Literatura catalana contemporània

Sa Pobla, la guerra civil i els camps de concentració feixistes - Un vaixell de veles blanques sortint del port, anant a la recerca de músiques i paisatges desconeguts.

Turmeda | 03 Febrer, 2021 14:48 | facebook.com

Sa Pobla, la guerra civil i els camps de concentració feixistes - Un vaixell de veles blanques sortint del port, anant a la recerca de músiques i paisatges desconeguts. (un petit tast de la novel•la Els crepuscles més pàl•lids, Premi de Narrativa Alexandre Ballester, Lleonard Muntaner Editor)


L’escola de la pagesia era el camp, l’experiència viscuda per padrins i repadrins. Els coneixements bàsics que les famílies es transmetien generació rere generació. Els llibres on apreníem a viure i treballar era la pràctica de cada dia, el treball realitzat al llarg dels anys, l’experiència acumulada. T’ensenyaven a conèixer el significat dels núvols amb les primeres paraules, quasi en néixer. Igual que el saber fins on pot fer feina un cavall o una somera o quan has de començar a retirar el blat de l’era malgrat que, en aparença faci sol i res no indiqui que plourà en uns minuts. Una simple bufada de vent al rostre feia que sabessis que era el moment de plegar les veles de fusta del molí ja que, sense gaire possibilitats d’error, la tramuntanada que s’apropava podia fer malbé la cua, les veles, la torre que ho sustentava tot. (Miquel López Crespí)


Tenia molts pretendents.

La majoria de jovençans de les cases benestants del poble em venien al darrere com cans assenyats.

Em reia d’ells.

Estava cansada de donar carabasses a tots aquells al•lots que, per sant Jaume, no sabien que fer per passejar al meu costat. Sabia que, més d’una vegada, les mares havien vengut a casa nostra a parlar amb els meus pares per veure si podrien moure la meva voluntat vers els seus interessos. En el fons, els joves no érem més que un esglaó en l’aferrissada lluita de les famílies per conservar i ampliar els respectius patrimonis. Em demanava si m’haguessin anat al darrere de no haver estat hereva d’un parell d’horts o, els meus pares, no procedissin d’una antiga nissaga, de senyors que feia molt temps tengueren una possessió als afores del poble, prop de Crestatx. A casa nostra hi havia metges, l’oncle Miquel; mestres, el padrí Nofre, la qual cosa volia dir que en algun moment de la història familiar no solament ni havia hagut cases i terres, sinó també, i per a mi era summament important, cultura, llibres, interessos més enllà de l’anyada de patates i mongetes. El pare i la mare no havien estudiat, però ambdós sabien llegir i escriure, la qual cosa no era gaire freqüent en una època en què abundaven l’analfabetisme i ningú no tenia llibres a casa seva. A nosaltres, les dues filles de la família, ens enviaren uns anys a Palma a estudiar, però la feina camperola, les urgències de portar els horts, feren que no em deixassin acabar els estudis. En Miquel, el germà petit, morí als vint anys en un desgraciat accident amb moto, una de les primeres que hi hagué al poble, a finals dels 40. Amb la dedicació a la terra s’esbucaren els meus somnis adolescents envers un tipus de joventut diferent, menys sacrificada que la vida pagesa.

Per als que venien a parlar amb els pares jo era la Fanereta, na Isabel Maria Gost Isern de Can Ximbó i, com a hereva, una peça bàsica per aconseguir una perfecta unió de les respectives propietats, en cas d’haver-hi casament. Però la Fanereta volia que l’estimassin per ella mateixa i no pels quartons que pogués aportar al matrimoni.

Els que més em sol•licitaven eren els fills dels propietaris de terres properes a les nostres. Hom podia imaginar les xerrades familiars parlant de la importància d’unificar les finques. Si em casava amb en Rafel o en Sebastià, els fills dels veïns del Molí d’Aquí Prop, un dels horts que teníem a la sortida del poble, just en deixar endarrere l’Escola Graduada, l’organització de l’explotació se simplificaria a l’hora d’anar-hi a fer feina, de rendibilitzar despeses; tant en petroli per als motors o en la utilització de jornalers i jornaleres. Les dues famílies, la de Can Xorrigó i la de Can Pastera, em coneixien prou bé d’ençà vaig néixer. Sempre m’havien vist anant a treballar amb els pares o els avis i ningú no desconeixia que, als nou anys, ja em deixaven sola per regar un hort de vuit quartons.

En els anys 30, abans d’esclatar la guerra, ningú no dubtava, i molt manco una nina de nou anys, què la vida sempre havia estat així i ho seria pels segles dels segles. Si naixíem pagesos, pagesos moriríem. Provar de pensar qualque cosa diferent hagués estat un absurd. Aleshores no existia el concepte actual de la independència dels fills respecte de la família. Si et casaves, si fundaves una llar, era diferent. Però mentre romanies a la casa, el nucli de pare, mare, fills i padrins funcionava com un tot, amb una divisió ben reglamentada de les feines a fer a la casa i al camp. Cada edat tenia unes possibilitats especials i, els vells, quan ja no podien caminar ni anar a conrear, eren els encarregats de desclovellar ametlles, llevar les pedretes de les mongetes, tallar les patates per sembrar o tenir cura dels animals del corral.

Els pares em tenien tanta confiança que, ja als setze anys m’enviaven a plaça a llogar els jornalers. Una feina complicada perquè havies de saber quin dels homes o dones que tenies al davant, donarien el rendiment adient per a la sega del blat o les faves, per treure patates durant tot el dia amb els gavilans. Ho record com si fos ara mateix. A les cinc del matí ja era fora del llit i, mentre els pares preparaven el carro i els ormejos necessaris per anar a l’hort, jo agafava la bicicleta i anava a plaça a llogar la gent.

Si era a l’hivern, la nit queia, silent damunt les cases i els carrers del poble. Just trobaves les quatre beates que anaven a missa primera. Els carros i bicicletes ja sortien cap a marjal. En arribar a la plaça ja hi havia munió d’homes de totes les edats, dones i al•lotes, esperant els propietaris. La majoria havia vengut des dels pobles dels voltants, amb bicicleta, però també n’hi havia que feien el camí a peu. Mentre els mirava, drets al meu davant, humils, els ulls mirant el terra, em demanava a quina hora s’haurien d’haver aixecat per ser d’hora a la plaça. Dins una senalla portaven les quatre coses que necessitaven: un bocí de pa amb formatge o una arengada, un potet amb arròs o fideus, si a migdia tenien temps de posar dues pedres i fer-se una mica de brou dins d’una olleta. La majoria no sabien si aquell jorn hi hauria feina per a ells. El jornal mai no era segur i tot depenia de la voluntat dels senyors que, segons el seu caprici, un dia et podien llogar i l’altre no. Quan ho pens amb deteniment veig que era un sistema infalible de treure el màxim de profit de la feina del jornaler. Si ja el primer dia, quan començàvem a treure les patates, el jornaler no donava el que se n’esperava d’ell o d’ella, ja no hi havia més jornals a guanyar en aquella casa. I així com els bons treballadors, aquells que no aturaven de sol a sol, eren recomanats als altres propietaris, els que hom considerava que no rendien abastament, també eren coneguts i la vida se’ls tronava prou complicada. Per això mateix cada temporada se sentia parlar d’una colla d’homes que partien cap a França o, més lluny encara, envers Cuba o l’Argentina.

El pare tenia un bon sistema, per fer produir els jornalers. Sempre em posava en el grup que anava al davant, al costat de la mare o sola, amb algunes dones de confiança de la casa i, els altres, els que ens seguien, havien d’anar al meu ritme. Descasàvem una mica cada estona, però sé que molts, en veure'm que em posava al davant de la colla de les sembradores o segadors, ja sabien que no hi hauria descans. Va ser d’aquí d’on sorgí aquell mal nom de quan era una joveneta eixelebrada: sa Fanereta. Per als meus, per als propietaris dels voltants, el malnom era pronunciant amb admiració. Però hi havia també alguns jornalers i jornaleres que ho pronunciaven amb ràbia i odi en l’entonació.

Jo volia sortir de tot aquest món.

Essent un infant ja sabia que la feina al camp era dura i sacrificada. Em mirava les mans, cada vegada més lletges, amb la pell feta malbé. Els dos anys que vaig passar a l’internat, a Palma, m’havien ensenyat que existien altres formes de viure. No tot estava condicionat pel cicle immutable de la sembra i la collita, de la dura feina de segar i batre sota l’abrusador sol de juliol i agost. Com podria escapolir-me del que m’esperava, del que el costum em reservava? Malgrat les possibilitats econòmiques de la família jo no volia acabar com les velletes del meu carrer, ajupides, amb l’espinada destrossada pels anys de sembrar o llevar l’herba dels horts, sense poder alçar la vista al cel. Havia de trobar una solució i no sabia quina. Em desesperava quan mirava al voltant i no veia com podria escapar del que la vida em tenia programat.

En el fons, i coneixia prou bé la gent del poble, el que desitjaven de la meva persona, aquells que es volien casar amb mi, no era solament, i això era summament important, el nombre i valor de les cases i horts que podria aportar a la nova família. Els que volien, juntament amb les propietats, era apropiar-se, amb el matrimoni, de la meva capacitat de feina. Com si jo no fos una dona amb pensament propi, desigs, ganes esbojarrades de viure i conèixer món. Talment com si enlloc d’un esser humà fos un cavall, una somera comprada a la plaça del Mercat.

Els ho llegia als ulls.

Sabien com portava els horts del pare i la mare i trobaven seria un bon partit per als seus fills. Els pagesos coneixíem, i jo la primera, la capacitat de feina d’una persona. Bastava veure-la regar o segar, llevar l’herba o batre, llaurar, fent els solcs per a la sembra, agafar el càvec per treure les patates o carregar els sacs damunt el carro, per valorar les capacitats reals d’una dona determinada. Tot plegat no era cap demostració d’una intel•ligència especial. Simplement es tractava dels coneixements innats que els pagesos teníem del món que ens envoltava. Ningú no ens havia ensenyat a sembrar, preparar els fems, endevinar si plouria o no, si faria ventada o diluviaria, mirant tan sols el color del cel, el dibuix dels núvols en la llunyania.

L’escola de la pagesia era el camp, l’experiència viscuda per padrins i repadrins. Els coneixements bàsics que les famílies es transmetien generació rere generació. Els llibres on apreníem a viure i treballar era la pràctica de cada dia, el treball realitzat al llarg dels anys, l’experiència acumulada. T’ensenyaven a conèixer el significat dels núvols amb les primeres paraules, quasi en néixer. Igual que el saber fins on pot fer feina un cavall o una somera o quan has de començar a retirar el blat de l’era malgrat que, en aparença faci sol i res no indiqui que plourà en uns minuts. Una simple bufada de vent al rostre feia que sabessis que era el moment de plegar les veles de fusta del molí ja que, sense gaire possibilitats d’error, la tramuntanada que s’apropava podia fer malbé la cua, les veles, la torre que ho sustentava tot.

No vull dir que, d’haver-me casat amb algun d’aquells pretendents, aquests no m’haguessin estimat i respectat a la seva manera. La qüestió era que els coneixia massa, m’havia criat vora seu i havíem jugat plegats, sabia què era el què esperaven i el que volien de la vida. I ho sabia sense cap possibilitat d’error o de sorpresa. Com les meves amigues casades, els veïns que em volien, em valoraven com a futura madona que sabria portar endavant la hisenda, fins i tot en cas de mort o malaltia de l’home de la casa. Tothom sabia, i no era cap secret a cap indret de la comarca, que les dones del poble, eren igual o més feneres que els mascles i en res els anaven al darrere. I les dones no treballaven solament al camp, sinó que, quan ells arribaven a casa després de la feina i es rentaven per anar a fer un conyac o una copa de cassalla a la taverna, elles encara continuaven feinejant tenint cura dels fills, de la casa, dels animals.

Els pretendents a mi mai no m’enganyaren.

Endevinava les més secretes intencions que covaven dintre seu.

La seva mirada no mentia. No sabien amagar el que sentíem i l’impuls de ser més, de posseir més que els altres, la portaven reflectida al rostre. Sabia cert que, quan, amatents, em saludaven cada matí, en anar a la feina, o quan coincidíem a missa o passejant a la plaça i em somreien, servicials, ho feien per què em valoraven com aquell qui valora un animal que ha de durar molts d’anys i del qual hom espera un rendiment segur i continuat.

Eren aquests costums els que em feien sentir presonera, com si hagués nascut amb grillons als peus. De ben joveneta i sense saber ben cert els motius reals de l’angoixa que sentia, em rebel•lava, per haver nascut en una societat tan compartimentada, sense possibilitat de fugir ni modificar el que, durant generacions i generacions, era establert per la tradició.

Desesperava de trobar alguna persona, un jove que m’estimàs per mi mateixa, sense pensar ni amb els horts ni amb la riquesa. On anar a cercar-lo, on el podia trobar? A vegades em trobava tan ofegada que pensava morir, no m’era possible sortir del cau on romania enfonsada malgrat ningú de la família s’adonàs del que em rosegava per dins.

Al poble ens coneixíem massa. Eren anys i més anys de conviure plegats, de sentir a prop el bategar del pols del veïnat. Podíem endevinar les frustracions, els desigs secrets, els motius de l’alegria o l’enveja dels que ens envoltaven. No hi havia ningú que no sapigués el valor de cada casa, els horts que hom tenia, del que donarien per ses veles a la marjal si es posaven en venda. Ningú no desconeixia quins eren els teus ingressos aproximats si, enlloc d’horts, eres un botiguer amb negoci obert al públic. Hi havia alguns comerciants, sobretot joiers, magatzemistes encarregats de l’exportació de la patata i les mongetes, que eren xuetes. Però, per molts rics que fossin els negociants, per moltes cases i terres que tenguessin, era estrany que es mesclessin amb els pagesos. Prejudicis de societat endarrerida. Uns prejudicis més poderosos que la llei, segellats per segles de marginació i persecucions contra aquella pobra gent que era ben igual que nosaltres i, en molts d’aspectes, més sensible i intel•ligent per a les activitats culturals. Persones, en coneixia a abastament, que sabien apreciar la música, la lectura, la importància del saber, de tenir uns estudis. Hi havia famílies xuetes que, per què la filla o el fill poguessin estudiar, patien dificultats de tota mena, greus privacions familiars. Estimaven la cultura per damunt de totes les coses. Els xuetes del poble m’ensenyaren, i ara, passats els anys, en sóc ben conscient, a veure el món d’una manera diferent. M’ajudaren a sortir de l’espesa boira on romania.

Mai no vaig arribar a entendre com els meus, que sí que teníem moltes més possibilitats econòmiques que els xuetes pobres, no em deixaren a Palma, estudiant. M’hagués agradat tant, poder fe de mestre, servar les mans fines, amb les ungles arreglades, lluny de la brutícia de la terra i els fems amb que havia d’enfrontar-me diàriament. Quan no em veia ningú, plorava desconsoladament.

Quin implacable menysteniment vers els xuetes!

A les escoles, els infants en feien befa. Pens que l’església en tengué la major part de culpa, per no dir que era la principal responsable de tot el que s’esdevenia amb ells. Tota la culpa del món, per tants segles continuats d’atiar, des de la trona, l’odi més ferotge envers els descendents dels conversos. Responsables, els sacerdots i bisbes pel que havien predicat, però també d’una ferrenya i sangonosa persecució directa, amb conversions forçades, amb morts i autos de fe, amb flaire de carn socarrada penetrant per les finestres de cases i palaus de Ciutat. Va ser N’Antònia la que m’explicà la història amagada dels xuetes mallorquins, la que em contà com sempre foren perseguits per la Inquisició. Ni en els cursets de les Filles de Maria, ni en els sermons del rector, ni quan venien predicadors de Palma per Setmana Santa o per les festes de Sant Antoni, el patró del poble, mai no ens havien explicat com, durant cents d’anys hi hagué gent que moria cremada simplement per què els cristians els volien llevar la casa o l’or. Segles eterns de persecució i d’assalts al call. Un terror continuat amb munió de gent innocent falsament acusada d’heretgia, d’haver comès crims que mai no havien fet.

Jo no vaig anar amb les colles d’infants que se’n reien o perseguien els xuetes ni mai no vaig voler aprendre de memòria cap cançó que els pogués ferir. Per aquest comportament meu, que consideraven inexplicable, alguna de les meves riques amigues refredaren l’amistat que teníem.

Evitaven trobar-se amb mi.

Si em veien de lluny, giraven cap a un altre carrer per no haver de saludar-me.

M’era ben igual. Jo era com era i res no modificaria la meva forma de pensar per estar bé amb gent que no em mereixia cap respecte. Tanmateix, diguessin el que diguessin, la millor amiga que tenia era Antònia Aguiló, professora de música als vint anys i confident de la meva adolescència i joventut.

Tantes falses amigues que, envejant aquella amistat, com si jo fes un pecat per tenir una amiga de cognom Aguiló, m’havien dit, enrabiades:

-No entenem com pots sortir amb una xuetona. I a més, i ho saps ben bé, no té on caure morta. Si no hagués fet la carrera de música seria cosidora o jornalera. A vegades pareix que t’estimes més els xuetons que a nosaltres, la gent de la teva classe. Què no saps que vas amb els descendents dels que mataren Nostre Senyor Jesucrist?

Vet aquí un dels principals motius de l’odi del poble contra els xuetes. Un odi sucós i tens, atiat pels sacerdots diumenge rere diumenge. El martiri i mort de Crist era conseqüència de la maldat innata dels jueus! Havien passat més de sis-cents d’anys d’ençà la primera de les conversions forçades i, la mentida i la provocació contra aquella pobra gent, continuava igual de potent, implacable, com si encara estassim en plena edat mitjana. Quin riu de llàgrimes i de sofriments havien costat els sermons dels sacerdots, les lleis discriminatòries de reis i papes! Quanta sang innocent no va córrer pels pobles i ciutats de l’illa quan els nobles, que explotaven la pagesia, encenien l’odi de menestrals i pagesos envers els descendents dels jueus conversos.

N’Antònia m’ensenyava llibres antics, obres que poca gent coneixia, on es narraven els assalts al call de Palma, Inca o Manacor, el nombre d'innocents morts, les propietats robades, els falsos judicis per fer-se amb les riqueses que poguessin posseir.

Al meu voltant tot era fals i causava dolor, un immens sofriment.

Admirava n’Antònia per què, malgrat ser d’una família ben pobra, era una gent com m’hagués agradat que fossin els meus i com sabia ho havia estat la meva família en un temps no gaire llunyà. M’agradava anar a casa seva i veure com donava classe, com practicava al piano interpretant peces de Chopin, Bach, Txaikovski o Verdi. En sentir-la, quedava embadalida, com si no visqués en aquest món, completament transportada a una altra dimensió del temps i de l’espai.

El cor em bategava a mil.

Tot el meu cos era en tensió i notava com la sang circulava per les venes, potent, desfermada, a una increïble velocitat. Com quan el torrent de Sant Miquel era a punt de desbordar-se, inundant els camps, rompent les tanques que protegien els horts, omplint el pla amb l’aigua que ja no hi cabia entre les altes parets que l’empresonaven. Per a mi, aquell instrument, ressonant, alhora potent o suau, a l’entrada de la casa, m’enrampava de cap a peus. Mai no em cansava de visitar-la, d’escoltar aquella música excelsa. La meva enveja era sana, mai malaltissa com la que notava en tanta gent coneguda que mudava l’expressió del rostre en sentir parlar dels xuetes. A mi m’agradava veureu-la tan concentrada, amb les mans netes, fines com les d’una senyoreta, aconseguint treure de l’instrument aquelles melodies tan diferents al pesant efecte de l’orgue a l’ofici dels diumenges o els pas-dobles cridaners de les bandes de música que venien al poble per Sant Jaume.

Nosaltres érem més rics que la família Aguiló. El pare, el senyor Rafel es defensava amb un cotxe de lloguer, fent alguns viatges a Palma o als pobles dels voltants. En aquell temps no existien tants vehicles com n’hi hagué més endavant i sempre hi havia algú que, per negoci o malaltia, necessitava anar a Ciutat i no li anava bé l’horari del tren o la camiona.

Les mans d'Antònia, tocant el piano! Quina enveja! Més d’una vegada em mirava les meves i tenia ganes de plorar. Aquelles mans amb la pell endurida per l’esforç quotidià des que era petita! Quan, a trenc d'alba el pare enganxava el cavall al carro i, mig adormits encara, ens afegíem a la lenta processó dels pagesos que també marxàvem als respectius molins, a les sínies de prop de l’Albufera, pensava en el què estaria fent n’Antònia. La imaginava adormida al costat del moixet, ben lluny de l’enrenou que, des de primeres hores del matí, s’ensenyoria dels carrers del poble. Quan la seva mare la devia despertar ja no circulava ningú pels carrers. Tan sols podies veure algun pagès amb bicicleta que havia hagut d’anar al ferrer a l’adrogueria, anant escapat, amb por d’arribar tard al tall.

Era en aquell moment, quan jo ja feia estona que, protegida pel capell i els maneguins que em protegien del sol, suava, feinejant, vinclada damunt la terra, Antònia s’aixecava del llit i es disposava a estudiar la lliçó de piano.

Més d’una vegada, en passar per davant casa seva no podia aturar el plor. El pare es posava nerviós per què no sabia el que em passava.

-Estàs malalta? –em demanava, ansiós. Si avui no vols venir a la marjal, no venguis. Davalla del carro i li dius a ta mare que et prepari un poc de brou de gallina.

El pare m’estimava, però no podia imaginar els patiments que em dominaven. No m’hagués entès mai. Per a ell, home educat en els antics costums i tradicions, conrear els horts, produir un parell d’anyades a l’any, casar-se amb un bon partit, tenir fills, poder comprar-me alguns collars i polseres d’or, les botonades que lluïa per Sant Jaume, era el màxim a què podia aspirar una dona.

Però jo somniava amb un vaixell de veles blanques sortint del port, anant a la recerca de músiques i paisatges desconeguts.


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb