Literatura catalana contemporània

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 La Biblioteca Pública de sa Pobla (XX)

Turmeda | 24 Febrer, 2019 14:56 | facebook.com

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 La Biblioteca Pública de sa Pobla (XX)


Maria Sureda vigilava amablement la nostra estada a la biblioteca. Sempre tenia a l'abast d'aquell exèrcit inquiet i renouer les darreres biografies "exemplars" per a la nostra formació: vides de sants i màrtirs del cristianisme, relats dels conqueridors d'Amèrica, dels generals de la croada contra la República... La vida i miracles de Ruth, la moabita, de la Reina Esther, de Jimena, l'esposa del Cid Campeador; de Santa Eduvigis, la duquessa de Polònia. No hi mancaven tampoc, en aquells prestatges que ens havien de "formar", diverses "vides" (biografies) d'Isabel la Catòlica, de santa Joana d'Arc i d'Agustina d'Aragó. I què hem de dir de la vida de santa Teresa de Jesús o de la mort gloriosa del fill del general Moscardó, l'heroi de la defensa de l'Alcázar, que (cual nuevo Guzmán el Bueno) preferí que matassin el seu fill estimat abans que lliurar l'acadèmia militar a las hordas marxistas que querían esclavizar España. Eren els llibres que les autoritats imaginaven útils per a la formación del patriota español, del católico practicante. Cal dir que el que més ens interessava de la nostra secció no era precisament aquella caterva d'exòtiques i sovint incomprensibles vides "heroiques". El que més ens delia eren els darrers exemplars de "tebeos", fossin aquests El Capitán Trueno, El Jabato, Superman, El hombre araña, El llanero solitario, Roberto Alcázar y Pedrín... i sobretot la famosa col·lecció Hazañas Bélicas i el popular TBO, amb les aventures de l'etern afamegat Carpanta, Doña Úrsula, La familia Ulises, Zipi y Zape, Melitón Pérez, Los grandes inventos del TBO, Las aventuras de Eustaquio Morcilón, El Reyecito i molts d'altres personatges que il·luminaren amb la seva màgia els anys de la infantesa. (Miquel López Crespí)


La padrina ha sortit de bon matí per anar a parlar una estona amb Margalida de can Toniet. Li he dit que volia començar a escriure i restaria a l´habitació en companyia dels meus llibres i el quadern de notes. Un quadern encara en blanc, obert per la primera pàgina.

Fa més de trenta minuts que el mir i no sé què dir, per on començar.

Per una part m´agradaria anar a passejar, perdre'm per la serralada, llegir sota els pins, al costat d´una de les impressionants oliveres que envolten el santuari. Flaire de murta i romaní. D´altra banda pens que si vull escriure de veritat hauria d'organitzar-me, disciplinar la voluntat, pensar que no tot depèn de la inspiració. Els escriptors amb una forta pulsió creativa, ho vaig anar descobrint amb el temps, poden escriure un poemari (Rimbaud, Bartomeu Rosselló-Pòrcel...), obres genials, evidentment. Però la creació d´obres com les de Lev Tolstoi, Charles Dickens, Salvador Espriu, Pere Calders, Miguel de Cervantes, Victor Hugo requereixen d´una disciplina ferrenya, d´un món interior inabastable, una formació cultural immensa. Sé que som massa jove per bastir una obra literària com pertoca. Em manca llegir molts llibres, viure determinades experiències, conèixer món, saber arribar al fons de l´ànima de les persones. Reconec que encara no estic capacitat per fer la provatura. Tot em distreu: el cotxe que arriba a la plaça amb un parell de turistes, els picarols de les ovelles, els lladrucs dels cans, el moviment incessant dels núvols...

Podria justificar-me pensant que Anna Frank tenia la meva mateixa edat i va aconseguir bastir un univers que pocs escriptors han pogut concebre. Però... com es podria comparar la vida fàcil d´un jove estudiant a la Mallorca dels seixanta amb les angoixoses experiències d´unes famílies tancades entre quatre parets, perseguides per la llobada nazi?

Sé, ho not en la sang, que dins meu hi ha alguna cosa que m´aboca a l´escriptura. Aquelles provatures de l´any passat d´imitar Zane Grey, Jules Verne, Agatha Cristhie! Si pogués trobar el secret per fer una novel·la com el Viatge a la Lluna, imaginar un nou Nautilus avançant, silenciós, per les profunditats dels oceans!

Interpretar Bach sota les ones! Veure els dofins i les balenes pels amples vitralls de la meva nau submarina! Imagín el meu escriptori en la immensitat de la sala, la llunyana claror del sol penetrant dèbilment fins al lloc on escric amb una llarga i blanca ploma d´un cigne. He fet col·locar uns altaveus especials i m´entretenc provant de desxifrar les converses dels animals marins que segueixen la nau. Sota la superfície de la mar sóc lluny de qualsevol preocupació quotidiana.

Un indret ideal per escriure i llegir!

Em sedueix la descripció de cultures ignotes, submergir-me en la vida lliure i salvatge dels indis abans de l´arribada dels conqueridors, assistir a la construcció de les piràmides asteques i d´Egipte, aprofundir en la psicologia de les persones amb altres creences. La Bíblia sempre m´havia semblat una novel·la fabulosa. Mites increïbles que han perdurat a través de generacions i generacions. Em demanava com era el món abans dels grecs, els primers materialistes de l´antiquidat. El professor de llatí ens explicava el fabulós entramat dels déus grecs i romans. La fantasia d´una humanitat que, abans de Demòcrit i Epicur, bastien un Olimp de déus humanitzats, personatges mítics amb les mateixes apetències que els homes. Però els grecs són els primers a racionalitzar el combat contra la superstició religiosa, els primers científics de la història. Per això mateix voldria saber com era el pensament màgic de les civilitzacions que precediren als autors de la Grècia clàssica.

No trob la inspiració adient. Com si el meu Nautilus s´hagués estavellat amb una mina submarina i ens enfonsàssim sense salvació possible.

Potser hauria d´haver sortit, passejar fins a la Font Coberta, provar de trobar la inspiració en la natura i deixar endarrere els pensaments que em sacsejaven. No podia deixar de banda la història de la família, el patiment del pare en caure presoner dels franquistes, els anys en els camps de concentració, l´arribada a Mallorca, la tortura patida en construcció de carreteres... Com es pot assimilar la derrota? Com pots continuar vivint quan el que ha estat el teu món s´ensorra sense que puguis fer-hi res? M´admirava la capacitat de resistència del pare i l´oncle. Bastir una nova vida damunt les runes del passat. Anys de callar, amagar la melangia per l´univers enfonsat. I, en sortir del camp, anar a fer feina com si no hagués passat res.

Intuesc que en la vida de la família hi ha material per bastir una vasta novel·la. O no és una epopeia el que expliquen a casa en veu baixa? La descripció de la por en el combat, les ferides que deixa en el cor veure els companys morts, estripats sota l´inclement sol d´aquell estiu de 1936?

Què sents quan saps que pots morir en uns minuts, que l´amic amb què parles ara mateix trigarà uns segons a desaparèixer d´aquest món? El pare explicava que sempre moria el primer que sortia de la trinxera. Era estrany que sobrevisqués.

El pare m´ho va explicar sovint: “Ets molt jove encara i no pots imaginar el que és i el que significa una guerra. Nosaltres no la vàrem començar: ens la imposaren. Sabíem els sofriments, els sacrificis que comporta per als pobles. He vist homes i dones clavats de viu en viu a les portes de casa seva, morts a punyalades, la pell feta bocins, arrencada quan encara vivien, amb estelles a les ungles dels peus i dels dits. I molts amics meus, jovençans de divuit anys, morts de sobte en caure una bomba enmig de la trinxera just després de fer una partida d’escacs, d’haver parlat de la família, l'al·lota... La Mort no té un posat amable ni heroic. Jo l’he vista sovint vora meu emportant-se les persones que més he estimat. La guerra és un fantasma ple de pústules i cucs carnívors niant en els ulls dels morts. Res a veure amb les pel·lícules d'agitació revolucionària, malgrat que siguin obres d’art signades per Eisenstein. La Mort desfà en segons les esperances i somnis de la humanitat i, despietada, és capaç d´obrir-te el pit de viu en viu per a menjar-te les entranyes, com els sacerdots asteques d’abans de la conquesta de Mèxic pels espanyols. Ella hi era, afamegada, davant les nostres trinxeres, al costat dels canons i metralladores de l’enemic, apropant-se a nosaltres veloç, calvalcant damunt el xiulet de les bales. Se’n reia, ballant nua per damunt els cadàvers estesos a les planures, quan sortíem dels enfonys en un intent desesperat de vèncer-la, o almanco d’evitar que ens aglapís amb les esmolades urpes assedegades de sang. La vaig conèixer regnant, inclement, per damunt les nostres posicions, en centenars de dies de fatiga i cruel insomni. Ens considerava pigmeus, esclaus al seu servei. Ara, passats els anys, quan el soroll de les bombes ja només és un antic malson, comprenc que tots érem els seus serfs, vinclats sota el domini del fuet i la falç que, tota sagnosa, aixecava per damunt els nostres caps cercant la jugular dels combatents, el pit, l´indret exacte per on pogués penetrar, assassina i riallera, per a obrir-hi ferides mortals on niàs per sempre la negror sinistra de la desesperació”.

Després callava i no badava boca durant un llarg període de temps.

Quan no hi havia combats, els soldats s´intercanviaven les adreces de les famílies, la darrera carta, l´últim missatge adreçat a l´esposa, la mare, l´al·lota. Tothom deixa en herència als amics de trinxera les poques pertinences de què disposa un soldat: la navalla d´afaitar, el mirall, el plat i la cullera, la pinta, el bloc de paper d´escriure...


Faig dibuixets damunt el paper en blanc. Però no em surt res. Em deman què s´ha de fer per a concentrar-te en una història qualsevol. Com pots deixar de banda, ni que sigui per unes hores, les preocupacions que naveguen a velocitat vertiginosa pel teu interior?

Podria començar a escriure la història d´uns adolescents que, seguint l´exemple dels seus pares, es volen enfrontar amb la dictadura. Seria una bona pràctica literària. I si començàs descrivint com ens detingueren el mes d´abril, què ens feren a comissaria, els motius pels quals sortírem a pintar consignes a favor de l´amnistia?

Com trobar les coordenades exactes que et permetin plasmar el que sents sense la presència dels fantasmes que t´envolten? Quina mena d´aprenentatge s´ha de fer per a escriure? Tenc el cap en blanc. No entenc la societat que m´ha tocat viure. M´adon que els professors parlen malament de la República i els republicans. El pare i l´oncle que lluitaren fins al darrer dia de la guerra defensant la llibertat són les persones més bones del món! Com és possible tanta mentida, tan vergonyosa manipulació d´uns fets històrics?

Ha passat més d´una hora i no he estat capaç d´escriure res.

Burots damunt el paper, signes sense sentit, retxes amunt i avall. Potser m´he equivocat i escriure és una aspiració sense sentit.

Tanta lectura juvenil podria haver-me emboirat el cap.

El sol continua, resplendent, convidant al passeig. De la cambra estant sent el pastor cantant cançons de la pagesia. Les tonades em fan pensar en els anys de la més tendra infantesa, quan acompanyava els padrins als horts. Cada feina i la seva cançó! El cant que acompanyava la sega, la recollida d´olives, el batre a l´era, l´espolsar ametlles... Podria estar-me hores escoltant el pastor, mirant el que fan els animals. De petit era un dels meus entreteniments més estimats. A la casa de la repadrina, on també vivien els padrins, hi teníem un exèrcit d´animalons; No solament el cavall i la somera pels treballs del camp. El corral era gran: gàbies per als conills, gallines i ànecs pasturant. La meva tortuga feia el seu camí a la recerca de les fulles de col que la padrina hi deixava prop seu. El paller era ple de moixos a la recerca de les rates que foradaven els sacs de blat de la portassa. I na Perleta, la cusseta, sempre al meu costat, botant, feliç, a la recerca d´un bocí de formatge, la seva menja més apreciada.

Podria haver davallat al bar i, assegut a una tauleta de marbre, prop del caliu de la xemeneia, amb un cafè amb llet ben calent al davant, iniciar la meva experiència com a escriptor. Alguna cosa en el meu interior en feia sentir que, possiblement, aquell era el camí que no trobava a l´escola i, qui sap, l´origen de tots els meus problemes.

El cert era que, després d´una llarga estona de romandre assegut davant del quadern, la meva imaginació es perdia en mil viaranys sense sentit. Havia obert l´estilogràfica que em regalaren pel meu sant. Mantenia el plomí damunt el paper esperant la idea inicial que em permetria avançar en la provatura. Previsor, havia portat un tinter de tinta blava Pelikán! Potser perdia el temps i no estava destinat a les aventures de l´escriptura? I si totes les meves il·lusions fossin un simple somni d´adolescent, d´un al·lot desenfeinat que cerca un entreteniment? D´altres juguen al futbol, a indis i vaquers o amb les baldufes i les bolles de fang enmig del carrer. Just fa uns anys, abans d´anar a estudiar el batxillerat a Palma, érem davant casa nostra, experimentant les nostres primeres mostres de maldat juvenil.

En aquestes qüestions era ben igual que els amics del poble. Anàvem al ferrer i li demanàvem que fes una punta d´acer ben esmolada per a la baldufa. I que fos summament punxeguda! La baldufa esdevenia una eina de destrucció molt eficient. Amb un llançament precís, colpejant amb força, podíem xapar pel mig la joguina dels altres. Malvats, ens delia comprovar la sorpresa de l´al·lot que no l´havia sabut protegir com pertocava. Si no volies que et passàs aquest “accident”, havies de col·locar un munt de xinxetes de les més reforçades envoltant la baldufa a fi que les punxes dels amics rebotassin en xocar contra el ferro protector. Eren joguines cuirassades, baldufes assassines!

Amb les bolles de fang passava una cosa semblant. En el joc estaven permeses les de vidre, les senzilles, fetes amb fang i, per a desgràcia de qui no en pogués disposar, les de ferro i acer. Jo ho tenia bé. Just al costat del taller del pare n´hi havia un de reparacions de cotxes, camions i motors de treure aigua. Els joves que hi treballaven sempre ens donaven bolles d´acer inservibles ja per als engranatges dels motors. Eren ideals per rompre les pobres bolletes de vidre i fang!

Finalment, en un dia perdut en els calendaris de la infantesa, en una assemblea massiva de jugadors de bolles celebrada als jardins de l´Escola Graduada, es decidí prohibir les d´acer. Hi hagué discussions acalorades. Defensors dels antics costums. No cal dir que els més dolents de nosaltres intervinguérem en el sentit que no era oportú mudar les tradicions, les antigues lleis que, des de temps immemorial, regien la vida dels nostres carrers.

No hi hagué res a fer. Una munió d´amics votà en contra de les nostres propostes i s´acabà la dèria per rompre les bolles dels altres. A partir de la votació, si en els jocs es feien malbé era un accident normal i no un atac planificat amb tota la follia assassina d´uns infants de nou i deu anys.

Va ser quan vaig començar a interessar-me per la lectura. A casa sempre havia vist el pare i l´oncle llegint. Les converses sobre els més diversos autors eren abundoses. Em vaig apuntar a la biblioteca pública i quan, una vegada acabades les classes, els altres amics del carrer jugaven a futbol, m´endinssava en el món especial d´aquell silenci que omplia les sales de la biblioteca del poble. Acabàvem les classes cap a les cinc de l´horabaixa. De seguida deixava la cartera a casa i, menjant l´entrepà que m´havia preparat la mare, marxava a velocitat vertiginosa a la recerca dels llibres. Perdura en la meva consciència el respecte que sentia per aquell indret d´estudi i lectura. En obrir la porta, després de saludar Maria Sureda, la bibliotecària, entrava de puntetes fins al racó dels llibres juvenils, les enciclopèdies per a infants, els tebeos. Era la sala del fons, separada de les taules de lectura per a majors. I allí, ben igual que quan anàvem al cine a Can Guixa i Can Pelut, un món inabastable s´obria davant els nostres ulls.

Maria Sureda vigilava amablement la nostra estada a la biblioteca. Sempre tenia a l'abast d'aquell exèrcit inquiet i renouer les darreres biografies "exemplars" per a la nostra formació: vides de sants i màrtirs del cristianisme, relats dels conqueridors d'Amèrica, dels generals de la croada contra la República... La vida i miracles de Ruth, la moabita, de la Reina Esther, de Jimena, l'esposa del Cid Campeador; de Santa Eduvigis, la duquessa de Polònia. No hi mancaven tampoc, en aquells prestatges que ens havien de "formar", diverses "vides" (biografies) d'Isabel la Catòlica, de santa Joana d'Arc i d'Agustina d'Aragó. I què hem de dir de la vida de santa Teresa de Jesús o de la mort gloriosa del fill del general Moscardó, l'heroi de la defensa de l'Alcázar, que (cual nuevo Guzmán el Bueno) preferí que matassin el seu fill estimat abans que lliurar l'acadèmia militar a las hordas marxistas que querían esclavizar España. Eren els llibres que les autoritats imaginaven útils per a la formación del patriota español, del católico practicante. Cal dir que el que més ens interessava de la nostra secció no era precisament aquella caterva d'exòtiques i sovint incomprensibles vides "heroiques". El que més ens delia eren els darrers exemplars de "tebeos", fossin aquests El Capitán Trueno, El Jabato, Superman, El hombre araña, El llanero solitario, Roberto Alcázar y Pedrín... i sobretot la famosa col·lecció Hazañas Bélicas i el popular TBO, amb les aventures de l'etern afamegat Carpanta, Doña Úrsula, La familia Ulises, Zipi y Zape, Melitón Pérez, Los grandes inventos del TBO, Las aventuras de Eustaquio Morcilón, El Reyecito i molts d'altres personatges que il·luminaren amb la seva màgia els anys de la infantesa.

La Biblioteca Pública de la Caixa de Pensions ja era una institució a mitjans dels cinquanta. Va ser inaugurada per les festes de Sant Antoni de 1952 i, malgrat que als seus inicis no eren gaires els poblers que la visitaven, amb el temps va esdevenir un instrument de formació bàsica per a tots els habitants del poble. Les al·lotes ja més granades, de quinze i setze anys, per posar-ne un exemple, hi anaven a cercar revistes de tall i confecció, obres d'educació social, biografies de personatges famosos... Record, malgrat que jo era massa jove per a sentir-me interessat per tan elevades matèries, que na Maria Sureda, sempre dins les seves possibilitats, procurava tenir al dia les seccions de filosofia, religió, ciències socials, belles arts, literatura, història, la Secció Infantil... que era la nostra, indubtablement.

Molt d´anys després l´escriptor Alexandre Ballester em va dir que cap a l'any 1958 la biblioteca ja tenia unes existències de més de dos mil exemplars (uns propietat de la Caixa de Pensions, altres de l'Ajuntament). I el més impressionant era constatar que l'any 1957 la biblioteca havia tengut prop de quinze mil lectors amb un total de divuit mil llibres consultats!

Però no sempre miràvem tebeos! La febre pel saber ens dominava. Més d´una vegada Maria Sureda en va fer marxar de les seccions per a majors. De seguida que podia m´escapolia i anava a investigar el que llegien els grans. Aleshores em delien els atles. En obrir-lo et robaves de seguida navegant per la immensitat de la Terra. Podies veure mars, oceans i continents. Mirava la distància entre Espanya i Amèrica provant d´endevinar el llarg viatge de Colom a través dels oceans fins arribar a les illes del Carib. L´atles tenia altres il·lustracions, també. Al costat dels mapes, dibuixos en color et mostraven com eren els primers vaixells construïts pels homes: des de les simples canoes dels navegants indis i esquimals fetes de pell de foca o arbres buidats a les impressionants naus vikingues, romanes i egípcies. Durant una llarga temporada vaig somniar ser mariner. Em seduïen les històries de pirates. Més d´una vegada, en els combats amb les colles del barri, adoptàvem l´ensenya negra amb la calavera com a la nostra insígnia. Potser els pares pensaven que estudiàvem la lliçó de geografia de l´endemà. Anaven ben errats! Nosaltres, els pocs que ens tancàvem els horabaixes a la biblioteca, no hi anàvem per estudiar. Ni molt manco! Els mapes que teníem davant els ulls eren una porta oberta a l´infinit, una poderosa nau vikinga que ens portava molt lluny de la grisor que ens envoltava.


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb