Literatura catalana contemporània

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - L’estel blau de Caterina Tarongí - (Vet aquí un petit tast de la novel·la Temps de matera, Lleonard Muntaner Editor)

Turmeda | 19 Juliol, 2020 21:45 | facebook.com

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - L’estel blau de Caterina Tarongí - (Vet aquí un petit tast de la novel·la Temps de matera, Lleonard Muntaner Editor)


Que hauria estat de nosaltres sense el suport de l’oncle Joan? Hauríem patit de forma inimaginable. Tres dones soles, abandonades, perseguides pels facciosos... Si poguérem sobreviure en els anys més foscos de la guerra va ser per l’oncle que, en tenir notícia de les detencions, ens va fer arribar alguns diners per atendre les necessitats més imperioses de la família. Ni els sacs deixats per mans desconegudes rere el jardí de casa, ni la venda de les senalles que feia el padrí amagat a l’enfony, no bastaven per a viure amb una mica de dignitat. Llogar-nos de jornaleres, sortir al camp, emblanquinar parets... No hi havia feina per als que érem considerats “rojos”. El sofriment que ens causaven les noves autoritats no consistia solament en la mort de les persones estimades, en la tortura pública a què eren sotmesos els detinguts. La destrucció de la nostra capacitat de resistència era molt més subtil. Els falangistes actuaven talment el carnisser que maçola la carn damunt el tall de fusta. Es tractava de copejar fins que no restàs cap possibilitat de ser persona. Destruir a fons la teva personalitat. Augmentaven de forma sistemàtica el dolor de les víctimes al màxim, fins a fer-les enfollir. (Miquel López Crespí)


Que hauria estat de nosaltres sense el suport de l’oncle Joan? Hauríem patit de forma inimaginable. Tres dones soles, abandonades, perseguides pels facciosos... Si poguérem sobreviure en els anys més foscos de la guerra va ser per l’oncle que, en tenir notícia de les detencions, ens va fer arribar alguns diners per atendre les necessitats més imperioses de la família. Ni els sacs deixats per mans desconegudes rere el jardí de casa, ni la venda de les senalles que feia el padrí amagat a l’enfony, no bastaven per a viure amb una mica de dignitat. Llogar-nos de jornaleres, sortir al camp, emblanquinar parets... No hi havia feina per als que érem considerats “rojos”. El sofriment que ens causaven les noves autoritats no consistia solament en la mort de les persones estimades, en la tortura pública a què eren sotmesos els detinguts. La destrucció de la nostra capacitat de resistència era molt més subtil. Els falangistes actuaven talment el carnisser que maçola la carn damunt el tall de fusta. Es tractava de copejar fins que no restàs cap possibilitat de ser persona. Destruir a fons la teva personalitat. Augmentaven de forma sistemàtica el dolor de les víctimes al màxim, fins a fer-les enfollir. Algunes ànimes fortes poden suportar dificultosament, amb un immens patiment, la mort de qui estimen. Gent que portarà la ferida al cor per a tota la vida. Ara bé, si la persecució es contínua, si a la tortura psicològica s’afegeix la humiliació, la fam... d’on treure les forces necessàries per a la supervivència? Algunes veïnes, poques, pogueren superar la vergonya d’haver d’anar pel carrer, enmig de la befa i els insults, després de ser obligades a prendre uns tassons d’oli de ricí. A unes altres els tallaren els cabells ran... L’esposa del carrabiner Orozco, detingut i condemnat a mort els primers dies de la sublevació, tengué el valor d’aixecar el puny enmig de la plaça Major i, a la vista d’en Martí Cerol i els seus botxins, digué:

-Dia arribarà que es farà justícia. El poble demanarà explicacions pels assassinats comesos. Ni els animals salvatges són capaços d’arribar al grau de putrefacció que heu assolit. Superau els tigres i els lleons. Les bèsties tan sols ataquen per a poder assaciar la fam, per a portar menjar als cadells... Vosaltres matau per plaer. Gaudiu amb els patiments, amb els crits dels que torturau. No teniu ànima.

Li pegaren un munt de culatades a la vista de tothom. Rajava sang pel rostre. Atupada, amb les feres uniformades envoltant-la, la dona es mantengué ferma, sense vessar ni una llàgrima davant els criminals.

-Calla, roja malparida –li deien, mentre continuaven amb els cops de puny, plens d’un sadisme fora mida. Si no atures d’insultar et farem com al teu home. I si no et matam aquí mateix és perquè no vals una bala.

-Matar-me? –els respongué des de la pols del carrer, desafiant els fusells que l’apuntaven directament al cap-. Ja em llevàreu la vida el dia que assassinàreu el meu marit? Què més voleu fer? Matar aquesta al·loteta de sis anys?

Na Sebastianeta, la filla, plorava aferrada a la seva mare.

-Per què pegau la mare? -deia amb els ulls vermells de tant de fregar-se les llàgrimes, sense arribar a copsar a fons el que passava, la vesània que dominava els que les encerclaven.

-I el pare, on és el pare? -continuava, mirant en Martí Cerol, que no sabia com fer-la callar. Fer mal a un infant a la vista de la gent? Als nins petits els podies pegar i amenaçar dins les cases, d’amagat, per demanar informació sobre els fugitius. Copejar algú enmig de la plaça potser era excessiu. Ja passarien comptes! Es notava tensió dins l’ambient. No tothom era davant l’Ajuntament per aplaudir els falangistes. A alguns els podies endevinar una espurna de pietat en la mirada. Però ningú no podia fer coneixedor que passava pena pels apallissats, pels humiliats. Si sorties a veure el que ocorria l’únic que podies fer era aixecar el braç com els altres i cantar el “Cara al sol”. O, almanco, moure els llavis i fer com si ho cantassis de veritat.

La fam era un dels principals problemes dels supervivents. Com aconseguir uns jornals, uns cèntims per a comprar queviures per als infants? Sí, a vegades era possible resistir la tortura, fins i tot la mort dels teus... però com suportar veure els al·lots sense res per alimentar-se, haver de sentir que et demanen una mica de pa, afamats? Per a una mare és el mateix que si li tallassin una mà, la ferissin amb un ganivet.

Vet aquí la maldat de les autoritats. Vèncer la resistència del teu esperit per la fam. Volien que desaparegués la més mínima capacitat de resposta de les persones. Anar a demanar feina als assassins, als inductors de la mort dels teus familiars? Els pagesos tenien por d’ajudar-te si estaves marcat per la repressió. Donar suport a algú fitxat per Falange podia ser considerat una forma d’atacar el Moviment. Ens movíem enmig de la tragèdia, sense saber què faríem a l’endemà, on ens podríem agafar per arribar a la nit. Guanyar unes hores, uns dies! No podíem fer cap mena de plans per al futur. El pervindre ja no existia. Una tempesta ferotge ens portava vers indrets desconeguts. Com resistir la mirada suplicant dels fills demanant un bocí de pa? Hi hagué dones que, destrossades, amb els infants emmalaltits, s’enviaren les llàgrimes i tocaren a les portes dels senyors que havien fet les llistes de matar i empresonar. I els inductors dels crims no sempre els donaven l’almoina d’uns jornals. Un pa per dies de feina de sol a sol. La majoria dels propietaris de terres i negocis es rentaven les mans. Tancaven els ulls davant el patiment dels al·lots. Els més despietats eren capaços d’insultar qui trucàs a la seva porta.

-Feina? –exclamaven, des de la supèrbia que proporciona la victòria-. Donar-vos unes pessetes? Has perdut l’enteniment? El teu home... no volia repartir les meves terres entre els jornalers? No sé com vos atreviu! Sort de l’exèrcit i el general Franco! I, ara, quan s’ha fet justícia, quan s’ha aconseguit aturar la instauració d’una república bolxevic, vos atreviu a demanar un jornal?

L’esposa del propietari mirava des de la cuina amb mirada i gest d’aprovació. A vegades, alguna beata s’atrevia a llançar al carrer alguns bocins de pa dur, el que donaven als porcs mesclat amb segó i les figues que no servien per a confitar. Pensava haver guanyat el cel amb una bona acció! Després ho comentava a la rectoria, a la reunió amb les Filles de Maria.

-He donat el pa que ens sobrava a quatre desgraciades que tenen l’home mort. Més que res ho he fet pels fills. Encara són petits, no poden anar a marjal per guanyar uns cèntims. Per a ella no ho hauria fet. Casar-se amb republicans? Quin poc cap! Però els cristians hem de tenir una mica de compassió amb els folls que han perdut l’enteniment i errat el camí.

El rector feia signes afirmatius amb el cap mentre s’acabava de beure la xocolata que li havia portat la criada, una murera de trenta anys, decidida i desvergonyida i que tothom sabia era la seva amiga. Ningú no ignorava que els dos fills de la dona eren del sacerdot. Les beates ho negaven. Endebades. Els mureros afiliats a La Societat i que coneixien la família de l’al·lota ho afirmaven amb total rotunditat. D’ençà que na Catalina Rebassa feia de criada a la rectoria, els pares de la serventa ja no anaven a llogar-se per les places de sa Pobla i Santa Margalida. Des de feia temps portaven sabates de pell, fetes pels millors artesans d’Inca. Mai més no tornaren a demanar que els fiassin a la botiga. Arreglaren la teulada de la casa i al jardí, sempre abandonat, ara es podien veure brolladors d’aigua, taules i cadires de ferro forjat, plantes exòtiques. Un dia veieren que la mare de na Catalina portava un collaret d’or i una polsera que, semblava, havia costat un parell de mils de duros. Una fortuna fins i tot per a rics, per als grans propietaris de la comarca!

El rector escoltava en silenci. Quan acabà de beure la xocolata i menjar-se l’ensaïmada, digué de forma displicent, com si parlàs d’alguna qüestió esotèrica o del llunyà resplendor de les estrelles:

-Cal fer una bona acció al dia. Malgrat que sigui amb els rojos. Sense exagerar, evidentment. Es mereixen el càstig que els ha enviat la Divina Providència. Ja ho sabeu. No cal que us ho expliqui. Els republicans no anaven a missa. Volien cremar les esglésies, matar els capellans, llevar els fills als pares, fer la Repartidora. No té perdó. Es mereixen el que tenen i encara més! Vos imaginau que s’hauria esdevengut de no ser pel general Franco, per les idees salvadores de José Antonio? Ara seríem sota terra, com els catòlics de Madrid, València i Barcelona. O condemnats a fer feina a una fàbrica sota l’amenaça de morir de fam! Ben igual que a Rússia! Largo Caballero era el Lenin espanyol i els anarquistes feien bons Lenin i Stalin, el més grans criminals de la humanitat!

Es netejava els llavis amb un torcaboques de fil brodat per la serventa. Dibuixos de flors i plantes d’una qualitat indiscutible: deien els que en sabien que na Catalina Rebassa brodava bé.

N’Andreu, que coneixia un cosí llunyà de la criada, em digué un dia rient:

-Ho fa tan bé perquè el rector li toca les cuixes quan broda a la rectoria.

Al poble tothom sabia que l’al·lota murera era l’amiga del sacerdot. Un tema prohibit. Ningú no en parlava. Potser era un costum establert. La padrina Margalida deia que mai no conegué cap rector que no fos criticat per les seves relacions amb les serventes.

Em puc imaginar molt bé el representant del Vaticà al nostre poble després de prendre la xocolata, bevent una mica d’aigua fresca per a netejar la gargamella, xerrant amb les beates que resaven pel triomf del Moviment:

-Les pomes podrides s’han de llevar del cistell on tenim les bones. Basta una fruita dolenta per a fer malbé la resta. Els republicans i maçons són com els jueus que mataren Nostre Senyor Jesucrist: una mala herba que cal extirpar d’arrel.

Què hauríem fet sense el suport de l’oncle Joan, sense aquells sacs de menjar que unes mans amigues ens deixaven d’amagat, en la fosca de la nit?

L’ajuda de l’oncle serví per estalviar-nos més humiliacions. No vaig haver d’anar a llogar-me, a trucar a la porta dels senyors. Moltes filles i esposes dels republicans detinguts, per a no morir de fam, anaven a plaça, a primera hora del matí, i s’oferien a l’amo de la possessió, a qui les volgués agafar per a collir patates, sembrar mongetes. M’ho contava n’Aina, sa Confitera, que, juntament amb na Joana, era una des les poques amigues que encara s’atrevien a trucar a la nostra porta.

-Les fan estar dretes a la plaça i ningú no les vol llogar. Els pagesos que ho podrien fer tenen por –deia n’Aina, esverada en constatar tanta injustícia-. La rectoria ha donat instruccions al respecte. Volen fer-les patir. Ben igual que a vosaltres, però amb una diferència essencial. Dins la desgràcia encara podeu menjar. Malgrat que el senyor Gabriel i la teva germana romanen tancats, disposau d’uns cèntims per anar a la botiga, un hort, prop del torrent que vos dóna una mica de verdura. Però què fer si solament tens les teves mans? Com fer front a la fam en no poder disposar d’un bocí de terra, algú que et doni una mà?

Als falangistes no els bastaven les persecucions a les quals érem sotmesos. Volien més. Navegaven per la mar d’una bogeria absoluta. Maldaven per sentir-se déus. Ara podien decretar qui podia guanyar un jornal, qui beuria oli de ricí, qui seria escarnit o no. Una victòria absoluta damunt vides i hisendes.

La repressió que patíem ens feia tornar segles enrere, a l’esclavatge. Començava a adonar-me de tot el que havíem perdut: la llibertat, la riquesa més importat per a una persona. En temps de la República ens queixàvem de la lentitud de certes reformes. Érem summament crítics. Exigíem que les paraules, les promeses electorals tenguessin una realització concreta. A l’Ateneu, entre els socis de les societats obreres, hi hagué dol el dia que ens assabentàrem dels crims de Casas Viejas. Trets a la panxa com a contestació a l’exigència d’escoles i pa? Aquesta era la República que defensàvem amb tanta il·lusió i de la qual esperàvem miracles, solucions a les injustícies que ens envoltaven? Els fusells i les pistoles de juliol del trenta-sis, la declaració de l’estat de guerra pels militars ens ensenyaria que encara no coneixíem prou bé el feixisme. No li havíem vist el seu rostre sinistre. Ara ja sabíem el que era viure amb la família tancada, perseguida. Ni en somnis no era possible imaginar la fondària del dolor que s’apropava. Visquérem la repressió del moviment revolucionari a Astúries des de la distància. A Mallorca hi hagué nombroses detencions. Però érem lluny de pensar en la mort. No podíem fer-nos a la idea que algú vengués a cercar-nos i matàs sense judici, per venjança personal, pel plaer d’atemorir. Ens dominava encara una il·limitada confiança en la capacitat de resistència del poble. En comentar un hipotètic cop dels militars pensàvem que amb una simple declaració de vaga general, els generals tornarien a les casernes. No hagué de marxar a l’exili el general Miguel Primo de Rivera? El mateix faríem amb Franco, Mola, Queipo de Llano, López Ochoa! Si els treballadors aturaven la producció i paralitzaven el país... quin govern dictatorial podria resistir?

Aquella crueltat desfermada fins al paroxisme ens agafà desprevinguts. Només uns pocs de la colla imaginaren que la situació podria empitjorar fins a límits increïbles. N’Andreu sempre explicava que la burgesia era capaç de qualsevol crim per a servar els seus privilegis.

N’Andreu tenia raó. Ara ho podia veure amb tota claredat.

Dins la desgràcia, encara tenguérem sort. Ningú no havia enviat a demanar l’oncle Joan. L’adrogueria funcionava normalment. No es despatxaven tants productes com abans del juliol, però no mancaven els clients.

Era un matí de setembre. Un sol esplendorós m’esperava en arribar a Palma. En davallar del vagó vaig mirar a la meva dreta: el magatzem de Can Mir. Ja sabia que el pare hi romania presoner. M’ho digué na Coloma Lladonet. Na Coloma hi tenia tancat un fill, en Felip. Un bon amic de n’Andreu i membre de l’Orfeó. Ambdós es coneixien des de la infantesa.

-El teu pare és amb el meu fill –em digué un dia que ningú vigilava la nostra casa. M’ha enviat un petit escrit en el doblec dels pantalons. Vaig cada setmana a Palma, a portar-li una mica de roba i menjar. Si pogués quedar a Ciutat... Però no hi tenc família ni diners per a llogar un piset.

Li vaig dir que no patís. Jo aniria a viure a Son Rapinya i, amb el menjar pel pare també faria arribar alguns queviures per al fill.

Na Coloma estava emocionada. No sabia com agrair les meves paraules.

-Fes el que puguis. Qui sap els dies que els resten de vida. En els papers que m’ha fet arribar amb la roba bruta explica que, de nit o ben de matinada, els fan formar i en criden uns quants. Diuen que els posaran en llibertat, que aniran a casa seva en no haver-hi cap càrrec ni acusació. Una mentida! Tothom sap que els que travessen el portalam de Can Mir no són vistos mai més. Sempre hi ha un camió o un cotxe ple de falangistes armats que els fa pujar a punta de baioneta, amb les mans fermades a l’esquena. Ja em diràs! Quina mena de llibertat pots aconseguir si, en posar un peu al carrer, algú t’espera per fer-te pujar dalt d’un vehicle sota l’amenaça dels fusells?

Sense la informació proporcionada per na Coloma no hauria sabut tan ràpidament on restava empresonat el pare. Sabia el que això significava. Quantes conegudes no peregrinaven de presó en presó, de Can Mir al Castell de Bellver, del castell al port, al vaixell Jaume I? I les que anaven a peu fins al fortí d’Illetes perquè no tenien diners per pagar el bitllet de la camiona que anava a Andratx? Trobar l’indret on romania tancat el teu familiar era una autèntica odissea. Com provar de cercar una agulla dins d’un paller! Talment avançar a les palpentes per un territori desconegut. Arreu silencis, gent que no volia dir res, autoritats que et tractaven amb menyspreu o que et rebien amb amenaces per haver gosat demanar pels teus. Qui era capaç de continuar indagant davant tanta indiferència, veient com es gaudia amb la desesperació que et dominava?

L’oncle em rebé amb una forta abraçada.

-Apa, passa de seguida. Com menys et vegin, millor. La barriada és plena d’espies, de gent que fa feina per a la policia. Per Son Serra, la Vileta, Son Roca, Son Espanyolet i Son Rapinya no han deixat ningú d’esquerres. A la majoria els han mort, els altres són a la presó.

L’oncle em va fer entrar a casa seva i em mostrà la cambra que, a patir d’aquells moments, seria on jo viuria.

-Com estan la padrina i na Martina? –em demanà de seguida. I, en Rafel... encara aguanta dins la soll? Què podem fer per ajudar-los? D’ençà del triomf dels militars no puc dormir. Tenc insomni. Em pas les nits pensant en la tragèdia que ens ha caigut al damunt. I sort que no m’han vengut a demanar res! Per aquestes barriades s’han donat casos terribles. Sovint detenen famílies senceres. No tenen cap mena de consideració. Volen fer por, escalivar. Si vosaltres haguéssiu viscut aquí segur que també m’haurien tancat. Tenen planificat exterminar l’esquerra de rel i actuen en conseqüència.

M’ajudà a col·locar la meva roba a l’armari. Les camises i els pantalons per al pare i n’Andreu els vaig posar en el canterano, en els calaixos on encara podies trobar vells vestits dels repadrins, els aspres llençols de lli, els davantals de les matances...

-Pots fer el que vulguis amb la roba antiga. A mi ja no em serveix de res. Són records sentimentals. Ara l’important és donar suport els que estan tancats. Si es necessari per salvar-los, podem vendre aquesta casa! No en tenguis cap dubte! La vida d’en Gabriel, de na Isabel, de n’Andreu val tot el que tenim i encara més. La desgràcia és que els falangistes prefereixen la sang a l’or. Els han ensinistrat a la perfecció: primer matar; després robar. Alguns, els més intel·ligents aconsegueixen unir l’assassinat i el robatori... Però les instruccions dels militars són fer net, acabar mitjançant el terror amb la més mínima capacitat de resistència.

-Com en Martí Cerol, al poble –vaig pronunciar sense adonar-me molt bé del que deia.

D’ençà de la mort de l’esposa l’oncle perdé l’alegria de viure. Crec que mantenia oberta l’adrogueria solament per a ajudar-nos. Na Isabel i jo érem les al·lotetes estimades, les filles que mai no va poder tenir. Jo ho sabia ben bé, que ens adorava fora mida. De petites, quan veníem a estiuejar a Palma, ens parlava de quedar amb ell a l’adrogueria. Ens ho digué en moltíssimes ocasions.

-I ara no quedaríeu aquí? Anireu a un bon col·legi i els diumenges vos acompanyaria al cine Líric, al Balear... Fan unes pel·lícules excel·lents! Podríem anar al Ram, al circ...

Mai no concretàrem una estada de llarga durada a casa de l’oncle. Els pares sempre hi posaren entrebancs. No volien que els deixàssim! Per això les nostres estades es reduïen als estius meravellosos vorera de mar, als dies d’esbarjo a la Ciudad Jardín i el Molinar.... Córrer per la sorra amb l’estel agafat de les mans veient com volava, volava i na Isabel reia, perseguida per n’Aurora Picornell. Ambdues al meu darrere, perseguint-me, volent agafar el meu estel i jo, lleugera, més àgil, guanyant sempre, arribant a recer de l’oncle Joan que, com un vigilant al meu servei, deia, aturant n’Aurora i na Isabel:

-L’estel és de na Caterina. Si voleu vos puc fer un altre estel. Però aquest és seu i de ningú més. No heu vist que, a un racó, hi ha escrit el seu nom: Caterina Tarongí?

L’estel blau de na Caterina Tarongí! On deuen ser tots els estels que hem fet volar de joves? A quin indret han marxat? Quin vent de tempesta els esquinçà? Què fer per a recuperar-los, per tornar a reviure aquells dies de lluminosa claror i rialles?


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb