Literatura catalana contemporània

Sa Pobla i la ràdio en els anys 50

Turmeda | 25 Gener, 2020 15:59 | facebook.com

Escoltar les emissores prohibides, principalment Ràdio Espanya Independent, controlada pel PCE i que emetia des de Bucarest, era tot un ritual en aquells anys de fosca tenebror dictatorial. Les emissores de l'estranger només es sentien quan hi havia tan sols els de la casa; mai es sintonitzaven en presència de gent estranya o veïns. La cosa era massa seriosa per jugar-hi. Et jugaves interrogatoris i tortures de la Brigada Social si s'hagués sabut que empraves la ràdio de forma "incorrecta". (Miquel López Crespí)

Sa Pobla i la ràdio en els anys 50



Cap a mitjans dels anys cinquanta hi havia poques cases a sa Pobla que no tenguessin ràdio. Alguns ciutadans poc il·lustrats imaginen que els pagesos o menestrals de poble no estaven interessats a fer despeses en aquesta mena d'"electrodomèstics". Mai no s'han equivocat tant. La ràdio, mercès a les informacions i programes que emetia aquest mitjà de comunicació tan important -malgrat la ferrenya censura franquista- era un dels aparells més sol·licitats d'aquell moment històric. El "Pilot" (sèrie 90), la "Philipps", "Marconi", "Telefunken" o "Iberia", entre moltes altres marques, eren les més sol·licitades. Una "Iberia" de la sèrie "Record" valia 2.997 pessetes i es podia comprar a la "Casa Vda. de Miguel Mas" del carrer de Crestatx, números 14 i 16 de sa Pobla. El preu era elevat si pensam que, en bona anyada, un quilo de patates per a l'exportació es podia pagar a quatre pessetes. Però així i tot la gent feia el sacrifici i sovint es compraven a terminis. A Can Mas donaven dos anys per a pagar la ràdio, i a més el comprador també tenia dos anys de garantia.


Aquestes eren les ràdios "modernes". Jo encara he estat a temps de veure aparells dignes d'estar dins d'un museu. Eren les primeres ràdios arribades a sa Pobla en els anys vint i trenta. Algunes de marques indestriables, possiblement fetes a Mallorca amb material vengut expressament de Madrid, València o Barcelona. Altres eren els famosos models de l'antiga "Unión Radio" d'abans de la victòria franquista, o de la marca "Casa Castella", molt famoses també pels anys vint.

La ràdio sempre va ser -malgrat el preu a vegades prohibitiu dels aparells- una de les aspiracions de les classes populars de l'estat espanyol, i la pagesia i menestralia illenques no era cap excepció a la regla. Recordem, a tall d'anècdota informativa, que en temps de la República, concretament a l'any 1933, ja hi havia a l'estat espanyol seixanta-vuit emissores, cent-quaranta sis mil receptors i trenta revistes que posaven el món de la radiodifusió a l'abast del públic del moment.

Evidentment, amb la victòria franquista la censura i el control falangista i nacional-catòlic s'havia apoderat de les emissores. Moltes companyies de radiodifusió varen ser saquejades pels guanyadors i a partir de 1936 (a la "zona franquista") i 1939 (a tot l'estat) res no va escapar a la vigilància inquisitorial dels que havien acabat amb la llibertat i la democràcia.

El prestigi de la ràdio com a sistema d'informació venia ja dels temps de la guerra, quan la gent sentia els "partes" dels dos governs en pugna. En temps de la Segona Guerra Mundial les ràdios d'ona curta servien a la perfecció per rompre el blocatge falangista en tot el que feia referència a la informació sobre el conflicte.

La meva família, a sa Pobla, tenia una preciosa "Telefunken" que havien comprat a terminis a mitjans dels anys quaranta. Aquesta joia -que tenc aquí, funcionant al costat de l'ordinador amb el qual escric aquest article- disposava d'ona mitjana, curta i extracurta. Tot plegat una meravella que ens permetia burlar la censura franquista i, mitjançant Ràdio París, Londres o Moscou, estar assabentats de tot el que políticament i culturalment s'esdevenia en el món.

Escoltar les emissores prohibides, principalment Ràdio Espanya Independent, controlada pel PCE i que emetia des de Bucarest, era tot un ritual en aquells anys de fosca tenebror dictatorial. Les emissores de l'estranger només es sentien quan hi havia tan sols els de la casa; mai es sintonitzaven en presència de gent estranya o veïns. La cosa era massa seriosa per jugar-hi. Et jugaves interrogatoris i tortures de la Brigada Social si s'hagués sabut que empraves la ràdio de forma "incorrecta".

Però la ràdio en aquells anys de privacions de tota mena (encara hi havia les targes de racionament!) era la porta oberta a tots els misteris, la Internet del moment. Ràdio París se sentia fins i tot en l'ona mitjana. No en parlem si anaves a l'ona curta. Aleshores el món sencer podia ser de l'oient amb la mateixa força que avui, amb Internet, pots llegir un diari de Veneçuela, Canadà o Roma. En el fons, l'ona curta tirava pel terra tot l'impresionant muntatge inquisitorial de la dictadura franquista. I, malgrat la censura, aquella família que disposàs d'un aparell com el nostre tenia, en l'aspecte informatiu o de formació cultural, tot el que volgués al seu abast. Ara, el món de la ràdio dels anys quaranta i cinquanta pot semblar un no-res davant els avanços de la televisió i Internet. Però, malgrat que ara podem trobar multitud de notícies si ens connectam a l'ordinador i, mitjançant qualsevol servidor, anam a cercar informació vers qualsevol indret del món, hauríem de reflexionar en el que significava tenir al teu abast el poder d'una ràdio. Sintonitzant Paris, Londres o Praga, seguint segons quins programes, l'habitant del tancat univers de la dictadura, podia escoltar la veu de molts dels escriptors i polítics exiliats per la dictadura. Per posar uns exemple senzill, bastaria dir que la primera vegada que vaig sentir la veu de Dolores Ibarruri, "La Pasionaria", de Santiago Carrillo o de Winston Churchill va ser precisament a mitjans dels cinquanta per la nostra "Telefunken". L'oncle i el pare, que havien lluitat a favor de la República, al vespre, després de sopar, es tancaven a l'habitació i, com qui oficia un misteriós ritu d'una religió incògnita, movien el dial per a cercar notícies, les informacions que el feixisme ens negava. Ho record com si fos ara mateix: en la fosca de la cambra, assegut en unes cadires de bova que teníem al costat de la ràdio, l'oncle José cercava la sintonia de Ràdio París o qualsevol de les emissores estrangeres que emetien per a l'estat espanyol. El llumet que il·luminava dèbilment el quadre d'emissores que es podien trobar, l'"ull màgic", de color verd, que s'eixamplava i tancava misteriosament sempre que trobava una emissora, poblaven aquelles nits d'un misteri especial.

Miquel López Crespí

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb