Literatura catalana contemporània

Un viatge a la Revolució francesa (II) - De la novel·la de Miquel López Crespí París, 1793 (El Tall Editorial)

Turmeda | 23 Desembre, 2019 21:22 | facebook.com

Un viatge a la Revolució francesa (II) - De la novel·la de Miquel López Crespí París, 1793 (El Tall Editorial)


De jove, quan llegia Voltaire o Rousseau, assegut a l'ampla biblioteca familiar, o a la cabina de l'oncle Bartomeu Sureda, al vaixell que ens portava a les costes de Guinea, imaginava que les idees, si eren justes i raonables, vencien per la simple força de la raó. Em costava creure que existia gent entestada a defensar la ignorància, la misèria de la humanitat. I era precisament aquesta fe en la cultura, en el poder de la veritat i la justícia, el que ens havia fet dedicar tants d'anys de la nostra vida procurant introduir llibres prohibits, traduint articles, discursos, assaigs i obres científiques que servissin per al desvetllament de la humanitat. (Miquel López Crespí)


L'impressionant torre ja era encerclada pels habitants de París. Grups de treballadores dels barris propers havien fet les primeres provatures d'entrar-hi. Munió de persones, armades amb destrals, s'havien enfilat damunt el pont provant d'esfondrar-lo per a franquejar l'entrada a la gent. Amb el pont de fusta aixecat i els soldats de guàrdia situats en posició estratègica, els que intentaven l'escalada dels murs eren abatuts sense pietat.

Era la primera vegada en ma vida que veia gent lluitant i morint per la llibertat.

Sentia una sensació molt estranya dins meu.

De jove, quan llegia Voltaire o Rousseau, assegut a l'ampla biblioteca familiar, o a la cabina de l'oncle Bartomeu Sureda, al vaixell que ens portava a les costes de Guinea, imaginava que les idees, si eren justes i raonables, vencien per la simple força de la raó. Em costava creure que existia gent entestada a defensar la ignorància, la misèria de la humanitat. I era precisament aquesta fe en la cultura, en el poder de la veritat i la justícia, el que ens havia fet dedicar tants d'anys de la nostra vida procurant introduir llibres prohibits, traduint articles, discursos, assaigs i obres científiques que servissin per al desvetllament de la humanitat.

Va ser precisament davant la Bastilla, sentint l'esclafit dels mosquetons, veient caure al costat els homes i les dones que volien acabar amb la tirania, quan vaig copsar que la raó no venç per si mateixa i que, a vegades, la llibertat s'ha de defensar amb les armes al preu de la teva vida. Marat ho sabia ben bé i ho deixà escrit. Ho havia explicat sovint a les seccions de París. Robespierre, amb el temps, hagué de portar a la pràctica molts dels suggeriments publicats en L'Ami du peuple. Amb la presa de la Bastilla s'iniciava el primer acte d'un terrabastall que commouria i que commou encara el món. Però com consolidar, fer avançar, impedir que es gelassin en el no-res les idees de llibertat, igualtat i fraternitat que naixien davant dels nostres ulls? Per a molts la llibertat consistia solament a fer-se amb les propietats dels aristòcrates, en la llibertat de comerç i de continuar augmentant els preus dels queviures. A qui importava la fam dels desheretats, dels obrers, pagesos, menestrals i jornalers?

Robespierre ho digué pocs dies després de l'assalt a la Bastilla.

-Tenen por, són al nostre costat només per pur oportunisme, perquè pensen que és una forma d'enriquir-se més ràpidament. Però no tenen sentiments ni els sedueix el triomf de la moral i la virtut. Per a ells els Drets de l'Home i del Ciutadà són un paper banyat que destorba la migdiada. Uns decrets perillosos que poden enfonsar França en l'anarquia. Esperits dèbils que voldrien que les idees de justícia i llibertat romanguessin per sempre més dins dels llibres, arnades a les biblioteques on romanien fins que nosaltres i el poble les hem fetes sortir al carrer. Des del botiguer acomodat fins al patrici superb, des de l'advocat fins a l'antic duc i par, quasi tots semblen voler conservar el privilegi de menysprear la humanitat. Ells s'estimen més tenir amos que veure multiplicar-se els seus iguals. Tot allò que els interessa és saber en quina proporció el sistema actual de les nostres finances pot fer créixer, a cada instant del dia, els interessos dels seus capitals.

Però el dia de l'entrada a la Bastilla encara no sabíem que nombrosos personatges que predicaven des de les tribunes, alguns dels que rere les finestres veien com el poble es dessagnava en el combat, ja pugnaven per fer tornar endarrere la Revolució just iniciada.

Manuel Cortés, que havia avançat fins a situar-se davant la porta de la fortalesa, fent costat als més agosarats, s'apropà novament a nosaltres i ens digué:

-Ja he vist la primera sang vessada. He recollit un fuster al qual les bales havien travessat el pit. La sang, roja i calenta, rajava com un riu inaturable. Morint-se, sense quasi poder parlar, encara feia intents per incorporar-se i continuar l'assalt. Les dones del barri provaven d'aturar la terrible hemorràgia amb els mocadors. Endebades. Ha mort en pocs moments. Una venedora de fruites s'ha senyat el front amb la sang del fuster. Altres dones mostren els mocadors tacats de sang a la gent que s'apropava a veure els morts.

La metralla que escopien els canons de la Bastilla segava vides talment com la falç del segador sega l'herba. Just al meu costat, dos joves que avançaven riallers, cantant, seguint la gentada que volia travessar el pont de la presó, jeien en terra, desmembrats. Pels forats dels seus pits eixia la sang com si fos un brollador. Només que jo hagués avançat una passa seria mort al seu costat. M'adonava que era viu per miracle. Aturar-me un segon per a mirar els incendis, parlar un moment amb Manuel Cortés, observar els al·lots que seien damunt els canons que arrosseguen llurs pares i pares m'havia salvat la vida.

La sang demana més sang.

Sentíem les descàrregues de la guarnició provant d'aturar les envestides de la gent que, com a onades d'un temporal, pugnava per entrar al recinte. Quants homes i dones caigueren aquell dia anant a la recerca del seu somni? No ho sabria dir amb certesa. En recordar-ho, en rememorar el que visquérem tan intensament, l´únic que tenc present són aquelles descàrregues interminables, la sorda remor de la gentada avançant, sense por del que podria esdevenir-se. I, també, l'eco de les improvisades cançons que parlaven de bastir un món nou sobre les runes de l'antic.

S'havia encetat la caixa dels trons. Amb les mans, amb les dents, amb les piques, es tallaven les cordes que sostenien el pont de fusta. Cada home o dona que queia als fossats, ferit de mort, era substituït de seguida per altres voluntaris que prosseguien l'assalt.

Finalment, quan el pont caigué amb soroll eixordador, el poble de París penetrà en el pati d'armes. La guàrdia de la fortalesa continuava disparant sense aturar. En entrar a la Bastilla comprenguérem que ja era impossible aturar aquella voluntat desfermada.

Els soldats del cos de guàrdia romanien encerclats per la gentada. Els arrancaven els mosquetons de les mans, els clavaven les baionetes al pit. No hi havia pietat. Tota resistència era ja inútil. Un grup de dones que havien perdut els fills i els seus homes en l'assalt havien tallat el cap al governador de la presó. El cap de qui havia estat el màxim comandament de la torre ja era damunt una pica enmig de les exclamacions de joia del poble. Els més vells ploraven. Es ballava enmig del pati. Es repartien les armes dels soldats morts. Ningú no es podia creure que havia caigut aquell símbol sinistre de l'opressió. Ningú no ho hauria gosat imaginar, el que ara es vivia com una autèntica realitat. Un rellotger de prop del nostre hotelet i que, armat amb un gran ganivet de cuina, havia estat dels primers a entrar en el tètric recinte, es pessigava els braços en un intent desesperat de comprovar si somniava o estava despert. El pobre home ens havia explicat que el seu pare romangué quinze anys tancat a la fortalesa per no haver-se llevat el capell quan el duc de Saintes passà al seu costat.

Des de les finestres llançaven els mobles del governador, els llibres de registre, els quadres amb la imatge del rei.

Novament el foc il·luminant la joia dels parisencs.

Com quan els agermanats conqueriren el castell de Bellver, a Palma. Acabaria igual la historia d'aquests altres menestrals revoltats? Ningú no sabia per on capllevarien els esdeveniments. Una ciutat en festa malgrat els morts i les llàgrimes dels familiars dels primers herois de la història que començava a escriure's de bell nou. Les banderes de París eren banyades en la sang dels seus habitants. I la sang era com llenya seca cremant en una xemeneia. Com el vapor de les noves màquines que impulsaven les fàbriques de teixit o treien l'aigua de els mines de carbó. La sang feia avançar la maquinària rovellada de la història. Esdevenia l'oli de l'engranatge que es posava en marxa.

I si l'assalt a la presó de la Bastilla fos el senyal per a l'assalt de les tropes del rei? Fins on podia consentir la monarquia aquell esclat popular? No sabíem què pensar. La gent recollia els morts. Els fusters improvisaven taüts davant nostre. Els morts, coberts amb la bandera tricolor, portats per les mans de milers de ciutadans, avançaven envers la Casa de la Vila.

La sang rajant pels carrers de París? Què faria l'Assemblea Nacional davant l'agreujament dels incidents? I les tropes del rei... quines instruccions tenien els alts comandaments de la monarquia? Quan decidirien entrar a la ciutat, començar la matança provant de fer manxar endarrere les manetes del rellotge de la història?

Ningú no podia endevinar el que s'esdevendria en les properes hores.

Fumejaven les runes de la Bastilla.

Ens adonàvem, sense saber ben bé com, segurament per l'ambient que es respirava a cada racó, per la decisió que es podia constatar en el rostre de la gent que ensopegàvem, que el rei i la reina no podrien fer mai més la seva voluntat sense comptar amb el poble.

De tot el grup, qui més parlava era Joan Garasa.

Jo havia emmudit. Restava impressionat de tal forma pel que vivia a cada moment que havia perdut la parla. Només sabia pronunciar monosíl·labs. Cap frase coherent no sortia de la meva boca. El cervell intentava assimilar el que veia. Estava marejat. Com si hagués begut un vi d'alta graduació. Els peus no em sostenien. M'havia de recolzar en les parets. Qualsevol que m'hagués vist en aquell estat hauria pensat que era un borratxo, un ésser indigne de romandre entre la munió d'herois que havia fet avançar la història. Era la sensació més estranya de ma vida. Talment em dominàs la febre produïda per una malaltia inguarible. Tremolava. Pensava en els somorts dies passats a Mallorca. Les hores dominades per la follia de Joana Maria sense saber què fer amb aquella relació. Anys de dissimulació, procurant que els cosins, els amics de la família, no endevinassin els meus pensaments i em denunciassin a la Inquisició. Com si hagués viscut segles entre enemics. Tots espiant els meus moviments. Sicaris de la Inquisició dins el casal. Era per a tornar boig. Quin era el criat venut al Sant Ofici? Com descobrir-ho enmig de tanta hipocresia? El pare i la mare no s'adonaven de res, dominats pels confessors i els escrivents del governador. Em demanava d'on havia tret la força de voluntat per deixar endarrere el meu passat. Viure enmig d'un terratrèmol, l'erupció d'un volcà. Talment trobar-se entre els corrents d'un riu cabdalós i que no poguessis arribar a la costa. Em sentia com una fulla agitada pel vent, emportada a una velocitat vertiginosa cap a un indret desconegut.

L'esdeveniment que vivíem era un canvi sobtat produït per la naturalesa. Tot s'esdevenia igual que quan veus les primeres gotes de fina pluja caient en un dia tranquil de primavera. Aleshores no esperes que diluviï que els rius i torrents es desbordin, surtin de mare, envaeixin els camps, facin malbé les anyades, l'aigua penetri dins pobles i ciutats emportant-se el que troba al voltant.

Em feia la mateixa sensació que quan, de petit, el temporal ens trobà enmig del camp i, amb el pare, ens haguérem de refugiar a una senzilla caseta de pastor. Soroll de trons i llamps. El mateix calfred d'aleshores em pujava per l'espinada. Ben igual que si el temps no hagués passat.

Joan Garasa no podia mantenir-se silenciós.

-Com quan els soldats de Cromwell i el poble de Londres detingueren Carles I! París, igual que un Brutus d'un milió de caps, amb milers de punyals en les mans per tal de segar de rel la tirania.

Joan Pons, menys exaltat i manco impressionable que Garasa, s'ho mirava amb molta més calma que nosaltres malgrat que, en parlar, l'emoció el fes returar a cada frase que pronunciava.

-Sembla mentida que hagueu estudiat a Madrid i Salamanca amb els millors professors d'Espanya. De què us ha servit el coneixement de la història? No sabeu que després de la tempesta arriba la calma i que el que avui sembla una cosa demà pot esdevenir una altra de ben diferent?

No vaig poder estar de demanar-li:

-No veus el que s'esdevé? Què poden fer quatre regiments de soldats mercenaris contra un poble que s'aixeca, decidit a fer sentir la seva veu?

Joan Pons, ens mirà com aquell que mira uns infants que encara no saben anar pel món.

-Ningú discuteix que els esdeveniments de què som testimonis no siguin força importants, decisius, per a la història de la humanitat, si voleu. Vos ho puc acceptar. Però haurem d'estar atents, i el poble francès el primer, per a saber qui es pot aprofitar del vessament de sang popular. Hem d'esbrinar qui dicta i per què dicta les consignes per tal que siguin seguides per la multitud, quines altres són deixades de banda o no es llancen al carrer, a quins interessos serveix cada discurs, cada paraula pronunciada des de dalt les tribunes, a les places... Quines lleis decreta l'Assemblea Nacional i quines proposicions són rebutjades de seguida. No seria estrany que, finalment, qui menys profit tragués de la lluita fossin precisament els que més han fet per aconseguir la llibertat i, quan la batalla acabi, quan el poble encara enterri els seus morts, un exèrcit d'oportunistes i vividors del romanço sorgit de no se sap on s'atribueixi el mèrit de la victòria i, vencedor, dicti les lleis al seu favor. Què quedarà aleshores al poble? Poca cosa. El record d'una gran il·lusió esvanida que, ningú no sap com ni de quina manera, s'emportà la torrentada.

Joan Garasa es removia inquiet, mentre continuaven avançant enmig de la multitud.

-Has escoltat massa sermons de sacerdots. Serà molt difícil fer tornar endarrere aquesta gernació que ha sortit de casa seva disposada a no tornar-hi fins que s'hagin solucionat els problemes, el que creuen just i necessari. Per a la gent que ha entrat amb nosaltres a la Bastilla, les paraules Llibertat, Igualtat i Fraternitat que hi ha pintades a les banderes i estendards no són simple decoració. És el programa de Marat i de Rousseau. Per als que són aquí, al costat, encenent els foguerons de la llibertat present i futura, la caiguda de la fortalesa significa la fi de la misèria i les necessitats, l'obertura de les portes del paradís.

Garasa temia raó. Ni el rei no podria aturar el que s'havia posat en marxa i, si per a desgràcia seva ho provava, hi podria deixar el cap en l'intent. El record del que esdevengué al rei Carles I d'Anglaterra es feia cada vegada més patent.

De cop i volta, espitjats per aquella riuada humana en marxa, ens trobàvem davant la Casa de la Vila. A l'esplanada no hi cabia ni una agulla. La gent continuava arribant, talment els afluents que s'ajunten al gran riu. París, amb totes les portes de les cases obertes, amb els tallers tancats, il·luminada solament per la flama dels incendis que feien el panorama encara més irreal.

Miguel Rubín de Celis, em deia, suant, mentre ajudava a repartir dels fusells que aportaven soldats fidels al poble, les escopetes i pistoles que es trobaven a l'interior d'algunes armeries.

-Hi ha poques armes. No bastaran per a fer front a les tropes de suïssos i alemanys. No en parlem si no tenim l'ajut dels regiments de soldats francesos. Tot plegat pot ser una matança com mai no s'haurà vist. Com podran fer front als exèrcits de mercenaris professionals, com poder resistir a pit obert la metralla dels canons enemics?

Els esdeveniments marxaven a més velocitat que els pensaments. Les tropes suïsses i els alemanys, seguint les instruccions provinents de Versalles, amb oficials a les ordres de la corona, atacaren la multitud indefensa, les dones que demanaven pa portant els fills en braços. En veure aquella carnisseria de gent innocent, diversos regiments de soldats francesos s'uniren al poble de París i dispararen contra els suïssos. Aquesta sobtada confraternització entre la població i els regiments que s'enfrontaven a les tropes reials salva la situació. No se sap com, però, de cop i volta, segurament sortits de les casernes, poguérem veure com munió de soldats, treballadors, dones i burgesos armats, improvisaven la defensa de la ciutat. Grups de dones aïrades, amb els fills asseguts damunt els canons, empenyien els ginys de guerra dient que calia anar cap a Versalles per a fer venir el rei a París i fer-lo jurar una constitució.


De la novel·la de Miquel López Crespí París, 1793 (El Tall Editorial)


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb