Literatura catalana contemporània

Sa Pobla, la Guerra Civil i els camps de concentració franquistes – La ràdio (un petit tast de la novel•la Gardènies en la nit, Premi de Narrativa de l´Òmnium Cultural, El Tall Editorial)

Turmeda | 05 Agost, 2022 15:31 | facebook.com

Sa Pobla, la Guerra Civil i els camps de concentració franquistes – La ràdio (un petit tast de la novel•la Gardènies en la nit, Premi de Narrativa de l´Òmnium Cultural, El Tall Editorial)


Encara la veig al meu davant, sota les branques que ens protegeixen del sol. Una silueta que es retalla contra el blau intens de la mar, el cel blavíssim, amb dos petits núvols blancs que es mouen en direcció a l´est. L´autèntica reencarnació de l´esperança avançant envers on em trobava.


Sortosament no estiguérem gaire a poder canviar la ràdio de galena per una vella Marconi que ens feren arribar els asturians i bascos del poble. Ja feia uns anys que eren a Mallorca i, per bon comportament i per l’aportació que el seu treball significà en la vida quotidiana dels pagesos, eren molt estimats a la comarca. La llibertat de moviments que tenien era prou significativa. Tan sols estaven obligats a comparèixer a dormir al magatzem que els feia de lloc d´internament, a la plaça del Mercat. Pel que fa a la resta, podien fer el que volguessin, ja que els oficials no els deien res mentre tornassin a la nit. La majoria ja tenia feina estable. Alguns sortien amb al•lotes de les més diverses classes socials. Els guanyadors no pogueren prohibir aquestes relacions. La vida, l´amor entre les persones s´havia imposat als discursos i als sermons de la trona. Els bascos ajudaven en la construcció de motors de regiu, instrument indispensable per a la producció, ara que l´illa estava bloquejada per la guerra mundial. Sovint les veles del molí no bastaven per omplir com pertocava el safareig i més d´una vegada era necessària la instal•lació d´un motor. Una bona part dels bascos eren metal•lúrgics de provada experiència, especialistes en màquines fresadores, amb uns coneixements en la utilització i manipulació de l’acer que no existia per aquests indrets, una zona eminentment agrícola.
Era l’estreta compenetració entre els pagesos i presoners el que havia dinamitat la majoria de prejudicis socials escampats contra els rojos.
En un ambient de plena postguerra, l´amistat establerta entre els vençuts i la població ens sorprengué i ens animà. No sempre s’esdevenia quelcom de semblant. En algunes de les poblacions on havíem treballat, tant les autoritats com la mateixa gent de l’indret establien, a part de les barreres físiques que ja representaven els camps i els filferros, una distància personal infranquejable, un invisible, però ben real cordó sanitari entre poble i presoners.
Els vençuts érem com a leprosos, gent a mantenir a part. Sortir del camp era impensable i mai no haguéssim gosat fer el més mínim intent de travessar la porta. El sentinella ens podria haver mort d´un tret. Les ordres eren així de dures i cruels, mancades de pietat. Era com estar sotmesos al règim inhumà dels penals peninsulars, amb la diferència que ara, la presó, era el camp de treball i en lloc d’estar acaramullats dins les cel•les com a xotets que esperen anar a l’escorxador, ens portaven a treballar en la construcció de carreteres o vies de tren.
Per unes estranyes casualitats del destí, a Mallorca tot això va canviar dràsticament i, malgrat que no podies deixar, ni molt manco, el camp, sí que, amb permís del comandant, era possible anar al poble a fer les feines que fossin necessàries sense necessitat de portar al darrere un escamot de vigilància. Tot plegat representava un cert marge de llibertat del qual mai no havíem gaudit. Quasi et podies sentit lliure. O, per unes hores, el temps que anaves i tornaves al poble, ho podies somniar. Imaginar que la guerra no s´esdevengué mai. Que tu no eres un home marcat per la derrota, per la mort dels millors amics i que, simplement, eres de visita a una terra estranya, curulla de blaus intensos, amb una munió de cales d´aigua color verd maragda i platges d´arena finíssima. Quan m´enviaven a comprar queviures, algunes eines que necessitaven en el camp, procurava gaudir intensament les hores de llibertat que m´eren concedides. Com s´esvanien les nits de paüra viscudes a Porlier! Anava per la carretera polsosa que conduïa al poble, per l´ample camí obert entre els canyars de l’albufera, pensant en si seria factible redreçar la meva existència. Em demanava si algun dia podria tornar veure els familiars, abraçar els pares i els germans, caminar altra volta pels carrers que conegueren els meus jocs d´infant. De tant en tant ensopegava amb un pagès que anava la sínia, una dona que tornava a casa després de regar l´hort. Ens saludàvem ritualment, amb la cordial amabilitat que tenen els homes del camp amb els que consideren iguals. Ho copsaves amb el to de la veu quan et donaven el “Bon dia!” o el “Bon vespre!”. Cap signe de superioritat, de creurer’s per sobre el presoner que anava en bicicleta. Simplement eren uns treballadors que saludaven uns altres treballadors. La saviesa dels camperols, superant, per un instint innat, el verí dels discursos pronunciats per cacics i polítics entestats a dividir els que ho produeixen tot amb el seu esforç.
Qui sap, aquí també podia haver existit una certa distància, però només era perceptible entre els sectors més propers al règim, els que s´enriquien amb la fam del poble i que participaren activament en la repressió dels republicans i les organitzacions d’esquerra. Per a aquells amb els quals ens relacionàvem més, el que contava era la bonior de les persones, el treball net, la capacitat de feina i no tant l'haver lluitat en una zona o en una altra. El poble no era gens ximple. Ja li podien xerrar i xerrar contra els rojos. Amb un cop d´ull, veure com treballaves, constatar la manera que tenies de parlar amb les al•lotes, el respecte real que senties pels seus costums i tradicions, els bastava per saber com eres. El que poguessin dir de nosaltres els botxins de Falange i els quatre senyorassos compromesos amb la dictadura no els importava gens ni mica.
Va ser aquesta concepció que de la vida i de les relacions entre les persones tenia la pagesia el que facilità la tasca d´integració de tants presoners a la comarca, el que poguéssim respirar una mica tranquils. Tan sols havíem de parar esment en el que farien els falangistes de cada indret. Mai no sabíem quina malifeta podrien ordir.
Foren els bascos i els asturians els que ens portaren la nova ràdio que ens permeté seguir el desenvolupament de l’agressió hitleriana a Polònia, França, Iugoslàvia, Grècia i, finalment, a la Unió Soviètica.
El comandant Agustín Martínez Sánchez no s’hi oposà. Ans al contrari, sovint compareixia a sentir les notícies al costat nostre. Quan endevinava que hi havia algun esdeveniment important compareixia al dormitori on, en un racó, teníem la ràdio més o manco dissimulada, talment fos una verge summament estimada o el Sant Crist de l´església que les beates van a adorar. La informació de la qual ens fornien les emissores estrangeres eren vitals per a la nostra supervivència quotidiana. Vivíem pendents del que deien les ones hertzianes. Bastíem imaginatives novel•les de com seria el futur amb cada nova informació. Quan cauria el feixisme? Els països que ens abandonaren en temps de la guerra... arribarien a copsar la magnitud del seu error? Ens donarien suport, ara que el feixisme també els atacava?
Quantes preguntes i interrogants! La vida sencera penjant d´un fil, condicionada al que diria aquell dia el locutor des de la distància.
En comparèixer el comandant, ens feia un senyal amb la mà perquè no ens aixecàssim. I, de seguida, mirant-nos somrient --sabia que els presoners no teníem gaires diners per a comprar tabac--, ens oferia alguna cigarreta dient:
-No sé com us arreglau, però la vostra ràdio se sent millor que la meva. Potser no t’entenc l’aparell adequat. Crec que us hauria d’haver demanat consell! Hauré de dir als bascos que me’n cerquin una de bona, que agafi igual nombre d’emissores o més que aquesta. O, en podeu estar segurs, si no la troben, vendré a confiscar la que teniu aquí.
No ho deia seriosament. Ho sabíem a la perfecció. Simplement li agradava veure la nostra reacció. Es reia de nosaltres en veure´ns una mica atemorits.
A vegades comentàvem d’on hauria sortit el comandant Agustín Martínez. Un home d´un tarannà ben especial i que no tenia res a veure amb l’esperit d’odi i revenja que dominava, d´una forma autènticament malaltissa, el comportament de tants militars franquistes. Possiblement, en cas de guanyar els republicans a Mallorca, l´oficial Agustín Martínez, s’hauria distingit per la fidelitat al Govern del Front Popular. L´home no podia dissimular la seva preferència pels anglesos i nord-americans. Malgrat que en els comentaris que feia quant al desenvolupament de les operacions bèl•liques, no carregàs excessivament les tintes contra els alemanys, el cert era, i no ho podia amagar, que patia amb cada èxit militar hitlerià. La caiguda de França l’emmalaltí i estigué un parell de dies al llit, sense sortir de l'habitació, instal•lada en un petit habitacle rere l’edifici que ens servia d´oficines.
Visquérem angoixats fins al dia que les tropes de Manstein i Von Paulus començaren a estavellar-se a les portes de Moscou, Leningrad i Stalingrad.
Els primers anys de la guerra mundial foren de desesperança, de continuació del que havíem patit d’ençà que les tropes franquistes entraren a Madrid. Com si la nit que queia, implacable, damunt el món hagués de perdurar eternament. Com si no existís la possibilitat que tornàs a sortir el sol de l´esperança. Polònia i França caigueren a mans de Hitler en unes setmanes. La taca d´oli agressiva s’estenia arreu i pareixia que ningú la pogués aturar. Una època amarga i tenebrosa per a aquells que lligàvem la sort del règim franquista i el nostre destí personal a la caiguda del nazisme.
Cada dos mesos compareixien pel camp destacaments de Falange Española Tradicionalista y de las JONS carregats de cintes de procedència alemanya i italiana. Les al•lotes de Falange posaven un vell gramòfon enmig del pati i tot el temps que hi estaven ens obligaven a sentir l’himne de la Legió Condor, les marxes de la Wehrmatch, les cançons de les joventuts hitlerianes. Al comandant no li agradaven aquestes sobtades incursions als seus dominis. Ens mirava de reüll, movent les espatlles de forma ben perceptible per fer-nos entendre, sense paraules, que no tenia res a veure amb les inesperades vengudes dels propagandistes manades des de Palma. Però no podia dir que no a les ordres decretades per la Prefectura superior. Nosaltres ho enteníem a la perfecció. Els destacaments de fanàtics i fanàtiques camises blaves eren talment una plaga de mosques vironeres que havíem de patir una estona, provant de dissimular al màxim el fàstic i menyspreu que sentíem. Era qüestió d’anar amb compte. No pronunciar cap paraula que els servís per causar-nos més problemes, per agreujar la difícil situació en què ens trobàvem. Hagués bastat que es fixassin en un gest que no els agradàs o haver escoltat un comentari mínimament crític amb el contingut dels documentals per, mitjançant el corresponent expedient, enviar-nos a qualsevol presó de la península novament.
Era preferible callar, escoltar en silenci les seves mentideres endemeses. Fer veure que ens interessaven les imatges que projectaven, els odiosos comentaris de la propaganda nazi.
Havíem de romandre un parell d´hores veient les desfilades dels alemanys per totes les capitals d’Europa. Ja ens sabíem de memòria el que ens mostrava els nazis, guanyadors, marxant per a París. I l’ocupació de Praga, la destrucció de Varsòvia, els atacs de l’aviació de Goebbels sobre Londres. Els falangistes s’emocionaven de veritat en sentir la veu ronca i gutural de Hitler. Com si sentissin un profund orgasme. S’extasiaven i perdien la noció del temps. Quan de la improvisada pantalla, un llençol blanc penjat entre dos pins, sortien les imatges de l’entrevista entre Franco i Hitler a Hendaya, el paroxisme dels militants de Falange Española arribava a límits inimaginables i, sense poder contenir-se, s’aixecaven i començaven a cridar: “¡Heil Hitler!” i “¡Viva Franco!” “¡Arriba España!”.
Una vegada, i encara no ens havien servit el ranxo, manaren repetir tres vegades el discurs de Hitler davant les unitats de la Wehrmatch que havien conquerit França en pocs dies. Pobre si algú de nosaltres hagués fet algun badall! L´haurien pogut fuetejar allà mateix. I no crec que el comandant Agustín Martínez hagués pogut aturar la ràbia d’aquells fanàtics.
Quan els falangistes marxaven del camp, amb el gramòfon, les pel•lícules de propaganda, els noticiaris del NO-DO que ens feien veure, tothom respirava alleugerit. Se n´anaven marcant el pas, com si anassin al costat de les tropes alemanyes “alliberant” Europa del bolxevisme i la maçoneria. Era fosca nit i encara sentíem el Cara al sol que es perdia entre els canyars de l’albufera.
Aleshores el sentinella compareixia al patí on recollíem les cadires, les taules, el llençol on havien projectat els documentals i, feliç, comunicava:
-Ja no els veuen. No se sent cap cançó. Crec que ja deuen ser al poble!
I tornava a la caseta de vigilància, fent un alè de satisfacció.
La tranquil•litat ens duraria fins a la propera endemesa al cap d´un mes o dos.
Talment viure en perpètua penombra, sense cap escletxa de llibertat.
Només la veu dels locutors de la BBC de Londres ens animava a romandre esperançats. Els bombardejaments de la Luftwaffe, els avenços de l’Africakorps de Rommel pel nord d’Àfrica, la derrota nord-americana en l’atac a traïció dels japonesos a Pearl Harbor, ens mantenia en tensió, constantment preocupats quant al resultat final de la guerra mundial.
A les presons i camps de treball, els partidaris de Hitler s’emborratxaven amb cada victòria dels nazis. Ningú no podia entendre com era possible que França hagués caigut a mans dels alemanys quasi sense combatre. Una traïció de l’alt estat major, infiltrat de reaccionaris que tenien més por al comunisme que als hitlerians? Les revistes alemanyes en espanyol que ens arribaven de forma gratuïta, especialment Signal, ens feien copsar l'amplària de la victòria dels nostres enemics. La famosa línia Maginot no serví de res. Els tancs dels invasors, amb suport dels stuka, desfeien les defensen de l‘exèrcit francès en hores. Signal era una revista de tosca propaganda, entestada en una idealització absurda de la guerra i del nazisme. Però hi havia fotografies que no mentien: la desfilada de la victòria a París, els bàrbars de la Wehrmacht profanant els carrers i places que havien vist les masses populars franceses a l’assalt de la Bastilla, els fets heroics de la Comuna de París, les manifestacions en suport de la República espanyola... Els especialistes en la mistificació posaven especial esment a mostrar els soldats i oficials alemanys passejant pels Camps Elisis, asseguts als bars del bulevard de Saint Michel, visitant les sales del museu del Louvre, festejant les al•lotes parisenques.
Analitzàvem les revistes en silenci provant d’endevinar l´esdevengut a França, per què fallà la resistència, per quins motius els alemanys semblaven instal•lats a casa seva.
Joan Busquets, que romangué amb mi a Argelers, i que durant unes setmanes conegué, com molts de nosaltres, la realitat de la famosa democràcia francesa, no tenia pèls a la llengua en el moment de donar la seva opinió:
-O no recordau el que ens va fer el famós govern del Front Republicà i el socialista León Blum amb la famosa política de la no-intervenció? A França, fins i tot els socialistes eren venuts a la burgesia, al gran capital. I si ens abandonaren els socialistes... què esperau dels sectors més reaccionaris, dels que somnien amb Mussolinis i Hitlers francesos? Els Pétain i els que els van al darrera s’estimen més els nazis estrangers que no pas els propis esquerrans. En podeu tenir la més completa seguretat.
Joan encertava. La seva lògica era aclaparadora. Havien passat més de dos anys d’ençà la derrota de la República espanyola i encara no s’havien fet les anàlisis adequades de la desfeta. La famosa “traïció” de les “democràcies” a la causa del Front Popular no era, en definitiva, res més que la supeditació total de les burocràcies dels partits als interessos del capitalisme francès i anglès. Potser no copsàvem de forma prou clara la por que encara dominava la burgesia d’ençà la Revolució Soviètica. La banca mundial encara patia malsons imaginant que l’Exèrcit Roig podia tornar a avançar pels camps d’Europa com quan Lenin i Trotski somniaren en la Revolució universal. Per això mateix el triomf del nazisme a Alemanya, del feixisme a Itàlia i Espanya.
Joan Busquets era implacable en les conclusions que ens exposava:
-Mai no podrem entendre la derrota de França sense copsar la por profunda de la burgesia al socialisme i l’anarquisme. Pétain i el seu seguici de servils: un poder polític i militar venut als alemanys amb anterioritat que Hitler envaís França. La qüestió plantejada a les classes dominants franceses era la mateixa que tenia la dreta espanyola els anys abans de l’alçament: com aturar els treballadors, rompre la columna vertebral del poble prohibint, fent miques, els partits d’esquerra i sindicats obrers.
Busquets encertava plenament. Ja abans d’acabar la guerra, en les llargues nits passades a les trinxeres esperant l’atac del dia següent, ho xerràvem entre nosaltres. Aleshores pensàvem que els republicans, fins i tot els socialistes i estalinistes no s’adonaven del que feien quan aturaven les col•lectivitzacions, en posar entrebancs al protagonisme de les classes populars, dels sectors anarquistes que volien avançar en l’aprofundiment del comunisme llibertari.
Tanmateix, eren inútils les provatures de José Díaz, Líster i la Passionària per fer creure al capitalisme mundial que, a l’Estat espanyol, no hi havia una revolució en marxa, que aquí es lluitava simplement per la democràcia i per la independència. Era absurd continuar amb aquell munt de rondalles plenes de bones intencions contades als qui, de veritat, controlaven la situació i sabien, fil per randa, mitjançant les ambaixades, els serveis secrets, el que s´esdevenia a la zona controlada pels republicans..
No hi hauria cap mena de suport dels governs democràtics a la República espanyola perquè tothom estava d´acord a vèncer el poble en armes, el proletariat que donava un mal exemple al món indicant quin era el camí per aturar el pas al feixisme. I qui podia esclafar el poble no era el govern republicà. Qui podia rompre per sempre la columna vertebral dels treballadors era el general Franco. I, per això mateix, la política de no-intervenció, les fronteres tancades, la negativa a vendre armes a la República.
I molts dirigent de la CNT també havien caigut en el miratge, col•laborant en la mentida i la mistificació de la realitat que ens encerclava.
Novament em deixava portar pels records de la guerra, a analitzar una vegada més els motius de la derrota.
Els falangistes ja no hi eren. Era hora d´anar a dormir. Tanmateix, les conclusions arribaven quan ja no podíem fer-hi res.
El teló s´havia alçat. La veritat penjava, nua al nostre davant, talment com penja una vedella oberta de dalt a baix, penjant dels garfis de l'escorxador, degotant sang, un riu de sang que ho taca tot.
Ningú, cap govern europeu, volia el triomf de la llibertat, la victòria de la República. El que desitjaven era veure’ns sense esperança, fermats de mans i peus, el pit foradat per les bales dels escamots d´afusellament.
La sua brisa marina que arribava des de la mar havia refrescat. Vaig sentir un tremolor per tot el cos. Anava amb una simple camisa d´estiu i, a aquesta hora de la nit, la temperatura davallava de forma perceptible.
Em vaig començar a acomiadar dels companys que, cansats d’una jornada de feina pesada, es tombaven a les lliteres.
Demà seria un altre dia. Aniria a veure l´al•lota que havia conegut a la platja, sota els pins, el dia que el comandant em demanà que li pintàs una marina.
Encara la veig al meu davant, sota les branques que ens protegeixen del sol. Una silueta que es retalla contra el blau intens de la mar, el cel blavíssim, amb dos petits núvols blancs que es mouen en direcció a l´est. L´autèntica reencarnació de l´esperança avançant envers on em trobava.

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb