Literatura catalana contemporània

Llorenç Villalonga – El món cultural i polític de Llorenç Villalonga en temps de la guerra i la postguerra en la novel•la de Miquel López Crespí Una Arcàdia feliç (Lleonard Muntaner Editor), Premi de Narrativa Pare Colom - (vet aquí un petit tast de la novel•la).

Turmeda | 28 Abril, 2022 18:34 | facebook.com

Llorenç Villalonga – El món cultural i polític de Llorenç Villalonga en temps de la guerra i la postguerra en la novel•la de Miquel López Crespí Una Arcàdia feliç (Lleonard Muntaner Editor), Premi de Narrativa Pare Colom - (vet aquí un petit tast de la novel•la).


Llegir el diari al cafè Alhambra


Pels vestits, pels pentinats, per les sabates i espardenyes gastades sabia a la perfecció que tota aquella generació que desfilava davant els vitralls del cafè Alhambra el Primer de Maig del trenta-sis eren els nostres criats i jornalers, els obrers de les fàbriques de sabates, les empleades de les botigues de Ciutat. Munió de cosidores i brodadores, funcionaris de l’ajuntament, mestres, professors que desfilen, feliços, amb El Obrero Balear i La Batalla sota el braç. N’hi ha que s’han posat el millor que tenen: la camisa blanca dels dies de festa, el vestit que s’han cosit les al•lotes després de la feina. Una roba que saben que només es poden posar en moments especials. Cal tenir cura de la roba! És molt cara i els treballadors no poden portar roba anglesa de qualitat.


Pels vestits, pels pentinats, per les sabates i espardenyes gastades sabia a la perfecció que tota aquella generació que desfilava davant els vitralls del cafè Alhambra el Primer de Maig del trenta-sis eren els nostres criats i jornalers, els obrers de les fàbriques de sabates, les empleades de les botigues de Ciutat. Munió de cosidores i brodadores, funcionaris de l’ajuntament, mestres, professors que desfilen, feliços, amb El Obrero Balear i La Batalla sota el braç. N’hi ha que s’han posat el millor que tenen: la camisa blanca dels dies de festa, el vestit que s’han cosit les al•lotes després de la feina. Una roba que saben que només es poden posar en moments especials. Cal tenir cura de la roba! És molt cara i els treballadors no poden portar roba anglesa de qualitat.

També hi són els infants, ben mudats, amb el millor que tenen, en braços de la mare. Els més joves, orgullosos, desafiants, porten els uniformes de les joventuts socialistes i comunistes. Honorar la festa dels treballadors! Sempre ho vaig considerar una ximpleria. El que s’hauria d’honorar seria el dia de les vacances perpètues, el jorn que l’home no necessitàs guanyar-se el pa amb la suor del front. Celebrar el Primer de Maig és com fer una festa en honor de l’esclavatge. Tots ho som, esclaus del destí. Jo, fent de metge per quatre rals; ells, els manifestants, treballant en el seu ofici per sobreviure. Però no els ho faré entendre per molts articles que escrigui en El Día. Qui faria cas a un feixista, com em tenen considerat? Un reaccionari, un intel•lectual de dretes, talment m’etiquetaren d’ençà dels meus primers escrits a la premsa palmesana.

Pobres! Es consideren laics, moderns, anticlericals, i en el fons no fan més que repetir els ritus religiosos de totes les èpoques i contrades. En la seva ignorància no s’adonen que, més que participar en una festa revolucionària, el que fan es formar part d’una processó beatífica. Tot això és tan evident que no entenc com no ho poden veure. Mires qui va davant i constates que l´únic que han fet és substituir el bisbe i els capellans de les demostracions catòliques pels dirigents dels partits d’esquerra i les diverses organitzacions sindicals. Són unes manifestacions que no porten cors de monges cantant el Salve Regina, però sí que hi són presents els orfeons proletaris interpretant “La Internacional” i “La Marsellesa”. No porten el Sant Crist de la Sang o la Beateta però enlairen, talment els escolans aixecant les imatges religioses, els estendards amb els retrats brodats de Pablo Iglesias, Rosa Luxemburg, Karl Marx i Frédéric Engels. Les obreres més velles s’apropen a qui porta el retrat dels sants laics, com podria fer una beata amb el vestit de la Verge Maria i el besen. Algunes se senyen, com si fossin imatges de Jesucrist! Com riuria Voltaire si pogués veure tanta comèdia! A mi em produeixen el mateix avorriment que les processons de la parròquia. Encara hi vaig. Més que res per seguir la tradició del pare i la mare que mai no hi mancaven. Aquesta mena de ritus no tenen cap sentit. La religió és solament una moral, una ètica, una forma d’entendre el món i, sobretot, una arma per a conformar el poble. Donar consolació. Si llevam aquests serveis essencials per a mantenir la societat... què pot significar la religió? El cristianisme és el fonament de tot el que consideram la nostra cultura. Per això mateix ja s’ho val anar a sentir un sermó malgrat que al final quedis adormit i l’esposa t’hagi de pegar una colzada avisant que l’acte ja ha acabat.

Els esquerrans proven de baratar els sants cristians pels profetes de l’ateisme. Una operació semblant a la que va fer la incipient jerarquia catòlica quan, fa dos mil anys, substituí els déus pagans pels sants cristians. Només mudaren els noms. Tota la resta quedà igual. Hi ha molts investigadors que han estudiat a la perfecció aquesta hàbil i intel•ligent substitució de les festes paganes per les cristianes. Canviar les festes en honor del naixement del déu del Sol pel dia del naixement de Jesús. Incorporar la mitologia grega i romana al devocionari de la nova religió legalitzada per Constantí. En el fons, igual que ara amb els sants laics, el canvi era més parent que real. Es tractava de mantenir els mateixos ritus, no desviar la gent crèdula dels seus costums. El poder vol que el poble vagi sempre rere fantasmes... En un passat remot els déus romans i grecs; posteriorment el Crist i ara, pancartes i monuments aixecats en honor de Brutus, Espartac, Marat, Pablo Iglesias. Sentia llàstima per la credulitat de les masses. Em preguntava si un dia arribaríem a veure monuments de marbre aixecats en honor de Manuel Azaña, Marcelino Domingo, Lluís Companys o Stalin!

En Miquel, el germà, em digué, rient:

-No són tan perillosos com sembla. Si creuen en banderes i retrats de paper vol dir que són dòcils i manipulables. Tenen fe, creuen en la boira fonedissa de les imatges dels sants que passegen. Normal. Cap diferència amb els catòlics. El problema esdevendrà el dia en el qual no creguin en els professionals de la demagògia, en els sants laics.

Em mirà fixament demanant-me una resposta amb els ulls.

-Imagina un poble que només creu amb ell mateix. Unes masses esvalotades que desconfien dels agitadors. Un poble armat que hagi cremat els sants enmig de la plaça. Uns obrers i obreres que vulguin governar sense intermediaris, sense burocràcies, directament, com en els primers anys de la Rússia dels Soviets. T’ho pots imaginar? Com a França en temps del Terror.

M’agafà de la mà amb força i afegí:

-Aleshores res no ens podria salvar. No ens perdonarien, ens pots tenir la més completa seguretat.

Li vaig dir que sí amb el cap. En el fons, els partits, les organitzacions d’esquerra eren un corsé que provava de contenir els impulsos més venjatius del poble. Largo Caballero, la UGT pactant amb la dictadura de Primo de Rivera... no va ser l’instrument essencial per a mantenir l’ordre en aquells anys crucials? El pacte dels socialistes amb la dictadura permeté a la patronal i la policia intensificar els atacs contra la CNT i els anarquistes, que eren els que representaven l’autèntic perill. Mai vaig mirar els manifestants per provar de descubrir si coneixia algú. La meva actitud era la contrària de la que mostraven els amics de tertúlia. Zayas, Palmer, Barrado, Zaforteza guaitaven pels finestrals sense gens de por a ser reconeguts pels manifestants. En Zayas portava una plagueta per apuntar els noms dels que coneixia. Espiaven per a poder saber, el dia de demà, el dia de la veritat, el dia de la sang, qui eren els dirigents de l’esquerra, els personatges més destacats de la manifestació. Indagaven els seus noms per anar a cercar-los a casa seva quan pertocàs. Ho deien ben clarament, sense cap mena de vergonya.

Amb el pas del temps moltes d’aquelles converses intranscendents cobren un sentit que mai no havia copsat. Mentre debatíem la prostració d’Espanya, la pèrdua de l’imperi colonial, el desastre de Cuba i Filipines, la rebel•lió del Rif i comentàvem el darrer llibre de Ramiro de Maeztu i José Ortega y Gasset, alguns redactaven les llistes negres del demà.

-Volen fer com a Rússia. Ens posaran a fer feina al camp, ens robaran la terra, les cases, tot el que tenim. L’estat s’apodera dels infants, els porta a llars de la infància on són ensinistrats per comissaris bolxevics –deien, esverats, els meus contertulians.

Encara no podia imaginar que la sang anàs a lloure, tan abundosa, pels camins de l’illa. Vivia despreocupadament. M’arribaven rumors, històries que feien referència a un possible cop militar. En el meu cercle d’amics ningú no s’amagava de dir que, quan arribàs el dia assenyalat, agafarien les armes per restablir l’ordre.

Jo vivia en un altre món. La publicació de Brisas m’entretenia moltíssim. Era feliç a la meva manera. No necessitava anar a reunions i practicar amb les armes. Un bon llibre m’era suficient. Bones feines, haver d’estudiar el rostre dels empleats que circulen rere una pancarta el Primer de Maig o qualsevol dia de l’any!

Les fileres de manifestants passaven davant l’Alhambra. Uns grups desfilaven enquadrats quasi militarment. Altres, cantant, ho feien anàrquicament. Els comunistes i socialistes eren els més seriosos. Pareixia que volien marcar el pas. Imaginaven que eren la futura policia roja, l’Exèrcit de Lenin i Trotski? Com si em trobàs davant un lleó que em volgués devorar. No fer cap moviment. Procurar que la fera cercàs un altre objectiu. Sentia el soroll dels manifestants. Llegia el diari i, una mica preocupat, mirava de coa d’ull, imaginant el futur que s’esdevendria en cas de triomfar la revolució que somniaven aquells desgraciats. Efectivament, eren molts. Cada vegada hi havia més gent. Les pancartes dels gremis, de les associacions obreres augmentaven any rere any. Hi compareixia una gernació de pobles. Els sindicats i cooperatives organitzaven expedicions i els trens baixaven plens per a participar en la gran demostració palmesana. Llogaven camions, cotxes particulars. Altres, com si es tractàs d’anar a Lluc, a veure la Verge, arribaven en carros. Com les romeries de Bearn! Tot era molt semblant a la meva infantesa, amb la diferència que ara no era el sacerdot qui presidia la festa. Volien ser molts. Per això els agitadors de ciutat recomanaven als seguidors dels pobles que portassin coneguts i amics, la família sencera. Ho veia escrit en els rostres: volien demostrar als conservadors de Palma el poder de convocatòria que tenien. Fer-nos veure que el futur era del proletariat i no de les beates i senyorassos de sagristia que encara anaven a missa i resaven el rosari cada dia.

Reflexionava sobre els canvis esdevenguts a Mallorca. Si el meu pare visqués no reconeixeria aquesta ciutat. El poder dels sindicats havia crescut moltíssim i els homes i les dones, perdent l’antic respecte pels senyors, segurs del suport de les respectives organitzacions, s’atrevien a demanar augment de sou, millores en les condicions de treball.

La rebel•lió de les masses! Com havien d’estar atemorits, ser humils com abans, si sabien que els seus governaven a Madrid, dominaven l’Ajuntament de Palma. Els veia les cares quan passaven fregant l’entrada del cafè. Miraven cap a l’interior amb un cert aire de desafiament. Les al•lotes més joves, les més atrevides, deixaven per uns moments la riada humana i, apropant-se a les vidrieres ens treien la llengua fent-nos jutipiris. Es reien de nosaltres. Els homes ens fitaven amb mal ull, com si fóssim una espècie a exterminar. Talment com afirmaven a la revista El Obrero Balear i moltes altres publicacions populars, nosaltres érem una classe en decadència. Metges i advocats, arquitectes, sacerdots, els que no feien una feina física, érem considerats paràsits que vivíem a costa del sofriment del poble. Per a la majoria de gent que desfilava al meu davant aquell Primer de Maig voler fer diners, fer-se ric amb l’exercici de la medicina era un crim contra la humanitat. Ho afirmaven en els pamflets. Per a ells, la medicina i l’ensenyament haurien de ser uns serveis públics gratuïts que l’Estat posava a disposició de la societat. Aleshores, si triomfava aquesta espècie de bolxevisme social... quin sentit tendria la feina intel•lectual de les persones, l’esforç per estudiar una carrera? Si els estats llevaven la possibilitat de fer-se ric, de guanyar diners amb el que estudiam, especulant a la borsa amb el que té... què hauríem de fer? Esdevenir un esclau, com a Rússia? Era aquest el futur que volien per a nosaltres els manifestants del Primer de Maig? Una vegada vaig parlar d’aquesta qüestió amb el socialista Alexandre Jaume. No ens entenguérem. Afirmava que primer defensaria la labor de les sacrificades monges dels pobles abans que l’interès econòmic dels metges que es dedicaven a la medicina privada. Pel que parlàrem, pel que vaig endevinar en l’entonació de la seva veu, guanyar diners amb les malalties del poble era el crim que més l’indignava.

Mai no havia vist tanta ràbia continguda en el rostre d’una persona. Em mirava com si tengués al davant un escarabat que calia esclafar sense cap mena de consideració.

Instintivament vaig fer una passa enrere.

Marxà sense mirar-me de cara.

Quan els demanaves d’on podria treure l’Estat els diners per a poder satisfer les necessitats de la població, tenien ben apresa la resposta, com si els haguessin ensenyat a recitar un catecisme. Repetien la fórmula com els lloros. Els diners s’havien de treure dels rendistes, dels sectors que consideraven “parasitaris”. I, en cas de problemes, sempre existia el recurs de l’expropiació de terres de les grans propietats.

Ni Alexandre Jaume ni cap socialista consideraven sagrat el dret de propietat. I, molt manco, que fos un dret intocable, un fonament de la societat que calia defensar i sense el qual l’Estat no podria existir.

Quin desgavell si un dia arribassin a triomfar les follies de la xurma! No reconèixer l’esforç que una persona ha fet per acabar la carrera de medicina, considerar que cobrar les visites és un robatori, voler que els professionals facin per al poble. Era el comunisme. No hi havia diferències essencials entre socialistes i comunistes. Aquest era el perill real que amenaçava els costums, la tradició, la nostra manera de viure en els mesos d’abans de la tempesta.

Continuava contemplant aquella riuada de gent. Reconeixia el batle de Palma, Emili Darder, el socialista Alexandre Jaume. Gent prou coneguda del món polític ciutadà com Bernat Jofre, el catedràtic de l’Institut Balear de Palma Docmael López Palop, en Francesc de Sales Aguiló, Andreu Crespí, que fundà el Col•legi Cervantes, el batle de Manacor, Antoni Amer. Hi veig també n’Antoni Mateu... Hi distingesc, i em sorprèn veure’l entre la gent, un home ric com Antoni Maria Ques...

Els records d’aquell Primer de Maig! Per un moment em vaig sentir malament. El càncer de la revolta s’havia estès tant que fins i tot Antoni Maria Ques es mesclava amb criades i picapedrers? No ho podia creure. On arribaríem a parar. El fet de veure tants intel•lectuals de prestigi al costat dels descamisats era prou delicat com per a no tenir-ho en compte.

El coronell Ricardo Fernández Tamarit, que estava al nostre costat, a l’Alhambra, també havia vist els professors i s’exalta. La seva imatge em torna i torna a la memòria. Té la mirada vidriosa. No pot contenir la indignació. Ple d’ira es dirigeix a mi, exclamant:

-Els intel•lectuals, vet aquí els pitjors, Salvador. Sort que ets amb nosaltres. En cas contrari et podria pronosticar un futur tan negre com el que tendran els que desfilen fent costat als toixarruts de la manifestació si un dia les forces sanes de la nació espanyola decideixen redreçar la situació catastròfica en la qual ens trobam. Ho pots pensar bé. No ho oblidis. Et convé no allunyar-te gaire del nostre costat.

Era una advertència, una amenaça? El coronell Tamarit no jugava amb les paraules. Era perillós. Summament perillós. Però això mateix a Burgos, Franco en persona li va encomanar la instrucció del procés contra Emili Darder, Alexandre Jaume, Antoni Mateu i Antoni Maria Ques. Els quatre foren afusellats.

Els comunistes, igual que els socialistes, portaven un uniforme paramilitar semblant al que, poc després d’aquell Primer de Maig, portaríem els falangistes. O la bandera de Falange no era copiada de la de la CNT? I la nostra camisa blava... no era un homenatge al blau dels monos proletaris? I el llenguatge revolucionari, antiburgès de José Antonio... no era semblant al dels clàssics del socialisme i el bolxevisme? Em feia gràcia l’absurda retòrica hitleriana, el ferreny missatge nacionalista dels nazis del Partit Obrer Nacional Socialista Alemany i la seva bandera roja. Bandera roja on, per distingir-se dels comunistes, havien substituït la falç i el martell per l’esvàstica. Però la retòrica anticapitalista per enganyar els ximples hi era, idèntica. D’on havia copiat José Antonio el seu missatge? Crec que el seduïen per igual els feixistes italians i els nazis. En els anys vint i trenta, el somni del món benestant era aturar el pas a les consignes que venien de Moscou. Els seguidors de Lenin s’havien instal•lat, triomfants, a la sisena part del planeta i els seus avions eren a unes hores de Varsòvia, Praga i Berlín. A les tertúlies de metges i militars del Born, a l’Alhambra, ho comentàvem, rient. A algú li tremolava una mica la veu quan demanava, provant que ningú no notàs la nerviositat que el posseïa:

-I vosaltres què pensau... Si un dia guanyen els rojos, els partidaris de sa Repartidora... ens penjaran o simplement ens posaran a fer feina, com han fet amb els rics i el clergat de Rússia?

Pensaven, de veritat, que a Mallorca, després de tants segles de pau i tranquil•litat podia triomfar una revolta obrera? No tenien fe en l’exèrcit, en la Guàrdia Civil? Jo era de l’opinió que, si els militars i la Guàrdia Civil romanien fidels a la llei i l’ordre, amb quatre trets i dues canonades era suficient per a dissoldre la manifestació més perillosa que pogués organitzar-se. Sempre que els manifestants no portassin armes i no comptassin amb complicitats dins l’exèrcit, evidentment.

-Jo ja sé què faran amb mi els socialistes. Ja m’ho digueren l’any trenta-quatre. M’han de penjar d’un arbre. Tenc el privilegi de tenir escrita, segellada i signada, la sentència de mort. Per reaccionari i per feixista, diuen. Així és que ja no he de preocupar-me de saber quin serà el meu destí. Podeu trobar el veredicte a les pàgines de la premsa socialista.

No sabien què dir. Com si haguessin emmudit de sobte. Talment algú els hagués tallat la llengua.

D’un cop d’ull podies copsar com, en beure el cafè, la mà els tremolava.

Però ara rememor el Primer de Maig del trenta-sis. Contempl els manifestants que desfilen, riallers, pel Born. Els contertulians del cafè Alhambra encara no portam l’uniforme de Falange ni enlairam enmig del carrer la bandera roja i negra de la Revolución Nacional-Sindicalista. Les pancartes demanen la llibertat dels més de quinze mil presos polítics que hi ha a les presons a conseqüència de la Revolució d’octubre, a Astúries. Sent les consignes a favor dels comunistes alemanys i italians empresonats per Hitler i Mussolini. Pens: “La República de Trabajadores que hi ha inscrita en la constitució republicana”. A diferència dels vividors de la política, els manifestants d’aquest Primer de Maig la volen veure bastida en la realitat, no solament en els papers. És el col•lectivisme soviètic avançant, poderós, sense que ningú no s’hi oposi, pels carrers de Palma. Davant casa meva! Les senyores que vénen de resar el rosari se senyen, atemorides. Pens que demà, ben aviat, aquesta riuada de treballadors de fàbriques i comerços, de mestres d’escola i criades de pescadors i fematers, de cambrers i jornalers, ens llevaran el que ens pertany d’ençà de generacions, des de la conquesta del rei en Jaume. “Sa Repartidora”! és la paraula d’ordre entre aquests pobres ignorants dirigits per quatre girondins i jacobins d’anar per casa.

L’esperit de chauffeur enmig del carrer, la vulgaritat organitzada que demà pot, des del parlament o des del poder d’un totalitarisme comunista, decretar el treball obligatori per a tothom, l’abolició del matrimoni i la propietat privada, el final del poder de l’església catòlica, l’absoluta prohibició de l’ensenyament de la religió, el desterrament dels ordes religiosos... I això només seria el començament d’un embrutiment general de l’esperit i les consciències. Talment com ho havia previst de forma magistral José Ortega y Gasset a La rebelión de las masas!

José Ortega y Gasset, Oswald Spengler, Gregorio Marañón... els meus mestres!

Per què vaig demanar l’afusellament d’Ortega y Gasset, el geni de qui tant havia après? Com vaig arribar a caure tan baix? Qui em va fer signar aquell article a La Última Hora dient de l’autor de La rebelión de las masas: “los fascistas harían bien en fusilar si regresara de París”. El vaig escriure per pròpia voluntat? Era el que sentia en aquells instants?


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb