Literatura catalana contemporània

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - Matera - (Vet aquí un petit tast de la novel·la de Miquel López Crespí Temps de matera (Lleonard Muntaner Editor)

Turmeda | 25 Juny, 2020 15:26 | facebook.com

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - Matera - (Vet aquí un petit tast de la novel·la de Miquel López Crespí Temps de matera (Lleonard Muntaner Editor) -


Els llops assedegats de sang tornarien a casa. Voldrien interrogar-nos, saber on s’amagava el padrí. Anirien als horts. Registrarien les casetes de camp i en no trobar-lo esdevendrien més agressius, insistirien en la seva exigència, enfollits. Els primers dies del Moviment encara no havien perfeccionat el sistema de detencions i interrogatoris. Agafaven el primer que trobaven, els més destacats en temps de la República en la defensa de les classes populars. La nit anterior, quan vaig poder fer una ullada als detinguts, vaig veure alguns coneguts que mai no tengueren relació amb l’esquerra. La repressió semblava una estranya loteria. Cap mena de lògica. (Miquel López Crespí)


La por, planant pel camp i la muntanya, a l’interior de cada una de les cases del poble. La por desfermant l’odi contingut, l’enveja que covava dins el cor de moltes de les persones que coneixíem i que ara, obertes les comportes del Mal, avançava, sinistra, per places i carrers.

Els llops assedegats de sang tornarien a casa. Voldrien interrogar-nos, saber on s’amagava el padrí. Anirien als horts. Registrarien les casetes de camp i en no trobar-lo esdevendrien més agressius, insistirien en la seva exigència, enfollits. Els primers dies del Moviment encara no havien perfeccionat el sistema de detencions i interrogatoris. Agafaven el primer que trobaven, els més destacats en temps de la República en la defensa de les classes populars. La nit anterior, quan vaig poder fer una ullada als detinguts, vaig veure alguns coneguts que mai no tengueren relació amb l’esquerra. La repressió semblava una estranya loteria. Cap mena de lògica. Per què tancaren mestre Felip, el ferrer? Mai no havia estat afiliat a La Societat ni a cap partit. Aleshores... quins eren els motius exactes de la detenció? Simplement per ser un home que s’envania de no haver trepitjat mai l’església.

Ho deia a qualsevol que el volgués sentir.

-No aniré a missa fins que el bisbe de Mallorca i el papa de Roma no reparteixen tot l’or que tenen entre els pobres del món. Només així podran demostrar-me que són autèntics cristians. De què em serveix que prediquin que hem de fer bones obres si ells, els més rics, no en donen exemple?

Bastaven aquestes paraules per a detenir-lo, per a matar-lo?

Qualsevol excusa era suficient per arrabassar la vida a una persona. No haver vinclat l’esquena davant els poderosos, participar en una manifestació, formar part de la banda de música de l’Orfeó, repartir fulls volanders dels partits del Front Popular, criticar l’Església catòlica per donar suport a la guerra del Marroc, per haver-se felicitat per la mort de Ferrer i Guàrdia...

Semblava un dia de festa. Els carrers eren plens de gent. Per quins motius tants veïns sortien a veure el que passava? D’on sorgia aquella sobtada gernació d’homes i dones àvids de notícies? Curiositat malaltissa? En un dia normal, tothom anava al camp. De bon matí, abans de la sortida del sol, ja veies els carros enfilant cap als horts. Sortien per les quatre creus del poble. A les cases només hi quedaven els menestrals, els funcionaris de l’Ajuntament, els mestres, els vells que ja no podien fer feina, quatre cosidores, el rector i l’escolà. A les vuit el silenci planava arreu. Només senties el soroll del martell de mestre Felip colpejant el ferro roent de forma incansable. De petita m’agradava contemplar la màgica transformació del metall. En acabar l’escola, abans de dinar, o a l’horabaixa, a patir de les cinc, mentre la mare ens preparava el berenar, em plantava davant l’entrada de la ferreria i veia el miracle que s’esdevenia davant els meus ulls. Em sorprenia el poder de la fornal. Quan el ferro s’havia transformat en aquella flama inabastable mestre Felip començava a copejar el material amb totes les seves forces. Amb una rapidesa frenètica, combinant el foc, l’aigua i la força del martell, el metall es convertia en la clau comanada, en les ferradures per als cavalls, en els ornaments de portes i balconades. Tot plegat, un miracle que mai no em cansava de contemplar.

Són els meus primers records infantils.

Dalt del carro, els homes i les dones anaven a marjal mig adormits encara. Els cans fermats a la part de darrere. Les someretes dels carretons més petits marxaven a una velocitat vertiginosa. Em semblava que volaven! Les dones d’edat sortien al carrer a recollir les buines dels animals. Ningú no volia tenir brutor davant del portal. La madona que, una vegada hagués passat la caravana dels pagesos, no tengués net el bocí de carrer que li corresponia, hauria estat criticada per tothom.

Memòria d'una època de felicitat plena. Els records de la infantesa, refugi final de la bondat dels dies més clars i amables de la meva existència. Quina diferència amb la negror del juliol del trenta-sis! Obscuritat per als descendents dels jueus conversos del Call; alegria frenètica i festa major per als altres el dia que s’emportaren el pare i la germana. El carrer de la Muntanya era ple de veïns, talment com si esperassin la processó del Corpus. Algunes dones estaven situades davant el portal; homes que haurien de ser al camp, anaven en direcció a l’Ajuntament.

Vaig notar que em miraven de forma descarada. Què pensaven? Tothom ja sabia que el pare i la meva germana eren a la Casa de la Vila, amb els altres detinguts. Ningú no ignorava que havien destruït i robat la joieria, el local de La Societat, la cooperativa del padrí, els locals dels partits i sindicats d’esquerra.

Na Joana, una amiga de l’escola, em sortí a camí i, sense importar-li que la poguessin veure al meu costat, se m’acostà per fer-me unes recomanacions:

-Caterina –em digué-. Ja sé que vas a veure el pare i la germana. T’ho has pensat bé? Els falangistes s’han tornat bojos. Tanquen la gent, els fan beure oli de ricí. Tanmateix no aclariràs res. Val més que t’amaguis, que no et vegin pel carrer fins que els hagi passat la febre, aquesta matera que els ha convertit en animals. És millor que tenguis cura de la mare i la padrina.

Na Joana no podia amagar la preocupació que la dominava. Ens coneixíem des dels anys que els pares ens portaven a l’escoleta, amb les monges franciscanes. Li hauria agradat estudiar piano, però les necessitats de casa seva feien impossible que pogués anar a classe de música. Si els fills no ajudaven els pares, la família no podia tenir cura de l’hortet. Jo em vaig salvar d’anar a fer feina al camp gràcies al negoci del pare, que rutllava a la perfecció. L’hort de prop del torrent el portaven el padrí i la padrina amb el suport d’un missatge. A l’hora de segar el blat o treure les patates, el padrí Rafel llogava alguns jornalers i podia tirar endavant la finca. En cas contrari, sense el missatge que portava a coll la feina més dura, hauria d’haver deixat de banda la cooperativa.

Escoltava la meva amiga en silenci, sense deixar de caminar cap a la Plaça Major. De lluny estant, ja vaig començar a sentir el soroll de cotxes i camions. L’Ajuntament era situat al final del carrer de la Muntanya. Era un edifici antic, bastit en el segle XVIII, i que es conservava prou bé. Una construcció de tres pisos amb dues portes d’entrada. La principal donava just davant la plaça; l’altra, al carrer del Sol.

M’hi vaig apropar lentament, com si caminàs a càmara lenta.

-Els donen oli de ricí –digué una empleada de la fàbrica de sabates de Can Curt.

Feia dies que ningú no regava els carrers. La pols ho omplia tot. Entre la gentada em sentia més segura. Així passava més desapercebuda que caminant sola. Na Joana era al meu costat. No deixava de parlar-me.

-Encara no t’han reconegut. Ets a temps de fer-te fonedissa. Vendré a casa teva més tard i ja et diré què s’esdevé. T’explicaré el que pugui anar esbrinant.

Però jo volia romandre al costat del pare i la germana fos quin fos el perill. Que comprovassin que mai no els abandonaria. Maldava per a apropar-me a l’indret on els tenien tancats i poder dir-los unes paraules!

Finalment, poguérem guaitar a l’interior de la Casa de la Vila. Aquesta vegada ningú ens digué res. Els falangistes estaven enfeinats. Talment els agradàs que es veiés el que feien. Trista feina per sentir-se orgullosos! A un racó de la sala hi havia una taula envoltada d’uniformats. Era on tenien l’oli de ricí. Cridaven alguns dels detinguts i els en feien beure un parell de tassons. Al cap d’una estona començaven a tenir mal de panxa, a voler fer de ventre. Tot eren rialles i comentaris de mal gust. La grolleria campava arreu. Feren agenollar el secretari de La Societat davant la taula i, mentre l’apuntaven amb el mosquetó, l’obligaven a beure.

-Ara pots cridar el president Azaña, a veure si et salva de l’oli de ricí –deien, contents en comprovar el patiment del pobre home.

-I pots donar gràcies al camarada Martí Cerol si tot acaba amb un poc de mal de panxa. Altres et voldrien donar plom ara mateix.

Homes i dones que no havien fet res eren humiliats a la vista de tothom, sense compassió. I encara els deien que podien acabar en una cuneta!

Deixaven en llibertat alguns detinguts. Passaven al meu costat. Els veies marxar a la desesperada, aguantar-se els calçons amb les mans, patint forts dolors. Mirava la gent al meu voltant. Alguns, els familiars, romanien trists, sense pronunciar paraula, atemorits. Els altres reien, com si estassin veient una pel·lícula de Charlot al cine.

Al costat de la taula amb la garrafa ullàrem un parell de falangistes amb el barber. L’amo en Miquel Mayol tenia un posat seriós. A la força, amb el mosquetó apuntant-lo directament al pit, el feien tallar al zero els cabells d’alguna de les dones que romanien presoneres. Les obligaven a seure a una cadira i, entre insults i mals modes, manaven al barber que començàs la tasca. Només veies cabells arreu. Els més fanàtics hi jugaven amb la baioneta. Els aixecaven talment ventassin el blat damunt l’era i el deixaven caure damunt els presos de la sala, rient de la brutor que els llançaven a sobre. Quan les havien tallat els cabells al zero les deixaven sortir. Les feien anar a casa seva enmig dels curiosos que es delien de la desgràcia dels esquerrans. Era una forma d’humiliar els republicans. Que el poble veiés el que ocorria amb els que defensaren les idees de progrés i llibertat.

Mirava el que succeïa davant els meus ulls i encara no ho podia creure. Em preguntava pels motius de tanta crueltat. Què havien fet aquelles al·lotes, de quin crim podien acusar-les? De pertànyer a La Societat? Venir a les classes nocturnes de lectura i escriptura, participar en la vaga de les recollidores d’olives, no anar a missa?

Senties crits, insults.

-A partir d’ara tothom a missa i combregar –sentia la veu ronca, d’en Martí Cerol ressonant, forta i potent enmig del soroll. I no vull sentir cap queixa. Pitjor estan els que hem de portar a la presó de Can Mir.

Què volia dir amb allò que estarien pitjor els que anassin a Palma?

Vaig mirar instintivament na Joana, que romania al meu costat. M’havia agafat fort la mà i no m’amollava.

Em contestà com si hagués sentit la pregunta que jo em feia interiorment.

-Qui sap el que pot esdevenir-se si et jutja un tribunal militar. Els que han amollat ara en sortiran amb els dos tassons d’oli de ricí. Les dones a les quals els han tallat els cabells poden posar-se un mocador. Amb uns mesos el tornaran tenir llarg. Però... què passa amb els que han portat vers indrets desconeguts?

Finalment, vaig poder veure el pare i na Isabel. Eren enmig d’un grup reduït de detinguts. Per part dels homes hi havia el pare, l’apotecari Rabassa i el senyor Jaume Capellà, que regentava el bar de la cantonada de la carretera d’Inca. El bar Oriente, molt freqüentat pels socis dels sindicats i partits d’esquerra.

Quina pena més gran, ser conscient de la mort del món que ha alletat els teus somnis fins aquell moment atziac! Ja no em quedaven llàgrimes als ulls. Tan sols un dolor extremat, una puyent sensació de final d’època que m’aclaparava amb força, talment un potent engolidor. Premonició de silencis llarguíssims, de crits de mort, d’angoixa portant a la tomba els amics i amigues més valents de la meva generació.

De cop i volta, totes les descàrregues dels botxins esclatant, ferotges, dins del cervell. Després, no-res. Una soledat paorosa envaint el racó més amagat del meu cos.


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb