Literatura catalana contemporània

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - La mare m’esperava a la porta - (Vet aquí un petit tast de la novel·la Temps de matera, Lleonard Muntaner Editor)

Turmeda | 13 Agost, 2020 13:12 | facebook.com

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - La mare m’esperava a la porta - (Vet aquí un petit tast de la novel·la Temps de matera, Lleonard Muntaner Editor)


Els propietaris només fullejaven La Esfera i Brisas. El Círculo Mercantil, el selecte club dels senyors del poble, rebia únicament aquestes dues publicacions. I això perquè eren revistes que no deien res. Tan sols hi podies veure fotografies de ducs i prínceps, milionaris amb les seves esposes i amants a les carreres de cavalls, als àpats que donaven els aristòcrates, els reis i dictadors d’Europa. Els delia veure les imatges de París, de Londres, dels països on anaven a gastar els diners que guanyaven per a ells els jornalers de les seves terres. Les notícies polítiques les sabien de viva veu, escoltant el que deia el rector o el capità de la Guàrdia Civil. Però... llegir? Mai! Quina ximpleria. Pensaven que perdre el temps amb novel·les era cosa de dones. Perdonaven la lectura en l’esposa i les filles. Del primogènit només acceptaven que obrís un llibre per fer una carrera. La resta sobrava. Quin benefici obtendria un home d’omplir-se el cap de fantasies? (Miquel López Crespí)


La mare m’esperava a la porta. Em va donar una abraçada. Estava emocionada. Feia tot el possible per a dissimular les llàgrimes. Sempre havia estat una dona forta però ara, amb les detencions, el seu esperit esdevenia una roca de pedra viva. M’adonava de la influència exercida sobre la meva personalitat. Ella i el pare m’ensenyaren a no acceptar mai la injustícia, a plantar cara a l’adversitat. Per això poguérem anar resistint l’endemesa dels malfactors. Tanmateix... per què hauríem d’anar capbaixos, sentir-nos humiliats com pretenien els guanyadors? Nosaltres no havíem robat res. Eren ells que els que violaven les lleis, feien malbé les propietats, detenien i mataven innocents.

La mare resistí els interrogatoris d’en Martí Cerol i la Guàrdia Civil. La portaren tres vegades a la caserna per demanar-li on era el padrí i mai no digué res.

-No sé on és en Rafel. Segurament ha embarcat cap a Menorca. Qualsevol cosa és millor que no restar assegut a la cadira, esperant la mort –els deia cada vegada.

La tengueren tancada un dia sencer. No li donaren res per menjar en vint-i-quatre hores. Va demanar aigua. Era l’estiu i no podia resistir la set.

No li feren cas. Li deien que ja sabia què havia de fer si volia sortir en llibertat.

La cel·la era plena de taques de sang i ningú no tenia esment a netejar aquella cova immunda.

La Guàrdia Civil li digué que la tornarien a enviar a demanar.

-Pots donar gràcies que no t’enviam a Can Sales, amb la teva filla.

Després de tot el que ens havien fet encara volien fer-se passar per persones amb sentiments. Nosaltres estàvem convençudes que si no ens tancaven era per a treure’ns informació respecte al padrí Rafel. Segur que ens espiaven dia i nit. Les veïnes, gent que compareixia per casa amb qualsevol excusa només per a veure si trobaven indicis, alguna prova que era amagat en qualque enfony difícil de localitzar.

Com podien pensar que ens convencerien d’una hipotètica bondat? Mai no els perdonaria la destrucció dels somnis, el mal fet a la família, a n’Andreu, a tots els amics i coneguts.

Aferrada a la mare, em demanava d’on treia les forces, com podia aguantar les impertinències dels botxins. Ella no militava a cap partit d’esquerres. A vegades, acabades les feines de la casa, compareixia per La Societat a veure alguna obra de teatre i sentir l’Orfeó. Mai no la vaig veure a cap reunió política.

Sorneguera, solia dir que l’esquerra sempre perd perquè es manté enfrontada i dividida.

-Mai no he entès els motius de tantes baralles –ens va dir, un dia que n’Andreu va venir a cercar-me i aprofità per convidar-lo a berenar-. O no veis que la dreta sempre va unida? Els grans propietaris, els negociants que s’enriqueixen amb la feina dels pagesos, les beates que maneja el rector, sempre fan un cos, sense consentir la més mínima divisió. Ben al contrari de la vostra pràctica quotidiana. Sovint em fa l’efecte que jugau a la política talment els infants s’entretenen amb el cavallet de cartró, el tren, l’avió de llauna i les baldufes. Per què tantes bregues? Els uns volen la República, els altres el socialisme, els de més enllà l’estatut i la separació d’Espanya. Altres somnien amb Rússia, els anarquistes són enemics dels marxistes, els naturistes pensen fer la Revolució anant a nedar a la platja despullats. A les manifestacions del Primer de Maig formau en grups separats i teniu prohibit als membres de les diverses organitzacions sindicals i polítiques que vagin junts. Enlloc de crear un ample moviment cívic contra qui oprimeix el poble, vos entestau a bastir sectes, petites esglésies que lluiten aferrissadament entre elles mostrant-se les dents i els petits catecismes salvadors que han de portar la claror a la humanitat. Mai no pensau que la dreta deu riure en veure com perdeu el temps amb tantes ximpleries? Tanmateix tots sentiu el mateix: voleu un món més just, la fi de les desigualtats entre els homes. No sabeu unificar esforços? Que és el que us fa tan intransigents?

Després, mentre servia el berenar al meu company, m’agafava les mans, amatent.

-Em feis passar una penada –enraonava mentre ens mirava-. No enteneu que si un dia els militars organitzen un cop d’Estat com el de Primo de Rivera vos vendran a cercar a tots plegats. No faran diferències. No en mancarà cap de vosaltres a les llistes. Anarquistes i marxistes, socialistes i republicans de qualsevol tendència. He vist les fotografies de les detencions de comunistes a Berlín i Viena. Els pugen als camions a culatades, sense miraments. Els vianants aplaudeixen, els escupen a la cara. Si a Mallorca hi hagués un terrabastall semblant, no ho dubteu: la reacció de determinades persones seria idèntica. La gent vol romandre sempre al costat dels guanyadors. Ben aviat veuríem com molts de pretesos amics ens giren l’esquena, fan com si no ens coneguessin. Potser fins i tot ens denunciaran per fer mèrits davant les noves autoritats. Els assassins del dia de demà no faran distincions. Quan apuntin els noms dels que han de matar només pensaran en l’esquerra sense tenir en compte cap sigla de partit, cap bandera. Només recordaran els que eren de La Societat, de l’Ateneu. Al Círculo Mercantil ja els hauran dit qui participà en la vaga, qui cercava vots per als partits del Front Popular.

Callà per uns instants i afegí, preocupada:

-Esper que els meus ulls no ho hagin de veure mai. Voldria morir abans. Però intuesc que, si s’esdevé el mateix que ha passat a Alemanya i Itàlia, anireu tots en el mateix camió. El que va fer el general Primo de Rivera no serà res en comparació amb el que faran els seguidors de Gil Robles i José Antonio.

N’Andreu l’escoltava amb atenció. Quan la mare va deixar de parlar, de seguida li donà la raó.

-Vostè encertà, senyora Martina. Sembla que hagi participat en els seminaris de formació amb els companys del Bloc Obrer i Camperol! O deu ser que ha llegit Lenin d’amagat? La dreta ja sap molt bé que aquesta vegada serà a tot o res. La Revolució d’Astúries els ha obert els ulls. Tenen la certitud que el poble vol anar més enllà d’unes simples reformes, del dret formal de poder anar a votar cada quatre anys. Els treballadors volen la fi de la fam i la ignorància, el repartiment de la terra...

N’Andreu era enmig del menjador amb posat de gran preocupació. Evidentment, els nostres enemics no volien saber res de cultura ni de l’Orfeó, de les excursions per arribar a conèixer millor Mallorca. Els nostres somnis eren per a ells una endimoniada bogeria, una follia que portaria a la perdició els jornalers i jornaleres. Els llibres i el teatre eren per als rics, per a qui no s’havia d’aixecar a les cinc del matí per anar a llogar-se a la plaça. De què li serviria saber la història d’Espanya i del món a un al·lot que dorm amb els cavalls i les someres, a la païssa? Les quatre lliçons que donava el rector a l’escola parroquial eren més que suficients. O és que el porqueret necessitava saber quants sacs de blat es recollien a la possessió? Si de cas bastava que aprengués a comptar el nombre de porcs que tenia al seu càrrec i amb quatre números bastava, pensaven, des de la llotja del primer pis, mentre veien arribar, suorosos, els homes i les dones que feinejaven de sol a sol.

Els propietaris només fullejaven La Esfera i Brisas. El Círculo Mercantil, el selecte club dels senyors del poble, rebia únicament aquestes dues publicacions. I això perquè eren revistes que no deien res. Tan sols hi podies veure fotografies de ducs i prínceps, milionaris amb les seves esposes i amants a les carreres de cavalls, als àpats que donaven els aristòcrates, els reis i dictadors d’Europa. Els delia veure les imatges de París, de Londres, dels països on anaven a gastar els diners que guanyaven per a ells els jornalers de les seves terres. Les notícies polítiques les sabien de viva veu, escoltant el que deia el rector o el capità de la Guàrdia Civil. Però... llegir? Mai! Quina ximpleria. Pensaven que perdre el temps amb novel·les era cosa de dones. Perdonaven la lectura en l’esposa i les filles. Del primogènit només acceptaven que obrís un llibre per fer una carrera. La resta sobrava. Quin benefici obtendria un home d’omplir-se el cap de fantasies? Com era possible sentir tant d’odi vers la cultura? Bastava veure la cara dels senyors quan veien que els joves compareixien per l’Ateneu. No entenien que el jovent sentís ànsies de saber, que al·lots i al·lotes volguessin entendre el que passava en el món. Els meus amics i amigues gaudien amb la lectura, assistint a una representació teatral, anant a un concert. Rèiem amb les pel·lícules de Charlot i Buster Keaton! El problema era sempre el mateix: massa hores de feina. Era una vida esclava. N’Andreu deia sempre que els jornalers de Mallorca vivien com en temps de l’esclavatge, a l’època de l’imperi romà. Tan sols unes hores per a descansar i, novament, la feina, fins a la mort. On trobar el temps per a l’esbarjo? El rector volia que les hores lliures d’un diumenge o un dia de festa fossin per anar a missa, per assistir a les classes de doctrina cristiana. Tot el que no fos romandre al costat de l’església no tenia lògica i era perniciós. He tengut alumnes de vint anys, de quaranta anys que ploraven perquè no sabien escriure el seu nom. Volien saber el que deien els diaris. Sentien una necessitat imperiosa de poder comunicar-se amb els amics i familiars que vivien lluny sense haver d’anar al mestre, al veí, suplicant el favor de redactar unes paraules.

Recordava aquelles converses d’abans del Moviment. Com si haguessin passat segles!

Ara tot era en penombra.

Encara podia veure els rastres de la brutalitat dels falangistes. Algunes portes mostraven el signe evident de les culatades dels fusells. A la biblioteca no quedava cap llibre. Cremaren la majoria de volums davant la casa. Altres els havien robat. Tenc ben present en la memòria el dia del fogueró enmig del carrer. No hi poguérem fer res. Com enfrontar-te a un grup de folls armats, desesperats per l’ànsia esbojarrada de fer mal? I, tanmateix... de què els servia robar els llibres si eren incultes? Per encendre el foc amb les novel·les de Sthendal, Dostoievski, Tolstoi i Víctor Hugo? Què sabien dels autors i les obres que comentàvem a l’Ateneu? Eren ignorants. Era per això mateix que portaven fusells i entraven a les cases a cops de culata? Cremaven el Roig i Negre pensant que era un llibre de propaganda anarquista! A la desesperada cercaven les possibles revistes socialistes i comunistes que tal o qual persona pogués tenir, les publicacions de divulgació científica i naturista. Inimaginable la fúria amb què llançaren al foc els exemplars de Cultura y Vida que trobaren a la cambra de na Isabel. Identificaven l’esperant amb el bolxevisme, les explicacions sobre higiene i prevenció de les malalties venèries amb la pornografia! Ensinistrats pel rector, els tractats d’anatomia humana, els dibuixos que servien per a explicar la circulació de la sang i l’embaràs eren destruïts ben igual que les obres de Margarita Nelken, Francesc Ferrer i Guàrdia i Bakunin.

De seguida vaig entendre el que s’esdevendria ben aviat a Mallorca. La mare tenia raó. Ho havíem vist a Itàlia, amb les camises negres; a Berlín, amb la pesta nazi que comandaven Hitler, Himmler i Goebels. Els nazis començaren la seva tasca anihiladora perseguint els llibres de Marx, Engels i Heine. Poc després començaren les detencions en massa, a portar els jueus i comunistes, els gitanos i els homosexuals als camps de concentració. Aquí passaria el mateix, no en tenia cap dubte. Primer vendrien els robatoris, els assalts als locals d’esquerra, a les cooperatives de consum. Després les detencions, els assassinats a les voravies dels camins, a les parets dels cementiris...

Ens deixàrem portar per la il·lusió del canvi de la humanitat mitjançant l’ensenyament, la construcció d’escoles i instituts, la promulgació de lleis favorables al poble!

La casa era en silenci.

-Com estau? Passava una penada per vosaltres. L’oncle Joan també està molt preocupat. -vaig dir a la mare que, de seguida, tancà la porta.

-No parlis tan fort! La padrina és a la cuina i no sap res de l’amagatall de la soll. Si ho endevinàs! No sabem què podria passar! A vegades vol sortir al carrer per anar a l’Ajuntament, a la rectoria. Fa pocs dies la vaig trobar de bon matí vestida i pentinada. A les mans portava la branca d’olivera que el padrí emprava a l’hora de batre el blat, quan el cavall no volia seguir amb la feina.

-On anau en aquestes hores? –li vaig demanar, procurant que tornàs entrar a la seva cambra.

-No puc consentir que el rector traeixi l’ensenyament de Nostre Senyor Jesucrist! A què treu cap fer repicar les campanes quan els soldats de Franco conquereixen un poble? Crist no volia la guerra entre germans i ara l’Església atia l’odi entre les persones.

-Si pegau el rector, ens detendran a tots. O no pensau amb mi, en Caterina? Ens poden matar. Portar-nos a la presó com han fet amb na Isabel i el meu home.

Endebades. No hi havia forma de fer-la entrar a casa. Estava entestada a fer-ne una de ben sonada.

-No callaré i no em fareu anar a la meva habitació. Explicaré a tothom que ho vulgui sentir les malifetes d’aquests pocavergonyes. Han destrossat la joieria. Ens han robat els rellotges, les polseres, les arracades d’or. Ara hi ha quatre desgraciades que es passen el dia cantant el “Cara al sol”, boges que no saben fer res més que xafardejar, perdre el temps desfilant pels carrers sense ser dia de festa. Van disfressades de blau. Una excusa per a no haver d’anar a marjal. El rector beneeix els desbarats que fan. No les vull a casa meva! Si tornen les trauré a bufetades, què s’han pensat!

La padrina empitjorava dia a dia. No sabia com la mare podia controlar-la, evitar que fes un desbarat que ens comprometés encara molt més. I si pegava al rector, a en Martí Cerol, a qualsevol dels sicaris que passaven davant el portal?

Després, abaixant la veu, afegí:

-El padrí resisteix força bé. Em pensava que no podria aguantar tant rere els feixos de llenya de la soll. Té una voluntat immensa. Diu que hem de sobreviure sigui com sigui. Fa una setmana tenguérem el darrer registre. Vengueren d’improvís, a les set en punt del matí. Anaven gats. Alguns portaven l’uniforme tacat de sang. Encara sentim trets per la garriga. A la una de la nit, quan el poble resta en silenci, comença el rebombori en el cafè d’en Joan Ordines. Recordes que abans del Moviment defensava La Societat, les cooperatives que havia organitzat el padrí Rafel? Ara s’ha fet de Falange. S’ajunten al bar, beuen el conyac i la cassalla que volen i després, amb els camions que han incautat i el nostre cotxe surten a matar. Tenen matera. Tornen de matinada, enfollits. A vegades els pagesos els troben als entreforcs dels camins quan, després d’haver mort els republicans que portaven, aturen els carros. Els amenacen amb els fusells, obliguen els homes i les dones a aixecar el braç. Tothom ho fa. Qui es pot negar? A la congregació, el rector ensenya a cantar els himnes falangistes. Pots anar a la presó o morir a qualsevol carretera si no els saps de memòria!

La mare em va agafar les senalles amb els queviures que em donà l’oncle.

No vaig poder contenir un somriure.

-Mare –li vaig dir-. Amb aquests formatges i sobrassades podreu resistir un munt de setmanes!

-No ens podem queixar –em contestà mentre m’ajudava a situar el menjar al rebost-. Podré fer-ne arribar una part als amics. Nosaltres hem tengut una mica de sort. He après a conrear les hortalisses. Mai no ens manquen tomàtigues, cebes i alls. Un luxe, en les circumstàncies actuals. El padrí continua fent les senalles que portam a vendre al mercat de sa Pobla i Sineu. Altres persones no són tan sortades. Si no tens un bocí de terra, un corralet amb quatre gallines, has d’anar a llogar-te a la plaça. I no hi ha res que agradi més als senyorots que passar al teu costat sense mirar-te de cara, sense voler donar-te feina. Ben igual que en temps de la República. No ho recordes? Quan els jornalers anaven a les possessions els escopien a la cara:

-No volíeu República? Idò que el Govern de Madrid, els vostres socialistes, vos donin feina! Aquí no hi ha cap jornal per als que no van a missa i combregar! Menjau Front Popular!

Érem a la cuina. La padrina feia una estona que s’havia aixecat. Vengué a veure’m i desprès de donar-me una forta abraçada, se senyà tres vegades.

-Un dia aniré a veure el rector i totes les beates que l’envolten –em digué, alhora que m’acaronava els cabells-. L’Església m’ha enganyat. Pensava que els sacerdots podrien aturar aquesta matança d’innocents. Però veig que són ells els que atien l’odi contra el proïsme. Si Crist tornàs a la terra el primer que faria seria treure’ls del temple a fuetades com va fer amb els comerciants de Jerusalem! Quina vergonya! Cristians amb la creu al pit, que van a missa i combregar i porten a matar els que no han fet res dolent.

Se senyà novament i em digué, silent:

-No diguis res a ta mare. Jo sé que els falangistes no trobaran el teu padrí. En Rafel és amagat a un racó del cel on no el poden veure els enviats del Dimoni. El protegeixen cent àngels i dotze arcàngels. He promès a Sant Miquel que si torna viu, acompanyat del teu pare i na Isabel, vendré l’hort de prop del torrent i els diners seran per treure ànimes d’innocents de l’infern i el purgatori. Els diables no tenen ànima, els domina la crueltat més ferotge. Quan Sant Miquel dorm envien al purgatori homes i dones que no han fet cap maldat. Alguns no batejats; altres que d’infants agafaren unes pomes d’unes terres que no eren seves. Res d’importància, però és suficient per enganyar els àngels que són a la porta d’entrada del cel, els que envien els bons a un indret i els dolents amb Llucifer.

Em costava molt endevinar el que m’estava dient. La mare contemplava l’escena rere la cortina del menjador. No hi volia intervenir. Amb senyes m’indicà que li seguís el corrent i que no li portàs la contrària.


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb