Literatura catalana contemporània

Un viatge a la derrota: Madrid 1939 -

Turmeda | 21 Desembre, 2019 14:33 | facebook.com

Un viatge a la derrota: Madrid 1939


Ara ja sabíem que tot era inútil: enterrar els companys, esperar ordres, obtenir resposta als interrogants que ens sacsejaven. La derrota planava per places i carrers com una bandada de llops afamegada a la recerca de carn fresca. Les poques persones que et fitaven des del portal de les cases i veies guaitant per les finestres eren com estàtues de sal que et miraven sense fer cap moviment, provant d´endevinar el que passava, o hienes esperant llançar-se damunt teu per obrir-te el ventre a mossegades i menjar-te de viu en viu, la boca xopa de sang, fruint de desfer-te amb les dents el cor, el fetge, tota la carn i els ossos del cos. (Miquel López Crespí)


Margalida, la nostra secretària d´organització, havia rebut un tret al cap i jeia, mig cos damunt la taula, amb els ulls encara oberts mirant el sòtil. La sang rajava abundosa de la ferida i queia formant rierols en el terra. Li havien disparat just en el moment d´arribar al despatx. No havia tengut temps de deixar l´abric al penjador. Els altres companys també eren morts, uns als indrets on treballaven, altres metrallats en grups de tres o quatre, als passadissos del local, a la sala de juntes. Alguns havien provat d´escapar de la matança i els dispararen mentre fugien per les teulades dels edificis propers. Els havien mort sense pietat. Ens miràvem sorpresos, amb el cor batent sense descans. Els culpables de la carnisseria havien anat als locals dels partits i organitzacions que no volien lliurar les armes a l´enemic. Una guerra civil en la guerra civil? Llibertaris contra llibertaris? Les forces de Mena que havien embogit? Mataven de forma metòdica, maquinalment, sense judici previ, per vèncer qualsevol mena de resistència a la Junta de Casado, per aterrir els que encara pensàvem resistir.

Ens costà molt trobar un camió per a portar els cadàvers al cementiri. Ningú no volia jugar-se la vida circulant per una ciutat on es disparava contra tots els vehicles. No hi valien les banderes de la Creu Roja, indicar que portàvem combatents a enterrar. Ningú no demanava res. Primer eren els trets a matar, després les preguntes. La follia s´havia ensenyorit de la ciutat. I si els homes que mataves eren dels teus? L´absurd planava per damunt els edificis enrunats, els destacaments de soldats que començaven a abandonar les seves posicions.

Havíem aconseguit aturar el camió disparant a l´aire, un grup de soldats provava de fugir de la ciutat en flames. Els haguérem d´amenaçar amb els nostres fusells metralladors. Érem decidits a matar-los si no s´aturaven. Ho entengueren de seguida en copsar la voluntat expressada en el nostre esguard. Només a la força, en constatar que érem disposts a qualsevol acció, accediren al que els demanàvem. Malgrat que abans d´accedir, forçats per les armes, ens havien provat de convèncer que deixàssim els companys morts enmig del carrer i marxàssim amb ells, abans que les tropes de Franco entrassin a Madrid.

Ara ja sabíem que tot era inútil: enterrar els companys, esperar ordres, obtenir resposta als interrogants que ens sacsejaven. La derrota planava per places i carrers com una bandada de llops afamegada a la recerca de carn fresca. Les poques persones que et fitaven des del portal de les cases i veies guaitant per les finestres eren com estàtues de sal que et miraven sense fer cap moviment, provant d´endevinar el que passava, o hienes esperant llançar-se damunt teu per obrir-te el ventre a mossegades i menjar-te de viu en viu, la boca xopa de sang, fruint de desfer-te amb les dents el cor, el fetge, tota la carn i els ossos del cos.

Quina follia regnava arreu? Aleshores... era veritat el que havíem endevinat a les trinxeres, en constatar com es desenvolupaven els esdeveniments? El sospitós comportament de molts militars. El cop d´estat ja era aquí, avançant com l´àngel de l´extermini, amb el lluent punyal de la Mort a les mans, entrant a mata-degolla a les cases senyalades amb el signe de l´extermini. Ara ens matàvem entre nosaltres, sense pietat, facilitant la tasca a regulars i legionaris. Quina riallada devia fer la quinta columna que era a l´aguait, esmolant els sabres en els enfonys on romania amagada!

Talment com si m´haguessin pegat un fort cop de puny al ventre. Tots els companys i companyes morts al local, allargassats enmig del carrer, amb la sang encara fresca que ens tacava els uniformes, les botes. No podia contenir les llàgrimes que em davallaven per la barba de dies fins a penetrar en la boca, salades, amb tot el regust de la desesperança penetrant-me per la gargamella fins a ocupar cada una de les cèl·lules del cos. Mirava el rostre de Margalida. Pareixia que dormia. En Joan, que havia tancat els ulls a tots els companys, li havia posat (no sé per què: ja era inútil) un coixí sota el cap. Potser era un gest inconscient; talment pensàs que encara dormia i que, en el moment més inesperat, s´aixecaria del terra, tota estranyada de no trobar-se al despatx, teclejant la màquina d´escriure, enllestint l´article per al proper número de Tierra y Libertad.

Constatàvem que la guerra s´havia perdut i el que vèiem era la prova d´una derrota total, absoluta, definitiva. Ens devoràvem entre nosaltres, com els caníbals, retrocedint a la barbàrie quan havíem estat a punt de tocar les estrelles del cel amb les nostres mans. Unitats de la junta colpista executaven enmig del carrer tots aquells (soldats, administratius, periodistes, qui fos!) que no acceptassin les ordres de rendició donades per Casado. Pels carrers enrunats, enmig de les rates que sortien, famolenques, de les clavegueres, la gent que feia cua per a aconseguir unes poques llenties, mig quilo de cigrons, era testimoni impotent d’aquella nova guerra civil dins la guerra civil. Els més velles, treballadors que havien participat en més de mig segle de lluites populars, ploraven de ràbia, desconsolats, sense arribar a creure el que veien. Les dones provaven de protegir els fills amb el cos i, en sentir xiular les bales pel costat, corrien fins al portal més proper. L’artilleria franquista continuava capolant, sense descans, les avingudes desertes d´una ciutat que havia resistit durant prop de tres anys l’endemesa dels generals sublevats i les unitats d´elit i italianes, l’armament més modern que sortia de les fàbriques de Berlín i de Roma.

Amb Joan Busquets i altres companys havíem deixat per unes hores la trinxera per a assabentar-nos del que s’esdevenia realment a Madrid. Els nostres comandaments militars ja eren en contacte amb els oficials franquistes i nosaltres oloràvem la traïció arreu. Què faria Mena? Serien certs els rumors que també participava en el cop d´estat contra la República? En arribar prop de la Gran Via ja veiérem les primeres columnes de soldats que llançaven els fusells i les cartutxeres al terra. El soroll sec de les metralladores i les baionetes, les pistoles, els morters que eren tirats de qualsevol manera, abandonats davant el portal de les cases, ressonaven dins la meva oïda amb un soroll semblant al de les bombes de l´aviació caient damunt les trinxeres: talment un gran edifici que s´ensorra. Era la sensació que em dominava en aquells moments. Només tenia al cap un pensament obsessiu: amb la sang que ens havia costat armar-nos, tenir un fusell a les mans, i ara ho abandonàvem, ho llençaven com aquell que llença als fems qualsevol estri inútil! Plorava de ràbia. Per un moment vaig sentir uns desigs immensos de disparar contra els que abandonaven les armes. Però, quin sentit hauria tengut matar uns joves que només pensaven a tornar a casa seva? Sabia que allò significava la desfeta de tot allò perquè havia lluitat i donat la vida el millor del poble. Sense armes ja no seríem mai més res de res. Seríem esclafats sense pietat, a milers, durant generacions i més generacions.

Pel carrer se sentien càntics, veus que cridaven: La guerra s´ha acabat! La guerra s´ha acabat! Tots podem tornar a casa.

I continuava sentint-se el soroll sec i trist de les armes colpejant les llambordes quan eren llençades pels soldats.

No sé d´on ni a quin indret havien trobat una guitarra. Un dels joves militars que havia abandonat l´armament començà a tocar unes sevillanes. Algun altre va comparèixer amb unes ampolles de conyac trobades entre les runes d´un bar destrossat per la metralla. Les ampolles del bar anaven de boca en boca i, en aquella grisa matinada sense esperança, les sevillanes dels soldats borratxos es confonien amb els trets dels escamots d´execució casadistes.

Dels enfonys de les cases enrunades sortien algunes figures fantasmals que s´apropaven a nosaltres demanant-nos un bocí de pa, qualsevol cosa que es poguessin portar a la boca.

Fent estelles unes cadires que algun soldat havia trobat entre els enderrocs, la gent, soldats i veïns del barri, començaren a acaramullar-se encerclant el soldat de la guitarra. A falta de menjar, les ampolles passaven de mà en mà i en pocs minuts eren buides del seu màgic líquid enervant.

Qui se’n recordava ara dels ulls oberts cap al no-res de Margalida, dels companys que eren morts sense judici davant qualsevol mur dels carrers de Madrid, dins les trinxeres que havien defensat de l´enemic durant tres anys seguits, sense defallir?

Just en el moment que pensava en tots els estranys esdeveniments que es desenvolupaven al meu davant, l´esclafit de desenes de bales rebotant vora meu em fa fer llançar damunt les llambordes.

Joan Busquets era també al terra, palpant-se el cos. Tenia una ferida de bala al braç, però només era una resquillada. Res d´importància. El vaig tranquil·litzar alhora que provava de saber el què s´havia esdevengut.

Un soldat borratxo havia llençat al foc la cartutxera i tot el corretjam que portava sense pensar que allò era tot ple de bales. De sobte havien deixar de sonar les sevillanes. Arreu copsaves soldats morts i ferits. El vellet que havia sortit d´un enfony proper seia encara a la cadira de bova, la pipa a la boca, el pit foradat per les bales, rajant sang com una petita font que en lloc de treure aigua tragués la vida que ens circula per les venes.

Vaig mirar el cel. Al sol li costava sortir entre el caramull de núvols negres que cobrien la ciutat. Com si els raigs matiners no volguessin topar-se amb l´esfereïdor espectacle que sabien que trobarien quan allargassin els braços per a il·luminar la ciutat. Tenia ganes de vomitar. Sentor de sang mesclada amb flaire de conyac barat i la pólvora dels combats.

¿Què fer en aquell Madrid que s´esfondrava pels quatre costats, amb els falangistes guaitant d’amagat per les finestres, contemplant, amb immensa satisfacció, com ens matàvem entre nosaltres, com tot el nostre món es desfeia talment un castell de cartes davant una bufada de vent? Si hom hagués pogut veure els àpats de la quinta columna fets amb el menjar robat al poble, amb les ampolles de vi i les llaunes de procedència nord-americana i soviètica aconseguides mitjançant la complicitat dels venuts! Mentre el poble moria de fam, els col·laboracionistes, els que ja mantenien contactes amb Burgos, s’atipaven amb les menges exquisides dels seus magatzems clandestins. La consigna era robar tot el que es pogués dels indrets dels magatzems estatals a fi d’augmentar les necessitats i la fam de la població. Es tractava de doblegar Madrid, el que restava de l’Exèrcit Popular, fos com fos. I la fam, juntament amb els bombardeigs de l’aviació i el martelleig incessant de l’artilleria, era una arma que calia emprar al màxim.

El sabotatge s’havia fet més intens a cada dia que passava. Qualsevol cosa servia per a combatre l’esperit de resistència de les nostres unitats, per a anar desfent la moral de ferro que va impedir que les tropes de Yagüe i de Varela avançassin ni una passa de l’indret on quedaren aturades el novembre del trenta-sis. Tot era útil per a desorganitzar la rereguarda combatent: inundar el soterrani on es guardava material de guerra, el paper per a fer els diaris; calar foc a un magatzem; posar arena als motors dels cotxes i camions de l’exèrcit; propagar rumors, les mentides més absurdes, tot allò que servís per a desmoralitzar la gent; prometre als militars que si lliuraven els antifeixistes lligats de peus i mans els serien respectades les graduacions...


De la novel·la Els crepuscles més pàl·lids (Lleonard Muntaner Editor), Premi de Narrativa Alexandre Ballester.


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb