Literatura catalana contemporània

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - Un tren carregat de presoners – (Un petit tast de la novel·la Temps de matera (Lleonard Muntaner, Editor)

Turmeda | 07 Juliol, 2020 00:12 | facebook.com

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - Un tren carregat de presoners – (Un petit tast de la novel·la Temps de matera (Lleonard Muntaner, Editor) -


Estava exaltada. Les injustícies que veia al meu davant em sublevaven. Si no hagués estat per na Joana que m’aguantava n’hauria fet alguna de grossa. Als vint anys la sang que corria per les meves venes era en plena ebullició. En adonar-me de la maldat que ens envoltava, de la follia que ens volia destruir, res no m’importava, com si s’hagués esvanit l’instint de conservació. Com suportar la visió del pare i na Isabel escarnits pel carrer? Si havia arribat l’hora de morir, moriria sense claudicar, sense acotar el cap, amb orgull, com ho varen fer els meus avantpassats del segle XVII, la pretèrita Caterina Tarongí cremada en els foguerons del castell de Bellver. (Miquel López Crespí)


Quan arribàrem a l’estació vaig provar d’apropar-me a l’indret on hi havia els presoners. El pare i na Isabel em miraven des de la distància, però els falangistes no deixaven que ens hi apropéssim.

En Martí Cerol era al costat de la porta, vigilant. Estava una mica nerviós. Segurament tenia ordres de portar els detinguts a les presons de Palma, i no estaria tranquil fins a fer el que li comanessin els mandos de Falange.

Em va veure enmig de la gent i féu un gest de contrarietat. Ja no recordava els favors fets per la nostra família. Havia oblidat el dia en què vengué apressat, a casa, demanant humilment que el pare el portàs a Ciutat amb la filla malalta? El metge li havia dit que era urgent ingressar-la a l’hospital, que no resistiria un viatge en tren. La vida de l’al·lota perillava. El pare no es va fer pregar. Com feia en tantes ocasions, sense pensar-ho ni un segon, deixà tot el que feia, els encàrrecs dels clients i, agafant l’americana del penjador i les claus del cotxe, digué al seu ajudant:

-Marxam a portar la nina d’en Martí a l’hospital. Li dius a la meva esposa que no sé quan tornaré. Que no m’esperi fins a la nit. Si de cas, ja li trucaré i li diré com van les coses.

En Martí Cerol estava desesperat. Seguia el pare com un ca assenyat. Els vaig veure marxar amb presses. Havien d’anar a cercar l’al·loteta malalta. Qui podia imaginar aleshores que aquell home nerviós per salvar la filla pogués convertir-se en el nostre botxí?

Més endavant vengué a pidolar alguns sacs de patates, blat per a poder passar l’hivern. Un dia el vaig sentir quan parlava en el porxo. La seva veu era suplicant. Explicava que no tenia diners per arribar a final d’any. Hauria d’haver cobrat alguns jornals endarrerits però els ingressos no arribaven i es trobava sense poder donar de menjar a la família. En Martí Cerol prometia fer els jornals necessaris quan arribàs l’hora de recollir l’anyada de mongetes i patates. Aquella veu disminuïda d’intensitat, com si estigués empegueïda de continuar contant misèries. Li era imprescindible disposar d’un parell de sacs de blat. Amb una mica de farina podrien coure el pa al forn de la casa i amb els conills i gallines del corral no seria difícil subsistir fins l’època de la feina.

El pare no es feia pregar. Al cap d’unes hores va comparèixer en Martí amb el carro i, de seguida, va carregar el que necessitava.

I aquest era el pagament que ens feia, després d’ajudar-lo tant? Emmanillar-lo, pegar-li quatre culatades, fer-li sang amb un cop de pistola al rostre, detenir la filla, destrossar la casa, sacsejar la joieria, amenaçar amb matar el padrí Rafel?

No li tenia por.

Estava exaltada. Les injustícies que veia al meu davant em sublevaven. Si no hagués estat per na Joana que m’aguantava n’hauria fet alguna de grossa. Als vint anys la sang que corria per les meves venes era en plena ebullició. En adonar-me de la maldat que ens envoltava, de la follia que ens volia destruir, res no m’importava, com si s’hagués esvanit l’instint de conservació. Com suportar la visió del pare i na Isabel escarnits pel carrer? Si havia arribat l’hora de morir, moriria sense claudicar, sense acotar el cap, amb orgull, com ho varen fer els meus avantpassats del segle XVII, la pretèrita Caterina Tarongí cremada en els foguerons del castell de Bellver.

Però na Joana romania al meu costat, vigilant. Em tenia ben agafada pel braç, atenta a controlar qualsevol gest irat que pogués fer.

-Vigila els teus impulsos, Caterina. No facis cap desbarat. No veus que és el que cerquen? Tenir una excusa per pegar-te un tret al cap. “Una roja menys”, dirien, satisfets. Ningú no els en demanaria cap responsabilitat. Ho fan “per la Pàtria”, per salvaguardar la “Santa Fe Catòlica”, per a mantenir la “sagrada unitat d’Espanya”. Assassinar ja no és considerat un pecat. Ans al contrari: barrar el pas al Front Popular significa haver-ho fet tot per Crist Nostre Senyor i la Puríssima Verge Maria. Els empresonats ja no són persones. D’ençà de la proclamació del ban militar, heu perdut el més mínim dret. Sou considerats animals, feres perilloses a exterminar.

Tenia raó. No podia cometre un desbarat. La mare, la padrina, els dos detinguts em necessitaven. Ja era un miracle que no m’haguessin empresonat amb na Isabel. Potser estaven massa enfeinats amb el que feien i els mancava gent per detenir els sospitosos. Massa pocs falangistes per a poder seguir com pertocava les instruccions de Palma: cercar els fugitius, mantenir la vigilància sobre la població, organitzar els escamots d’execució, portar els esquerrans a Can Mir i al Castell de Bellver?

Era això el que em salvà en un primer moment?

Malgrat les assenyades recomanacions de la meva amiga no em vaig poder contenir i, en un atac de temerària imprudència, plantada al davant del nostre perseguidor, li vaig dir, sense cap mena de por:

-Vull veure el pare. He de parlar amb na Isabel.

Em mirà com qui estudia un insecte.

L’home que tenia al meu davant ja no era el mateix que compareixia per casa nostra, cap baix i humil, pidolant un sac de blat per a poder passar l’hivern.

Bastava veure'l per a notar el canvi. L’uniforme, el fusell, la pistola. Era un altre. El veia completament transformat. Et mirava des d’una alçada inassolible, talment fos el propietari d’una gran possessió. Em vaig haver de mossegar la llengua per no esclafir en una immensa riallada. Es devia sentir com el senyor de Son Fornari, amo de vides i hisendes, amb poder de matar i robar a qui volgués. De cop i volta, pel sol fet de portar la camisa blava tenia el foll privilegi de comandar els habitants del poble. Amb el suport dels militars arribats de Palma podia detenir fins i tot el rector Palou.

Em contemplava d’una estranya manera, talment un boig acabat de sortir del manicomi. Els seus ulls semblaven els d’un monstre provinent d’un espantós malson. Com si no fossin humans. S’hauria convertit en un dimoni sense sentiments capaç de fer mal a tothom que tengués al davant?

Em fità amb aquella mirada d’infernal d’escurçó i m’escopí les mateixes paraules que ja m’havia dit davant la porta de l’Ajuntament.

-Encara ets per aquí? No t’he dit que vagis a casa teva abans que sigui massa tard? No veus que amb una simple indicació meva pots ser detinguda, pelada, obligada a beure oli de ricí? No t’adones que els temps han canviat? Et podem posar al costat de la teva germana i portar-te a la presó de dones de Palma.

Si hagués seguit el meu instint, constatant les morts i patiments dels quals era culpable, hauria estat de justícia clavar-li un ganivet enmig del cor. En aquell moment en Martí Cerol representava el Mal en lletres majúscules. Era el màxim responsable de la destrucció de la nostra família, del negoci del pare, del saqueig de La Societat i de la crema de llibres enmig de la plaça. Era responsable igualment dels plors de la mare, de la desesperació de la padrina Margalida, de la incerta fugida de n’Andreu vers les pinedes d’Alcúdia. Com respondre a l’atac d’aquella bèstia carronyaire, dels obscurs poders de la història que retornaven, amb sentor de sang i el ressò dels crits dels condemnats per la Inquisició des de la fondària dels segles?

Na Joana em va estrènyer la mà amb força, com si digués: “Vigila el que dius, encara no t’ha detingut. Encara pots ajudar els que resten en llibertat! Alerta amb les paraules! Cuida cada un dels teus gests!”.

Vaig provar de moderar el to de la meva veu.

-Ja t’he dit que només vull parlar un moment amb el pare i na Isabel. Saps perfectament que no han fet res de dolent. No té sentit el que feis. Mai no han robat a ningú. No matarien ni a una mosca. Nosaltres no mentim com vosaltres. Tu mateix vares venir per casa a demanar ajut i mai no sortires amb les mans buides, sense un suport concret. O no recordes el dia en què la vida de la teva filla perillava? Aleshores encara semblaves una persona. Tenies els ulls plorosos. Paties per aquella al·lota que moria en les teves mans. Com hauries pogut arribar d’hora a l’hospital si no hagués estat per l'Opel del pare? El vehicle que ara us serveix per a anar a cercar les persones honrades del poble, els teus veïns?

Hieràtic al meu davant, semblava de pedra. S’envià la saliva abans de dir res. Per un instant vaig pensar que em pegaria una galtada o manaria que em detinguessin. Qui sap del que era capaç de fer ara que se sentia tan poderós.

-No sé què fas per aquí –digué, exaltat-. Tens molta sort que no t’hagi posat amb les altres detingudes. Però tot arribarà, no et preocupis. Deixa que acabi la feina amb els que ja hem agafat. No en tenguis cap dubte: després serà l’hora de parlar amb tu i la teva mare.

Arribava el tren de Palma que havia de conduir els republicans fora del poble. En Martí Cerol començà a caminar vers la corrua de presoners que esperaven a l’andana de l’estació. Un tinent li feia senyals amb la mà indicant que no s’estorbàs. La màquina de vapor no deixava que sentíssim les paraules dels que teníem més a prop. En Martí Cerol marxava en direcció al militar que el reclamava. Copsava que em dirigia algunes paraules. Però no el sentia. Tan sols veia que movia els llavis. Vés a saber si eren noves amenaces, més insults. El vapor que sorgia, furient, d’entre rodes i bieles del tren, ens ho feia veure tot boirós, com si una grisa nuvolada hagués caigut damunt nosaltres, tapant l’encegadora claror del cel. Des de la distància podia distingir els falangistes pujant els detinguts a culatades. Els transportaven en els mateixos vagons que servien per portar les patates i els porcs. L’escena em recordava la infantesa, amb la diferència que els productes del camp i els animals eren substituïts per persones. A l’horabaixa, en sortir d’escola veníem a l’estació a veure com carregaven els sacs en direcció al port. Era un entreteniment contemplar com partien els pocs passatgers que aleshores podien permetre’s el luxe de viatjar en dies de feina. Assegudes a un racó de la sala d’espera miràvem les gitanes que havien vengut a vendre llençols, el representant de Barcelona que anava a botigues i adrogueries per col·locar els productes de les cases catalanes: pintura, eines de feina pels tallers i pagesos, bicicletes, ràdios... També podies ensopegar amb el senyor Antoni Julià, un rendista que tenia nombrosos horts llogats i que cada setmana, en arribar el dissabte, marxava, impecablement vestit i perfumat, a Ciutat. Sentíem els comentaris a casa de les amigues. On anava el senyor Julià tan mudat i clenxinat? Ningú no ho sabia. Però d’ençà que enviudà i els fills havien anat a estudiar a Saragossa i Madrid, ell comprava el bitllet cada dissabte i no tornava fins diumenge a la nit.

La sala d’espera de l’estació era un univers inabastable, un espai immens per a fer créixer la nostra desbordant imaginació d’infants. A vegades hi havia mares que coneixíem amb la filla. Possiblement la portaven al metge. Només es feien viatges fora del poble per causes excepcionals Aleshores si l’al·lota era veïna, companya de classe, amiga de jocs, li fèiem companyia i ens entreteníem parlant dels nostres somnis infantils.

El que més ens seduïa era veure com els pagesos i els encarregats del tren feien pujar els animals. Els porcs xisclaven com si fossin conscients que els portaven a l’escorxador. Ben segur que intuïen el seu destí final. La diferència essencial era que els presoners d’en Martí Cerol no xisclaven, patien en silenci sabent que res no podia commoure el cor eixut dels botxins.


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb