Literatura catalana contemporània

Viatges - Cartagena (1968-70) - Dos anys presoner de l´exèrcit franquista

Turmeda | 09 Desembre, 2019 13:12 | facebook.com

Viatges - Cartagena (1968-70) - Dos anys presoner de l´exèrcit franquista


L'Estat d'excepció de gener de 1969 em va agafar fent el servei militar a Cartagena. Infanteria de Marina. L'Arsenal. Allà, fent la instrucció militar vaig conèixer el periodista i escriptor Agustí Pons. Més tard comparegué, carregada amb llibres, roba i discs, na Maricarme Farreres, la seva dona. No el volia deixar "abandonat", fent el servei, lluny de Barcelona! Aleshores l'home era un exaltat anarquista, defensor de la CNT, lector de Jack Kerouac, coneixedor profund de Kropotkin, convençut que, en una futura revolta social, l'essencial per a no caure en un règim de tipus burocràtic com en els països anomenats "socialistes", era bastir una revolució cultural. Tot això fou molt abans de les seves responsabilitats actuals en l'AVUI i les simpaties vers Convergència i el molt Honorable Jordi Pujol. (Miquel López Crespí)


L'Estat d'excepció de gener de 1969 em va agafar fent el servei militar a Cartagena. Infanteria de Marina. L'Arsenal. Allà, fent la instrucció militar vaig conèixer el periodista i escriptor Agustí Pons. Més tard comparegué, carregada amb llibres, roba i discs, na Maricarme Farreres, la seva dona. No el volia deixar "abandonat", fent el servei, lluny de Barcelona! Aleshores l'home era un exaltat anarquista, defensor de la CNT, lector de Jack Kerouac, coneixedor profund de Kropotkin, convençut que, en una futura revolta social, l'essencial per a no caure en un règim de tipus burocràtic com en els països anomenats "socialistes", era bastir una revolució cultural. Tot això fou molt abans de les seves responsabilitats actuals en l'AVUI i les simpaties vers Convergència i el molt Honorable Jordi Pujol.

Amb l'Agustí Pons i altres principatins llogàrem un pis en el centre de Cartagena. Dues mil pessetes mensuals eren una fortuna, però dividides entre quatre o cinc reclutes les podíem pagar mercès als diners que ens enviaven les famílies. Alquilar un apartament era l'única solució per a no restar tot el dia sotmesos a la brutal onada embrutidora que respirava el món de l'Arsenal. Militars que robaven a intendència el que podien per a arrodonir el sou; menjar que al meu poble no haguessin acceptat els porcs; vaixells de guerra que no servien per a res; submarins alemanys de la segona guerra mundial que eren un perill per a les tripulacions en temps de maniobres. Sovint podien submergir-se un parell de metres, però ningú no sabia si podrien tornar a sortir a la llum del dia. La peça més valuosa de la flota era aleshores un submarí nord-americà que havia fet la guerra del Pacífic contra els japonesos. Amb bon temps i sense davallar a gaire profunditat, podia ser, si hi havia sort, que arribàs a Mallorca. Era la distància màxima que podia fer!

El pis era, evidentment, un cau de subversió marxista i catalanista. Quan acabàvem els nostres deures -neteja, guàrdies eternes- anàvem cap a aquella casa de circumstàncies i, en silenci, escoltàvem la ràdio per a saber com anava el món. D'aquesta manera ens assabentarem de l'assassinat de l'estudiant Enrique Ruano en mans de la Brigada Social. El fet m'impactà de tal manera que, dies després, vaig començar a escriure la primera versió de la meva obra teatral "Autòpsia a la matinada". Obra que, anys endavant, una mica modificada guanyà el Premi Ciutat de Palma de teatre, concedit per un jurat on hi havia en Jaume Vidal Alcover i en Jaume Adrover, entre d'altres.

Ràdio París informava d'un Primer de Maig molt combatiu amb manifestacions, per primera vegada massives, a Barcelona, Sevilla, Bilbao, Valladolid, el Ferrol, etc. Hi hagué més de dues-centes detencions i tortures denunciades pel periodistes estrangers que seguien els esdeveniments. Els de dins no podien dir res. De fer-ho haguessin anat a la presó juntament amb el director de la publicació.

Pel juliol, a la televisió del bar de baix, contemplàrem la "coronació" del príncep Joan Carles per part del dictador, amb aplaudiment de tota la púrria feixista que l'acompanyava. El sentírem acceptar els "principios fundamentales del Movimiento". Republicans convençuts, tanta comèdia ens va fer pensar que la futura monarquia no seria gaire diferent al franquisme. Allò era una continuació pura i simple de la dictadura!

Ens adonàvem que res no canviava. A Erandio, la policia disparava contra una manifestació i morien assassinats els obrers Fernando Elorriaga i Jesús Murueta.

En el menjador de la casa, sense res a fer en tota l'horabaixa, ens passàvem el temps ordint utòpiques accions que sabíem ben cert no podríem portar a la pràctica. Actes aventurats que en el fons només servien per a calmar una mica l'odi visceral que professàvem al règim que ens privava de llibertat. Planificàvem l'ocupació de l'Arsenal de Cartagena, la detenció d'oficials i almiralls, la posta a disposició d'un Govern Republicà Constituent de la inútil flota de guerra. El moment més romàntic de l'acció seria quan poguéssim llevar la bandera franquista de dalt del pavelló d'entrada a la base i, de seguida, col.locar la tricolor. Imagín que estàvem molt influïts per la lectura de "Els deu dies que commogueren el món", de John Reed, el periodista nord-americà que escrigué un dels millors llibres que mai s'han publicat sobre la Revolució d'Octubre. No desconeixíem tampoc el paper destacat de la sots-oficialitat i de la marineria quan la insurrecció feixista del juliol del `36. Fou precisament la vigilància revolucionària de les cèl.lules comunistes a la flota el que impedí que aquesta fes costat a Franco, en el començament del conflicte. Manteníem discussions aferrissades sobre si els oficials havien de ser afusellats o els hauríem de condemnar a treballs forçats, com va fer el franquisme amb els pares. La majoria dels soldats del pis, a Cartagena, érem comunistes, si exceptuem n'Agustí Pons amb la seva dèria cenetista. Però el nostre "comunisme" no tenia ja res a veure amb el PCE. Les notícies que ens havien arribat del maig del `68, el trist paper del PCF en no voler donar suport a les posicions més agosarades dels estudiants i dels sectors d'esquerra del moviment obrer, ens feien dubtar de la voluntat revolucionària del comunisme oficial. L'exemple de Cuba, el Che i Fidel Castro; la lluita heroica que portava endavant el poble del Vietnam; o la mateixa guerra d'independència algeriana -començàvem a conèixer Frantz Fanon-, ens demostraven que per un camí anava el moviment internacional dels partits comandats per Moscou, i, per un altre, la lluita autèntica dels pobles que combatien de veritat per llur alliberament social i nacional. Raoul Vaneigem, en el seu "Tractat del saber viure...", ens havia obert els ulls sobre tot el que feia referència a una lluita popular simplement economicista. La feina purament sindical, per una mica més de diners o un dia extra de vacances, no era la revolució per la qual nosaltres volíem lluitar. I, per si faltava alguna cosa, n'Agustí Pons ens retreia, als marxistes, els fets de la guerra civil. Pareixia el meu pare, ex-lluitador de la "Columna de Hierro", quan discutia amb l'oncle -del "Quinto Regimiento"- sobre quins foren els motius de la derrota popular del `39. N'Agustí blasmava contra els comunistes de Líster que havien acabat amb l'experiència de les col.lectivitats agràries de l'Aragó i amb el control obrer de les fàbriques a Barcelona i València. Arran dels nostres constants debats polítics, les al.lotes, que venien sovint de Barcelona i Mallorca, eren les encarregades de portar-nos els llibres que necessitàvem per a enfortir els respectius punts de vista en les discussions. Hi havia companys de caserna que sospitaven de nosaltres. Ens demanaven, intrigats: )Dónde os metéis que no os vemos nunca? Ben cert que no anàrem mai pel barri de xinès de la ciutat. No ens podien trobar mai a les tavernes o bars prop del port. Llegir, escoltar la ràdio, discutir, era la dèria que ens posseïa. A la cuina hi teníem posat un pòster de Ho Chí Minh. Tampoc hi faltava, al menjador on petàvem les xerrades, les imatges -els nostres "sants"!- del Che Guevara i Lenin. No sé què hagués pogut passar si un dia la policia militar ens hagués descobert! De mesures de seguretat, no en teníem gaires. Ben cert que la colla de l'apartament de de Cartagena, amb els llibres i pòsters incautats, haguéssim pogut sortir retratats a les pàgines dels diaris amb grans titulars dient: "Organización de soldados comunistas y anarquistas detenida en Cartagena". El cert és que aquells dos anys serviren per a ampliar els nostres coneixements de la història del moviment obrer català i internacional. Allà, en el cau convertit en Universitat del pensament revolucionari, vaig llegir per primera vegada "Homenatge a Catalunya" de George Orwell, bona part de l'obra d'Andreu Nin. Passaven els mesos. Continuàrem aprofundint en Bakunin i Labriola, Marx i Engels, Luckás, Jean- Paul Sartre i altres clàssics de la revolució social i el compromís cívic de l'escriptor.

Mentre nosaltres conspiràvem, ordint la impossible ocupació de l'Arsenal de Cartagena, el malaguanyat pintor Antoni Pérez (se suïcidà poc abans de la transició, colpit per les traïdes successives d'alguns partits d'esquerra i alguns greus problemes familiars) dibuixava el plànol de l'hipotètic "assalt al Palau d'Hivern".

Cal precisar que no tot era conspiració i disbauxa revolucionària al pis de Cartagena. La discussió damunt l'art i la funció de l'intel.lectual tampoc no era absent dels debats. Malgrat blasmàssim contra l'estretor i pobresa de l'anomenat "realisme socialista" (en definitiva un "art" burgès enlairat per la burocràcia estalinista), ningú no dubtava que la cultura seria un front essencial en el proper avenir. Neruda o Salvat Papasseit, Espriu, l'exemple de Raimon musicant els poemes de "La Roda del temps", esdevenien mestres que volíem imitar. Cal dir que n'Agustí tenia unes afeccions literàries una mica més especials. Ell -imagín que a causa del seu aferrissat anarquisme- era més de la corda de la generació "beat" nord-americana que no pas de la de Pere Quart o Blas de Otero. Enfront les nostres lectures de Juan Goytisolo o Manuel de Pedrolo, s'estimava més llegir Albert Camus o el seu llibre de capçalera "Àngels de la desolació", de l'inefable Kerouac.

Els mesos anaren passant inexorables. Com és de suposar mai portàrem a la pràctica el boig pla d'ocupar l'Arsenal i enlairar, al portalam de l'entrada, la bandera roja amb la falç i el martell, o la tricolor republicana. "Jo vull posar-hi la de la FAI", protestava n'Agustí, enfurismat per la majoria marxista que guanyava sempre totes les votacions (sovint el castigàvem, en una votació a mà alçada, a netejar el pis i fregar els plats). Na Maricarme, la dona de n'Agustí, s'ho mirava no gaire tranquil.la. "Què faran amb el meu home?", rumiava intrigada tot acceptant les decisions del grup. El plànol dissenyat per Antoni Pérez, amb la seva minuciositat de detalls (les unitats que havien d'ocupar cada indret, l'hora, la funció de cada destacament de la guàrdia, el control d'aigua i queviures per a resistir un setge de les forces franquistes), acabà en el cubell de les escombraries. Quin gran consell de guerra no haguessin ordit els oficials de la base, si ens arriben a aplegar, amb tanta "prova" definitiva de la nostra activitat "criminal"!

Passats els anys, encara, quan vaig per Barcelona, anam a dinar, a comentar les antigues "batalles". Molts, amb la transició, mudaren d'idees i actituds. L'ampla ombra protectora de l'Estat o la Generalitat va anar fent callar la disbauxa combativa de la joventut antifranquista. El record de la CNT, el somni d'esdevenir uns nous Durrutis o Andreus Nins reencarnats, de posar la bandera de la FAI al capdamunt de l'Ajuntament, fou per a molts una ximpleria de joventut, un record polsós que no servia de res per a fer carrera dins les institucions.


Del llibre de l´escriptor Miquel López Crespí L´Antifranquisme a Mallorca (1950-70), El Tall Editorial


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb