Literatura catalana contemporània

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - El desig de fer mal – (Un petit tast de la novel·la Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor)

Turmeda | 05 Juliol, 2020 01:57 | facebook.com

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - El desig de fer mal – (Un petit tast de la novel·la Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor)


Mecànicament, atordida pels esdeveniments, seguia la gent que feia bulla rere els detinguts. El grup d’homes i dones on anaven el pare i la germana travessà els carrers del poble sota el sol abrusador que queia, inclement, damunt persones i edificis. La xafogor del migdia no et deixava respirar. La pols i les llàgrimes m’entelaven la vista. Veia ombres boiroses, irades aparicions, dimonis provinents d’un malson espantós. Em mossegava els llavis fins a fer-m’hi sang per a comprovar si allò que veia era realitat o no. Mai no m’havia sentit tan desvalguda. Talment romangués abandonada en el desert i, en la distància, veiés com martiritzaven la família sense poder-hi fer res. (Miquel López Crespí)


Mecànicament, atordida pels esdeveniments, seguia la gent que feia bulla rere els detinguts. El grup d’homes i dones on anaven el pare i la germana travessà els carrers del poble sota el sol abrusador que queia, inclement, damunt persones i edificis. La xafogor del migdia no et deixava respirar. La pols i les llàgrimes m’entelaven la vista. Veia ombres boiroses, irades aparicions, dimonis provinents d’un malson espantós. Em mossegava els llavis fins a fer-m’hi sang per a comprovar si allò que veia era realitat o no. Mai no m’havia sentit tan desvalguda. Talment romangués abandonada en el desert i, en la distància, veiés com martiritzaven la família sense poder-hi fer res.

Arreu se sentien crits demanant tortures i extermini.

-No heu de deixar cap roig viu! Els heu de matar, que no en quedi ni la rel! –deien, animant els falangistes que portaven els presoners.

Em trobava aïllada enmig d’aquell eixordador soroll de veus repelenques. La maldat de tants d’homes! L’insà desig de fer mal al proïsme, de gaudir amb l’angoixa dels detinguts.... Les dones enfurismades que eren al meu costat... eren les mateixes que cada dia anaven a missa primera per a guanyar el cel? Quina hipocresia, la pretesa pietat i caritat dels catòlics! Les mirava i no em semblaven persones. Tenien el cor eixut, urpes en lloc de mans. Treien foc per la boca. Inesperadament s’havien convertit en hienes afamegades de sang. I les mans, acostumades a portar missals de nacre blanc, ara esdevenien esmolats ganivets amb voluntat d’obrir de viu en viu la carn dels presoners. Els seus rostres eren semblants als de les burgeses de les pel·lícules d’Eisenstein que vèiem a l’Ateneu. En un viatge que va fer a posta a Barcelona, n’Andreu ens portà La vaga, El cuirassat Potemkim i Octubre. Va ser quan estrenàrem la màquina de projecció que tants d’esforços ens constà.

A un racó de La Societat hi teníem el magatzem. Era l’indret on ens reuníem per fer senalles i espardenyes que, posteriorment, anàvem a vendre al mercat. Ningú mai no protestava si era feina per a millorar la nostra escola, la biblioteca. Els pagesos hi compareixien després de la dura jornada. En acabar de segar o regar es rentaven, donaven recapte als animals i, sense passar pel bar a prendre una copa, venien a l’Ateneu a fer el que corresponia aquell dia. Els mobles, les cadires del teatret i els llibres es compraren d’aquesta manera. Homes i dones feinejant fins a les onze i les dotze de la nit. Sempre teníem un munt de coves fets amb canya de l’albufera. Les senalles i les espardenyes eren la nostra especialitat i els més joves ens encarregàvem de vendre’ls als mercats de la comarca. Hi participaven membres de les cooperatives, les joventuts socialistes, comunistes i anarquistes. I molts al·lots i al·lotes sense partit però que comprenien el significat d’enfortir les societats culturals obreres.

Tot el que es recollia anava a la caixa de l’Ateneu i La Societat.

Una tasca imprescindible si volíem fer front a les pel·lícules embrutidores que projectaven en el cine de la dreta, El Dorado, on tot eren films de vides de sants i miracles, ximpleries que no servien per a la nostra formació cultural. L’odi que traspuaven els rostres de les fures que insultaven el pare i la germana eren idèntiques al de les burgeses d’Octubre, les senyores que perseguien els bolxevics i mataven els ferits de les manifestacions del juliol del disset. Idèntica agressivitat, el mateix salvatgisme contra qui pogués qüestionar els seus privilegis. I els al·lots petits amb pedres a les mans? D’on sortia aquella gernació d’infants disposats a seguir les indicacions dels grans, capaços de llançar els macs als pobres homes que anaven emmanillats vers un destí incert? Quin mal havíem comès per ser tractats talment fóssim lladres i assassins? Era la por a la unitat del poble? No podien consentir que els jornalers s’organitzassin per a provar de millorar la seva existència? I per això tantes misses i novenes, les cadenes als turmells en les processons de Setmana Santa? Deien que resaven per salvar la humanitat però no acceptaven que la República anàs més enllà de les oracions i les bones paraules dels sacerdots. Deu cèntims d’almoina, un jornal de tant en tant si la persona anava a l’església i votava la dreta. En això consistia la justícia social dels seguidors de Gil Robles i el papa de Roma! Almanco el govern republicà bastia col·legis i dispensaris... Una diferència essencial! Ho digué n’Aurora Picornell en els mítings electorals del mes de febrer: “La sanitat i l’ensenyament són un dret inalienable de la societat. Si els burgesos no volen construir escoles nosaltres convertirem les catedrals en universitats!”.

Ho parlàvem sovint amb n’Andreu. Venia a cercar-me a l’Ateneu. No acabàvem la conversa fins a mitjanit. Mai no em cansava de sentir les seves explicacions. N’Andreu vivia el present però alhora tenia la capacitat de saber veure el futur. Allà on els companys tan sols podien entrellucar una simple cooperativa per aconseguir queviures ell endevinava una societat culta, lliure, on el poble, per primera vegada en la història, posava els fonaments del seu destí.

-Les nostres cooperatives, La Societat, La Vida Nueva, La Hormiga, El Porvenir són la llavor del socialisme autogestionari. T’imagines la força, les possibilitats d’una humanitat que ha aconseguit, fent hores després de la feina, bastir un teatre, comprar mobles i cadires, organitzar la distribució dels aliments, aixecar la Casa del Poble?

N’Andreu em mirava als ulls, emocionat. La Casa del Poble era un miracle de la unitat popular. Com l’església per als catòlics! Un lloc de reunió, de formació i esbarjo. El temple de la Saviesa! Per a nosaltres, per al jovent alletat amb les idees de la Revolució Francesa, els centres d’ensenyament i les biblioteques eren les escales que ens portaven al futur. Res no ens inspirava tanta devoció com les aules dels instituts, els prestatges de les llibreries, els bocins de pedres antigues, les joies del passat exposades als museus de Palma. Vet aquí l’autèntica força que impulsava els membres de la Societat, els joves que donaven suport a l’Ateneu! Qui hauria pogut imaginar mai que els jornalers i jornaleres, els treballadors de les fàbriques de sabates, el jovent de la comarca tenguessin aquella capacitat de portar endavant un projecte, posseir una il·lusió que feia moure muntanyes?

-Tot és possible, Caterina –deia, alhora que m’estrenyia les mans fortament-. El que s’ha aconseguit és una passa important en el deslliurament dels sectors populars. Els padrins no haurien pogut imaginar que tendríem una Casa del Poble, l’Orfeó Proletari, la mútua per a l’assistència sanitària, la quantitat de societats existents. La possibilitat de disposar de llibres, saber que s’està bastint la primera escola pública! Qui ho podia concebre fa uns anys? La vida era trista, dura, sense cap mena d’esperança. Viure sense suport de ningú, sempre en mans del clergat, dels poderosos. Venir al món per a treballar de sol a sol i, de jove, marxar a les llunyanes guerres dels borbons al Marroc, Cuba i Filipines. Tan sols en la guerra de Cuba moriren més de set-cents mallorquins. Una mortaldat per a un poble que no tenia els habitants dels anys trenta. Si el desaparegut en combat era un oficial potser hi havia un solemne funeral oficiat pel rector. En cas contrari, en morir el fill de pagès, tan sols la carta oficial que anunciava el trist final d’aquell al·lot. Els rics, pagant una quota, aconseguien que els seus fills no anassin a perdre’s per les selves properes a Manila; els pobres acabaven esventrats, fets bocins per la metralla dels seguidors de Maceo i Martí a les províncies de Matanzas i L’Havana, a les ermes planures i muntanyes del Rif. Les restes del famós imperi colonial espanyol es desfeia com el sucre dins un tassó d’aigua sota la implacable artilleria de la flota dels Estats Units! Milers de mariners enfonsats en la profunda negror de les aigües de Luzón i Cavite. Decimonònics vaixells de fusta i ferro rovellat provant de fer front als moderns vaixells ianquis!

La Societat, les cooperatives, la feina del teu pare i la de tants socis ha aconseguit que molts treballadors poguessin mirar vers el dia de demà amb una certa tranquil·litat. Ara és possible anar a consultar el metge de la mútua, portar els infants a escola. Sabem que el consistori republicà està bastint un edifici que serà l’enveja de tothom, un autèntic palau de la cultura. I nosaltres, al cine de l’Ateneu, continuarem amb les funcions de teatre, projectant les pel·lícules i documentals que ens porten de Palma i de la Península. Tenim discos, un gramòfon per sentir música en voler. I la ràdio, quin invent! Ens reunim per sentir les notícies de Barcelona i París, de Londres i Berlín! De Moscou, retransmetent en espanyol, la veu autèntica de la Revolució Socialista! Els més vells de l’Ateneu no creien el que estaven escoltant! La veu de Lenin i Trotski, de Bujarin i Alexandra Kollontai... Vivim una època de canvis gegantins. La Rússia soviètica assolint el nivell industrial de França i Anglaterra en tan sols uns anys! Un progrés que als anglesos, francesos i alemanys havia costat dos segles, els bolxevics ho aconseguien ràpidament mitjançant la planificació econòmica, col·lectivitzant les terres i les fàbriques!

N’Andreu tenia raó.

Estàvem enlluernats per un avenç tècnic i polític que pareixia que ningú no podia aturar. Consideràvem la pujava de Hitler i Mussolini al poder com un fet circumstancial. Quan els obrers volguessin es llevarien del damunt les opressives dictadures que els privaven de llibertat i continuarien avançant, sense descans, vers el futur lluminós que somniàvem. En sentir-lo parlar imaginava la societat futura: ciutats amb casetes que tenien jardí, universitats per als treballadors, residències per a les persones d’edat, grans hospitals amb cambres amples i ventilades on metges i infermeres tenien cura dels pacients... Un dia vaig anar a Palma a veure un conegut al qual la família havia portat a la Misericòrdia. Vaig tornar malalta. Com era possible que el destí final de tanta gent que no tenia fills o era rebutjada pels seus, fos aquell llòbrec edifici? No em podia llevar del cap els passadissos sinistres, els vells abandonats a un racó, la presència omnipresent de les monges, talment capataços d’una fàbrica, dirigint els darrers dies de la vida dels pobres abandonats. A la cuina, a un racó prop dels fogons, s’acaramullaven les deixalles dels cavalls que algunes carnisseries donaven per compassió. Era tot el que podien menjar els que hi romanien tancats. Brou amb els ossos rebutjats pels cans; sopes de pa dur amb la col que no volien els porcs.

Aquest era el final de tants pagesos i treballadors. Quan les religioses no vigilaven, els podies veure guaitant rere l’enreixat que els mantenia presoners demanant una cigarreta, una almoina als vianants.

Sempre m’havia preguntat què fer des de l’esquerra per acabar amb aquella injustícia, per aconseguir que el final d’una persona fos digne, tengués un autèntic suport, metges, infermeres, menjar de qualitat.

Vaig tornar al poble plorant.

A vegades era necessari ensopegar amb la crueltat de la vida per a refermar-se en les idees de justícia i llibertat.

La hipocresia del catolicisme militant! Bastava restar unes hores entre els vellets desvalguts per a copsar la brutalitat del món que ens tenia engrillonats. Com era possible que el pretès “esperit cristià” de tants veïns i coneguts no es sublevàs davant la tenebrosa misèria beneïda i gestionada per sacerdots i monges?

I ara, per voler ajudar a millorar el destí de les persones ens volien matar, portaven el pare i la germana a tancar. Què era el que odiaven les beates, el rector que les afuava contra nosaltres? Quin pecat havíem comès? Que el fill del jornaler pogués saber llegir i escriure? Moltes de les senyores i senyoretes que pertanyien a les Filles de Maria consideraven La Societat un l’embrió del comunisme. El treballador no tenia dret a res. Metges, escoles per als més necessitats? Per a la dreta local, per als rendistes, era inútil que un jornaler tengués una mica de cultura. El pobre venia al món per a estar a les ordres dels senyors. I els propietaris no necessitaven gent que sapigués llegir un llibre. De què servia saber qui eren Tolstoi, Pablo Iglesias, Kropotkin , Bakunin? Per emboirar el cap, per aconseguir que els més desvalguts es pensassin que tenien els mateixos drets que els rics?

Conversant amb na Joana, l’amiga que tenia bones relacions amb les Filles de Maria, sabia que, a les converses de la rectoria i del Casino es comentava amb molta por la força que anaven agafant les societats obreres. La consolidació de La Societat, que haguéssim estat capaços de bastir l’impressionant edifici de la Casa del Poble els preocupava. Comentaven que l’indret, si guanyaven els socialistes i comunistes, seria una presó per als propietaris. Com el que feien Lenin i Stalin a Rússia. El rector els explicava una història falsejada sobre la Setmana Tràgica de Barcelona. La insurrecció dels catalans contra la guerra del Marroc, les vagues per aconseguir pa, eren presentades com un moviment revolucionari encaminat a instaurar un règim de tipus bolxevic. La crema d’esglésies esdevenia el futur immediat, el que es faria a Mallorca en cas de consolidar-se el poder dels republicans. Els sacerdots no explicaven que els treballadors odiaven l’església pel seu suport a les aventures militars de la monarquia. La guerra era sagrada, un deure, com també morir en els deserts i muntanyes del Marroc sense la més mínima protesta. Al clergat no li importava que la revolta hagués començat per la indignació i la ràbia de les mares que no volien veure com els seus fills morien en combats absurds per a defensar els interessos de la Companyia del Rif. Les mines de ferro valien la mort dels nostres fills? Ja havíem vist les fotografies dels cadàvers a Monte Arruit. Homes de vint anys esventrats enmig de planures interminables. Munió de voltors menjant-se les despulles de la joventut dels pobles d’Espanya. I, per molt que parassis atenció, des de les trones dels temples de Mallorca mai no se sentia cap veu alçant-se contra la carnisseria que dessagnava les classes populars. Gens de pietat pels fills dels obrers i pagesos. Cada dia podíem constatar la indiferència eclesiàstica als plors i al dolor de les mares.

En la Setmana Tràgica cremaren alguns temples. Però qui n’explicava els motius? L’Església deia que era a causa de la llibertat, per l’existència de les societats obreres. Acusaren el pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia, que fou executat. La llibertat de pensament i l’Escola Moderna eren els culpables dels avalots contra la guerra!

I ara la sublevació contra la República. Novament l’odi a la intel·ligència. Enfollien. Bastava veure la cara que posaven quan veien el camió de La Societat repartint l’oli, les llaunes de conserva, l’arròs, el cafè. Talment repartíssim armes, bombes, petroli per a cremar les cases dels rics.


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb