Literatura catalana contemporània

Un viatge a la Revolució francesa - De la novel·la de Miquel López Crespí París, 1793 - (El Tall Editorial)

Turmeda | 22 Desembre, 2019 21:56 | facebook.com

Un viatge a la Revolució francesa - De la novel·la de Miquel López Crespí París, 1793 - (El Tall Editorial)


Em fa l'efecte que heu arribat a París en el moment oportú. Tot mudarà a partir d'ara. El rei no vol acceptar la voluntat de la Nació i ha enviat les tropes en contra nostra. Però res no ens podrà aturar. El poble ha perdut la por. França és ja un clam, i aquest clam, la necessitat de justícia que sent, no s'aturarà fins que els aristòcrates acceptin la determinació de la voluntat general. (Miquel López Crespí)


)

De cop i volta érem a París.

El viatge havia estat llarg. Alhora França cremava arreu. Els crits d'ira i d'indignació contra la injustícia se sentien des del més petit llogaret fins a la ciutat més gran. La fam feia que pagesos i menestrals s'agrupassin a les places, en el porxo de les esglésies. Les tavernes esdevenien indrets de reunió. Es comentaven els esdeveniments, es redactaven els memorials de greuges que els representants del Tercer Estat havien de portar a Versalles. Circulaven impresos, papers contra els nobles que eren llegits sense cap mena de por, sabent que els espies de l'aristocràcia vigilaven i anaven escrivint els noms de qui més destacava en la protesta. El poble exigia a viva veu la fi de greuges tan antics. Imposts per a l'anyada, imposts per a adobar la teulada, imposts per a portar el ramat a pasturar, imposts per anar al riu a pescar, imposts per tenir una cabra al corral, imposts per cada conill i gallina del galliner. Tot plegat sense comptar amb els dies de feina obligada a les propietats del senyor. I la fam, sempre la fam, per manca de diners per a comprar uns queviures a un preu sempre en augment, sense tenir en compte les necessitats de la població.

De Tolosa fins a Bordeus, de Nantes a Tours i Orléans, la pagesia era revoltada. De nit, avançant pels camins de França sense cap mena de protecció, impulsats tan sols pel valor que porta dins la sang la joventut i el desig d'arribar a París, contemplàvem l'espectacle dels castells i casalots en flames.

-És el naixement d'un món nou -deia Lluís García, extasiat davant l'espectacle d'una humanitat dempeus.

La pagesia es venjava com podia de segles de misèria i opressió. Aquella egoista noblesa que no havia tengut cap mirament amb les necessitats del poble i havia enfonsat barcasses carregats de blat al Loira per augmentar el preu del gra, ara es trobava en mans d'homes i dones en complet estat d'indignació.

Arreu per on avançava la diligència ens trobàvem amb el mateix espectacle. Els pagesos reunits a la plaça, armats amb forques i garrots, destrals i mosquetons antiquíssims, escoltant el que semblava el cap de cada indret o, el més sovint, marxant sota la pluja o la neu vers el proper castell d'un senyor. Dies d'ira, d'insults i malediccions. Masses sortides dels caus on pareixia que havien de romandre ajupides per a tota l'eternitat entraven als ajuntaments, als palaus i sagristies a la recerca de vells pergamins, els llibres de lleis amb les antigues obligacions escrites amb la sang de segles de patiment.

Tot anava a parar enmig del carrer. Es feien grans foguerons entre els crits d'alegria de la multitud. Amb cada pergamí que era llançat al foc, els homes i dones del voltant de la foguera cobraven vida. Era com si tornassin joves. Els més vells ballaven amb els joves i els infants. No hi havia begudes, cap mena de borratxera, en la festa que començà en el primer poble al qual entràrem i que s'allargassava vers l'infinit, fins a l'entrada de París.

On era el temor davant l'autoritat? S'arrabassaven les forques senyorials, els patíbuls aixecats a la plaça principal. Pobre de qui gosàs oposar-se a la voluntat popular! Corria perill de ser apallissat per aquella gernació d'homes, dones i infants que havien començat a caminar.

No hi havia cap mena de por del que poguessin fer els soldats o les tropes de guàrdies mercenàries que molts comtes si ducs tenien al seu servei. Als afores de Chartres poguérem contemplar com una massa d'uns tres-cents o quatre-cents pagesos assaltava el castell del marquès de Beziers. El marquès es pensava segur amb una guàrdia de cinquanta criats armats i amb els dos canons carregats de metralla que tenia a l'entrada del pati.

No li serví de res.

De nit, quan menys ho esperaven, petits grups de revoltats, protegits per les ombres, avançant subreptíciament rere els arbres del bosc que envoltava la mansió, pujaren pels murs sense fer renou i en uns instants degollaren la guàrdia mercenària. El castell, mobles i riqueses, cremà a l'instant. El senyor de Beziers es pogué salvar perquè es disfressà de pagès i fugí, a cavall, aprofitant que els pagesos s'entretenien amb el saqueig de les propietats.

El marquès tengué sort. La ràbia acumulada durant tants segles havia fet desaparèixer la pietat del cor dels revoltats. De cop i volta tothom era conscient dels segles d'opressió que havien patit, dels fills morts de fam, de les al·lotes violades pels senyors, de l'esclavatge a què havien estat sotmesos per part dels rics propietaris de la comarca.

Copsar amb els nostres ulls el resultat de la feina callada de les obres dels mestres, l'efecte lent i silenciós, però decisiu, de Les cadenes de l'esclavatge de Marat.

Els nobles s'erraren pensant que el poble vivia en la més completa ignorància. Feia d'dècades que aquells que sabien llegir explicaven el contingut de les obres de Rousseau o de Marat als seus conciutadans. Els beats anaven a missa, com de costum, com s'esdevé arreu. Però la influència dels enciclopedistes esdevenia ferrenya, anava formant una murada infranquejable entre el món de l'aristocràcia i els somnis del poble.

En el viatge hi érem tots: Bernat Garasa, Joan Pons, el professor Ramón Salas, l'advocat Lluís Garcia i el l'amic de l'ànima, Miguel Rubín de Celis, entestat a tocar el cel amb les mans.

Rubín de Celis ens digué quina mena de sensacions li bategaven en el cor. Era feliç, igual que tots nosaltres. Però no podia deixar de fer-nos conèixer el que el feia tremolar d'emoció de cap a peus.

-Em fa l'efecte que entram en un altre univers. Com si en lloc d'agafar la diligència, pujàssim damunt un estrany enginy que ens ha de portar cap a una altra dimensió del temps i de l'espai.

Ens férem passar per negociants de vins i, després d'establir els contactes adients amb altres germans de les lògies, ens instal·làrem a un hotelet barat, prop de la Bastilla. Un hotelet on solien romandre-hi molts comerciants espanyols i italians. També hi compareixien propietaris de vaixells, fabricants anglesos i holandesos que cercaven socis per a consolidar companyies especialitzades en el comerç d'esclaus. Un món que, exceptuant-nos a nosaltres, es movia indiferent als esdeveniments que es desenvolupaven davant els nostres ulls.

Josep Lax no creia en l'aparent indiferència dels comerciants.

-Molts són aquí perquè pensen que potser s'esdevendran canvis d'una importància insospitada. Amb la promulgació de noves lleis i, si hi ha mudances en la propietat dels negocis, en les formes d'exportar, comprar i vendre el que una nació produeix, també s'hi endevina la possibilitat d'augmentar els guanys, de prevenir les pèrdues.

-I si esclatàs la guerra? -em vaig atrevir a demanar. Lax era el nostre expert en qüestions d'economia i segurament podria respondre als meus interrogants.

-La guerra? Les potències estrangeres envaint França per a defensar l'ordre i la monarquia, en cas de ser amenaçada per les exigències del poble? La guerra sempre ha estat el més gran negoci per als comerciants i els fabricants d'armes. O un exèrcit no necessita proveïments constants? Els soldats s'han d'alimentar, vestir, han de portar botes, disposar de mantes, uniformes... Tot això representa guanys, beneficis per a les companyies que contracten els subministraments amb el govern. No en parlem de la quantitat de fusells, baionetes, bales, canons, carros per al transport, animals de càrrega, estris de tota mena que necessita un exèrcit en moviment. Quan esclata una guerra el país sencer treballa per als soldats. No heu sentit dir a alguns comerciants que si no hi hagués guerres s'haurien d'inventar?

La guerra com a sistema de ràpid enriquiment! Lax tenia raó. Per això hi ha tants comerciants a l'hotelet de prop de la Bastilla! El seu instint els indicava que els aldarulls que havien vist venint cap a París podien arribar a més. Una guerra civil si la monarquia és en perill? Una invasió estrangera per a restablir l'ordre?

Ramón Salas no creia que la situació, per al rei, pogués empitjorar tant.

-Pensau en la repressió. Què pot fer un poble desarmat davant les tropes de la monarquia? Sovint, els pobles, i ho hem estudiat en tots els llibres d'història, es revolten a conseqüència de la fam, una sèrie de males anyades o una pèssima administració dels governants. Finalment, malgrat les justes raons de la població, malgrat que en un primer moment els esdeveniments semblin rutllar a favor dels de baix, és la força de les baionetes, els trets del canó, els regiments de soldats i la cavalleria qui decideixen la batalla.

-I si aquesta vegada fos diferent? -li vaig dir-. Recorda la victoriosa rebel·lió de les colònies angleses contra la corona. Una guerra per la independència que pareixia que no podrien guanyar els patriotes i que finalment comportà el naixement d'una nació que, amb el seu exemple, il·lumina el món.

Els rumors que corrien per la ciutat eren que el rei no acceptava les condicions dels representants del poble de França que, d'una forma valenta i decidida, s'havien declarat en Assemblea General fent la solemne promesa de no separar-se fins que es redactàs una Constitució. A la voluntat popular, el rei i la cort contestaren ordenant moviments de tropes sospitosos. Apropant-nos a París ja havíem vist aquests regiments de forces mercenàries. Uns soldats manats per oficials suïssos i alemanys. Ni Lluís XVI ni la reina Maria Antonieta es refiaven dels comandaments ni dels soldats francesos.

París semblava una ciutat encerclada. Però la població no dormia. Voluntaris al servei de l'Assemblea vigilaven cada un dels moviments de les tropes. Davant la Casa de la Vila, una multitud immensa, entre la qual hi érem nosaltres mesclats entre jornalers, menestrals, estudiants i fins i tot gent de posició acomodada, enlairava pistoles i piques en actitud amenaçant.

Camille Desmoulins, dalt d'una improvisada tribuna, portant una pistola en cada mà, deia a la gent que s'havia d'estar més vigilants que mai, que era el moment d'armar-se amb tot el que es trobàs per a restar preparats davant una sobtada envestida de la tirania.

Aleshores ja era evident la desconfiança del poble davant les intencions del rei. Circulaven papers escrits per Marat que eren llegits enmig del carrer, a les tavernes, per les places, advertint d'una nit de sant Bartomeu contra els patriotes, contra el poble entestat a proclamar el regnat de la igualtat, la justícia i la fraternitat.

A mesura que arribaven armes, el consell municipal organitzava els primers regiments d'una guàrdia nacional que havia de fer front a qualsevol possible atac dels reialistes. Ningú no es refiava ni del rei ni de la reina i, molt manco, dels seus consellers.

Amb Bernat Garasa i Joan Pons vaig participar de forma entusiasta en l'assalt a les armeries. En un primer moment no hi havia altra forma d'aconseguir armes. Les casernes romanien en silenci, espectants. Què farien els soldats? No ho sabíem. De moment era com si no es volguessin comprometre. Érem amb les mans buides mentre els regiments reials, a la rodalia de París, voltaven, talment voltors afamegats esperant el moment per a llançar-se sobre la presa.

Hi hagué veïns que envaïren els comerços on es venien destrals i ganivets. Altres, des de les ferreries, amb l'ajut dels ferrers, bastien punxegudes llances, llargs ferros que servien com a estri de defensa i d'atac. Semblava una festa de carnaval. Els improvisats combatents per la llibertat sortien dels museus vestits amb antigues cuirasses de l'edat mitjana, armats amb piques i espases d'èpoques indefinibles, amb els cascs dels antics cavallers francesos. Tot era útil en aquell moment de pànic, quan tothom pensava que els mercenaris del rei podrien començar la matança d'un moment a l'altre.

Vam veure grups de ciutadans vigilant els carregaments que navegaven pel Sena. Amb alegria es descobrien barcasses carregats de pólvora que anaven a proveir les tropes reials, camí de Versalles. Els inapreciables carregaments eren incautats a l'instant, repartits entre els destacaments que s'anaven formant a mesura que s'aconseguien armes, qualsevol mena de proveïment militar.

Enmig del sobtat i aparent desordre, es comença a congriar una nova autoritat que desafiava les instruccions que es donaven des de la Cort. Soldats i veïns de París, agitant estendards tricolors, palesaven que la flor de lis i la bandera blanca ja no regnaven a la ciutat.

En previsió d'un avanç sobtat de les tropes del rei, ciutadans i ciutadanes havien aixecat les llambordes dels carrers i bastit barricades a cada xamfrà. Destacaments armats aturaven els carruatges i interrogaven els viatgers per a saber on anaven. S'apropava la nit i els improvisats vigilants, començaven a encendre fogueres, ferms en la decisió de no deixar passar els mercenaris si aquests s'atrevien a voler entrar a París.


Crits i gatzara. Cançons. Rebombori de tambors per places i carrers.

Camille Desmoulins anuncia a les delegacions dels barris reunides en sessió permanent a la Casa de la Vila que l'Assemblea, encara a Versalles, ha legalitzat la creació d'una Guàrdia Nacional. Milers d'homes armats prometen defensar la voluntat popular. També proclama la prohibició que les tropes, que se suposa favorables a la corona, entrin a París i declara els ministres responsables de qualsevol incident que pugui esdevenir-se.

L'Assemblea Nacional es declara en sessió permanent fins que s'estableixi la llibertat a França i, a petició dels ciutadans de París, es proclama disposada a traslladar-se a la ciutat per tal de viure amb el poble, al seu costat, pel que pugui esdevenir-se.

A partir d'aquells moments tothom ja sap que hi ha dos poders a França. Dues forces que s'observen de fit a fit. Les del rei, que defensen una societat en vies d'extinció, i els que estam disposats a canviar el món.

Al capdavant de les manifestacions es veuen, escrites en totes les banderes, les consignes que s'han fet més populars en aquests dies d'agitació continuada. Els "Llibertat, Igualtat, Fraternitat" són els crits que més se senten arreu.

Els criats dels grans senyors surten de les mansions i, sense pensar-ho, s'afegeixen a la riuada humana que marxa cap a la Casa de la Vila. Ha corregut la veu que a l'esplanada del Consell Municipal ja ha començat el repartiment de les armes que s'agafen de les casernes o lliuren a la població els soldats francesos.

Per un moment, avançant amb la multitud, ens aturam a la cantonada on té el seu casal el duc de Damécort. Alçant els ulls cap a les finestres del primer pis, rere les cortines, podem veure l'esposa i les filles del duc, atemorides, sense entendre el que s'esdevé al carrer.

Un poc més endavant, just al davant d'un altre palau, uns exaltats dirigits per dones que marxen al davant amb cuirassa i les llargues piques preses d'un museu, obrin les portes a cops.

-És el casal del marquès de Saint-Priest. Diuen que ajuda els regiments s alemanys!

Poca cosa basta per a encendre l'esperit de la multitud.

Guait el cel. Voldria recordar tots els colors d'aquest instant. El sol rogent de l'horabaixa tiny l'espai d'un color especial.

Talment una tonalitat mai vista que es mescla amb el roig de les flames que comencen a brollar de les finestres del palau del marquès de Saint-Priest.

El grup de dones amb les llargues piques ha arribat a la nostra alçada i ens demanen d'on som.

-Comerciants i estudiants de Madrid i de Mallorca, d'Espanya.

-Al seu costat, un jove estudiant que hem vist com calava foc al palau ajudat per un estol d'infants i adolescents, s'eixuga la suor del front i ens indica amb un gest el casal que crema.

Els criats del marquès just han tengut temps de fer sortir els cavalls de les païsses de la planta baixa. Algunes persones, abans que el foc ho dominàs tot, han pogut treure al carrer uns pocs mobles, roba, plats de porcellana, estris de cuina, quadres que, sense oposició de ningú, se'n porten mentre es perden entre la gentada que marxa a la recerca d'armes.

Una al·loteta que encara no deu tenir deu anys ens mostra una pepona abillada amb roba de preu i un collar de perles autèntiques. L'ha trobada a la sala de jocs dels fills del marquès i l'ha feta seva abans que començàs el foc.

La mare, sense parar esment a les perles, la mira enternida.

-No li he pogut comprar mai cap pepona. Uns quants draps cosits era tot el que podia fer i, la pobra, s'hi havia de conformar. Al carrer on vivim ningú no ha tengut mai una pepa de veritat com aquesta.

I, sense dir res més, es perden enmig de la gentada.

El jove estudiant contempla l'incendi, sorneguer. Ens diu, enmig de l'eixordador renou dels tambors:

-Em fa l'efecte que heu arribat a París en el moment oportú. Tot mudarà a partir d'ara. El rei no vol acceptar la voluntat de la Nació i ha enviat les tropes en contra nostra. Però res no ens podrà aturar. El poble ha perdut la por. França és ja un clam, i aquest clam, la necessitat de justícia que sent, no s'aturarà fins que els aristòcrates acceptin la determinació de la voluntat general.

I, assenyalant el casal en flames, acaba la seva explicació amb aquestes paraules:

-Qui no accepti la voluntat de la Nació perirà enmig de les flames. Una vegada que el riu s'ha posat en marxa... qui el podrà aturar? Si restau un temps amb nosaltres veureu com, a poc a poc, però inexorablement, es van acomplint cada una de les afirmacions que us he fet.

El jove desaparegué entre la gentada d'igual manera com, sense quasi adornar-nos-en, s'havia situat vora nostre. Les dones de llargues piques que havien dirigit l'assalt al casalot, feia temps que havien marxat. De l'interior del palau ja no es podia salvar res. Ara era un immens fogueró que il·luminava, amb la seva resplendor, els rostres de la gent que avançava pel carrer sense aturall.

Els crits de "A la Bastilla!" ressonaven amb força, fent tremolar les parets de les cases.

De lluny estant es divisava, obscura, la fàbrica de la fortalesa.


De la novel·la de Miquel López Crespí París, 1793 (El Tall Editorial)


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb