Literatura catalana contemporània

Sa Pobla, Mallorca i la guerra civil – Trets enmig del carrer

Turmeda | 24 Abril, 2020 21:09 | facebook.com

Sa Pobla, Mallorca i la guerra civil – Trets enmig del carrer


Són els primers records que serv, nítids, del començament de la guerra. Els plors i gemecs de n'Antònia, el ressò dels trets en la distància, les cares de na Marieta i en Sebastianet amb les llàgrimes als ulls, el tremolor del ca davall la cadira... Com si de sobte hagués penetrat en la fondària d’un malson. El grifó de la cuina estava obert i l’aigua sortia de les piques inundant el trespol, sense que ningú s’adonàs del desastre.


Trets enmig del carrer


El primer dia del Moviment hi hagué trets al poble. No tothom estava al costat dels falangistes i els militars.

Ens adonàrem del que passava en sentir els plors de n'Antònia, la dona del sergent de carrabiners que era veïna nostra. Nosaltres estàvem asseguts a taula, a punt de començar a dinar. La mare ens digué que anàssim a comprovar què s’esdevenia, si necessitava alguna cosa. Hi vaig anar amb na Isabel, la meva germana. La casa del sergent Vicenç Llodrà, un bon amic del pare i fervent republicà, era a dues passes.

Quan hi entràrem contemplàrem un espectacle que ens corglaçà.

N’Antònia estava asseguda a una cadira del menjador. Descambuixada, no semblava la mateixa. Com si hagués envellit de sobte. S’estirava els cabells i pegava cops amb les mans damunt la taula. Els fills, na Marieta i en Sebastianet, romanien al seu costat, li agafaven la falda amb les mans, neguitosos. Només tenien quatre i cinc anys respectivament. Ens miraren atemorits. Els vaig acaronar el cap. No sabíem què fer en veure una desesperació tan profunda. El ca tremolava de cap a peus i ens contemplava amb ulls espantats.

Són els primers records que serv, nítids, del començament de la guerra. Els plors i gemecs de n'Antònia, el ressò dels trets en la distància, les cares de na Marieta i en Sebastianet amb les llàgrimes als ulls, el tremolor del ca davall la cadira... Com si de sobte hagués penetrat en la fondària d’un malson. El grifó de la cuina estava obert i l’aigua sortia de les piques inundant el trespol, sense que ningú s’adonàs del desastre.

Vàrem restar paralitzades sense saber com reaccionar. Veia l’aigua córrer sota els peus. Em penetrava dins les espardenyes. Els rierols que inundaven el trespol portaven, talment fóssim els vaixells de paper amb els quals jugàvem de nines, les estampetes de na Marieta i en Sebastianet. Instintivament, em vaig acotar per recollir els cromos d’animals salvatges. Elefants i lleons de selves llunyanes. Hipopòtams i cocodrils que nedaven en uns rius que el dibuixant havia pintat d’un verd massa escandalós. Els cromos estaven banyats. Posats al sol potser es podrien salvar. Inesperadament, els trets que se sentien en la distància feren tremolar els vidres de les finestres. Què succeïa al meu voltant? En quina estranya situació em trobava? Era com si avançàs a càmera lenta per un espai misteriós. Veia que n’Antònia plorava. Mirava el moviment dels llavis de la meva germana. Segurament em deia alguna cosa però jo no sentia res.

Tot d’absurdes premonicions avançaven a una velocitat vertiginosa per l’interior del meu cervell.

S’havia produït el cop d’Estat pronosticat per n’Aurora Picornell i n’Andreu, el meu promès? La Mort arribant, resplendent, amb les seves urpes ensangonades indicant les famílies que serien portades a l’escorxador?

No podíem consolar la vídua del sergent Llodrà. N’Antònia estava trasbalsada. Vaig notar que tenia senyals d'haver-se rapinyat el rostre.

-Hi ha trets a la caserna! S’estan matant! –deia, sanglotant-. Diuen que hi ha ferits entre els carrabiners que han sortit al carrer a defensar la República. No ens hi podem acostar. Els revoltats disparen des de les teulades dels voltants. Ningú no sap qui guanyarà. Si triomfen els sublevats, em mataran l’home. Tothom sap que és d’esquerres. No té salvació!

Els trets ressonaven amb força enmig del silenci d’aquella hora isarda. Se sentiren dos forts espetecs i els tassons de la cuina tremolaren. El so em va semblar conegut. Feia poc encara jugàvem a fer música amb les culleres i les ampolles de vidre. Per aconseguir uns sons diferents els omplíem d’aigua. La música mudava segons la quantitat de líquid que hi possàvem.

Avui tot era diferent. El soroll dels trets penetrava dins la penombra de les nostres cambres, furient, amenaçant els somnis de la joventut.

Com si visqués enmig d’un inesperat malson. Em veia al costat de n’Antònia pronunciant paraules rituals que ni jo mateixa sentia. Què estàvem dient? Com provàvem de consolar la nostra veïna? Qui ens havia portat enmig d’aquella terra de ningú? El que vèiem i sentíem... s’esdevenia en la realitat o en despertar comprovaríem que era una il·lusió?

Com ho podíem esbrinar?

Mirava per la finestra de la cuina i només divisava una boira obscura penetrant dins les cases, difuminant les façanes. L’Àngel de la Mort introduint-se per les retxilleres de les portes a la recerca de la jugular dels primogènits d’Egipte.

A poc a poc comparegueren altres veïnes. Provaven de consolar la dona i els fills que romanien, atemorits, al costat de la mare. De sobte em vengué al cap una premonició terrible. “Si guanyen els falangistes ens vendran a cercar”.

Després de comprovar que les veïnes ajudaven n’Antònia, vaig agafar la mà de la germana.

-Anem cap a casa, corr. Tenc un mal pressentiment.

Quasi no podia pronunciar cap paraula. Les estampetes de coloraines navegaven encara per damunt els rierols d’aigua que sortien de les piques. Amb els nervis, la gent que anava entrant ho trepitjava tot. Na Marieta tenia a la mà els cromos que anava recollint del terra. Em mirava plorant, parlant solament amb la mirada: “Si marxes tot desapareixerà. Res no podrem salvar”.

Estava summament preocupada per la família. Imaginava què ens podria passar si guanyaven els homes que Martí Cerol, el cap de Falange, portava a fer pràctiques de tir a la garriga. En uns segons comprenia la santa innocència que ens posseïa unes setmanes abans. Creure que els carrabiners, els soldats fidels a la República, podrien sufocar qualsevol revolta! Vivíem encara amb la idea del fracàs del general Sanjurjo!

De què serviren tantes hores de reunió, les lectures, els debats a la Casa del Poble i a l’Ateneu? Intuïa que res ja no seria igual al que s’esdevengué després de la Revolució d’Astúries del 34. La victòria del Front Popular feia uns mesos ens havia adormit. Tornàvem a somniar amb llibres i escoles, sense arribar a copsar la profunda tenebror de la dreta, que ens vigilava esmolant les armes.

-Llibres per fer front als canons? –deia n’Aurora Picornell. Anau alerta aquesta vegada. Ja hi ha gent que cerca llenya verda per començar a cremar els cossos dels que avui sou aquí, reunits per parlar de l'alliberament de la dona, de la societat justa per la qual lluitam.

El pare era el president de La Societat i mai no havia dissimulat les seves idees republicanes. A casa, d’ençà d’un temps immemorial estàvem implicats en la defensa del progrés i la justícia social. Qui era que no sabia que havíem anat a repartir diaris i revistes del Front Popular? Els socis i amics de l’Ateneu participàrem activament en la difusió de les candidatures socialistes. La família va perdre nombrosos clients. A poc a poc les beates i els senyors deixaren de venir a la joieria. Donar beneficis a un esquerrà? Mai de la vida! Preferien perdre un dia sencer per anar fins a Ciutat que no comparèixer pel nostre negoci. “Esquerrans i xuetons”, pensaven, escopint al terra. “Només faltaria que algú els anàs a comprar res”, sentenciaven, curulls d’odi, d’una ràbia visceral que ressuscitava des del fons dels segles.

Què fer en aquelles circumstàncies?

Tenia el cap embullat. En uns dies compliria els vint anys. Talment un sobtat terratrèmol, els trets ens feien copsar la possibilitat d’una guerra. Quina mena de futur ens esperava? I el meu enamorat? On era n’Andreu en aquells moments? Havia anat a donar suport als carrabiners que resistien l’endemesa dels malfactors? El podien matar o ferir greument! Als vint-i-dos anys era el republicà més conegut del poble, l’ànima de la vaga de jornalers i jornaleres que paralitzà la comarca durant el més de març. Qui no coneixia n’Andreu Tonió? Quina parella que fèiem! Na Caterina, la filla del president de La Societat, sortint amb un sindicalista capaç d’aturar la recollida de les patates i la sega del blat! Un dia trobà la paret de casa seva pintada amb unes paraules que deien: Pronto te llegará tu hora. Muerte al comunismo. ¡Arriba España!. N’Andreu la va esborrar rient, sense pensar que allò pogués tenir més conseqüències. El padrí Rafel ens va advertir: “Vigilau! La situació s’embruta. Com quan els espies de la Inquisició senyalaven les cases dels jueus conversos que continuaven practicant la fe secreta dels nostres avantpassats. Són les flames del Sant Ofici que retornen sense que hi puguem fer res”.

On era el meu estimat, ara que els llops eren a lloure? El cor em bategava talment un motor desfermat, ben igual que si hagués fet una llarga carrera. Com els dies que sortia amb les amigues amb la bicicleta i jugàvem a veure qui feia més voltes a la plaça.

Tornàrem a casa. Explicàrem el que passava, el motiu dels trets que sentíem des del menjador.

Tothom ja s’havia adonat de la gravetat de la situació.

La padrina Margalida, que era a la cuina ajudant la mare amb el menjar, se senyà tres vegades i després s’assegué a la seva cadireta, prop de la porta que donava al corral. Sense dir res es tragué el rosari de la butxaca i començà a resar.

Havia tengut una visió del que succeiria en poques hores? Tots, a taula, estàvem callats, sentint el terrabastall provinent de la caserna dels carrabiners. Els trets i el plor de nAntònia. Ningú no gosava dir res. Omplint l’espai del pànic, el tic-tac del rellotge de paret i la veu de la padrina amb les seves interminables avemaries.

Amb un gest imperiós, el pare ens va fer seure.

Ens detendrien un parell d’hores després, a l’horabaixa. Aleshores encara no sabíem quin seria el nostre destí, de quina manera inexorable la revolta de la dreta canviaria la vida que coneixíem.

Record aquells moments com si fos ara mateix. Mai no tornaríem a estar plegats, dinant feliços i alegres com en els vells temps.

El pare va insinuar que ens hauríem d’amagar, que la situació podria esdevenir perillosa. Però la mare no creia que ens pogués passar res.

-Em voleu dir que hem fet per fugir escapats com si fóssim lladres, gent que hagués comès un crim? O sou dirigents de cap partit d’esquerra, estau enmig del carrer disparant contra els sublevats? Cap de vosaltres –i es dirigí als homes de la casa, al pare i al padrí- mai no ha agafat cap arma. Per no tenir, no tenim ni una escopeta de caça! Ja em diràs quina excusa posarien per venir a cercar-vos! M’ho voleu explicar?

Ningú dels presents no tenia ganes de menjar. Record que jo mirava el plat, les volves de fum que pujaven, lentes cap al sostre.

La mare ens anava abocant l’arròs que havia fet per dinar. Encara no podia creure que el que ocorria al carrer pogués trasbalsar la normalitat de la nostra vida quotidiana.

S’apropà al pare i li digué:

-Ets el secretari de La Societat... ja ho sé. Però no sou un partit i manco un sindicat que fa vagues. Quin pecat podríeu haver comès? Que determinats socis no van a missa i a la festa de Carnaval de l’any passat, algú, vestit de sacerdot, va fer befa del rector? No crec que això sigui motiu suficient per portar ningú a la presó. De què et poden acusar? Que La Societat té treballadors afiliats al Partit Socialista, al PCE, a Esquerra Republicana Balear? No sé què dir-te. Possiblement el més problemàtic sigui que, en el seu moment, admetéreu molts membres del club vegetarià i naturista El Porvenir. Les beates mai no us ho perdonaran! Relacionar-vos amb persones que volen nedar nues a s’Arenal de Llucmajor! Quina culpa té el president d’una societat de consum si els socis volen fer excursions el Primer de Maig, muntar un Orfeó o un equip de futbol? La cooperativa... pot ser considerada un “perill” per als comerciants del poble?

El padrí escoltava amb summa atenció.

-Martina –li digué-. Quan les coses s’embruten qualsevol excusa basta per a crear-te dificultats. O et penses que a determinats botiguers els agrada veure que els pagesos s’estimen més comprar a la cooperativa que als seus negocis? Hi ha gent que per quatre pessetes mataria sense pensar-s’ho gaire. Per un duro i per no pagar una factura. Per enveja. Per ràbia si l’hort és millor i aconsegueixes una bona collita.

Després, dirigint-se a la meva germana gran, Isabel, continuà:

-Tu sortires retratada amb n’Aurora Picornell a l’excursió de l’any passat al bosc de Bellver. No ho recordes? Era una festa amb actuacions musicals per a recollir diners per al Socors Roig Internacional. Ets la que pots tenir més problemes, ho reconec. L’enveja regna arreu, poderosa. I és una mala herba que mai no pots llevar del solc. Qui sap, possiblement no t’hagin perdonat que poguessis acabar la carrera de mestra, que amb na Caterina ensenyeu de llegir i escriure les persones que no han pogut anar a escola i tenen set de cultura.

Per uns instants la mare deixà de servir-nos. El soroll d’un cotxe va fer que anàs fins a la finestra per fer una ullada al carrer.

-És el cotxe de Nofre Moliner –ens digué-. Va carregat de jovençans que canten cançons. No sé què del Cara al sol...

-És l’himne dels feixistes! –exclamà el padrí Rafel, amb veu ronca. Em dominava una por cada vegada més intensa, però encara no podíem imaginar el grau de dolor que cauria damunt la família, la desgràcia que ja volava, veloç, com la boira obscura que havia vist des de la finestra de la dona del sergent Llodrà i que anava fent niu en moltes cases.

La mare continuava amb les seves explicacions.

-M’ho digueren alguns amics. En Sebastià, el cuiner de la fonda Maravilla, el forner de Can Eixut: “Hem vist la teva filla retratada a Nostra Paraula, la revista dels comunistes. Anau vius, hi ha rumors de sublevació militar i els falangistes fan pràctiques de tir a Son Garrit. Cada diumenge n’hi van una dotzena, amb el cotxe d’en Toni Fideu i el camió d’en Jordi Costa”.

La mare aturà uns moments les seves reflexions en veu alta i s’abocà el menjar al plat. Sempre era la darrera a fer-ho. Fins que no havia servit tothom no descansava. Metòdica, ens volia ensenyar les “bones maneres” que ella aprengué en un col·legi privat de Palma on estudià uns anys de batxiller. Calia asseure’s com pertoca: l’esquena dreta, les mans netes. Ens vigilava amorosament. S’enfadava si deixàvem la roba a qualsevol lloc i si no ens netejàvem la boca amb el raspall. Quan sortíem al carrer ens passava revista de cap a peus, talment el capità d’una companyia vol que els seus soldats vagin perfectament uniformats.

El pare s’ho mirava tot amb posat de felicitat. A vegades, no podia resistir la temptació de dir-li quatre paraules amables i alhora iròniques.

-Martina... no veus que ja són unes dones. No estiguis sempre vigilant, com si fossin al·lotetes. Ja és ben hora de deixar-les una mica tranquil·les! Ja saben com han de seure i com han d’agafar la cullera i la forqueta! No et diuen res, no et contesten ni fan mala cara perquè t’estimen. Però segur que pensen que et podries estalviar tantes recomanacions!

En sentir el pare, la mare posava cara seriosa. Feia com si s’hagués enfadat. Endebades. Nosaltres sabíem que, en el fons, estava contenta. Era ben conscient del fet que el seu home tenia raó, però per molt que fóssim grans ella ens considerava les filles petites, les nines estimades que sempre necessitaven suport i consells.

Reia i, amb el gest acostumat, s’arreglava els cabells abans de dirigir-se al pare mirant-lo als ulls de fit a fit:

-Ara només falta que faceu pinya en contra meva! Bon altre! No sé què farien aquestes al·lotes sense jo! No en vull parlar! Amb l’Orfeó, les reunions a La Societat, les lectures de diaris i revistes i festejar, sembla que no tenen res més dins el cap.

Però aquell vint de juliol no hi havia rialles a casa nostra.

Na Marieta i en Sebastianet continuaven plorant desconsoladament. Algú devia haver aturat el grifó de la cuina, agafat els cromos que navegaven vers una mar ignota per la casa del sergent Llodrà?


De la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor)


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb