Literatura catalana contemporània

Sa Pobla i els presoners republicans en la literatura mallorquina

Turmeda | 17 Desembre, 2019 23:12 | facebook.com

Viatges: els presoners republicans arriben a Mallorca (records del meu pare)


Havia sentit parlar de Mallorca a l’Escola de Comandaments de l’Exèrcit Popular, quan després de la dissolució de les milícies el govern de la República militaritzà les unitats que havien derrotat el feixisme en els primers dies de la guerra. Llibert, l’oficial instructor, un dels màxims impulsors a València de l’Ateneu Llibertari Espàrtac, ens parlà de la guerra de les Germanies, de la relació de fraternitat que existí en aquells anys convulsos entre agermanats mallorquins i valencians. Va ser un gran descobriment per a molts dels que seguírem el curs de formació políticomilitar. Escoltant les lliçons del company Llibert ens adonàvem de la misèria de l’educació espanyola malgrat que aquesta fos impartida per mestres i professors de tendència àcrata o socialista. La història d’Espanya sempre havia de ser la història dels fets protagonitzats per Castella, tot i que s’evidenciàs, ara ho copsava a la perfecció, que la famosa “Espanya” dels Reis Catòlics en realitat no va existir mai i no deixava de ser, com ho havia estat la monarquia austrohongaresa abans de la seva disgregació o l’imperi rus abans de Lenin i Trotski, una ficció que amagava l'esclavatge de les nacions que patíem sota la bota imperial. (Miquel López Crespí)


En arribar al port de Palma, encara érem sota el xoc de la derrota.

Havia sentit parlar de Mallorca a l’Escola de Comandaments de l’Exèrcit Popular, quan després de la dissolució de les milícies el govern de la República militaritzà les unitats que havien derrotat el feixisme en els primers dies de la guerra. Llibert, l’oficial instructor, un dels màxims impulsors a València de l’Ateneu Llibertari Espàrtac, ens parlà de la guerra de les Germanies, de la relació de fraternitat que existí en aquells anys convulsos entre agermanats mallorquins i valencians. Va ser un gran descobriment per a molts dels que seguírem el curs de formació políticomilitar. Escoltant les lliçons del company Llibert ens adonàvem de la misèria de l’educació espanyola malgrat que aquesta fos impartida per mestres i professors de tendència àcrata o socialista. La història d’Espanya sempre havia de ser la història dels fets protagonitzats per Castella, tot i que s’evidenciàs, ara ho copsava a la perfecció, que la famosa “Espanya” dels Reis Catòlics en realitat no va existir mai i no deixava de ser, com ho havia estat la monarquia austrohongaresa abans de la seva disgregació o l’imperi rus abans de Lenin i Trotski, una ficció que amagava l'esclavatge de les nacions que patíem sota la bota imperial.

Des de les trinxeres, en els mesos d’agost i setembre del 36, seguírem emocionats l’esperança que, per a l’alliberament de les Illes, podia significar el desembarcament del capità Bayo a Mallorca.

Menorca havia quedat a mans de la República des del primer dia de l’alçament. Molts companys dels primers dies de la Revolució, els amics que participaren en l’assalt de les casernes, marxaren, il·lusionats, amb el capità Uribarry per participar en l’alliberament d’Eivissa, Formentera, Mallorca... Després de la conquesta d’Eivissa hi hagué desavinences entre Bayo i Uribarry, i aquest amb totes les seves tropes tornà al País Valencià sense haver acomplert la tasca d’alliberar les Illes. Hi hagué manca de comprensió entre les unitats militars i de milicians sortides de Barcelona i les que procedien de València. Finalment, Bayo hagué de reembarcar. Sense tropes ni armes abastament per a la conquesta de Mallorca, pressionat per la incomprensió del govern central que mai no va entendre la importància estratègica de les Illes quant a un control efectiu de la Mediterrània, el somni de salvar els republicans mallorquins que eren executats sense pietats pels feixistes s’esvaí. Per a molts de nosaltres existia la possibilitat, si les Illes no eren alliberades, que Mallorca esdevingués un gran portaavions de Franco i Mussolini per bombardejar la costa en poder dels republicans. I sort, em contà un company que estigué amb mi a la Columna de Hierro, que es pogueren retirar a temps en una nit angoixosa sense que els feixistes s’adonassin de la fugida. La retirada s´hauria pogut convertir en una derrota sagnant amb milers i milers de morts, caçats com a conills, podrint-se damunt l´arena de les cales mallorquines.

A les platges del port de Manacor, a Portocristo, hi restaren, emperò, unes milicianes i uns companys que no s’assabentaren a temps de la marxa de les tropes i, l’endemà, foren capturats pels franquistes. Les noies, infermeres d´una bondat i esperit de sacrifici immens, es fan fer mítiques per la feina que realitzaren en suport dels ferits durant les setmanes que durà el desembarcament.

Amb els mesos, a través de les informacions que ens proporcionaren alguns mallorquins escapats de l’illa, ens assabentàrem que les cinc infermeres capturades per l’exèrcit de Franco i les milícies falangistes al Port de Manacor foren violades brutalment i després d’aquestes tortures i vexacions, foren afusellades amb la resta de combatents capturats en aquella primera setmana de setembre del 36.

Mallorca en la distància, enllà de la mar!

Durant tot el temps que durà la guerra mai no deixàrem de pensar, patint el bombardeigs de l’aviació italiana que tenia les bases principals a Palma i a la badia de Pollença, en l’error del govern republicà de no voler donar suport als milicians, soldats i carrabiners comandats pel capità Bayo. Quantes morts no s’haurien evitat a Alacant, València, Castelló, Tarragona i Barcelona! Però, com deia el comissari Llibert, els sacrificis per a l’alliberament de Mallorca, Eivissa i Formentera eren una “aventura catalana”. Bastava que l’expedició hagués rebut el suport de la Generalitat de Catalunya per merèixer els retrets dels polítics madrilenys.

Com maleírem durant tota la guerra l’error d’uns republicans tan espanyolistes com els que anaven amb el general Franco!

Però ara érem a l’illa perduda enmig de la mar, presoners de guerra, sota la inclemència del sol d´un dia d’agost de 1940.

Presoners de guerra, Batallón de Trabajadores número 151 amb destinació a la badia d’Alcúdia, per fer carreteres, un ramat de carn esclava a disposició dels vencedors.

Havia passat més d´un any d’ençà la derrota de la República i de la rebel·lió de la Junta de Casado que obrí les portes de Madrid a les tropes franquistes, i encara no m’havia recuperat del terrabastall que, en el meu esperit, havia significat la desfeta. Era com un somni terrible, un malson que em perseguia dia i nit. Romanien ben presents en la meva memòria els dies de joia i esperança, que també n’hi hagué, i molts!, viscuts al costat dels homes i dones de les milícies, primer, i després, quan les al·lotes foren enviades a rereguarda, amb els companys de l’Exèrcit Popular.

Estranya matinada amb el vaixell presó lliscant, silenciós, per damunt les quietes aigües de la badia de Palma. Cinquanta els presoners que davallàvem aquell matí d’agost per les estretes escaleretes de fusta de l'atrotinat vaixell, que havia servit per al transport de les taronges valencianes fins a Marsella i altres ports francesos, i ara era una presó on uns quants sobrevivents de la derrota rebíem les fuetades i els insults del tinent i el sergent que manaven l’expedició.

En sortir de la bodega on havíem estat prop de dotze hores, acaramullats, sense aigua i sense menjar, sense tenir cap indret on fer les necessitats, menjats per la brutor de setmanes de no poder rentar-nos, el sol em colpejà inesperadament. Vaig estar a punt d’ensopegar amb uns ferros de la coberta i caure dins la mar. La mà d’un amic em salvà, miraculosament d’anar a parar a l’aigua. Dubt que, si hagués tengut la desgràcia de caure, els militars que ens custodiaven o els falangistes del moll haguessin fet el més mínim moviment per ajudar-me. Els maltractaments, la manca total d’assistència mèdica, l’excessiva feina dels camps de concentració tenia un objectiu ben estudiat per les autoritats del règim: anar acabant, d’una forma diríem “legal” i sense necessitat de la ficció dels tribunals de guerra, amb els rojos que havien tengut l’atreviment de lluitar contra Franco durant els tres anys de guerra.

De cop i volta, una vegada recuperat de l’ensurt, vaig fer peu en terra mallorquina. A les vuit el matí el sol ja picava fort, però encara era suportable en comparació amb el migdia, com aviat no trigaríem a constatar.

Al port, uns soldats a les ordres d’un sergent que portava un llarg fuet de cuiro ens lliuraren una mica d’aigua en uns tassons d’alumini bruts. Després de dos dies sense menjar ens oferiren dues sardines de llauna per cap i un tros de pa d’ordi, immenjable. Potser fins i tot trobaven que eren massa amatents amb els miserables que, pensaven, havien cremat esglésies i volien fer la “repartidora” entre els pobres.

Arribar a Mallorca, sentir les llambordes del port de Palma sota els peus! El primer pensament que vaig tenir era el mateix dels dies de març del 39, quan, metrallats per les tropes de Franco i les de Casado, no sabíem què seria de nosaltres a l’endemà. O quan, després de la nostra tràgica fugida de la ciutat lliurada a l’enemic, avançant per una Castella ja a mans de la cinquena columna, poguérem arribar primer a València i després a Alacant.

La mateixa sensació d’impotència que teníem tots els que ens havíem arreplegat al port d’Alacant, aquelles trenta mil persones, desesperançades davant la tragèdia que s’apropava en forma de baionetes i metralladores italianes, soldats del Marroc i espanyols i tota aquella munió de falangistes i requetès amb la set de venjança en els ulls. La guerra, tot el que havíem viscut aquells tres anys de combats i enfebrades esperances revolucionàries... havia estat un somni, un producte de la nostra malaltissa imaginació? Els patiments ens feien desvariejar. Un any vivint enmig del malson, anant d´un camp de concentració a un altre, de presó en presó, sotmesos a mil controls i identificacions, als insults constants. Nits de sentir com s’emportaven els companys i companyes a matar. I després de la descàrrega de les metralladores, els trets de gràcia, implacables, com les campanades del rellotge de l’església del meu poble, abans de totes aquestes desgràcies.

Més d´un any d’un malson constant! Una eternitat sentint en la carn, en totes les artèries, com havia canviat el temps. Ara el sentit de les hores era un altre. Ja res ens unia a la lògica del passat. Els minuts podien esdevenir dies, els segons angoixoses hores, les nits esdevenir interminables, eternes. Un rellotge era per a nosaltres una màquina infernal que ja no marcava el pas del temps d´una manera raonable: les manetes indicaven ara l´instant del pànic i del terror i res no les feia avançar cap a un amagatall segur, un indret on ens poguéssim protegir dels crits desesperats dels condemnats a mort.

Abans que els partidaris de Casado i Besteiro ens lliurassin fermats de mans i peus a Franco decidírem provar sort i mirar d’arribar a València, on deien, darrera esperança!, que esperaven vaixells anglesos i francesos per embarcar els vençuts. Qui podia fiar-se de les promeses de l’estat major del general Franco? Era absurd tenir la més mínima confiança en les paraules d’aquells que ja portaven tres anys assassinant republicans, comunistes i anarquistes, sense judici, sense cap mena d’escrúpols. La guerra que portaven endavant tots aquells generals ensinistrats en el genocidi dels pobles del Marroc era una guerra d’extermini, feta sense pietat, amb la ferma voluntat de matar per matar, d’escalivar per generacions aquella gent que, com tots nosaltres, havia cregut que era possible canviar el destí immutable dels astres.

El terror era arreu. En què confiaven els casadistes? O no tenien ulls per veure el que s’havia esdevengut? Bastava que hom no hagués anat a missa i les beates del poble et denunciassin, que una al·lota hagués cosit uniformes per a l’exèrcit de la República, que algú es recordàs de la teva participació en una antiga vaga, per ser digne de la tortura i de la mort més cruel. Mestres d’escola afusellats pel simple fet de fer classes en un edifici bastit per la República; infermeres violades i torturades; un metge conegut, que havia quedat en camp feixista en començar la guerra i el martiri del qual m´explicaren uns veïns del poble fugits a zona republicana: li havien llevat la pell amb una fulla d’afaitar, a poc a poc, per fer-lo patir, lentament, i després, encara viu, li tallaren les parts.

Un malson que durava i durava de camp de concentració en camp de concentració, de presó en presó, sense que acabàs mai, perseguint-te en tot moment, com els trets dels escamots d’afusellament segant vides totes les matinades d’ençà el final dels combats.

Havíem de fugir de la trampa en què el cop d’estat de Casado havia convertit Madrid.

Però hi hauria cap taula de salvació, algun indret on amagar-nos de l´odi que s’estenia, sense aturar, com una gran taca d’oli inundant, implacable, tots els racons que abans havíem conegut en ple combat en la lluita per un món sense injustícies socials?

No sé com poguérem arribar a València. Defensàvem el camió amb ungles i dents, amb totes les armes que portàvem. Ens el volien prendre els oficials en retirada, els falangistes que ja muntaven controls a les carreteres, tot esperant l’arribada dels seus.

En deixar Madrid, la ciutat era una orgia de sang. Les unitats que s’havien revoltat contra el govern del doctor Negrín, partidari de resistir fins que esclatàs la guerra mundial que ja s’entrevia a l’horitzó, aquestes unitats traïdores a la República afusellaven els que no es volien rendir, enmig del carrer, amb fúria. Matar comunistes i antifeixistes, abans que ho fessin els escamots d’extermini dels requetès i falangistes! Tot plegat era un absurd. Franco enganyava els comandaments republicans i els agents de Burgos, que mantenien contactes constantment amb els partidaris de la rendició sense condicions; els havia dit que, si obrien les portes de la ciutat i es desfeien dels comunistes, de tots els partidaris de resistir, els militars de carrera, evidentment, no solament serien perdonats pels vencedors, sinó que servarien la mateixa graduació que tenien quan fossin integrats en les unitats de Mola, Yagüe, Asensio o Aranda.

Quin somni de folls!

A Franco no li interessava cap pacte amb els republicans. L´únic que volia era aconseguir el màxim de putrefacció en la zona que encara restava en mans de la República i obtenir així avantatges per a la seva victòria militar. Dividir l´enemic, aconseguir que els darrers resistents al feixisme es matassin entre ells, aquest i no cap altre era l’objectiu gens amagat del govern de Burgos.

Per a desgràcia nostra, moltes d’aquestes falses promeses varen actuar com a enèrgic dissolvent del darrer esperit de resistència. I molts comandaments militars es cregueren el que prometien els feixistes: conservar la graduació, entrar a formar part del nou exèrcit espanyol! I per això mataven comunistes, el coronel Barceló, tot el seu estat major, els centenars d’antifeixistes que no es volien lliurar a l’enemic.

Ja per sempre, per tot el temps que em restàs de vida, la imatge dels nostres companys i companyes morts pels casadistes el primer dia del cop d´estat de la Junta. Margalida, amb un tret al cap, mirant-me des d´una distància infinita amb els ulls oberts per a tota l’eternitat.

--Primer morir a la trinxera, lluitant, abans que em violin els falangistes o que em torturin a les presons.

Mai no hauria pogut imaginar que la bala que la mataria hagués de procedir dels nostres fusells; i l´ordre, de l´estat major de Cipriano Mera, el dirigent anarquista que era al servei de Casado i Besteiro.


De la novel·la Els crespuscles més pàl·lids (Lleonard Muntaner Editor), Premi de Narrativa Alexandre Ballester


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb