Literatura catalana contemporània

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - Viure en perill – (un petit tast de la novel·la Temps de matera, Lleonard Muntaner Editor)

Turmeda | 21 Agost, 2020 22:18 | facebook.com

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - Viure en perill – (un petit tast de la novel·la Temps de matera, Lleonard Muntaner Editor)


Les canonades dels vaixells de guerra republicans se sentien fins a Muro i sa Pobla. Mitja Mallorca podia seguir des de la distància el desenvolupament dels combats parant esment en l’espetec de l’artilleria de la flota. Els vidres de les cases de Sineu i Santa Margalida tremolaven. A Manacor s’olorava la pólvora. Ningú no estava segur de res. Es perdé la noció del temps. Talment les manetes dels rellotges s’haguessin aturat el dia que les milícies del capità Bayo desembarcaren a Son Amer. Falangistes i militars volien llevar-se el temor que els dominava, la incertesa del futur accelerant les execucions sumaríssimes. (Miquel López Crespí)


A mitjanit, després de comprovar que ningú no ens vigilava, el padrí sortí de l’amagatall. Extremàrem les precaucions. Vaig estar hores provant de veure-hi entre les ombres, atenta a qualsevol moviment que pogués distingir pels carrers. Deixàrem la porta de la cuina oberta per si sentíem sorolls sospitosos. Si venguéssin a escorcollar la casa, el padrí Rafel tendria temps de tornar a l’enfony i desaparèixer novament entre els feixos de llenya.

Quants mesos portava ocult? Quasi no ho recordava. Amb tantes preocupacions, anant i venint, de presó en presó, el temps es feia fonedís a una velocitat vertiginosa. Si m’aturava a pensar amb calma, de seguida em venien a la memòria els fets de juliol, la sublevació militar que trastocà la nostra existència. Em costava reconstruir la vida d’abans, l’alegria que regnava a casa abans dels tocs de corneta i les culatades dels fusells a la porta. Al juny el pare ens deia que tancaria la rellotgeria un mes i vendria amb nosaltres a estiuejar unes setmanes a Alcanada, a la caseta que, feia dècades, construí el padrí amb les seves pròpies mans.

La mare començava els preparatius de cada estiu. Comprovava si els vestits de bany i les faldes encara ens venien bé. En cas contrari, hauríem d’anar fins a les botigues de roba de la plaça Major per a comprar-ne de nova. Volia que les seves filles anassin ben mudades. No podia consentir que el vestit de bany hagués quedat petit i que algun dels amics hi trobàs forats, conseqüència de jugar entre les roques d’Alcanada, per la platja des Molinar.

Pensar com era la vida tan sols feia uns mesos era retrocedir a una llunyana època geològica. El sol s’havia amagat rere les muntanyes i amenaçava a no tornar a sortir mai més. Per què ara tot em semblava obscur, profundament tenebrós? Eren els plors de la mare, veure com empitjorava la padrina, saber que el pare, la germana i el nuvi patien dins la presó? O era tot plegat el que m’ofegava?

Feia fred.

L’estiu desaparegué com una exhalació. Des de la terrassa de casa nostra podíem distingir la serralada de Tramuntana amb els cims de les muntanyes coberts de neu.

La mare havia encès el foc a la cuina i en comparèixer el padrí anà a mirar per les retxilleres de la finestra del primer pis. Des d’aquella posició podria vigilar el carrer, estar atenta a qualsevol moviment que ens amenaçàs.

Els escamots d’en Martí Cerol podien comparèixer inesperadament. A vegades podies endevinar la seva presència pel soroll dels cotxes, els camions on portaven la gent a matar. Altres, arribaven silenciosos, provant de trobar-te desprevingut. Els veies sempre a l’aguait, ansiosos de tastar carn humana. Quantes vegades no comparegueren a l’hora més inesperada, amenaçant la mare, dient-li que ens tancarien a la presó si no deia on era el padrí? Fins quan podríem suportar el malestar constant, no saber què ens passaria? D’on trèiem la força necessària per a resistir un dia més aquell martiri?

Viure en perill constant sense saber mai què seria de la teva vida, què ens reservava el destí en les properes hores. Callar, mossegar-te la llengua davant les provocacions. Acostumar-se a suportar la maldat. Sentir, talment un animal ferit, com els cans són al teu davant a punt de llançar-se a la gargamella.

-Així podreu parlar amb més tranquil·litat –em digué la mare, alhora que apagava la dèbil bombeta elèctrica que ens il·luminava.

Encengué un llum d’oli. La cuina es poblà d’ombres, d’un exèrcit de fantasmes provinents d’un món estrany. Vaig parar esment en els lladrucs dels cans. El rellotge de l’església tocà les dues. Una hora tèrbola. Els falangistes ja havien begut conyac abastament i tenien, amb les mans fermades a l’esquena, els homes i dones que volien fer desaparèixer aquella nit. Carregant les cartutxeres, bevien les darreres copes. Esperaven a les cinc de la matinada per començar les descàrregues, els trets de gràcia al cap. Però no hi havia una hora exacta per a la mort. Tot depenia de l’humor de qui comandàs els sicaris. Uns escamots mataven de seguida; altres esperaven fins a primeres hores del matí. Els delia veure sortir el sol després de la matança. El botxí que manava l’escamot que afusellà n’Aurora Picornell i les roges del Molinar es vanava d’haver estat l’autor dels trets de gràcia. L’endemà de l’assassinat, quan obrien els cafès, es passejava orgullós amb els sostenidors plens de sang de n’Aurora com si fossin un preuat trofeu de caça.

-Ho veis? Són els sostenidors de la comunista Aurora Picornell –deia, agitant la peça de roba talment fos una bandera.

-Amb el llum d’oli i les finestres de la cuina tancades, ningú no pot saber que hi ha gent desperta a aquestes hores de la nit –digué la mare-. Totes les precaucions són poques. Se sap d’algunes persones que han estat denunciades pels veïns. Mai no saps d’on pot venir el perill. Hi ha mil ulls a l’aguait. En veure la més petita finestreta amb llum sospiten, vigilen el que s’esdevé i van a dir-ho a en Martí Cerol.

Quan el padrí em va veure em donà una forta abraçada. Estiguérem una bona estona sense dir res. Notava que el cor li bategava amb força malgrat que provàs de dissimular l’emoció. Feia setmanes que no ens vèiem. La darrera vegada que havia tornat a casa no pogué sortir de l’amagatall. Tota la nit hi hagué patrulles pel carrer i no era qüestió de cometre cap imprudència. Ens haguérem de conformar a dir-nos algunes paraules amb veu molt baixa.

Ara era diferent. Feia una bona estona que els falangistes eren de cacera. Anar a cercar els republicans amagats a la muntanya esdevenia un costum. Ja en quedaven pocs a les coves de la garriga i les casetes de camp. Tots els fugitius anaren caient l’un rere l’altre. En sentir tirs tothom sabia que algú havia caigut en mans dels botxins.

Terribles moments d’angoixa agitaven els cors dels que tenien familiars amagats. Qui podia ser el destinatari dels trets? L’havien mort de seguida o el feren patir hores i més hores, sotmès a tortures inimaginables? Com endevinar si era el fill o l’espòs, el pare o el padrí? On anar, a qui demanar per a confirmar sospites i pressentiments? Sortir a recórrer els camins dels voltants, sempre sota la pressió de la riallada i els jutipiris d’aquells esperits malignes? Començar la trista peregrinació pels cementiris de la comarca, cercar enmig dels munts de roba dels cossos llançats a la fossa comuna, els pantalons, la camisa que permeti confirmar que han assassinat els teus?

Escapar de la tortura i la mort era l’esperança dels que s’amagaren els primers dies del Moviment. Era mal de saber què era pitjor: si morir d’un tret o romandre mesos al bosc, perseguit dia i nit sense poder menjar com pertoca, impossibilitat de dormir amb una certa tranquil·litat. Alguns no podien resistir i es lliuraven als perseguidors. Altres davallaven al poble i anaven directament a l’Ajuntament, a la caserna de la Guàrdia Civil amb la il·lusòria esperança que no els fessin res. Amb la nostra família s’havien conformat provisionalment amb la detenció del pare i na Isabel. Durant un temps estaven segurs de trobar el padrí. L’agost del trenta-sis va ser un mes dur. El desembarcament de les tropes del capità Bayo al port de Manacor els enfurismà. Reberen ordres de Burgos. Tenien instruccions de no deixar viu cap esquerrà que s’hagués destacat un poc en temps de la República. Foren setmanes de por. Ara eren ells els posseïts pel pànic. Imaginaven que, si guanyaven els rojos, els podria passar el mateix que feien als detinguts. Per això les ganes esbojarrades de matar sense treva.

Les canonades dels vaixells de guerra republicans se sentien fins a Muro i sa Pobla. Mitja Mallorca podia seguir des de la distància el desenvolupament dels combats parant esment en l’espetec de l’artilleria de la flota. Els vidres de les cases de Sineu i Santa Margalida tremolaven. A Manacor s’olorava la pólvora. Ningú no estava segur de res. Es perdé la noció del temps. Talment les manetes dels rellotges s’haguessin aturat el dia que les milícies del capità Bayo desembarcaren a Son Amer. Falangistes i militars volien llevar-se el temor que els dominava, la incertesa del futur accelerant les execucions sumaríssimes.

Quan ens venien a cercar per anar a declarar a la caserna de la Guàrdia Civil mai no podíem preveure si tornaríem a casa. Anaven encegats. Quantes vegades no ens amenaçaren amb tallar-nos els cabells ran, amb portar-nos a Can Sales? Jo crec que finalment es degueren convèncer del que la mare els contava. Les dues sempre dèiem el mateix: ignoràvem on era el padrí. I afegíem que, possiblement, havia marxat a Menorca o a Alger, on hi teníem familiars.

Es mossegaven la llengua i callaven. Sabien ben cert que alguns dels que perseguien escaparen de la mort fugint en llaüt. Vigilaven els ports, les cales més petites. Però era impossible tenir-ho tot controlat. No tenien prou voluntaris per vigilar cada barqueta de Mallorca! Posaven uns quants guàrdies a la bocana del port i les cales. Endebades l’extremada vigilància. Els dies sense lluna o quan els núvols tapaven la dèbil claror de les estrelles, sorgien fantasmes des de les ombres que, desfermant la barca, remant en silenci, aconseguien sortir a la mar ampla. Menorca era al costat. Els perseguits s’arriscaven a fer el viatge vers el desconegut. El nord Àfrica o poder arribar a València i Barcelona eren l’esperança que movia muntanyes.

Sí, crec que al final, després de tants interrogatoris, acabaren per convèncer-se que el padrí ja no era a Mallorca. Però fins i tot pensant que era fóra de l’illa mai no deixaren de comparèixer d’improvís. Arribaven de sobte, sense avisar. Pujaven a les cambres del primer pis, copejaven les parets amb intenció de trobar-hi enfonys secrets, el ressò buit d’una cambra amagada. Tornaven al jardí, il·luminaven amb piles o amb llums de petroli el fons obscur del pou. No es fiaven de res. Una vegada feren davallar al pou un falangista fermat a la cadena del poal. Escodrinyaven on podia amagar-se un home. Palpaven les parets a la recerca de qualsevol possible obertura en les parets. Pujaven cansats, amb forta ràbia reflectida al rostre per no haver trobat ningú. Ens feien obrir la soll, enfonsaven la baioneta entre els feixos de llenya que protegien el racó on romania, silent, el padrí, quasi sense respirar.

Tenguérem sort. Fitoraven amb desgana les branques de pi. Els dominava la desesperança. Ho havien fet sovint i mai no hi trobaren res. Finalment marxaven pegant una portada, amenaçant com sempre.

-Tornarem. Això no acabarà així –deien, apuntant amb els fusells-. Si arribam a descobrir que ens heu enganyat, acabareu al cementiri de Porreres. Fa poc férem un escarment amb n’Aurora Picornell. Mallorca quedarà neta de marxistes i anarquistes, en podeu tenir la més completa seguretat! No ens costaria res fer-vos pujar al camió. Encara n’hi ha d’amagats.

Marxaven cantant el “Cara al sol” fent vives a Franco i José Antonio.

Nosaltres fèiem un alè. Ens agafàvem les mans i procuràvem recuperar la calma.

Per ara ens havíem salvat.

Miraculosament, cap detenció.

No havien trobat el padrí.

La padrina continuava resant a un racó del menjador.


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb