.

Inútil provar d´establir una conversa sobre història o qualsevol fels fets que sentíem per la ràdio i llegíem pels diaris. A nosaltres ens interessaven els progressos de la incipient cursa de l´espai. Havíem seguit amb interès el vol de Iuri Gagarin, comentàvem quina seria la resposta dels americans als avenços espacials dels russos. Impossible comentar-ne res amb els babaus que ens envoltaven. Eren màquines de prendre apunts. Només empraven la seva hipotètica intel·ligència a saber de memòria el que els professors escrivien a la pissarra i recitar el contingut exacte de les definicions del llibre. Ni de lluny demanar-se si era correcte el que es deia des del cadafal! Aprenien les notes del quadern i les repetien com a lloros. Evidentment molts treien bones notes, però no entenien cap dels continguts que havien memoritzat.

Continuava fent la comèdia de la malaltia, però anava controlant la intensitat dels símptomes. Tampoc no volia que em portassin a l´hospital i que, després d´una revisió amb raigs X, es descobrís el frau. Amb un parell de radiografies els metges haurien descobert de seguida la falsedat de la tisi.

No era qüestió que em descobrissin. Mantenint els meus símptomes ficticis aconseguia que la vigilància de la malaltia no passàs de la padrina Martina, el metge del poble, sor Aina i les curanderes que compareixien per casa.

Preocupats per la meva salut, tothom maldava per tenir-me cura, per acomplir qualsevol dels meus capricis. Em sentia com un rei governant una cort de servicials servents, de patges i majordoms. L´únic que em molestava era l´obligació de respirar el vapor de les plantes aromàtiques que Madó Antonina, la curandera, em portava a casa alhora que na Buils, la veïna, no deixava de comparèixer amb munió de remeis casolans d´incerta eficàcia.

Quants diners es va gastar la padrina a l´herboristeria? És un misteri que mai no sabré. Va fer viatges a Inca i Palma per visitar altres venedores de remeis casolans. Cada setmana compareixia amb una planta nova, amb flors músties de llunyans paratges, amb rels provinents de la Xina i Madagascar. A vegades em semblava ser un conillet d´indies en mans de tot aquell embalum de curanderes.

Finalment, després de nombroses deliberacions, es decidí que aniríem una temporada al Santuari de Lluc. El metge digué que era un bon indret per aconseguir la meva recuperació. Alzines i oliveres, ametlers i garrovers envoltaven aquell racó de la serra de Tramuntana, sagrat per a la majoria de mallorquins. Una bona alimentació, el silenci del camp i la tranquil·litat farien la resta.

A la família ningú s´hi oposà. Marxaríem amb la padrina, que seria la persona que tendria cura de mi. Evidentment, la idea no em va semblar dolenta. Seria un lloc ideal per descansar de l´embalum de la detenció, de la ruptura del grup, de la crisi amb el col·legi, de les incertes perspectives que, pensava, tenia pel davant.

La família encara vivia en la idea que la pèrdua d´un curs no era tan greu com de principi es podia pensar. Molts d´alumnes repetien i tampoc representava un problema que no es pogués solucionar més endavant.

Jo no ho veia des d´aquesta perspectiva. Em sentia molt lluny de les normals preocupacions d´un estudiant de catorze anys. En realitat no sabia què faria en el futur. Encara era immers en les lectures, en el descobriment d´universos que no tenien res a veure amb els ensenyaments del col·legi. Què seria de mi en els propers anys? A què podria dedicar-me si no m´agradava el que m´ensenyaven els professors? Quin ofici em podria agombolar, què era el que m´atreia, el que em pogués seduir per seguir una sòlida disciplina d´aprenentatge?

Vivia enmig d´una mar de dubtes.

Les xerrades amb els amics del grup, les aventures viscudes amb ells, el món que ens havíem creat lluny del que ens predicaven els professors, havien estat un refugi contra la grisor que ens envoltava. Segurament somniàvem el món que entrevèiem en les converses familiars. Aquell univers d´homes i dones lliures que volien emprar la cultura per alliberar la humanitat de les tenebres de la ignorància. Llegíem un fulletó d´autor anònim publicat en temps de la República, un llibret de divulgació històrica que tenia per títol Crímenes y atrocidades de reyes y pontífices. Aquest sí que era un llibre d´història que ens seduïa i interessava! Amb els anys, en aprofundir en els misteris de la història de la Humanitat, vaig descobrir que l´autor no ens havia enganyat. Malgrat fos d´una forma sintètica, va ser en aquelles pàgines on sentírem parlar per primera vegada de les monstruoses extravagàncies de Cal·lígula i Neró, de la Inquisició, dels diversos sistemes de tortura que emprava l´església per desfer-se d´heretges, jueus i lliurepensadors. Coneixíem els assassinats dels Borja, l´incest del papa Alexandre VI amb la seva filla Lucrècia. Més endavant albiràvem el secret amagat de l´existència de la papessa Joana, del genocidi espanyol a Amèrica, els crims de Ferran VII, la barbàrie del tsar Ivan el Terrible. Amb aquella obra penetràvem amb profunditat en tot el que no ens ensenyaven al col·legi i que capgirava completament el sentit de les falses explicacions dels professors d´història i religió.

Més d´una vegada, quan arribaven els exàmens trimestrals, vaig estar a punt de donar la meva versió sobre els Reis Catòlics o la Croada, la guerra que va ensorrar les esperances de la generació del pare.

No sé per quins motius mai no ho vaig fer mai. La inèrcia dels dies. El costum. Al final, repetia com a bon estudiant assenyat el contingut del llibre. Fer-ho diferent hauria representat no aprovar l´assignatura. I, tanmateix, per molt que volia evitar problemes amb la direcció del centre, finalment, a conseqüència de la pintada en protesta per assassinat de Julián Grimau, els fets es desencadenaren de forma irremeiable.

Però l´anada a Lluc amb la padrina em lliurava de tots aquests pensaments, de la necessitat de prendre cap decisió immediata. Ara l´important era continuar fent la comèdia, cercar els llibres que llegiria al monestir. Què faria durant aquelles setmanes? Amb llibres a la meva disposició, no hi havia problemes. Podien enviar-me a una illa deserta, a la fi del món, era igual. Mentre tengués les obres que m´interessaven res no em preocupava. De sempre havia trobat un refugi en la lectura. Els llibres esdevenien una poderosa màquina del temps que em permetia avançar i retrocedir en la història. Un giny màgic, una nau espacial única. Amb Sinuè l´Egipci, de Mika Valtari, podia submergir-me en la vida de l´antic imperi dels faraons, conèixer a fons els costums, la vida quotidiana del poble que va bastir les grans Piràmides, que embalsamava els cossos per enviar-los al Més Enllà. Uns homes que adoraven tota mena d´animals salvatges i domèstics creient que eren déus protectors. Descobrir les terribles condicions de vida dels esclaus, les mentides dels sacerdots de Karnak per enganyar els pagesos, per donar suport a les lleis tiràniques dels faraons. O, seguint les aventures de don Quixot, avançar pels camins polsosos de Castella al costat del famós cavaller fent el bé, alliberant presos, enamorant-se de belles princeses de taverna malgrat l´adorada fos una cuinera descambuixada i el premi una pallissa, les rialles dels descreguts. Aprendre de Cervantes com en aquest món no hi ha espai per a la utopia, que l´esperança és escarnida i les bones persones castigades. El materialisme més vulgar i barroer, triomfant sempre per damunt el bé i la bellesa en qualsevol època i circumstància. I amb els fulletons d´Alexandre Dumas poder mesclar-me amb els sans-coulottes de la Revolució francesa, amb les peixateres i cosidores que portaven Maria Antonieta i Lluís XVI a la guillotina. Què em direm de formar part de les investigacions per resoldre els crims més terriebles narrats per Aghata Cristhie a les seves novel·les policíaques? I navegant per les pàgines de Guerra i Pau, sentir-te un aristòcrata de l´antiga Rússia tsarista, participant amb el general Kutúzov en la batalla de Borodinó contra les tropes invasores de Napoleó!

Tot plegat eren part de les meves lectures pocs abans de conèixer Kafka, Pere Calders, James Joyce, Julio Cortázar, Jorge Luis Borges, Walt Whitman, Bertold Brecht, Mercè Rodoreda... Potser em ve d´aquella època la febre per narrar les meves experiències, bastir històries de ficció, submergir-me en la vida dels personatges que m´han interessat.

A l´època que anàrem a Lluc jo encara estava immers en la lectura dels llibres que trobava per casa. Era senyor de la petita biblioteca que el pare i l´oncle havien pogut salvar de la desfeta, de les presons i camps de concentració. Alguns dels clàssics dels joves republicans dels anys trenta: obres d´Erich M. Remarque, de Vicente Blasco Ibáñez, de Federico García Lorca, Kropotkin, Bakunin, petits opuscles d´Andreu Nin, Frederica Montseny...

El que més m´interessava eren les novel·les que narraven grans aventures, històries que seduïen la meva ment juvenil: amb Jules Verne viatjar al centre de la Terra, ser un tripulant del Nautilus, anar a la Lluna. El descobriment de Charles Dickens em feia obrir els ulls a la misèria de l´Anglaterra del segle XIX. Aquelles descripcions dels barris baixos de Londres, la vida quotidiana dels pobres a una gran capital industrial. Després, amb els anys, quan vaig començar llegir Marx i Engels, les anàlisis de l´Anglaterra victoriana fetes pels fundadors del socialisme científic no podia deixar d´associar-les amb Dickens. A les pàgines d´Engels, quan parla del problema de l´habitatge, s´hi respira tot l´ambient de la misèria popular descrita pel novel·lista.


No acabava d´entendre els motius pels quals el senyor Sion havia triat Lluc com a indret per a la meva curació. A Lluc hi anaven cada any a sentir la Sibil·la. El rector hi organitzava expedicions. Sempre hi pujaven un centenars de poblers amb les camiones que es situaven davant la Casa de la Vila.

Sempre feia fred. Hi trobàrem boirina i, més d´una vegada, una pluja fina que et gelava els ossos. En alguna ocasió neu, una neveta que pintava de blanc església i santuari, les cases dels voltants. A vegades em semblava estar malalt de veritat. I si em passàs com a Chopin i George Sand quan vengueren a Mallorca? Arribaren a l´illa a la recerca d´un clima òptim per la seva tisi, i es trobaren amb neu, pluges i vent. Bastava pensar en les pàgines de George Sand a Un hivern a Mallorca, el llibre tan blasmat pels mallorquins i que, malgrat certes crítiques a la societat clerical de l´època, no deixa de ser un autèntic document de com érem en aquells anys: domini del clergat, pobresa i ignorància als pobles que encara semblaven dominats per la Inquisició. En el llibre hi ha abundoses descripcions de la tenebror dels palaus de l´estantissa aristocràcia terratinent mallorquina: grans sales ornades de foscos quadres de senyors de possessió, bisbes i capellans, mobles d´un gust lúgubre, senyores que només llegien panegírics de sants, pamflets de propaganda religiosa com La Fe Triunfante del pare Garau, servents i pagesos descarregant els carros plens de gra, ametles, aviram que portaven als senyors. Uns éssers d´ultratomba tan sols preocupats per les menges i l´església. George Sand mirava les poques biblioteques particulars que va visitar: mobles amb poques obres amagades a un racó de la casa, com si fos un pecat dedicar-se a la lectura. Cap obra de filosofia, no res de geografia, geologia, història de la humanitat. Tan sols s´endiumenjaven per anar a veure la sang de les curses de braus o per anar al teatre a veure miserables obres de propaganda religiosa i de clàssics del Segle d´Or castellà que, per a més inri, quasi no entenien. El teatre, com anar a missa o als toros, era una excusa per lluir el darrer vestit, el collar de perles, les polseres d´or, els anells i arracades de la família alhora que criticaven el veí de la llotja, el color de la tela de la marquesa X.

Era esfereïdor constatar la buidor d´aquells senyors de possessió despreocupats pel que s´esdevenia en el món. Ben al costat de les descripcions d´aquesta retardada societat de rendistes, la visió d´un paisatge idíl·lic d´una bellesa corprenedora. George Sand compara Mallorca amb Suïssa i profetitza que, el dia que els europeus descobreixin les belleses de l´illa, seria un indret on tothom voldria anar-hi.

Però el clima de Valldemossa, en aquell tenebrós hivern que els dos viatgers romàntics foren a la nostra terra, no era l´apropiat per guarir la malaltia de Frederic Chopin. A la primera casa que llogaren, a Establiments, el vent penetrava per les retxilleres de totes les finestres, la llenya omplia la casa de fum que, silent, com un punyal ben esmolat, penetrava dins els pulmons del músic i no el deixava respirar. Hagueren de marxar ràpidament perseguits pel propietari, que manà cremar tots els mobles per por del contagi. Arreu de Palma es va estendre la llegenda d´una dona divorciada que anava vestida d´home i fumava i, a més a més, protegia un tísic que podia contagiar la població.

A la Cartoixa de Valldemossa, l´únic indret on pogueren refugiar-se, tampoc es sentiren còmodes. El rector de Valldemossa havia propagat l´infundi que era arribat el dimoni, una dona que no era dona i que, amb el seu mal exemple i la presència d´un tuberculós, podia posar en perill la salut moral i física dels valldemossins.

Pel carrer, la població, espantada per les prèdiques dels sacerdots, no els saludaven i fugien del seu costat. A les botigues els cobraven el doble i el triple per les compres de queviures. La criada que pogueren llogar els robava el que podia. Valldemossa, malgrat l´excel·lència del paisatge, esdevingué una tortura sense fi, un indret infernal per a la parella de revolucionaris romàntics que havien pensat trobar-hi un paradís.

Finalment hagueren de marxar tan ràpidament com pogueren. De la seva presència a la Cartoixa resten per a la història les novel·les escrites per l´escriptora francesa, els records que plasmaria a Un hivern a Mallorca i les peces compostes pel músic polonès. Unes composicions plenes d´una tristor amarga que evoca la pluja insistent que, desbordant torrents i inundant terres, va caure aquell hivern al poble, i una ciutat trista, obscura i ancorada en les supersticions religiosos més periclitades que hom pugui imaginar.

I si Lluc, en lloc de ser un indret de curació, esdevenia un infern com el de Valldemossa per a Chopin i George Sand?

No em volia preocupar. Ara començava una nova etapa de la meva existència i no volia imaginar res de dolent. Seria el primer hivern de la meva vida lluny de col·legis i les acostumades obligacions familiars. Anar-hi unes setmanes amb la padrina no em sabia gens de greu. Ho trobava un alliberament. Per a ella jo era no solament un nét estimat, sinó l´autèntica reencarnació del seu fill mort en accident. Ella mateixa estava summament animada. En el fons, ho intuïa, agafava aquella obligació de tenir cura de mi com unes vacances, una fugida de les inajornables obligacions que comportava conrear els horts que encara restaven a la família. Va fer llogar un missatge al padrí Rafel i es preparà per al viatge a Lluc.

La padrina, malgrat que havia anat amunt i avall dels pobles de Mallorca per anar a vendre part de les anyades, encara pertanyia a aquella periclitada generació de mallorquins que vivien i morien al poble, sense moure´s de lloc, tret que no fos per a feines excepcionals: anar a signar una escriptora a Inca, al notari; vendre al mercat de Palma; una consulta a un metge, especialista en alguna malaltia que no coneixia el senyor Sion. Per la resta, de casa al solc, del solc a casa, els diumenges a l´ofici de les onze, una sortida per Sant Jaume, per assistir a la festa major... Quantes amigues de la padrina he conegut que no havien vist la mar! Alcúdia, a uns quilòmetres del poble, era un univers misteriós, com si fos la Lluna o Mart. Només s´hi anava en cas de necessitar algues per abonar la terra. En el port de Pollença i d´Alcúdia hi vivien aquelles famílies que no tenien terra: els pobres, els exiliats que vivien dels quatre peixos que pescaven, dels quilos que podien vendre en anar a la peixateria. Sempre peix per dinar i sopar. Un miracle, tenir diners abastament per comprar pa i oli, vestir-se pobrement... Pescadors i peixateres, a un esglaó més baix que els jornalers i jornaleres. “Al manco, els jornalers no puden”, deien les senyores de casa bona, els pagesos de la comarca. L´olor de peix com a barrera per a la discriminació, un fondal que separava persones fins i tot de la mateixa classe social.

Per als pagesos, per a nosaltres, l’arena i la platja eren un món hostil, erm, i que no tenia cap valor especial. Per als homes i les dones acostumats a fer un parell de collites anuals, els grans arenals coberts de matolls que encerclaven la badia els semblaven el desert. Era una època en la qual un home amb un hort que tengués sínia o molí, un bocí de terra de set o vuit quartons, era considerat més ric que aquell que pogués tenir quilòmetres de platja, centenars de metres envoltant alguna cala. Els pagesos amb terra sempre havíem considerat els pescadors, la gent que vivia prop de la mar, com uns jornalers més, gent pobra. Un bocí de terra per sembrar ho era tot. Eres propietari; així de senzill. Sense ser propietari d´uns quartons no eres res: estaves obligat a anar a la plaça perquè et llogassin. Oferir els teus braços als altres; restar dret, a la paret, esperant que els rics et volguessin llogar per un dia o dos, definia la posició social d´una persona. Alguns, uns pocs, ho consideraven una humiliació i marxaven vorera de mar, provant de viure de la pesca, caçant algun conill a la garriga. A vegades sense poder comprar una mica d´oli, amb problemes per a adquirir una camisa, unes espardenyes. Però tot era preferible abans que sentir-se com un animal a punt de portar a l’escorxador. Les mirades dels propietaris valorant la feina que pots fer en un dia, si tens bona musculatura, si seràs capaç de resistir les jornades de sol a sol sense deixar l’amo amb la feina a mig fer. Les al·lotes mal alimentades, mig malaltes, queien a terra al cap d´unes hores de sembrar mongetes o segar el blat. No podien resistir el ritme que marcaven les més fortes, aquelles que els propietaris havien posat al davant. Crueltat de la vida. Ningú no donava un jornal a la que no podia resistir. Es tancava el cercle infernal. Sense jornal aquella gent emmalaltia més i més. He vist morir al·lots i al·lotes molt joves a conseqüència d´una alimentació deficient. Un bocí de terra, amb sínia o un molí per a treure aigua, era la salvació. Almanco podies menjar del que sembraves a la teva terra. El dolor dels pobres i els malalts. Demanar almoina? Per això algú marxava del poble i es construïa una cabana damunt la sorra amb els cantons que ell mateix treia de la pedrera. Quan eren quatre o cinc, ajuntaven recursos per a fer una barca i sortien a la mar com aquell qui marxa a la recerca del tresor més valuós del món. Els pagesos apreciaven el seu valor de sortir a pescar, la valentia que implicava haver d’enfrontar-se amb les ones, amb una inesperada tempesta. En el fons, i a la seva manera, els apreciaven.


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb