Literatura catalana contemporània

El confinament (Crònica de la pesta) –Una narració inèdita de Miquel López Crespí escrita en els anys 70

Turmeda | 31 Març, 2020 20:14 | facebook.com

El confinament (Crònica de la pesta) –Una narració inèdita de Miquel López Crespí escrita en els anys 70

La pesta plana per cases i carrers. Un vaixell vengut d’Egipte, carregat de sedes de la Xina, no ha guardat la quarantena. Han posat doble guàrdia a les portes de Ciutat. És inútil. Dones, homes i infants cauen morts pel carrer, enmig de la missa. Carros posats pel Gran i General Consell, l’orde dels fossers, s’encarreguen d’enterrar els morts. Davant la Porta Pintada han cavat unes grans fosses on cremen cadàvers en descomposició. Hi ha una gran demanda de cal per a llançar damunt les deixalles humanes. D’aquí uns anys, de les nostres il.lusions, de totes les nostres esperances, no en quedarà cap record. Ni pols dins l’aire! El que hauríem d’haver fet i no férem penja ja, cos mort, a les golfes de les cases abandonades. Ningú pel carrer en aquesta hora de la nit. Grinyolen les rodes del carros avançant vers el gran fossar. On s’amaga la gent quan realment la necessitam? On desaparegueren els amics, quan la pesta començà a trucar a les portes? Un vendaval sinistre ho ha fet desaparèixer tot. Fulgors incerts. (Miquel López Crespí)


Sol, a la casa, acostumant-me al silenci després de més de deu anys de soroll ininterromput. El matrimoni, els fills: una forma com una altra qualsevol de fugir de la personal, intransferible soledat. La pesta plana per cases i carrers. Un vaixell vengut d’Egipte, carregat de sedes de la Xina, no ha guardat la quarantena. Han posat doble guàrdia a les portes de Ciutat. És inútil. Dones, homes i infants cauen morts pel carrer, enmig de la missa. Carros posats pel Gran i General Consell, l’orde dels fossers, s’encarreguen d’enterrar els morts. Davant la Porta Pintada han cavat unes grans fosses on cremen cadàvers en descomposició. Hi ha una gran demanda de cal per a llançar damunt les deixalles humanes. D’aquí uns anys, de les nostres il.lusions, de totes les nostres esperances, no en quedarà cap record. Ni pols dins l’aire! El que hauríem d’haver fet i no férem penja ja, cos mort, a les golfes de les cases abandonades. Ningú pel carrer en aquesta hora de la nit. Grinyolen les rodes del carros avançant vers el gran fossar. On s’amaga la gent quan realment la necessitam? On desaparegueren els amics, quan la pesta començà a trucar a les portes? Un vendaval sinistre ho ha fet desaparèixer tot. Fulgors incerts. El teu rostre, que es reflecteix en els miralls, mostra senyals inequívocs de peripècies inútils, velles batalles que ja ningú no recorda. Els dies i les hores, penetrant com un punyal emmetzinat dins la sang i les venes, han fet palès que no teníem al rebost cap recepta per a curar el mal. Els soldats posen barreres, cadenes a cada cantonada. Sol, aquí, contemplant aquest cel sense estrelles, la darrera lluna, els records que m’envolten amb tots els seus detalls boirosos. Ombres: els pares, fonent-se amb les hores. Remors travessant les escletxes de tantes cases clausurades. Processons del Sant Ofici. Foguerons on cremen els heretges. Els capellans de la Seu reparteixen almoina entre els afamegats. Els sobrevivents ocasionals de la plaga comenten els fets extraordinaris que s’esdevenen: Nostra Senyora de Lluc ha parlat als peregrins; ha cremat inexplicablement el Palau del Virrei; hi ha hagut dues monges fulminades per un raig en un dia de sol; gent de qualsevulla condició arriba fins als penya-segats i es llança a la mar, amb els infants. Un ban del Lloctinent Reial mana bullir l’aigua de les fonts en una vana provatura d’aturar l’endemesa fatal que ens encercla. Què fer ara amb tants de llibres subratllats, tot el que havíem d’estudiar, per a poder partir, un dia, vers el Paradís promès? No ens serveix cap fórmula antiga. Talment viure dins un laberint poblat d’ocells cecs que no troben la sortida. Què fer amb tanta inútil veritat apresa de memòria, amb el caramull de desitjos no complits que ens persegueixen com feres salvatges? Hom viu damunt les runes d’una vella civilització oblidada. Desenterrar cases, plats, rovellats estris de feina, paraules ocultes. Arqueòleg del que no va ser, nedant, a la desesperada, entremig dels milions de mots espanyats que hem pronunciat. Abans de la pesta, en el passat, quan tot era encara possible, arribaves dels teus viatges misteriosos penetrada de flaire de perfums, olors indesxifrables. Era el nostre pacte, la columna central de la nostra relació: no demanar-te mai d’on venies, en quin obscur abisme t’havies perdut. El cert és que ens retrobàvem enmig de la platja solitària, banyats per l’oratge de la mar alçada, rebel, que avançava com si ens volgués engolir. Et sentia dins meu, batuda per milers de vents, sacsejada, com una bella i oblidada ciutat sonora reencarnada en cada encontre. Muda, com la flama que ens alimentava, cremaves una a una les cèl.lules del meu cos i es fonia la neu, cobrint l’obscuritat de les hores.


Els soldats reials cerquen el darrer nucli de pagesos rebels que no s’han rendit i s’amaguen per les muntanyes. Dijous, dia vint-i-tres d’octubre, portaren el cap dels agermanats al cadafal. El vestiren amb un sac i li posaren una carota de porc per a fer-ne més befa. El sostenien dos frares carmelitans. Avançà treballosament fins al lloc del suplici. Fins i tot els moribunds guaitaven de les finestres per veure passar el condemnat. Pluja de sal sobre els pobles del Pla, les cases en runes. Quan l’esquarteraven de viu en viu, retronaven els tambors de la comitiva reial per apagar els seus crits. Després, li tallaren el cap i portaren les despulles fins a la Porta del Camp. “Per a etern escarment dels pobres que es vulguin revoltar”, deia el pregoner que anava davant del botxí, envoltat de nobles senyors, frares i capellans.


Els meus ulls reflecteixen el resplendor d’incendis llunyans mentre continuu aquest estrany exercici, que cap mestre no m’ha demanat, a través de temps i distàncies. Novament l’huracà de la guerra dibuixa l’horitzó. Maten esclaus per a fer-ne àpats a les cases senyorials. Proven d’amagar-se de la plaga rere domassos i joies de preu. Inútil fugida que fineix al fossar. Anys sense principi ni final. Res no permet albirar un nou temps. Els vaixells de blat resten enfonsats al port. Minven el queviures. Han donat llibertat per a robar a altres naus cristianes. Exèrcits de rates pujant per les escales de marbre dels palaus deshabitats, mossegant els rostres dels morts abandonats al carrer. Devastació. Guerra permanent que no fineix mai. Amagat en l’ombra veig passar, lentament, amortallat, el temps per les avingudes desertes de la meva ciutat. El bisbe ha portat soldats per a protegir els tresors de l’Església. Mercenaris beuen sense aturar, profanant els altars. Penetren als convents, se’n porten novícies. Per una grapada de farina els fills maten els pares. Hores sense pietat. No hi ha flors. Núvols sinistres passen per damunt les teulades de la ciutat tancada a pany i clau. Tot ha canviat en aquests darrers anys. Fins i tot la forma dels objectes, la mirada dels que encara no han mort. Ja no hi ha res de rectilini, dret, que s’aixequi sobre poderosos fonaments. Els edificis més alts resten ensorrats, caramulls de runes parlen silenciosament d’unes altres hores, antiquíssimes, en les quals esclataven els colors i els perfums omplien el paisatge de la nostra mirada. Reialme de les formigues jugant amb les teves sabates. Ones de sorra groga acompanyant la plaga. Serps verinoses envaint places abandonades i cementeris. Ningú no vindrà a acompanyar la teva soledat. El carro dels fossers s’ha emportat els habitants d’aquesta casa. Ningú al carrer on jugaves d’infant. Aital silenci en la ciutat que et va beure néixer. Campanes de la Seu. Qui les toca encara? A quina hora del rellotge comença el dia? Ningú no pot ja contestar.


Malgrat aquest incert ordre de fulgors, els gemecs dels moribunds, me’n record d’haver nascut en l’incert indret que m’agombola. Sé que he tingut pares, germans, una família. Record haver jugat de petit per aquestes avingudes ara desertes i abans plenes de vida, amb dones i homes que anaven a la feina o a passejar amb els fills. Record la infantesa com una metamorfosi perpètua, amb els ulls dispersos i oberts a totes les coses del món. També puc rememorar altres tipus de soledat: quan no arribaves puntual a la cita, quan no coincidíem a l’interior dels somnis i ens perdíem per caminois diferents… Era molt abans de la pesta. D’aquell temps, no puc oblidar l’aspecte del carrer a la matinada, amb l’olor del pa cuit que sortia per la porta del forn, els eucaliptus de la plaça, i, a les nits, quan ens reuníem amb els companys, creient que podíem detenir la plaga amb la veritat. Ciutat abans de les runes del present, amb les seves cases que havien vist generacions i generacions l’una rere l’altra, somnis de totes les èpoques, llurs façanes antigues, descolorides per centenars d’anys de pluja benigna. Hi havia arbres, i ocells que piulaven salvatgement a la matinada. Començava sempre un nou dia que ens pensàvem etern, sense acabament. Sortíem al carrer amb l’esperança de fer quelcom d’útil, positiu, necessari. N’érem molt lluny, de l’esclafit, els odis i les venjances. Encara ningú no sospitava que la maldat, silent, et podria venir a cercar a qualsevol hora de la nit. Els soldats, embriacs, maten pagesos i els pengen a la plaça del poble. Comtesses i duquesses enjoiades acudeixen al fogó dels jueus, davall del castell, per veure i olorar carn cremada. L’excitació de la sang! Es netegen la cendra de les espires amb els polidíssims mocadorets blancs, brodats a mà, immaculats fins llavors.


Les esperances més antigues poblen les cambres buides. Els teus ulls, al.lucinats, resplendien com a maragdes en la nit. Ningú no podia sospitar que la mort hi arribàs, navegant damunt un vaixell de veles blanques. Ara, passats els anys, quan cau la pluja cendrosa, reconec el seu fulgor, talment dos gegantescos espills vigilant l’espai de la desolació. D’ençà que he quedat sol, només tenc per companyia aquests hiverns durs, continuats, que arriben, inexorables, solitaris, batuts pels vents. Des de la finestra veig els mercenaris fent burla dels moribunds. El Bisbe ha mort i li han robat l’or. Les meuques, nues, dels oficials, porten al coll penjarolls de robins i diamants. Enmig de la fosca, entre els gemecs d’infants, tètrics cavallers amb cuirassa d’acer avancen, entre ombres i cases que cremen, a la recerca de tresors amagats. Se senten crits apagats. Algú mor escanyat pels seus familiars. Es deslliuren del llim les esquelètiques tripulacions de naus enfonsades en el port. Avancen, resant, sense adonar-se’n que ningú no en sent les veus. El Gran Duc de Nàpols resta tot sol al Palau, sense cap servent que l’ajudi. Crida inútilment, des del fons d’un gran menjador amb totes les espelmes apagades. Són els meus somnis mostrant els ulls sense fons, lladrucs foradant la fosca. Els meus somnis provant d’escalar els murs, escapar de la Ciutat emmurallada, les runes que m’envolten. Els meus somnis viatjant enrere, cap a paisatges antics, amb veus conegudes, amb els rostres estimats, desapareguts, i casetes blanques on anàvem de vacances cada estiu. Els meus somnis reptant, provant de fugir dels perseguidors, els mercenaris que tallen caps i esquarteren de viu en viu. Els meus somnis provant de barrar el pas a l’hora final que ha de venir, amagant-se rere bigues caigudes, escales que no menen enlloc, cases buides. Els meus somnis, talment aquesta coneguda pluja estèril, enverinada, que cau intermitent d’ençà el vaixell de la pesta arribà al port. Els meus somnis, com les rels d’aquests monstruosos arbres venguts de no se sap on i que penetren profundament en les pedres del carrer i les fan botir, les aixequen com si una gegantina arada llauràs el carrer. Els meus somnis, com aquestes flors sinistres de damunt el gran fossar i que ragen sang quan les toques. Els meus somnis, avui, igual que aranyes negres devorant papallones.


Dijous Sant. Esglésies buides. El Gran i General Consell mana no enterrar els morts als jardins públics. Són clausurades les cases on la plaga ha fet estralls. Homes, dones i infants ferits de mort per la pesta són tapiats en vida, sens misericòrdia. El Virrei s’ha refugiat al Castell de Bellver, per fugir de la pestilència. Sedes i tuls per cambres vellutades. Però diuen que moren, un a un, tots els seus servents. Finalment han finit els antics jocs amb la llum, cercant eixides secretes. No hi resta cap color. Lluminositats dels grisos envaint el paisatge intern de la mirada. Després de la llarguíssima guerra, aquells tres anys fatídics, anam arribant al buit més total de la nostra existència. Encara hi ha himnes, desfilades, processons. Jueus, amb sambenets, són portats al fogueró. El nou bisbe, dalt de la trona, parla de certeses definitives. Del sofriment com a camí autèntic de salvació. Hi resta igualment la resplendor de les armes, el fulgor sinistre de les espases tacades de sang, les joies de preu, l’or dels senyors refulgint enmig dels temples a les fosques. No hi resta res, de l’alegria del passat. Mercenaris vinguts de Gènova i de Nàpols et roben a cada cantonada. La rel dels arbres penetra fins al fons de la terra per alimentar-se carnívorament amb la sang vessada.


Era el començament del final i nosaltres encara no ho sabíem. Fèiem els nostres plans per a l’esdevenidor sense saber que ja no hi hauria mai més esperança, possibilitats obertes en sortir el sol de cada dia. Inútil rememorar el que hagués estat possible, aquesta lenta, treballosa investigació feta sense llum que t’il.lumini. No tornarà mai més el paisatge somniat de la infantesa. Ara només cal esperar que la calamitat s’extingesqui, a poc a poc, lentament. Mentre no truqui a la teva porta, et pots entretenir fent el balanç de cada minut. Vet aquí, enmig de les ombres, els paratges ocults, les besades que no feres, aquell llibre que volies escriure. I enllà, lluny, coberts de cal viva, al gran fossar de la Porta Pintada, els fills que no tinguérem, demanant, sense veus, l’origen del que s’ha esdevengut i el perquè no ho hem sabut aturar. Qui deia que hi hauria un demà per als pagesos revoltats o que sempre hi resta una possibilitat per al poble que vol romandre dempeus? Ningú no contesta en aquestes hores de la nit. Fa mesos s’exhaurí el blat i cap nau corsària ha tornat amb queviures aconseguits per la guerra. Els soldats de l’Emperador entren als pobles, cremen les cases i pengen els homes dels peus, fins que moren. No basta la plaga. Violen les dones. Se’n porten els infants per vendre’ls al mercat d’esclaus. Els incendis il.luminen la nit. Llarga nit que mai no s’acaba. Què puc afegir a tota aquesta cendra grisa de les hores? Constatar una vegada més que no sabérem aprofitar el temps, estimar-nos quan encara hi havia sol, lluna, estrelles, munió d’astres resplendents? Després de tantes guerres, cap paraula no serveix. Com podríem construir de nou paradisos imaginaris, rellotges sense corc? Com seria possible, altre pic, fer circular la sang per les venes obertes? Si fos possible tornar enrere, reconstruir les runes que anam deixant al darrere amb cada gest, amb cada paraula falsa que pronunciam! Si fos possible gravar les promeses en la carn viva, amb un ganivet! O anar a cercar els parents, amics i familiars que se’n portaren els mercenaris, la pesta cega que camina pels carrers! Però tot això és somniar despert. Uns diuen que la calamitat que ha destruït la ciutat vengué d’Egipte, amb la tripulació d’un fantasmal vaixell que no va fer la quarantena. Altres afirmen que la portà una companyia de soldats venguts de Rotterdam. No donàrem gaire importància a les primeres morts. Tothom pensà que eren unes febres passatgeres. Les autoritats reials provaren d’amagar l’extensió de la tragèdia a mesura que el nombre de morts augmentava. Fou impossible amagar gaire temps el diluvi que ens encegava. Les escoles s’anaren despoblant d’alumnes. Els carros plens de cadàvers, la fortor de la calç consumint les despulles, entrava per les escletxes de les portes, fent-se omnipotent. De primer provaren de no sentir-ho cremant encens, herbes aromàtiques. Els rics feien tocar el clavicordi als servents per no escoltar els gemecs. Tasca impossible. Ara ja sabem que mai més no podrem tornar ajuntar la corda per allà on l’ocell invisible de la pesta la va tallar. Aviat ens acostumàrem al fred i a la fam. A la traïció que covava entre nosaltres. Per quatre monedes d’or ens traïen els qui consideràvem els millors amics. Pel desordre de les teulades, enmig d’aquesta història de la ciutat en runes, estels fugaços, i, com una gran ferida oberta, els rèptils que ens devoraran els ulls. Per oblidar la pesta, aturar l’onada final que s’apropa, hem provat de refugiar-nos rere els llunyans dies juvenils, acaronant el record de la fina porcellana: la teva pell. Però el paisatge, l’udol del vent, ens confirma la derrota. Res no podem esperar. La pluja letal cau a barrals sobre els carros que avancen, lents, vers el gran fossar. És la pesta que arriba, inclement, bevent-se la sang dels últims ocells de plomatge magnífic, apropant-se, descalça, deixant empremtes damunt el fang tendre de les nostres cendres. Com si arribàs de sobte tot el passat, les espigues, les besades, la veu llunyana dels pares a la platja, una pluja clara caient lentament damunt aquest cruel hivern sense sortides.


Exòtic reialme de fantasmes tot el nostre passat abandonat a la follia, sota un cel sense sol, caminant enmig d’escorpins a l’aguait. Fa tants d’anys que s’estavellaren les nostres paraules! Qui parla avui d’igualtat? Tambors pels carrers de Ciutat. La malaltia que s’estén, imparable. Tapien les cases amb els habitants a l’interior. Cap gest, cap pietat per als malalts. El Virrei prova de fugir de la plaga, tancat allà dalt, presoner del Castell, mentre va veient com moren un a un tots els seus servents, la dona, els fills. I quan a l’estiu arribi la calor, el contagi s’estendrà, encara més esponerós, pel pla i la muntanya on encara pengen, als mercats, a l’entrada dels pobles, els pagesos esquarterats per ordre reial.


Demà serà un dia de preguntes obertes, de records inabastables en vana provatura de fugir del carro dels fossers que, tanmateix, vendran a cercar-te. Em demanava on havia amagat mumare les meves joguines de nin, qui continuarà els meus jocs abandonats, què serà dels meus llibres, de les històries que he anant escrivint mentre s’ampliava el contagi, la pesta que se’n portava amics i coneguts. Algú, d’amagat, ens havia robat tot el que era nostre, l’espai obert de la infantesa. El vaixell maleït que arribà, inesperadament, amb les veles desplegades, ens ha fet oblidar aquelles cases plenes de lluna, els violins solars que ens agombolaren. )D’on ha sorgit aquest maragda de la darrera posta de sol, aquest vent inclement que esguimba les veus vers les clavegueres? En aquestes hores de la nit no sent cap paraula, no veig ningú. Dèbils torxes enceses il.luminen els crims més grans. Soldats desfermats roben l’or dels moribunds, violen les dones. Aital silenci nocturn poblat únicament pel grinyolar del carro dels morts. Per algun indret d’aquestes runes hi deu haver encara la capsa on guardava les meves joguines, el cavallet de cartó, el globus màgic on hi havia dibuixats països que no ens ensenyaven a l’escola.

Tanmateix no hi puc fer res per barrar el pas a l’ocell maligne que ens domina. Cel obscur. Campanades de la Seu. Darrera missa sense oients. Grups de mercenaris borratxos cremen sants de fusta per encalentir-se les mans. Riuen, ferotges, destrossant amb destrals imatges belles, angelets, Déus destronats que perderen llurs adoradors. Impossible deturar l’avenç audaç dels records. Desapareguts els signes que ens afermaven al futur, només ens queda mirar enrere, en una inútil provatura de resistir un dia més. Al cap dels agermanats li arrancaren de viu en viu els quatre membres, que penjaren a les portes de Ciutat. Els caps d’altres revoltats, damunt piques altíssimes, pengen a la plaça del mercat. Empès per la por, posseït per estranyes febres malignes, desapareguts els signes que ens fermaven al futur, només em resta continuar resistint als cruels designis divins. Tornen veus antiquíssimes des del fons polsós dels calendaris. La padrina, cada estiu, emblanquinava les parets de la caseta vora la platja. Divisàvem naus voladores, ocells de coloraines, cels blaus i, a les nits, munió d’infinites constel.lacions que ens mostraven el camí de l’aventura. El pare preparava els ormejos per anar a pescar. Però el temps no perdona als que hi jugam. Només he trobat restes, els armaris de la roba blanca, amb els calaixos espanyats per la trista floridura dels anys. Estripat el meu antic cavallet de cartó. Les sargantanes niant a l’interior, menjat per les rates, dels llibres més estimats. Avenc sens fons del temps. Palmeres destruïdes pels llamps, dunes solitàries, la vella bandera, arnada, dalt del pal on l’enlairàrem, menjada per la saladina de la mar. Hi havia encara l’eco quasi inaudible de llunyanes cançons. No tornaran mai més aquells dies d’esclatant fulgor. Mir els núvols grisos que poblen l’horitzó. Sé, d’alguna manera, que en aquella època, abans de la pesta cega que ens domina, fórem lliures i feliços. Jugàvem fins que es ponia el sol. Damunt l’arena construíem efímers palaus que poblàvem de personatges misteriosos: les bruixes i fades de les rondalles, els dimonis que ens atemorien, gegants de fantasia i monstres geperuts que robaven infants. Mumare ens venia a cercar a l’horabaixa per damunt les ones blaves de la mar mentre el pare pintava inversemblants paisatges que mai no acabava. La veig amb les seves mans plenes de fils multicolors, fent jocs de màgia, ordint històries, contes increïbles per a entretenir-nos. Després, ja se sap, vengué la pesta, aquesta guerra que encara ens aclapara. Processons de penitents demanat als déus inclements que finesquin les calamitats. Soroll de campanes. A totes les parròquies hi ha misses de difunts. Treuen antics reliquiaris: el cos incorrupte de la beata de Costitx, un braç de Santa Teresa, ossos de Jesucrist, un tros de fusta de la creu del Gòlgota. Homes i dones van descalços, porten cadenes fermades als turmells. La sang taca les pedres del carrer. El bisbe i un estol de capellans agiten els encensers provant de defugir la plaga que ens aclapara. Un destacament de soldats surt per la porta pintada, trepitjant els morts del gran fossar, anant a la recerca de pagesos agermanats. Hores incertes amb oracions a les places, gemecs a les cases tapiades, sense saber on, com, de quina manera escapar de la ciutat clausurada a pany i clau.


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb