Literatura catalana contemporània

Sa pobla, la guerra civil i els camps de concentració franquistes - La frontera – (un petit tast de la novel•la Els crepuscles més pàl•lids, Premi de Narrativa Alexandre Ballester (Lleonard Muntaner Editor)

Turmeda | 20 Maig, 2022 19:54 | facebook.com

Sa pobla, la guerra civil i els camps de concentració franquistes - La frontera – (un petit tast de la novel•la Els crepuscles més pàl•lids, Premi de Narrativa Alexandre Ballester (Lleonard Muntaner Editor)


La gent ja sap que ha perdut la guerra i, com un animal ferit de mort, s’ajup enmig d´un silenci esgarrifós. Les nostres banderes dalt del camió! Grups d’exaltats ens criden, saludant a la romana i dient-nos !Rojos de mierda! Però tenen por d’aturar-nos en veure les metralladores que portam dalt del vehicle. Pens que encara ens queda valor abastament per defensar els estendards de l’assalt a la caserna de la Muntanya, els que entraren amb nosaltres a Terol, les banderes que guanyaren els italians a Guadalajara. Les insígnies que no volem que caiguin en mans dels legionaris i que són al nostre costat, agitades pel vent en aquest trist matí de la derrota, mentre travessam Madrid a tota velocitat perseguits pels cans famolencs de la mort i la desesperació. (Miquel López Crespí)


La Jonquera.

Els cotxes, els carros, els autocars formen un embús enorme. Només se senten crits, botzines rabents. Hi ha unitats que no han volgut abandonar els tancs i els canons i els han portat fins a la frontera. Hi ha soldats, oficials i comissaris que ploren per haver de llançar fusells i metralladores, seguint les indicacions del comandament francès. En un determinat moment hi veig cotxes de les autoritats republicanes en retirada, caravanes amb diputats i les seves famílies que entren a França sense haver de fer cua o romandre a la inclemència, sota mantes xopes, amb la roba mullada per la pluja. Alguns soldats els insulten i els mostren el puny. N’hi ha que baixen el cap, comprenent el privilegi de que gaudeixen. Una bona part de l’administració i del govern porta passaports en regla, viatja en autobusos acompanyada de les seves famílies i tothom intueix que no aniran a parar als camps de concentració francesos.

En veure’ls passar en vehicles oficials, en els autocars plens de maletes, ben protegits del fred pels abrics de cotó, teixits anglesos de primera qualitat i guants de fina pell, Joan Busquets, el mallorquí, no pot deixar d’exclamar, sorneguer:

-Què t’hi jugues, que molts deuen portar, ben amagades dins les maletes, les joies de la família? Vet aquí un començament d’exili per a privilegiats. Diners per anar a viure a un hotel, comprar el menjar que vulguin. Dormir calent en un bon matalàs, els llençols nets i dutxa amb aigua calenta a la cambra de bany. I les joies ben amagadetes, l´or que ningú no incautarà a la duana i demà, qui ho dubta!, camarot i vaixell per anar al país que vulguin d’Amèrica Llatina. Alguns també se’n porten les criades. Basta veure els grups de privilegiats, comprovar qui porta les maletes, qui té cura dels infants.

Va escopir damunt el fang de la carretera, amb un gest de menyspreu gens dissimulat.

Gèlides nits a la Conreria, Olot, Cantallops, Agullana, amb gent que fa dies marxa cap a la Jonquera i que ens interroga amb la mirada demanant-nos, amb el pànic marcat al seu rostre: què serà de nosaltres? Quan podrem tornar a casa nostra? Angoixa en els ulls de les dones demanant-se què serà dels homes, els pares, els fills que han estat fets presoners.

Fem alguna incursió a masos on ens han dit que s’hi ha refugiat intel•lectuals i diputats amb protecció del govern. S’avenen a repartir el poc que tenen amb nosaltres. Tots tenen por a quedar copats i que les tropes de Franco els agafin abans de tenir temps per travessar la frontera. Ningú pensa ja en cap línia de defensa i que sigui possible, com diu Negrín, que es giri la truita i les fantasmagòriques i inexistents unitats republicanes que “són en camí” i mai ningú no ha vist, puguin aturar l’avenç incontenible d’italians i regulars.

Mentre retrocedíem cap a la frontera i, per les deixalles que trobàvem per camins i carreteres, anàvem comprovant l’aclaparadora realitat de la derrota. A qualsevol revolt del camí et podies trobar un camió abandonat amb els arxius d’un departament ministerial o el material d’alguna conselleria de la Generalitat. Visió d’armaris llançats a la cuneta, munts de calaixos oberts i de carpetes abandonades damunt els solcs. La ventada freda i xiulant que ens gela el cos, obre i tanca les portes de la cabina dels camions que no pogueren continuar la marxa. Alguns quedaren abandonats per la manca de benzina, altres, foradats per les bales, palesen un sobtat atac de l’aviació.

Arreu ensopegam amb improvisades tombes. Algunes, amb el casc dels soldats damunt petits muntets de pedra. A altres llocs hi ha gent esparracada, agenollada en el fang, plorant desconsoladament pel familiar mort davant la indiferència del bosc, dels núvols grisos que passen a velocitat vertiginosa per damunt el cim dels arbres. Què serà de tota aquesta gent que marxa cap a fondals i laberints sense sortida? Repartim els bocins de pa negre que ens queden al sarró, les darreres llaunes de sardines que conservàvem com un preuat tresor. Contínuam fent camí cada volta més cansats, fent-mos conscients de l´amplària de la desfeta. Carreteres i boscos per on el vent s’emporta munts de fulls oficials amb els plànols per construir escoles, hospitals o instituts. Llibres escampats pel terra, coberts pel fang. Hi ha les cartutxeres dels soldats, encara plenes de bales. Munts de fusells, morters i caixes de bombes de mà que les ovelles ensumen i després deixen enrere, atemorides, com si sabessin que aquells estranys objectes, que no serveixen ja per a res, porten la mort a l’interior. Els cans abandonats compixen la documentació de les fàbriques col•lectivitzades, els decrets de la Generalitat per preservar la llengua catalana, el patrimoni cultural fet malbé en els primers mesos de la guerra. La població civil que fuig espantada, munió de dones, vells i infants, desfets per les llargues caminades, s’aturen un moment i encenen grans foguerons fent servir tot el que troben a l’abast: col•leccions de revistes abandonades, llibres, els grans cartells acolorits que convidaven a la resistència. La documentació del govern republicà serveix per encendre les branques de pi, la llenya que no vol prendre. Arreu rostres amb un rictus d’amargor en la mirada, llambregades desesperades, ulls que interroguen el buit i que demanen quina mena de futur els espera. Ningú no troba resposta en les corrues de vençuts que arrosseguen els peus per caminois i carreteres.

En arribar a Agullana el caos es fa més evident. Ens informen que per part ni banda hi ha menjar. Els forns resten tancats. Botigues i magatzems han estat saquejats per masses de civils i soldats afamegats. La gent sabia molt bé on es guardaven els sacs de cigrons, llenties i la farina del racionament. La majoria dels assaltants van armats. Ningú pot oposar-se al saqueig. Nosaltres ho hem donat tot als desvalguts que hem trobat pel camí. Trobar un bocí de pa o de formatge esdevé un miracle. Soldats afamegats cerquen gallines pels corrals de les cases i proven de fer brou a la vorera dels camins. Munió d’infants s’hi apropen demanant recapte amb la mirada. Un sergent armat amb una metralladora diu als infants aperduats que s´apropin. Els ha guardat unes llaunes de sardines a les quals s´afuen, desesperats. Veig que encara no s’han perdut alguns dels signes distintius de la humanitat i els soldats reparteixen l’escasa sopa entre tots els que ens hi apropam.

El grup del qual form part tan sols pensa en la tornada. Escapar dels camps d´internament on ens tacaran de forma irreversible. Regressar al front, via València, en aquells vols d’amagat que sortien de Tolosa o, amb barquetes de pescador, des de Marsella. Com podíem deixar abandonats els companys i companyes que encara lluitaven? Als vint anys tot sembla reversible. Sanglotant, tremolant, posseïts per la ràbia i la desesperació més fonda, sense abandonar mai els fusells, hem caminat per damunt els cossos esventrats dels companys dessagnats damunt la terra de conreu. Cap a la frontera, sense deixar de combatre, resistint metre a metre, fent servir qualsevol escletxa de les muntanyes, les roques dels camins, fins i tot les tombes dels cementiris!, com a trinxeres des d´on lluitar un dia més, una hora, uns minuts que permetin que la població arribi a la Jonquera, pugui salvar-se de la repressió que avança, tèrbola, salvatge, furiosa, asseguda, cames enlaire, borratxa de sang, damunt les baionetes dels regulars i italians que ens persegueixen.

Tornar a pensar en aquella retirada de març del 39. Pensar altra volta en aquell Madrid en runes.

Passam a tota velocitat pels barris proletaris. Premem, fermament, la metralladora que ha d´obrir-nos camí. Sabem que casadistes i falangistes ens poden detenir en qualsevol moment. Em palp les butxaques de l´uniforme per comprovar si hi són les bombes de mà que he agafat en abandonar les nostres posicions. Em traquilitz en constatar que les tenc a punt. Morir matant. Disparar sense descans si proven d’aturar-nos. Llançar les bombes que portam. Fer font al destí d´igual manera que hem combatut l´enemic durant els tres anys que ha durat la guerra.

Gèlida matinada anant la recerca de no sabem què, ignorant si podrem sortir de la trampa en que s´ha convertit Madrid. Arreu més mirades desesperançades. Passam davant les seus d´alguns partits d´esquerra. Davant el portal encara hi ha militants que cremen munts de documents, valents que saben que si tota aquesta paperassa cau en mans dels franquistes, la repressió encara serà molt més ferotge. És gent que roman en un Madrid que s´enfonsa, que desaprofita els darrers minuts que manquen per poder salvar-se. Ens aturam davant el local de la CNT del barri de Vallecas. Els diem que tenim espai per a dos o tres companys, que pugin o ja trobarem tallada la carretera cap a València, els controls en mans de casadistes i falangistes. No volen pujar. Ens diuen que marxem, que han d´acabar de fer desaparèixer tota la documentació de l´organització. Pens que és una feina necessària, però suïcida. En qualsevol moment poden arribar les unitats casadistes i matar-los, per no haver obeït les ordres de Mera, el dirigent anarquista que fa costat a Besteiro i Casado. La cinquena columna pul•lulà arreu. Són grups armats que vigilen qui poden matar. Disparen des de les teulades. Resten amagats rere els portals de les cases esperant que passi un oficial, un comissari de l´exèrcit republicà sol, desprevingut. Aleshores l´assassinen enmig del carrer i tornen a amagar-se, esperant que les tropes de Franco entrin a la ciutat d´un moment a l´altre.

La gent ja sap que ha perdut la guerra i, com un animal ferit de mort, s’ajup enmig d´un silenci esgarrifós. Les nostres banderes dalt del camió! Grups d’exaltats ens criden, saludant a la romana i dient-nos !Rojos de mierda! Però tenen por d’aturar-nos en veure les metralladores que portam dalt del vehicle. Pens que encara ens queda valor abastament per defensar els estendards de l’assalt a la caserna de la Muntanya, els que entraren amb nosaltres a Terol, les banderes que guanyaren els italians a Guadalajara. Les insígnies que no volem que caiguin en mans dels legionaris i que són al nostre costat, agitades pel vent en aquest trist matí de la derrota, mentre travessam Madrid a tota velocitat perseguits pels cans famolencs de la mort i la desesperació.

Un dia incert, com el d’aquest matí arribant a Mallorca, marxant, vigilats pels soldats, cap al camp de treball.

El tinent Alfredo Giménez Codina té alguns familiars a Palma. Parlava just al meu costat amb un dels sergents de l’expedició sense parar esment què el podien sentir els presoners. Li ha dit al sergent, “El perro”, com l’anomenam nosaltres, que haurien de pujar pel carrer de Conqueridor fins arribar a la plaça Santa Eulàlia, on la columna esperaria uns moments fins que ell entrés a Can Dameto, a deixar uns regals.

Joan Busquets em diu que haguéssim arribat molt més aviat a la nostra destinació, a l’estació de Palma, anant dret, pel passeig del Born, pujant per Sant Jaume i carrer dels Oms fins a desembocar a plaça d’Espanya. Afegeix que, fent el trajecte que proposa el tinent, podré fer una ullada al barri dels senyors.

-Les xemeneies de les fàbriques que heu vist en davallar del vaixell representaven la Mallorca obrera i popular que volgué aixafar l’alçament militar, l´aleshores poderós moviment obrer, la força de les organitzacions socialistes i anarquistes. De no haver estat pel governador republicà, l’escriptor Antonio Espina, Godet, el general colpista, ho hagués tengut molt difícil. Bastaven dos-cents fusells per aturar la reacció. Però els republicans no volgueren armar els obrers. Quan s’esdevengué el sarau jo ja era camí de Barcelona, en el vaixell que ens portava a l’Olimpíada Popular. Els companys que, fugint de la repressió, pogueren arribar a Menorca o a Barcelona, ens explicaren el que havia passat aquella nit.

Busquets aturà per un moment la conversa, mirant a dreta i esquerra per comprovar si el sergent era al costat. Els soldats de l’escorta ens deixaven fer, mai no es ficaven amb nosaltres. En veure que ningú no ens vigilava de prop, prosseguí:

-La nit anterior a la sortida dels soldats de les casernes hi havia més de quatre cents treballadors i treballadores dels partits del Front Popular i sindicats antifeixistes demanant armes enmig del carrer. Ja pots imaginar el que va ocórrer, per a desgràcia dels mallorquins. Antonio Espina, com tants d’altres governadors republicans, tenia més por al poble armat que no pas als militars colpistes. Ell i el seu secretari estigueren la nit anant a munt i avall, amb el cotxe, manant als grups de treballadors i treballadores de Palma i pobles dels voltants que anassin a dormir. Els digué que Godet havia jurat una i mil vegades que sempre donaria suport a la legalitat republicana. L’acostumada ximpleria dels polítics professionals, els pobladors dels hotels de primera, dels casinos, les cases de cites. Professionals de la demagògia amb més pànic al socialisme i al col•lectivisme igualitari que no pas a una dictadura feixista.

Joan Busquets tenia raó. Ho havíem discutit amb companys de les més diverses tendències revolucionàries, procedents de qualsevol indret de l’estat espanyol. No hi havia ningú que no coincidís en l’apreciació què, si els governadors civils els haguessin lliurat armes, l’alçament hauria fracassat.

La mateixa història que a Madrid, amb Diego Martínez Barrio parlant amb Mola i oferint-li una cartera ministerial en un futur govern republicà bastit amb els revoltats. Nosaltres érem al carrer, sota les finestres de governació, demanant armes per protegir la llibertat i els que en teoria ens havien de defensar ja pactaven amb l’enemic com i de quina manera havien de tenir el poble subjecte per a tota l’eternitat.

Una història passada.

El que hagués pogut ser i no va ser.

Governadors republicans, militars de professió encegats per la por a la Revolució. En parlàvem en les llargues nits de la guerra, arraulits al fons de la trinxera, entre combat i combat. Interminables debats en què provàvem de matar el fred fent foc amb les estelles de les bigues dels enderrocs, encenent una foganya amb els mobles de les cases destrossades per la metralla i els obusos. Infinites hores sentint les queixes del company ferit, sense que mai arribassin els sanitaris. Ni benes, ni alcohol per a desinfectar les ferides. Cap metge en tota la nostra demarcació del front. Alguna vegada, per evitar la gangrena, algun combatent que havia estat infermer, s’atrevia a tallar un braç o un peu amb la navalla d’afaitar confiant que es pogués traslladar el ferit a un hospital el més ràpidament possible. Els que se salvaven era per pura casualitat. Gens de cloroform en quilòmetres al voltant. Com si tot conspiràs en contra nostra. A qui li interessava que el poble es dessagnàs sense cap mena d’ajuda? Més endavant, quan els fronts s’anaren consolidant, la situació no millorà gaire, però, almanco, estaven previstes evacuacions d’urgència a improvisats hospitals de campanya. Si el ferit superava aquesta primera prova potser encara tenia certa possibilitat de sobreviure. A les capitals s’havien incautats nombrosos palaus senyorials que ara servien d’hospital. Però els primers mesos, a la serra del Guadarrama, en l’avanç de les milícies de Durruti per les terres d’Aragó, no hi havia res per atendre els ferits.

Sovint ens demanàvem si els comissaris procedents de les diverses organitzacions polítiques i sindicals existents podrien fer front a les maquinacions dels oficials de carrera. Llevat els casos excepcionals... com podíem endevinar quines eren les autèntiques intencions que tenien? Ben cert, i s’esdevengué més d´una vegada, que podien manar a la mort molts dels nostres ordenant accions sense sentit, atacs planificats per fer perdre homes i material a la República. Algunes derrotes sagnants de l’exèrcit republicà eren produïdes, com afirmava l’estat major, per l’abundor de material de l’enemic o per haver ordenat determinat avanç precisament per dessagnar els nostres? El discurs sobre la famosa eficiència tècnica dels professionals de la guerra, dels graduats a les acadèmies de la monarquia, sovint amagava l’interès d’aquests militars de sostreure's al control dels comissaris, més units i amb més contacte amb la tropa que no els membres dels respectius estats majors.

Però ara no treu cap provar d’analitzar la quantitat de quintacolumnistes al servei de Franco que hi havia dins el nostre comandament militar. Potser demà, quan nosaltres ja no hi siguem ni resti el menor rastre de la nostra existència, els historiadors ho esbrinaran.

Pensar en tot el que va ocórrer em fa mal.

Sent com Joan Busquets contínua xerrant. Parla de com va ser el cop d’estat a la ciutat que ara trepitjam i que estima fora mida. Com crema dins el cor la pàtria de cada persona! Estima aquesta terra per què ha nascut aquí, és fill del paisatge lluminós que ara contemplam, quan el sol s’aixeca, matiner, per damunt les altres torres de la ciutadella de l’Almudaina i la catedral.

Faig una mitja riallada trista. Fa just unes hores que som a Palma i ja conec una mica la història d’aquesta illa, els noms dels carrers, castells i palaus. Dins el cervell em volten algunes de les explicacions del mallorquí.

-Les xemeneies ens parlaven del món del futur, de les esperances que foren enfonsades amb l’alçament del 18 de juliol. Ara veuràs els palaus, les cases senyorials, els seminaris i convents, les esglésies, les sagristies d´on sorgiren les ordres per a la matança dels republicans.

Dues monges que surten d´un convent, es returen un instant en veure’ns pujar, xano-xano, vigilats pels soldats, per la costa de Conqueridor. Després, endevinant qui som, posen cara d’espant i se senyen dues vegades seguides, fugint per un carreronet no fos cosa les puguem matar solament amb la nostra presència. L’ensurt de les monges ens ha fet riure un moment. Aquells presoners de la columna que ho han vist es giren per a comprovar si els altres ens hem adonat del que ha passat.

A poc a poc, mentre continuam caminant per aquesta ciutat desconeguda, em fuig, sortosament, la melangia que m’havia dominant pensant en els darrers dies a Madrid, abans de la fugida desesperada cap a València i Alacant.

Em vaig situant on estic. Una costa que, pel que anam comprovant, dóna a la part antiga de la ciutat. De sobte, em tornen a la memòria els ensenyaments de l’escola de quadres. L’estudi dels indrets estratègics al llarg de la història. Vet aquí, doncs, un indret excepcional. Un castell dalt d´un turó on segurament els primitius habitants de l´illa bastiren el primer poblat i una inicial torre de defensa i vigilància. El mar, que ara llepa els fonaments de la catedral, devia arribar fins als peus del recinte fortificat. El carrer Conqueridor, per on ara caminam, era la primitiva pujada a la ciutat dels foners, dels romans i dels àrabs, dels catalans, posteriorment. I les naus, procedents de Fenícia, Roma, Bizanci, el nord d’Àfrica, Tarragona o Barcelona atracaven just a l’indret per on nosaltres començam a pujar. Quina contradicció emperò, en aquests instants! Ara no hi ha conqueridor que pugi per aquest carrer per anar ocupar els temples d’allà dalt, el Palau dels governadors, la ciutat del passat. Ara és una corrua de presoners la que camina, esgotada, famèlica, vigilada per una escorta de soldats, pel mateix indret on el rei Jaume I el Conqueridor avançà al capdavant de les seves hosts, plantant els estendards de Catalunya dalt les torres del Palau, en els minarets de la mesquita des d´on la Fe de Mahoma planava damunt la Mediterrània.

La derrota de l’Ebre va impedir que pogués acabar el curset de formació militar. Hauria pogut acabar la guerra de tinent? Ens prometeren que, després de la victòria, en vèncer els feixistes, tornaríem reiniciar el curs i, aleshores, en un parell de mesos, ens donarien els distintius de tinent. Vint mil presoners republicans. En la confusió dels primers moments, ens poguérem escapolir, amb perill de ser afusellats si ens tornaven a agafar i, de nou ens trobam enmig de l’exèrcit en retirada. Setmanes angoixoses protegint la població civil que fuig en direcció a França. Novament les imatges dels morts abandonats a les carreteres. Pobles en runes, bombardejats per l´aviació i l´artilleria. Desolació en els rostres dels vençuts. Ja no hi ha cançons revolucionàries en els llavis dels combatents en retirada.. Encara vaig veure camions plens de soldats anant a una mort certa. Eren els voluntaris que s’oferien per provar d’aturar l'avanç franquista per unes hores, màxim un dia en un indret determinat i sabent que cap d´ells no tornaria. S’acomiadaven de les columnes en derrota, agitant les banderes, alçant els punys. Sense el seu sacrifici mai no hauríem pogut arribar als Pirineus ja que les tropes de Franco ens haguessin tallat el pas en qualsevol moment.

Els francesos ens fan deixar les armes en entrar en un territori que, els catalans que vénen amb nosaltres, afirmen és terra ocupada d’ençà fa tres-cents anys. Primer internament en un cap de concentració. Argelers. Mar i sorra. Vent i fred. L´arena ens encega els ulls, penetra pels narius, dins l'oïda, a l´interior de la boca. Trets dels soldats senegalesos per atemorir-nos. Amics morts damunt l’arena per haver provat de fugir. Arena i l´olor dels cadàvers dels companys morts que ningú no ve a recollir. De la manera que poden, amagats dins els camions del menjar, en els dels fems, els companys francesos del Partit Comunista, ajuden a escapar uns quants, els més aferrissats en tornar a València per continuar la lluita. D´un en un, de dos en dos, alguns tenim la sort de tornar al front de combat marxant en vaixells de pesca, des de Marsella. Altres ja no volen saber res més de la guerra i es conformen amb morir damunt la sorra, menjant herba, vomitant al sol, sense esperança, bruts, menjats per les mosques i les puces. Millor morir amb els nostres, amb els companys i companyes amb els quals hem provat de mudar el món. Quin sentit té la resignació en aquests instants quan ningú no pot imaginar la traïció de Casado, Besteiro i Mera. La possibilitat de redreçar la derrota. Pensam en l´imminent esclafit de la guerra mundial, que França i Anglaterra s’adonin de l’error de la no-intervenció. Negrín diu que, en cas d’esclatar la guerra, França deixarà entrar el material bèl•lic que hi ha segrestat a la frontera: els avions, tancs i metralladores que poden fer girar la situació en favor nostre. Necessitam armes i menjar

Després de setmanes de romandre presoners a França arribàrem al port de València exultants, pensant que la derrota a l‘Ebre no era la desfeta definitiva sinó simplement un entrebanc en el llarg i dolorós camí cap a la victòria. L´esperança dels vint anys, niant, poderosa, invencible, dins els cors, malgrat l´evidència de la desfeta.


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb