Literatura catalana contemporània

Un viatge a la prehistòria

Turmeda | 13 Desembre, 2019 22:18 | facebook.com

Un viatge a la prehistòria


A l’interior d’aquesta cova on vivim des de fa segles, coberta sempre de neu i de gel, després de caminar i caminar interminablement per tots els corredors del laberint, avançant a les palpentes enmig de restes d’animals salvatges, els esquelets dels qui ens han precedit, coberts d’ocre roig per a espantar els fantasmes, perseguits encara per l’ós, el bisó, el mamut, hi puc veure, il·luminada dèbilment per les torxes, la meva mà dibuixada al fons. Una mà d´home dibuixada damunt la roca i que d’ací mil·lennis serà l´única dada que parlarà als homes del futur, a vosaltres, els sobrevivents, de l’existència de la vida en temps de les glaciacions. (Miquel López Crespí)


A l’interior d’aquesta cova on vivim des de fa segles, coberta sempre de neu i de gel, després de caminar i caminar interminablement per tots els corredors del laberint, avançant a les palpentes enmig de restes d’animals salvatges, els esquelets dels qui ens han precedit, coberts d’ocre roig per a espantar els fantasmes, perseguits encara per l’ós, el bisó, el mamut, hi puc veure, il·luminada dèbilment per les torxes, la meva mà dibuixada al fons. Una mà d´home dibuixada damunt la roca i que d’ací mil·lennis serà l´única dada que parlarà als homes del futur, a vosaltres, els sobrevivents, de l’existència de la vida en temps de les glaciacions.

Cinc dits humans dibuixats damunt la pedra que esclaten a través del temps com una explosió de mil sols. Únic senyal per als homes d´altres segles, altres mons i altres galàxies. Missatge xifrat per als temps obscurs del protó i del neutró. Senyal llançat a través de totes les distàncies perquè uns homes d´altres èpoques i altres cultures, uns altres cors, sentim també aquest fred que ens volta pertot arreu, aquesta nit que ens ha tocat viure. Perquè sentin, baldament sigui un moment, l´udolar de l’infinit a través d’aquest túnel de l’escriptura, mèdium que em posa en contacte amb vosaltres, habitants d´unes altres coordenades. Les bèsties carronyeres encerclen la nostra cova fugint del foc que crema davant l’entrada.

Travesseu els segles amb la vostra mirada, retrocediu a través de glaciacions i glaciacions. Al fons, just al costat de les calaveres rituals, just al costat dels ídols de fang que fan les dones per allunyar l’espant i la por, aquests cinc dits dibuixats a la paret de la cova, aquesta mà que ningú no entén. Us ho dic ara que no heu nascut encara.

Arribarà un dia en el qual desapareixerà l´home de damunt la terra, desapareixerà el meu record i el record de tots nosaltres i tan sols aquesta mà dibuixada al fons, damunt la roca, donarà senyal de l’existència de caceres de cérvols o parlarà de la polimentació del primer estri de pedra, la primera destral, el primer arpó, els nostres utensilis de fang. Tan sols aquesta mà dibuixada al fons del laberint, en la fondària de la cova us podrà parlar de la lluita aferrissada de les puntes d’os contra els cavalls salvatges de la planura, de la mort del lleó, de la dansa sagrada pels companys que mai més no tornaran del seu llarg viatge de la Vall del Silenci i de les Llàgrimes, per tots els qui ja hem mort, oblidats, solitaris, als deserts, a les presons de totes les èpoques futures, exiliats, perduts enmig de la tundra de les hores infinites.

Què signifiquen per a la roca un milió d’anys, mil milions d’anys? Potser un color més intens del marbre roig, una condensació més forta de l´or, una brillantor més transparent del diamant. Si contemplant aquesta mà poguéssiu arribar a entendre els silencis eterns que poblen els entreforcs d’aquesta història... Però no ho sé, no puc saber de cap manera si aquest missatge podrà arribar fins a vosaltres, si la porta de la cova romandrà oberta, si els terratrèmols que han de venir no sepultaran les nostres restes, el record de la nostra efímera existència, dins el pou de l´oblit més fosc.

Neva eternament.

No hi ha camins que us puguin conduir fins a l’entrada.

Fa fred.

Fa molt de fred a l’exterior en perpètua glaciació.

Les dones dormen protegint amb el seu cos els infants que sobreviuen. Silenci a l’interior del laberint. Silenci i més silenci. Avui els bruixots no faran cap sacrifici humà per guanyar-se l’amistat del Déu del Bosc, del Déu de la Cacera, del Déu del Foc, el Llamp o la Mort. Tremolam sense saber què passarà, què serà de nosaltres, si un dia pararà de nevar, si podrem de nou tornar a caçar.

És el moment exacte d’encendre el foc de la supervivència, d’encendre la foguera que deixarà senyals d’aquest foc prehistòric al sòtil de roca, que demà us podrà guiar fins a l’indret on construïm la nostra darrera resistència esperant l’arribada dels temps millors, d’aquella primavera que els més vells del grup diuen que varen conèixer un dia llunyà ja esborrat de la memòria.

Mentre tots dormen, contempl a l’espill de la teva mirada futura, el racó de les ofrenes, provant de desxifrar què és el que restarà de tots els nostres esforços. Agulles d´os, ídols de marfil, restes de collars de petxines. Això és tot el que quedarà enterrat dins l’argila durant mil·lennis i mil·lennis al racó més allunyat del laberint sense poder emprendre el viatge cap al sol.

Contempl a la dèbil llum d´una torxa solitària aquesta figura de fang que acompanya les nostres nits de soledat. Els altres membres del grup no entenen la meva febre per deixar constància de la nostra fugaç existència. Contemplen estranyats els meus dibuixos a la paret, les ratlles, les meves eternes manipulacions provant de fer sorgir els colors de la vida a través de mescles de fum i terra. Colors fets amb el greix dels animals. Els meus companys, caçadors, adoradors de tots els misteris sense explicació, em miren atemorits, a vegades amb admiració, veient com sorgeixen de la meva mà els animals que cacen, danses que ballen a l’interior del laberint, els arcs amb les fletxes, la bèstia ferida, el galop del cavall, el bisó, el mamut, les taques sense sentit, les retxes que només són representació inintel·ligible de la meva por i el meu pànic al buit que irremeiablement ha de venir. Si per un moment poguessin entendre la fragilitat dels nostres esforços, la fragilitat de la festa, del ball, de les invocacions als Déus. Si poguessin entendre que el cel no ens escolta, que els núvols continuen vomitant neu i gel, que res no pot fer sortir el sol, que són inútils els sacrificis dels millors animals o els més preciosos infants als Déus cruels que poblen el bosc i la tundra.

La meva mà dibuixa desesperada aquesta por i la de tots.

La sang de la bèstia, mesclada amb la cendra i el fum de les fogueres, penetrant els porus de la pedra, serà l´únic que ens permetrà sorgir un dia de la fosca.

Vivim envoltats de supersticions, enmig de planures de gel blanquíssim.

Generacions i generacions d’avantpassats no han conegut més que aquest silenci, aquest laberint sense sortides, aquestes absurdes morts rituals per fer content el Déu de la Llum Invisible.

I sempre el mateix crit, el mateix punyal que talla inexorable el coll de coll de l’infant per tal que demà hi torni a haver caça, foc, pugui sortir el sol, els morts vagin a les contrades de la Primavera Perpètua.

Sang per fondre el gel, per sentir alguna mena de calor.


Malgrat que sigui el darrer que faci en aquesta vida, provaré de deixar constància del nostre temps i de la nostra lluita. Amb greix fus del bisó i argila multicolor, pintaré la meva mà al fons del laberint, la mà de la meva companya, la mà de tots els qui em vulguin acompanyar en aquest viatge desesperat cap al futur. Serà l´única possibilitat d’evolucionar, de diferenciar-nos dels llops que fins fa poc vivien amb nosaltres, que ens disputaven les peces de caça, que dormien amb nosaltres. A vegades tot això sembla una tasca difícil, una tasca impossible d’acabar. Ells, els companys, preocupats tan sols de menjar-se els cervells de les bèsties, la medul·la dels ossos, beure sang calenta, extreure les vísceres dels animals, creuen encara en els ídols que les dones construeixen amb les seves mans, adorant qualsevol poder que no entenen: la neu, la mort, el tro, el llamp, sense veure que adoren les mateixes forces que els maten cada dia. No saben esbrinar més enllà de la fosca, més enllà de la cova, més enllà del nostre difícil territori de caça. Sempre babaus, amb els ulls intensament oberts demanant-se què signifiquen els meus cinc dits, la meva mà dibuixada a la roca, al costat dels animals que veneren, que mengen, considerant que no hi ha ningú més enllà poblant les estrelles que es poden veure a la nit, des de l’exterior, quan sortim de la cova. Però el dibuix serà la demostració, l´única prova d’aquesta vida que esclatava també dins les cavernes, anys, mil·lennis abans del vostre naixement.

Que em prenguin per bruix o per foll m’és ben igual. Sé que n’hi ha que m’entendran. Avui m’han portat el cap dels guerrers d´una tribu amb la qual mantenim una batalla permanent d’ençà fa tant de temps que ja n’he perdut el compte. Però ens porten els caps, amb el seu cervell, els ossos amb la medul·la i em senyalen els relleus de les parets per tal que deixi constància de l´èxit de la cacera, dels animals morts avui, de les fletxes disparades, de les dones capturades. Volen que dibuixi els símbols que adoren mentre s’engaten amb la sang dels presoners degollats.

Aquest hivern hi haurà menjar amb abundància, aquest hivern la tribu de l’altra vall no s’atrevirà a venir a caçar pels nostres indrets, aquest llarg hivern de neu i gel hi haurà dones per a tothom, i festes, i jo podré pintar tranquil·lament la meva mà, els meus missatges xifrats per als homes que encara heu de venir sense que ningú no em molesti o pensi que sóc un destorb per al grup. I a les nits, quan s’acabin els crits i les cançons, podré escoltar de nou el silenci que ens envolta.

Sé que ara no hi ha res. Només foc i fum, sang per a dibuixar el pànic. No escolt cap eco, cap resposta. Res no m’arriba des del vostre món en guerra. Però us cerc a través d’aquest desert, a través de tots aquests mil·lennis de nits glaçades i no em cans de deixar senyals, signes que vosaltres haureu d’aprendre a interpretar, a desxifrar. Entendre l’estrany missatge llançat cap als segles futurs. La provatura d’arribar fins a vosaltres des del fons de totes les edats. I sempre aquest temor de no trobar mai el codi; sempre el temor a la inundació que esborrarà els nostres senyals, el terratrèmol que enfonsi la cova, que tapi l’entrada al laberint. Sempre el temor, aquest temor que la meva pintura, la meva escriptura feta de signes no sigui prou resistent per tal de poder arribar intacta fins a vosaltres i la nau esclati en l’espai sense poder sortir del nostre sistema solar. Demà us passarà el mateix quan llaceu la vostra nau a l’espai, provant de sortir del vostre sistema solar. Quina seguretat en podeu tenir que els vostres esforços arribin a port? Ningú no sabrà tampoc si la nau ha arribat o s’ha desintegrat en passar prop del sol. És el mateix que em passa dibuixant aquesta mà al fons de la caverna, al racó més apartat del laberint.

Llavors em despert novament atemorit enmig de la nit i em deman una i mil vegades si de veritat estem sols, perduts per sempre al fons d’aquest camí sense sortides. Tancats dins l’interior d’aquesta cova gelada de la nostra existència personal. Em deman si mai no podrem conèixer altres mons, altres possibilitats d’existència, si algú no podrà tenir mai notícia dels nostres esforços o de les nostres lluites. És llavors quan em deman si alguna vegada podrem conèixer la pau, un temps de treva o si sempre hi haurà aquesta guerra permanent de tots contra tots, aquestes caceres humanes, l’home contra l’home, adorant eternament el Déu dels Trons i dels Sacrificis. És quan pens si desapareixerem talment com han desaparegut els nostres pares i els pares dels nostres pares: sense deixar rastre, record o senyal, sense deixar mai constància del que volíem, del que estimàvem. Per això dibuix novament una i mil vegades la meva mà al fons, damunt la roca. Aquesta mà és el senyal concret de l’home. No és el monument a cap Déu, no és un temple, una Piràmide, un altar dels sacrificis. Només l’home aixecant-se solitari enmig de la nit de gel, només un home furgant les estrelles a la recerca d´un altre home. Per això, m’aixec en la nit i cerc el millor lloc del laberint, el lloc que no s’ha d’esbucar, submergir dins les aigües, i, segur, d´un cop, en negre, roig de sang, marró d’argila, hi deix constància de la nostra existència. Escric el signe de la mà tapant forats, omplint els buits de totes les absències. Una mà que travessarà totes les estacions i tots els mil·lennis de glaciacions. Una mà que cerca per entre la nit eterna de la prehistòria. Una mà talment idèntica a la teva, que t’espera segle rere segle fins a trobar la teva quan descoberta la gruta, hi penetris a les palpentes cercant les restes de vida d’altres èpoques.


LES PINTURES PREHISTÒRIQUES DEL PALEOLÍTIC COMENCEN A UNS VUIT-CENTS METRES DE L’ENTRADA DE LA CAVERNA; CAP A LA DRETA, UNS CINC-CENTS METRES EN DIRECCIÓ AL LLAC INTERIOR, S’HI POT VEURE EL SENYAL BEN VISIBLE D´UNA MÀ D’HOME PINTADA A LA PARET DE LA COVA. ELS ESPECIALISTES HAN DATAT LES RESTES TROBADES A L´INTERIOR DELS PASSADISSOS MÉS QUARANTA MIL ANYS...


Notícies d’enlloc (Premi de les Lletres 1987). Palma (Mallorca): Ifebal-Documenta Balear, 1987.


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb