Literatura catalana contemporània

Sa Pobla, Mallorca i la guerra civil - La Fe Triunfante - (un petit tast de la novel·la Temps de matera, Lleonard Muntaner Eitor)

Turmeda | 22 Abril, 2021 12:52 | facebook.com

Sa Pobla, Mallorca i la guerra civil - La Fe Triunfante - (un petit tast de la novel·la Temps de matera, Lleonard Muntaner Eitor)


Com si no hagués passat el temps. Ens trobàvem de nou en el dia de l’assalt al Call, de les cremadisses al bosc de Bellver. Tornarem al passat? Els nous inquisidors ens vendran a cercar, ens portaran emmanillats a l’Ajuntament, a les presons de Palma? Hi haurà corrua de presoners pels carrers del poble? Altra volta els condemnats, mans fermades, sentint en la carn les fuetades dels botxins, les escopinades dels desgraciats que calmaven la seva ràbia fent el que volien els poderosos?


El padrí Rafel era ben conscient del que podria passar. No estava tranquil a la taula. S’aixecava, nerviós, i guaitava per la finestra. Encara se sentien els trets provinents de la caserna dels carrabiners. N’Antònia, la veïna, ja no plorava, però els gemecs d’en Sebastianet, un dels fills del sergent Llodrà, arribaven amb tota la seva càrrega de fatals premonicions.

El padrí no deixava de mormolar. Anava amunt i avall del menjador, pensatiu, sense poder restar quiet ni un moment. De cop i volta s’aturà. El rellotge de paret acabava de tocar les dues del migdia. Sense cap mena d’introducció, mirant primerament el pare i després a tots nosaltres, ens digué:

-Haurem d’amagar-nos el més aviat millor. La gent de dretes és dolenta. No us podeu imaginar fins on són capaços d’arribar. Aquesta vegada serà pitjor que en els anys de la dictadura de Primo de Rivera. En tenc la més completa seguretat.

Es returà uns segons. Anà fins als prestatges on el pare tenia els llibres i agafà un volum. Era una antiga edició de La Fe Triunfante, del pare Garau. Una història que vaig llegir quan era adolescent i que explicava fil per randa els patiments dels nostres avantpassats en mans de la Inquisició.

Ens mostrà el llibre.

Em sabia de memòria cada una de les imatges que portava: la creu diabòlica de la Inquisició, els gravats de les processons amb els sacerdots i soldats encerclant els reus, els dibuixos dels condemnats cremant a les fogueres del bosc de Bellver... Un calfred em recorregué el cos. Tornaríem a les persecucions, a l’assalt de cases i propietats?

-O ja no recordau els antics patiments? –digué, apropant-se a la taula-. No només ens perseguiran per haver donat suport a l’esquerra. La venjança serà igual o pitjor que en temps dels assalts al Call. Sacerdots i senyors de possessió atiaran l’odi del pagès en contra nostra. Des del fons d’una història que alguns, innocents!, pensaven oblidada, ressuscitaran els vells prejudicis. “No fan feina de sol a sol! Són els descendents dels que mataren Nostre Senyor Jesucrist. Mestres, comerciants, argenters, professors de música. Tenen botigues de roba, joieries. Viuen sense vinclar l’esquena, a l’ombra dels seus negocis, mentre nosaltres patim la xafogor dels mesos d’estiu i el fred de l’hivern”, diran al cafè, en els rancis salons de l’aristocràcia.

El padrí tenia raó. Els xuetes sempre teníem la culpa de totes les desgràcies. El rector, des de la trona, ho recordava sovint: “Els israelites mataren Jesucrist. Roma no va ser culpable. Els romans ho deixaren a voluntat del poble jueu. Van ser les tribus d’Israel les que decidiren la tortura i mort del fill de Déu. Mai no ho hem d’oblidar!”.

Tothom se senyava quan, irat, recordava els dogmes de l’església catòlica. Per als pagesos, el Mal es personificava en nosaltres, els descendents dels jueus conversos a la força en el segle XIV.

Quina edat tenia quan em vaig fer conscient que els companys de classe em miraven malament? A casa ja m’havien advertit que si alguna vegada em passava res, m’insultaven sense motiu, no en fes cas. El pare em parlà de l’enveja, de la dolentia que campava arreu, ensenyorint-se del cor de les persones atiada pels obscurs poders que ens dominaven. Crec que em volia anar preparant pel moment en el qual algú de l’escola pronunciaria, amb menyspreu, com si escopís al terra, la fatídica paraula: “Xuetona!”.

I el dia arribà, inexorable.

Va ser la setmana en què vaig treure les millors notes de la classe, poc després que la directora del col·legi em felicitàs públicament.

L’alegria no em va durar gaire.

Just en davallar al carrer un grup d’al·lotes m’envoltà com un estol de corbs afamegats. Començaren a pegar-me amb els llibres. Alguna, més dolenta encara, tragué la regla que empràvem a matemàtiques cercant de fer-me més mal.

-Xueta beneita, xuetona creguda! –començaren a cantar, plantades al meu davant, barrant-me el pas, sense deixar-me marxar. -Ets una bamba creguda. Et donen bones notes perquè el teu pare fa regals al mestre! Comprau els aprovats! Pagau per fer creure que en sabeu més que els altres! –deien, esvalotades, talment diables just acabats de sortir de l’infern.

No sé com vaig aconseguir alliberar-me d’aquella cruel persecució.

En arribar a casa les llàgrimes en rodolaven per les galtes, talment un torrent desfermat. Malgrat les advertències familiars, la constatació de la crua realitat aconseguí foradar les meves dèbils defenses. Potser no creia que pogués existir tanta maldat en el cor del jovent que m’envoltava. Els pares sempre m’havien protegit de la inclemència exterior. Què podia saber dels odis que produeix la frustració de les persones?

El dia que havia aprovat les assignatures amb matrícula d’honor es convertí en un dels moments més trists de la meva existència.

No sé quant de temps vaig romandre tancada dins l’habitació aferrada a les pepones de la infantesa.

La paraula “xuetona” ressonava com una poderosa explosió dins del meu cervell.

A partir d’aquell moment mai no vaig deixar de pensar en les desgràcies que, des d’èpoques immemorials, havien caigut sobre el nostre poble.

Sis-cents anys de constants humiliacions.

Com si no hagués passat el temps. Ens trobàvem de nou en el dia de l’assalt al Call, de les cremadisses al bosc de Bellver. Tornarem al passat? Els nous inquisidors ens vendran a cercar, ens portaran emmanillats a l’Ajuntament, a les presons de Palma? Hi haurà corrua de presoners pels carrers del poble? Altra volta els condemnats, mans fermades, sentint en la carn les fuetades dels botxins, les escopinades dels desgraciats que calmaven la seva ràbia fent el que volien els poderosos?

Els plors dels fills del sergent Llodrà em feien patir. Una premonició de la tragèdia que s’apropava?

Les tenebres giravoltant en el buit. La història girava en espiral i ens feia retrocedir fins als segles de les conversions aconseguides pel terror, la tortura als soterranis de la Casa Negra? Altra volta plors i llàgrimes, soroll de tambors, homes armats que destrossaran els negocis bastits enmig de tantes dificultats, fent malbé els objectes que hem apreciat, causant un immens dolor a les persones que més estimam?

Ho puc imaginar a la perfecció. No cal llegir altra volta els antics llibres. Desfilades de presoners anant a les fogueres enmig dels crits i la gatzara de la gent. Una alegria, comprovar com els maleïts xuetes, els homes i dones de fines mans, els que no han anat a llogar-se mai a la plaça Major, són ara empresonats i escarnits per les noves autoritats.

L’enveja tornaria a caure, furient, implacable, damunt les nostres cases. Els esquerrans serien perseguits. Ja havíem vist com actuava l’exèrcit contra els rebels d’Astúries. Detencions indiscriminades. La Legión entrant a mata-degolla als pobles ocupats pels treballadors. Franco i López Ochoa manant afusellar els detinguts. Aquesta vegada la repressió seria més intensa, més planificada. Les instruccions serien les d’acabar amb qualsevol possible enemic. Ressuscitaria la brutalitat del passat.

El padrí ens volia fer entendre que, malgrat les aparences, l’església ens continuava marcant amb l’estigma de la mort de Jesús. Mirava la coberta de La Fe Triunfante.

Talment un gran mirall on poguessis veure reflectit tot el que s’esdevendria a partir del moment del pànic i els trets.

Potser el pare i la mare pensassin que la sublevació a Àfrica només duraria dos dies. I si fos una aventura com la del general Sanjurjo? Jo era més pessimista. Em dominava la sensació que, en poques hores, el món que coneixíem s’ensorraria totalment. El pare intentava trobar una escletxa d’esperança. Deia que malgrat que els militars triomfassin al Marroc, s’apoderassin de Ceuta i Melilla... com podrien travessar l’estret de Gibraltar? Amb quins vaixells?

Encara ignoràvem la complicitat del nazisme i el feixisme amb els sublevats. Itàlia era al darrere dels enemics de la República. Mussolini i el somni imperial del Mare Nostrum! Nosaltres no podíem imaginar que les potències que donaven suport a Franco anaven preparant el domini del món, les bases per a una futura guerra europea.

Ben aviat es va saber que els italians havien proporcionat els avions que serviren per situar una bona part de l’Exèrcit espanyol d’Àfrica a la Península. Joan March garantí, amb la seva fortuna, la compra d’armes i material bèl·lic per als colpistes. Com els avions que Ciano i el Govern italià enviaren a Mallorca per a fer front al desembarcament republicà del mes d’agost. Què podíem fer amb les mans buides, davant l’embranzida dels canons i les metralladores que ocupaven carrers i avingudes?

Posàrem la ràdio.

Tot indicava que Madrid i Barcelona resistien.

Podria ser que a Mallorca la revolta tan sols duràs uns dies? Qui eren els falangistes, d’on sortien? Quatre eixelebrats que anaven a fer pràctiques de tir a la garriga? Impossible que poguessin derrotar la força dels partits d’esquerra i els sindicats. Si els defensors de la llibertat ens uníem decretant la vaga general... què farien? Haurien de matar tothom!

Una vegada, després de la victòria del Front Popular, el febrer del trenta-sis, Alfonso Zayas i alguns dels seus vengueren a fer un míting antirepublicà. Només pogueren omplir dues fileres de butaques del cine. Els aldarulls foren sonats. Els joves socialistes, molts d’afiliats de l’Ateneu, anaren al teatre i començaren a xiular i a pegar cops al terra. Alguns companys portaren ous podrits, que llançaren a l’escenari. Hi hagué bufetades i insults i finalment els partidaris de Falange hagueren de marxar enmig d’un diluvi de pedrades.

Diuen que, sortint del poble, Zayas encara va dir, guaitant per una de les finestres del cotxe, que mai no oblidaria el rostre dels provocadors, aquell “indigne esdeveniment”. Qui era ell per parlar de “dignitat”! Quina vergonya! Un home que covava un odi inabastable contra la democràcia i els treballadors. Un personatge que ensinistrava els seus seguidors per a matar els opositors!

-Per ara heu guanyat –escopí, amenaçador-. Avui sou més i nosaltres anam sense armes. Ja veurem com acaba la batalla. Sabem qui ha vengut a interrompre l’acte. Hem vist qui sou. Tenim apuntats tots els vostres noms.

Sota les pedrades dels esquerrans de l’Ateneu, el vehicle de Zayas accelerà, però encara hi hagué temps per sentir alguna de les seves recomanacions.

-En tornar... i no trigarem gaire, no ens treureu del teatre com avui. En podeu tenir la més completa seguretat! –digué, des de la distància.

Els cotxes es perderen pels revolts dels camins. Alguns dels joves de l’Ateneu hi anaren al darrere fins que es cansaren i tornaren.

Eren feliços. Ho podies veure en els seus rostres.

Suats però alegres, segurs que el futur ens somreia, que tots plegats seríem capaços de vèncer qualsevol dificultat que se’ns presentàs pel davant.

-Aquests no tornaran a fer mítings –exclamaven, talment haguessin obtingut una gran victòria.

Andreu, el nuvi, no ho veia des d’un punt tan optimista.

-Cal estar previnguts –ens digué-. La propera vegada vendran armats i amb els militars.

Passaren els mesos i mai no férem res per a poder fer front a l’anunciada endemesa d’Alfonso Zayas.


De la novel·la de Miquel López Crespí Temps de matera (Lleonard Muntaner Editor)


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb