Literatura catalana contemporània

Viatges - A la recerca de la Ciutat del Sol

Turmeda | 19 Desembre, 2019 21:15 | facebook.com

Viatges - A la recerca de la Ciutat del Sol


Ben cert que la crònica recentment trobada -els pocs fragments salvats miraculosament de la destrucció- ens confirma que fou redactada per un home valerós, que tornà de l'expedició -com descriu als darrers fragments- pobre i sense les riqueses que havia anat a cercar. Potser, a punt de morir, va voler deixar escrites les experiències que havia viscut pensant que seria l'única riquesa que podria deixar als seus descendents. Tampoc no ens caben dubtes que fou un esperit inquiet, un rebel del seu temps, un home que, coneixedor de les idees de la secta dels Igualitaris, volgué cercar enllà de la mar la justícia i la felicitat que no trobà mai a la seva terra. (Miquel López Crespí)


Els importants fragments que publiquem aquí foren trobats fa uns anys per l'historiador Enric Siquier als Arxius Generals de la Conquesta, a Madrid. Ningú no sap qui els va escriure, però és evident que es tracta d'un mariner mallorquí de finals del segle XVI. Tampoc no hi ha dades concretes de l'any en què aquesta valuosa memòria fou escrita. Els especialistes Miquel Massuti i Gabriel Amorós, analitzant amb cura els pocs fragments trobats, situen la misteriosa expedició mallorquina vers el 1597, molts d'anys després de finida la Germania mallorquina. En les pàgines salvades de la destrucció, hom pot endevinar com la Germania era un preciós record de lluita i resistència servat de generació en generació. Els pares contaven als fills els fets més importants, les esperances que la pagesia i el menestralat dipositaren en el moviment alliberador.

També hi ha indicis certs que els mariners que s'embarcaren en l'expedició vers el desconegut coneixien l'existència de la secta jueva dels Igualitaris del Call, estudiada recentment per l'especialista anglès en la història dels jueus conversos, Kevin Edouard (cal llegir "La Utopia al Call mallorquí: la secta dels Igualitaris"). Hi trobem, en aquest preciós document descobert als Arxius Generals de la Conquesta, una relació de personatges que ens permet situar molt bé l'origen de la majoria dels expedicionaris. Tots són fills o descendents d'antics agermanats, jueus perseguits per la Inquisició, frares rebels, endevins acusats de bruixeria, condemnats a galeres, bandejats.

L'aventura empresa per les quatre naus mallorquines a la recerca d'una hipotètica Ciutat del Sol, on existia la font de l'eterna joventut i innumerables riqueses -mines d'or i argent, diu la crònica-, degué ser molt problemàtica, i els patrocinadors no esperaven que tornessin tan agosarats mariners, en enviar-hi gent tan marginal i perseguida. No hi trobem tampoc el nom de cap oficial reial conegut per altres cròniques i arxius. L'Almirall Nofre Crespí, que comanda l'expedició, no consta als pergamins del Consolat de Mar ni hi ha relació de la seva existència al Cronicon Maioricense.

L'únic cert que podem intuir per les pàgines que s'han salvat és que l'anònim autor era un mariner mallorquí d'una trentena d'anys, habitant del Call, emparentat amb els practicants secrets de la Llei de Moisès turmentats per la Inquisició. Els seus avis i pares han lluitat a la Germania i ell coneix igualment l'existència de la secta dels Igualitaris, el grup il.luminat de jueus conversos estudiat per Kevin Edouard, i que fou exterminat en secret a les presons inquisitorials a les acaballes del segle XVI.

Enric Siquier, a un treball publicat a Randa (número 47), suposa que les memòries foren escrites en la vellesa del protagonista (llegiu la darrera part dels documents trobats), quan l'agosarat mariner del Call tenia uns vuitanta anys. L'americanista Carles Pereira, a "Misterios de las expediciones españolas" (Editorial Austral, número 2563, Madrid 1920) és el primer a emprar alguns detalls de l'anònim cronista. Estableix també la primera relació entre el rebel Lope de Aguirre i un desconegut Felip Rabassa, que anava amb les naus mallorquines. Foren ambdues revoltes contra l'Emperador, un pla secret establert, part d'una conspiració general? Quines ocultes relacions aconseguiren ordir? Els misteris augmenten a mesura que aprofundim en la qüestió de la sangonosa conquesta d'Amèrica pels espanyols. )En alguna selva ignota, aconseguiren, els rebels mallorquins, mantenir un poder contrari al Rei d'Espanya, o finiren llurs provatures com la de Lope de Aguirre? No ho sabem, perquè els pocs documents localitzats a l'Arxiu General de la Conquesta no ens aporten més dades.

Però, com afirma Enric Siquier al seu treball "L'aventura desconeguda dels mariners mallorquins", el cert és que l'expedició comandada per l'Almirall Nofre Crespí marca una fita important en l'exploració europea d'Amèrica. I es fa evident la mala intenció, la parcialitat de l'historiografia oficial espanyola, en silenciar aquestes importants aportacions de la Corona d'Aragó i de Catalunya en el "descobriment". Com han demostrat Douglas Evans i Michael Burton, de la Universitat d'Oxford, la "Ciutat dels Gegants" descrita a la crònica inacabada que ens ocupa, forma part de la civilització maia del Yucatán (dins l'actual Hondures). La descripció d'algunes peculiaritats que només foren descobertes a mitjans del segle XX, ens confirma les asseveracions dels professors anglesos.

Ben cert que la crònica recentment trobada -els pocs fragments salvats miraculosament de la destrucció- ens confirma que fou redactada per un home valerós, que tornà de l'expedició -com descriu als darrers fragments- pobre i sense les riqueses que havia anat a cercar. Potser, a punt de morir, va voler deixar escrites les experiències que havia viscut pensant que seria l'única riquesa que podria deixar als seus descendents. Tampoc no ens caben dubtes que fou un esperit inquiet, un rebel del seu temps, un home que, coneixedor de les idees de la secta dels Igualitaris, volgué cercar enllà de la mar la justícia i la felicitat que no trobà mai a la seva terra.

En l'època incerta que ens ha tocat viure, quan el desencís i el materialisme més barroer planen damunt la nostra joventut, quan la moral de l'èxit fàcil i el més vulgar consumisme s'ensenyoreixen de la nostra terra, ensorrant somnis o esperances de bastir un món millor per a l'home; en el moment en què el racisme i la plaga del cinisme més llampant són les principals conquestes de la modernitat preconitzades pel Poder, hem pensat que fóra útil i interessant donar a la llum pública aquests fragments d'història del passat, el testimoni d'un mallorquí del qual no coneixem el nom; però que porta, en la seva experiència vital, ben enlairada l'esperança, i una set insadollable de coneixença i curiositat en cada una de les seves paraules recuperades avui per al lector encuriosit. Iniciem, doncs, la lectura d'aquests pergamins redactats fa quatre-cents anys.


A LA RECERCA DE LA CIUTAT DEL SOL; LOS ANTICS PAPIRS D'EGIPTE; L'ERUDICIÓ DELS JUEUS DEL CALL; L'AVENTURA VERS LO PARADÍS SOMNIAT I LA TERRA DE LA PAU PERPÈTUA; PRIMERES NOVES DE LA MISTERIOSA EXPEDICIÓ COMANDADA PER L'ALMIRALL NOFRE CRESPí.


"En aquella època érem molt joves i sovint somniàvem en trobar un altre món enllà de la mar, en una direcció on fins llavors no hi havia anat ningú o qui hi arribà no regressà jamai. Sabíem l'existència de la Ciutat del Sol per velles cròniques, pels fets que ens relataven els xuetes del Call. Eren aquests jueus els que ens parlaven de les inscripcions fetes en temps del Faraó Meneptah al temple de Karnak, de les escultures vistes al temple de Ramsès III a Madinat Habú on hi havia gravats en la pedra de les façanes munió de pobladors de l'Inconegut fets presoners pels faraons, papirs del savi escriba Ipuwer parlaven de la gran flota enviada a l'oceà, de la fortuna que portaren a la tornada. Altres papirs desxifrats pels jueus encara eren més precisos. Deien que les poblacions de Pithom i Nadir, prop del Nil, construïdes per ordre de Ramsès II, foren pagades amb l'or i l'argent portat de la Ciutat Ignota. L'erudició dels vells del Call ens entusiasmava i ens omplia la imaginació de fantasies. Existien també altres annals que ens contaven a la nit els mariners, al port. Relats que parlaven d'unes terres esplendoroses on no existia l'hivern, la misèria, la injustícia, i on fins les pedres del carrer i de les cases eren d'or. En aquell món de ficció, els homes eren germans els uns dels altres i s'ajudaven en les feines de cada dia sense demanar res a canvi. Dins la nostra ignorància juvenil, ens imaginàvem uns habitants feliços, que vivien sense restar sotmesos a les plagues de la fam, la pesta, la guerra, les persecucions que aquí sofríem a causa de la nostra pobresa i l'extremat rigor dels poderosos. Tancant els ulls hi vèiem cases blanques i netes, ben poblades d'arbres fruiters, palmeres amb dolços dàtils i milers d'altres fruites inimaginables on bastava alçar la mà i agafar-ho per a estar satisfet. Les terres del somniat paradís eren tan esponeroses i fèrtils que era suficient plantar-hi qualsevol llavor perquè hi creixés gran i abundosa la planta. No existien tampoc ni capellans ni senyors que s'aprofitessin del treball dels pobres. Tothom anava vestit amb la mateixa roba de cotó, ricament brodada, neta, com si fossin grans ducs o prínceps de la comarca. Hi vèiem, fantasiejant, places amb terra de marbre envoltades d'alts edificis de pedra ben tallada, amb escultures d'or, plata i metalls preciosos, treballades amb amor per a alegrar la vida d'aquells homes i dones privilegiats. I a les places, banyades sempre pel sol, per aiguats impalpables que no molestaven, multitud d'animals i objectes: curiosos rèptils de tres caps que sabien cantar i ballar al so de les músiques; ocells que canviaven de color a voluntat; sabates brodades amb fils d'or; vaixelles d'una argila que no s'espanyava, bellíssimament dibuixada; al.lotes vestides de seda i plomes, quasi nues, ballant dalt escenaris posats enmig de les places. La flaire de milers de perfums mai olorats et podia transportar al cel. Altra gent estava dedicada a entreteniments que semblaven esser la feina més apreciada d'aquell reialme de l'abundor i la felicitat: fer teatre per a divertir tothom, dibuixar, o compondre música. I el que més impressionava la nostra jovenívola imaginació era veure, com si fos ben present i real, que en aquell món res no es venia ni comprava, sinó que les coses eren canviades l'una per l'altra. I així, un home que necessitàs unes sabates d'or, les bescanviava per un parell d'ocells amb plomes de coloraines. També hi havia a l'abast de tothom molts de llibres acuradament dibuixats, sense creus i sense l'escut de la Santa Inquisició; i tots -sense saber llegir- podien entendre'ls amb la mirada, conèixer amb punts i senyals la seva història, els annals explicant d'on venien, on anaven, el que havien de fer per a servar eternament aquella felicitat. No cal dir que en els nostres enfebrats somnis de joventut no vèiem per part ni banda temples aixecats a obscures forces, altars d'immolacions, presoners i esclaus amb el cor arrancat xisclant dalt de les piràmides. Que poc podíem imaginar el que de veritat ens esperava enllà de la mar, lluny dels contes dels vells del Call i els mariners del port! Molt més endavant, quan, cansats de navegar per aigües desconegudes, ens aturàrem a descansar o a cercar menjar en ports ocults vora vastes platges de sorra, hi poguérem ser a temps per a descobrir, dins temples, cambres curulles de restes humanes dels milers i milers de captius que els senyors i cacics oferien a llur ídol assedegat de sang. Ara mateix, mentre escric i pos als papers els meus records, tot i que hagin passat anys i més anys, encara la tinc dins del cervell, aquella forta olor de podridura que tot ho omplia. Caminant, amb les armes sempre llestes per al combat, per ciutats molt de temps abandonades, encara ens trobàvem, entre els enderrocs, les ossades d'infants, homes i dones sacrificats. Però continuar narrant aquests detalls seria passar endavant dels capítols del relat; si hem de seguir amb els annals de l'Ignot, els hem de fer talment com ho fan els estudiosos de les Universitats Reials: passa a passa, contant els fets tal com anaren succeint, car si no ho féssim així dirien de nosaltres que no som uns cronistes de debò, dignes de crèdit. Per això dic que anar a la recerca de l'Inconegut, arribar al país de les mines d'or, era anar a cercar el cel sobre la terra, el paradís de les Sagrades Escriptures; tan farts n'estàvem del que vèiem diàriament a la nostra terra. I ningú en aquells moments no ens podia llevar de la imaginació la visió de les somniades ciutats amb els carrers fets amb pedres d'or i argent i opulentes cases on el poble vivia una vida regalada sense necessitat d'anar a treballar. La terra els donava tot el que calia sense haver-la de conrear. En no haver-hi ningú que tengués més propietats o poder que l'altre, sempre hi havia pau. No tenien necessitat de fer guerres per a anihilar i dominar el contrari. A la nostra edat, ja sabíem perfectament que al país deixat enrere les guerres les feien els poderosos per a tenir els pobres dominats. Record els nostres pares: asseguts vora el foc, quan n'eren ben segurs que ningú d'estrany els podia escoltar, denunciar al Sant Ofici; ens parlaven de quan vingueren les tropes de l'Emperador, de quan els pagesos s'insurgiren a causa dels impostos i de la fam. Llavors, un gran exèrcit de mercenaris, beneït per l'església, desembarcà provinent de la Itàlia al Port d'Alcúdia i anà poble per poble, del pla i la muntanya, penjant i esquarterant qualsevol que hagués gosat participar en la Germania. Deien els pares que tots els homes i dones que lluitaren contra els nobles s'anomenaren "agermanats" perquè es consideraven iguals, germans en Jesucrist. Volíem fugir fos com fos d'aquell present d'oprobi i opressió! Partir a la recerca de l'Ignot! Qualsevol cosa era molt millor que sofrir la desgràcia que ens havia tocat en dissort. Les converses amb els vells jueus del Call, amb els mariners del Port, ens alletaven, ens mantenien dempeus, ens feien sospirar per un nou món que trobaríem enllà de la mar! Cal dir, emperò, que alguns mariners ens explicaven també que malgrat que fos possible l'existència d'aquell univers -hi havia proves, els papirs egipcis, algun vell manuscrit amagat a la més oculta biblioteca dels convents-, les terres de promissió mai ningú no les havia vistes; i les poques coses entrellucades enmig de l'oceà, quan una tempesta feia sortir navilis de ruta, no eren gaire esperançoses. Qualsevol rondalla que ens contessin per a atemorir-nos no servia de res. Ans al contrari, tan sols confirmava palesament l'existència de l'Inconegut molt més enllà d'on arribaren, a les Índies, els primers conqueridors espanyols. El continent que cercàvem existia. Tan sols calia armar-se del valor necessari per a anar-ne a la conquesta. I pel que fa a les balenes gegants com una muntanya, als grans animals voladors de tres caps, als taurons que es podien menjar una nau amb la tripulació, a les pluges de foc i pedres, als volcans que sorgien de sobte enmig de la mar, a les ones vastíssimes, els temporals terribles que feien perdre de vista la ruta als vaixells, les estrelles que desapareixien del cel en el moment més inesperat; pensàvem si no serien producte de les borratxeres dels mariners, que, sense fer res en tot el dia, instal.lats davall de les palmeres del port, mataven les hores així, imaginant contarelles i buidant ampolles de vi l'una rere l'altra. Un bon nombre dels que participàrem en l'expedició ens cercava la justícia o estàvem cansats de treballar de sol a sol per a morir, de vells, abandonats al carrer com els cans. Aquesta era la paga que comtes i marquesos donaven a llurs criats després d'haver-nos tret el suc mitjançant treballs i sofriments. Per dir tota la veritat, entre els nostres, més d'un havia mort algú en bregues de joc o de faldilles, deshonrat dones de possessió, entrat de nit als convents de clausura o robat a les esglésies. En realitat érem gent marcada pel destí. Jueus conversos, rebels de foravila, bandejats, esclaus que havien comès crims, frares de mal viure. Tots amb possibilitats de caure en mans del Tribunal de la Santa Inquisició i anar a galeres tota la vida. Més d'un portava ben marcades a l'esquena les fuetades donades pels botxins enmig de la plaça de Cort. En Miquel Capó matà el rector del poble davant l'altar en dia de festa major. Havia trobat al capellà, en tornar del camp, ben aferrat a la seva dona. En Gaspar Nadal, capellà, doctor en dret i beneficiat a la parròquia de Sant Nicolau, de Palma, de 27 anys d'edat, predicava sovint contra els nobles i principals dalt de la trona. Condemnat pel Sant Tribunal, acabà per les serralades d'Escorca com a bandejat. En Toni Campins, natural de Santa Margarida i veí de Ciutat, donà verí als seus senyors. Condemnat, patí deu anys de galeres. En Felip de Son Abrines, felanitxer, era expert en filtres màgics i encanteris amorosos. També remà a galeres. Havia estat pres per bruixot. En Joan Palou, en Pere Vivó, en Martí Isern, agermanats, fills d'agermanats que havien ajudat a bastir la nau que sortí de Pollença per a demanar ajut a l'estranger. Fills de Llucifer, segons els capellans. Batejats amb aigua sangonosa, segons els cruels cavallers. Tots damnats, tocats al front per un destí atziac. Teníem poques sortides: o embarcar-nos o acabar qualsevol dia dalt dels cadafals inquisitorials servint de distracció als senyors de Ciutat".


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb