Literatura catalana contemporània

Amors de la clandestinitat (records dels anys 70)

Turmeda | 11 Octubre, 2019 13:09 | facebook.com

Amors de la clandestinitat (records dels anys 70)


Ens havíem citat al Bar Cristal, cantonada de la plaça d'Espanya, on ara farà cinquanta anys hi havia instal.lats, amenaçadors, els canons que apuntaven cap al magatzem de can Mir. Dintre hi romanien presos, esperant la darrera matinada, molts d'esquerrans mallorquins. No record exactament on ni en quines circumstàncies ens havíem conegut. )En una reunió de partit o en una repartida nocturna d'octavetes? Difícil destriar-ho en aquests moments. Els anys d'adolescència, l'aferrissada militància a les Joventuts Revolucionàries -aleshores ens sentíem hereus de l'Oposició Obrera Internacional, rebutjàvem l'estalinisme, llegíem Trotski, el qual consideràvem fidel continuador de Lenin-. El cert era que semblàvem esser vells coneguts, pertanyents quasi a la mateixa família. La gran família dels derrotats a la guerra civil! (Miquel López Crespí)


Ens havíem citat al Bar Cristal, cantonada de la plaça d'Espanya, on ara farà cinquanta anys hi havia instal.lats, amenaçadors, els canons que apuntaven cap al magatzem de can Mir. Dintre hi romanien presos, esperant la darrera matinada, molts d'esquerrans mallorquins. No record exactament on ni en quines circumstàncies ens havíem conegut. )En una reunió de partit o en una repartida nocturna d'octavetes? Difícil destriar-ho en aquests moments. Els anys d'adolescència, l'aferrissada militància a les Joventuts Revolucionàries -aleshores ens sentíem hereus de l'Oposició Obrera Internacional, rebutjàvem l'estalinisme, llegíem Trotski, el qual consideràvem fidel continuador de Lenin-. El cert era que semblàvem esser vells coneguts, pertanyents quasi a la mateixa família. La gran família dels derrotats a la guerra civil! En la meva joventut -que coincidí amb les grans vagues d'Astúries de l'any seixanta-dos-, coneixíem les al.lotes a les reunions clandestines, en viatges obscurs a la recerca de paperassa subversiva. Els nostres pares -fitxats per la Guàrdia Civil o la Social per haver lluitat amb els republicans-, plens de por, patien a més no poder en constatar els perills que ens amenaçaven. Els padrins d'ella moriren afusellats per l'agost del trenta-sis, coincidint amb el desembarcament del Capità Bayo i les columnes anarco-sindicalistes a Portocristo. Que n'estàvem, llavors, d'allunyats dels fills dels guanyadors, els jovençans de la nostra edat, que als instituts aprenien a resar el rosari, complir com déu mana amb els ensenyaments des cursets de cristiandat. Joventut conservadora, sense res dins del cap que no fos el futbol. Nosaltres érem ben diferents. Fills dels vençuts, la nostra escola no fou mai el discurs del capellà o el frare dalt de la trona. A les nits, enlloc d'estudiar l'odiosa Formación del Espíritu Nacional o una falsa Historia de la Religión, engegàvem la ràdio i escoltàvem les notícies de Ràdio Espanya Independent o la BBC de Londres informant de la soterrada lluita per la llibertat que començava a fer tremolar els corcats fonaments de la dictadura. Assegut a una tauleta del bar, recordant la tenebrosa història de la qual procedíem, la veia venir de lluny, enmig de la gentada d'un estiu ple de turistes, amb aquell vestit blanc primaveral que li marcava abruptament les formes. Mentre s'acostava a la taula on l'esperava em vaig adonar de com havien passat els anys. Ens havíem convertit en homes i dones ben concrets sense quasi adonar-nos-en. La lluita, la difícil recerca d'una feina per a anar subsistint, les detencions, ens allunyaren de sales de festa i caus de moda -els llocs on la majoria de joves de la nostra generació anaven a distreure's sense saber res del que passava a les comissaries, a les presons franquistes. La transició tampoc no marxà com havíem imaginat. Els pactes i les traïdes dels dirigents ensorraren les esperances en un canvi real de la societat. L'esquerra esdevengué monàrquica i defensora de la propietat privada dels mitjans de producció. El dret d'autodeterminació de les nacions oprimides fou llençat al cubell de les escombraries.

Ja feia anys que havia deixat la militància activa. Amb la caiguda del mur de Berlín fins i tot els darrers grups que es reclamaven del marxisme abandonaren llurs tradicions revolucionàries i blasmaren públicament en contra del seu passat esquerrà conseqüent. En uns mesos els pro-albanesos demanaren l'ingrés dins del partit del Govern, els trotsquistes de la LCR es convertiren en fervents defensors de l'actual constitució espanyola oblidant vint anys de lluita pel Poder dels Treballadors i l'ensorrament dels privilegis burgesos.

Ara ja no parlàvem de política. Sé que ella s'apropava a la meva taula somrient, saludant-me des de ben lluny. Ignor de què xerràrem aquell capvespre. Potser recordàrem quan ens coneguérem en aquelles combatives reunions de partit. Per la meva part, després d'haver exercit molts d'oficis ocasionals -venedor de llibres, empleat, delineant- vaig acabar dedicant-me a la pintura. Aquella horabaixa parlàrem d'anar fins a la caseta de camp de la família -el pare no pogué gaudir d'una vellesa tranquil.la: morí dues setmanes després d'haver aconseguit la jubilació. Guanyava poc amb els quadres. Just per a menjar, llibres, les petites despeses d'un enemic aferrissat d'aquesta absurda societat de consum. )Treballar per a pagar terminis? )Viure només per a consumir aparells i absurds programes de televisió? No tenia lògica. M'estimava més la soledat creativa. Sovint venien a veure'm alguns companys de lluita que s'havien mantengut ferms en llurs creences de justícia i igualtat sense caure en cap circumstància en els paranys del poder. A l'estudi, acompanyat només per la música i la natura, m'hi trobava a gust, feliç. L'antiga dèria revolucionària em mantenia, malgrat tot això, ocupat. Actiu participant a totes les manifestacions contra la guerra, per la salvació de la nostra terra amenaçada per l'especulació, hi havia molta gent pensant que encara portava el carnet d'algun partit amagat dins les butxaques. )Una manera de no rompre definitivament amb el passat? No ho sé. Moltes vegades em cridaven per a donar conferències -gratuïtes, és clar!. Quan aquests grups culturals de pobles, l'associació de veïns de qualque barriada, em cridava, mai no demanava el que volíem cobrar per una hora de parlar de cultura. Es donava per suposat que els esquerrans ho havíem de fer gratuïtament imaginant que, en esser d'esquerres, no necessitàvem menjar o pagar el lloguer del pis. Mai no els hagués passat pel cap cridar un llanterner o un pintor de parets per a fer una feina sense pagar. Ho haguessin considerat un crim! Què hi havíem de fer! Després, la mateixa gent que t'obligava a treballar de gratis feien venir un conjunt de rock, un conferenciant des de Barcelona o Madrid i, sense discutir el preu, els pagaven religiosament. Les coses anaven així. Davant aquesta situació només calien dues opcions: o negar-se a anar als pobles i barriades extraradials o, seguint un vell impuls d'estar amb la gent, participar-hi sense fer coneixedor res del que et passava pel cap davant aquesta congènita fredor davant la situació del creador o de l'intel.lectual no sotmès a cap dictat del poder o institució.

A ella la seduïa aquell petit refugi ple de quadres, prop de la muntanya, voltat d'arbres. Als matins, en lloc del renouer eixordador dels cotxes, un milió d'ocells et despertaven sense faltar mai a la cita.

Després del fracàs de la lluita pel socialisme, quan tots els grups acceptaren les lleis dels rics, dels repressors esdevenguts "demòcrates" de nou encuny, solíem anar algun cap de setmana fins al meu estudi. Agafàvem el tren carregat de turistes, i després, en arribar al poble, caminàvem en silenci fins ensopegar amb les parres que donaven ombra al porxo del meu refugi. El món es fonia al nostre darrere. Hi havia núvols tremolosos, allà dalt, que ens seguien des d'una distància infinita. Fugir de la corrupció política que tot ho omplia. El cas Roldán. Filesa. La història tenebrosa del GAL. Els pobres estafats que havien confiat en UGT per arribar a assolir una casa, un pis barat... Els estalvis de vint anys desapareguts en un obrir i tancar d'ulls. Per a estalviat cinc milions de pessetes un treballador amb fills ha d'estar vint-i-cinc anys malvivint. Molts no poden guardar ni un duro en el banc. Feines insegures. Contractes per a feines ocasionals. Pagar lloguer tota la vida. Cada any els propietaris augmenten el preu. Per això tants companys s'aferraren a l'esperança de la cooperativa PSV-UGT. Desaparèixer per uns dies de tota aquesta putrefacció era com viure sota l'aigua, en el silenci. Calia marxar de tota la brutor de l'art oficial emprat pels polítics per a ampliar l'esquifit curriculum personal. Absurdes inauguracions de pintor marginals els quals proven de recuperar després de morts, abandonats en llur estudi. Marxar lluny de galeries i el món podrit dels marxants, dels vividors que prosperen damunt el nostre esforç i la nostra suor. Era el silenci perfecte i a ella li agradava. A vegades em deia "Viuria eternament sota l'ombra de les parres acompanyada només per peixos i algues".

Record perfectament el dia que em mostrà -guardada com un tresor- la carta de la seva padrina abans d'esser afusellada pels falangistes:

"Palma, prisión calle Salas 12-10-1936

Querida familia: he recibido la vuestra fecha 8 en ella veo que estais bien de salud la mía igual. También he recibido el papel, sellos y el estambre para hacer unos jerseys para las niñas, os mando la medida, pronto os mandaré el nuevo, resultará muy bonito, es una lana estupenda. De Miguel desde que he ingresado en este reformatorio no he recibido noticias, supongo que vosotros sí. Dinero no necesito, mil gracias. Hoy he tenido la nena, se pone muy gorda. Nada más, besos para Josefina y un abrazo para todos, vuestra

Margarita".

Miràvem la carta sense parlar. Per què parlar? Havíem gastat quasi totes les nostres paraules en mil baralles inútils. Ens era molt més còmode callar, no dir res. Els polítics que havien malvenut la lluita popular i que vivien a costa dels impostos i contribucions que estàvem obligats a pagar xerraven per nosaltres. Ordiren confuses lleis electorals per a eternitzar-se en el poder, per a marginar la dissidència. Els anys calcigats que succeïren la derrota del referèndum sobre l'OTAN ens havien fet avorrir tota aquesta gent que parla hores senceres per a no arribar a dir res. Ciutat havia esdevengut sufocant. Talment una esmolada urpa que ens agafava del coll amb totes les seves absurdes obligacions. Sovint havíem parlat mig en broma mig seriosament de formalitzar la nostra situació sentimental. Ens repugnava signar papers, oficialitzar un fet íntim. La nostra dèria antiburocràtica! El somni per un món sense pòlisses i segells! A la caseta hi havia portat bona part de les meses riqueses i servava el pla gens amagat d'anar-hi a viure de seguida que pogués finir amb les meves obligacions ciutadanes -unes poques classes de dibuix a un institut que em permetien romandre lluny dels marxants-. Al meu abast sempre tenia els llibres curulls d'històries utòpiques, viatges a contrades inversemblants. Les meves enciclopèdies d'animals inexistents, de països que hom no podia trobar als mapes i de victorioses revoltes populars que mai no s'esdevengueren. Poques coses més havia pogut arreplegar en tots aquests anys de resistència. Els discos, la meva capsa de pintures i unes teles on provava de detenir inútilment la fugacitat de la vida i de les sensacions, tots els colors de la natura que m'entraven pels ulls, inabastables.

-Ets més ric que jo. Mai no he tengut res que pugui dir "això és meu, propietat particular".

Ho deies sense gens ni mica de rancúnia, constatant una senzilla realitat.

-Amb la guerra i l'afusellament dels padrins restàrem sense res. El pare -una vegada sortit de la presó- em contava com l'any trenta-set, poc temps després d'aquest assassinat, un alt càrrec de Falange -que amb l'arribada de la democràcia esdevengué centrista de tota la vida, i els fills dirigents del partit de Santiago Carrillo- li havia ordenat traslladar els mobles del pis dels padrins a un xalet que ell tenia a s'Indioteria. Els traslladà tots: fins i tot el bressol de la mare.

-Fou el destí de molts dels nostres. Les riqueses d'algú havien de sortir de la misèria d'uns altres. Nosaltres érem els "altres". -La tia Joana guardava com un tresor una senalleta d'espart de la padrina -l'única propietat que tengué mai. M'hagués agradat tant, poder guardar aquella senalleta!

-Ets una romàntica impenitent.

Llavors el pes feixuc de la història s'havia fet massa present. Sortíem a donar una volta pel bosc, aprofitant delerosament els darrers raigs de sol de qualsevol horabaixa radiant.

-És curiós, -digueres una vegada. Allà dalt hi ha núvols i el cel pareixia clar fa una estona.

M'agafares de sorpresa i no vaig saber què contestar-te. Estava pensant en tot el que m'estaves contant. La sangnant repressió a la nostra terra; els milers de cadàvers esventrats a les cunetes del camí dels Reis, el cementiri de Porreres o Manacor, a qualsevol entreforc de camí. La meva pintura, plena de negres i grisos, rostres esmicolats, ombres esmunyedisses que volien reflectir aquest concret paisatge de por d'on procedíem. )Pintar marines, natures mortes, fer quadres d'amples i lluents colorins curulls de melons i síndries perquè els nou-rics els posin en el menjador i els contemplin entre eructe i eructe? )Experimentar amb l'abstracció, jugar a decorar hotels i aeroports, perdre la memòria històrica, viure només per a guanyar diners? Per això més valdria haver posat una hamburgueseria, una botiga de souvenirs a s'Arenal.

-No són núvols -et vaig respondre. Són les hores que hem perdut en el passat i que vénen ara al nostre encontre.


(Se sentia el cruixit de la fusta vella, mil.lenària, de totes les naus que s'enfonsaren cap a la negror de les profunditats. Cada nau amb el nom d'una de les antigues presons on patiren els nostres pares: Can Mir, la presó d'Illetes, can Sales, el vaixell Jaume I, Sant Carles... Ambdós procedíem del mateix aljub de solituds. Encara digueres: "El vent allisa els plecs d'aquest crepuscle". Érem enmig d'un eix buit, veient morir els arbres de totes les esperances servades en quaranta anys de victòria. Com en una vella pel.lícula en blanc i negre rodada feia segles, novament enllà, davant dels murs blanquíssims dels nostres cementiris del Pla, davallant dels camions, trepitjant una terra sense heura, una terra calcigada per l'odi i l'enveja -"si guanyen els esquerrans ens demanaran augment de sou, qui sap si voldran fer la repartidora com a Rússia". Horabaixa. Tots dos, esperant jorns sense final. Bell adagi de la memòria. Em xiuxiuejares a cau d'orella: "Quin doll de llum enllà de tot silenci!")

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb