Literatura catalana contemporània

Aqua alta - Records d´un viatge a Venècia (Miquel López Crespí)

Turmeda | 27 Novembre, 2019 13:46 | facebook.com

Acqua alta – Records d´un viatge a Venècia -


Sé que t'hauria d'haver tornat les fotografies d'aquell viatge, de tots els viatges que férem junts. Encara no sé per què no ho faig. Però et puc assegurar que ja no hi resta dins el meu cor ni ràbia ni cap mena d'amargor. Potser només un poc de cendra davall el paladar que moltes vegades em fa escriure cartes com aquesta que llanç al mar sense esperar cap resposta. Només desitjar-te que els vents et siguin novament propicis i que els teus ulls puguin contemplar de nou noves meravelles.


Per tot arreu llum de torxes s'enlaira fins al cel. Èsquil


Quan ja ha finit tot i no hi ha forma, ni voluntat ni ànim per adobar-ho, podríem analitzar els motius de la desfeta personal, les causes per donar per acabada la nostra història de la manera que ho férem. Ja sé que tot això són idees escrites a posteriori, però a vegades cal pensar en veu alta per foragitar algun mal somni.

Arribàrem a Venècia sense quasi aturar-nos a Milà. Abans del desastre, en els nostres anteriors viatges -totes aquelles sortides desesperades fugint de la grisor ciutadana- el primer que fèiem era aturar-nos a la llibreria Feltrinelli per comprar el caramull de llibres que sabíem que no trobaríem a Mallorca ni de contraban a les golfes de les llibreries. En el darrer viatge encara es podia respirar la mort de Feltrinelli trobat destrossat davall un pal de l'electricitat. La policia només digué que havia explotat la bomba que portava per cometre l'atemptat. Ni tu ni jo mai no vàrem creure aquella interessada explicació policíaca. Era un moment difícil i complicat a Itàlia. Sorgien amb força moviments, partits, formes de lluita alternatius, oposats a la típica actuació "dintre de l'ordre" dels berliguerians. L'època daurada de la gent de Il Manifesto, Poder Operario, Lotta Continua. Revistes i diaris que amagàvem al fons de la maleta i que en tornar llegíem emocionats a una illa que encara no havia conegut al carrer la més petita protesta contra el feixisme.

Però a Venècia no hi havia acqua alta ni havia pujat la marea inundant la ciutat. Al capvespre, fugint de la riuada de turistes que com un eixam envaïen la Piazza San Marco, el museu Correr, la Piazzeta dei Leoncini, ens perdíem escoltant les converses dels darrers pescadors de la badia en aquells petits cafès de Santa Croce o Cannaregio.

Aquell hivern dels anys setanta estava marcat amb el senyal del vell dictador que moria assassinant els joves lluitadors del País Basc i del FRAP. Els cavalls bizantins de dalt de la basílica, acostumats als jubilats europeus i ianquis que donaven blat als coloms de Piazza San Marco, miraven sorpresos aquelles manifestacions que com un llampec feien aturar els falsos valsos per a turistes. Treballadors i estudiants, portant multitud enorme de banderes republicanes i grans fotografies dels cinc militants antifeixistes morts, cridaven la seva furiosa indignació davant les velles pedres històriques del desaparegut imperi dels mars.

Llavors ens agafàvem fort de les mans i, acabada la manifestació, desesperats, amb ràbia, ens refugiàvem per unes hores a l'interior de la basílica per oblidar la nafra oberta que ens recordava que érem ciutadans d´una terra on encara corria sang jove a les matinades sangonoses de casernes i comissaries. Record perfectament els teus ulls reflectint els meravellosos mosaics del segle XIII que explicaven, amb aquell vital primitivisme, tots els episodis de l'Antic Testament. La creació del món, la història d'Adam i Eva, la de Caïm i Abel, la construcció de la torre de Babel, la vida d'Abraham...

És possible que haguem oblidat d´una forma tan banal i tan ràpida la vida salvatgement torrencial d'aquells anys? A hores d'ara, mentre et vaig escrivint aquesta carta que mai no arribarà a les teves mans, dubt a considerar fals o erroni tot el visquérem o compartírem tots dos.

No és possible que hagis oblidat les cançons de la guerra cantades enmig de la Piazza, els reflexos daurats dels mosaics de San Marco el dia de la manifestació. Encara guard aquella fotografia, la de l'atri, davall la cúpula de la Creació, amb el teu jersei verd, la teva falda eterna dels nostres viatges a la recerca d'un jo perdut pels camins infinits d'Europa. Et veig dreta, somrient, mirant cap a dalt de la cúpula, dient que fes la foto aviat, que la gent ens estava mirant, i jo enredant-me, entretenint-me per veure com t'anaven pujant els colors a la cara. No podies suportar que els turistes et mirassin mentre et retratava. No, no hi havia encara acqua alta a la nostra història que un poc més endavant es va començar a vinclar i cruixir. Havíem instal·lat la nostra tenda de campanya als afores, cap a l'esquerra de la Riva degli Tedeschi, on els joves esquerrans de tota Europa que assistien al Festival Mundial de la Pau també havien col·locat les seves entre crits i gatzara.

Caminàvem enmig de les tendes rient i jugant, cercant la nostra que es veia de lluny, amb la seva bandera republicana que anunciava la presència de dos antifeixistes arribats d'una desconeguda illa mediterrània perduda enmig de la mar. Hi havia una activitat frenètica pertot arreu. Hi participaven més de dos mil joves i malgrat que la major part de les activitats del festival es realitzaven a l'estadi de Mestre un esplet de vida hi bategava sempre al campament. Al·lotes llegint poesia, joves preparant les actuacions musicals, grups ballant, col·loquis amb discussions eternes sobre la millor forma d'avançar cap al socialisme...i els centenars i centenars de banderes roges que onejaven al vent, tenyint de roig intens tot l'horitzó.

El dia que visitàrem el Palau dels Doges ens juràrem amor etern damunt l'escalinata dels Gegants. Quina beneitura jurar amor etern! -diguérem en la darrera trobada, poc abans de la separació-. Fou una discussió freda, indigna de tot el que havíem viscut i ens havíem promès mútuament. Sé que també et volia fer mal i per això vaig teoritzar, improvisant, sobre l'amor, dient que en el món no hi ha res d'etern i com podíem creure en una relació duradora gent com nosaltres que no creu que la societat sigui immutable. Per ser encara més cruel, per clavar-te més a fons el punyal, et vaig dir que mai no havia pensat viure amb tu d´una forma permanent. Record aquella frase que et va fer plorar: "Desapareixen, s'enfonsen els règims més dictatorials i opressius, tot canvia i muda de forma i tu vols romandre immunitzada enmig d'aquest vendaval quotidià. Ets una Il·lusa!".

-Sí -contestares-. Una il·lusa enamorada.

Sé que t'hauria d'haver tornat les fotografies d'aquell viatge, de tots els viatges que férem junts. Encara no sé per què no ho faig. Però et puc assegurar que ja no hi resta dins el meu cor ni ràbia ni cap mena d'amargor. Potser només un poc de cendra davall el paladar que moltes vegades em fa escriure cartes com aquesta que llanç al mar sense esperar cap resposta.

Només desitjar-te que els vents et siguin novament propicis i que els teus ulls puguin contemplar de nou noves meravelles.

Notícies d’enlloc (Premi de les Lletres 1987). Palma (Mallorca): Ifebal-Documenta Balear, 1987.


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb