Literatura catalana contemporània

Sa Pobla 1959: primera acció de lluita contra el feixisme

Turmeda | 09 Gener, 2023 11:04 | facebook.com

Espanyàrem els cartells amb les històries de Franco i José Antonio, Mola i Queipo de Llano, Hernán Cortés i els Reis Catòlics. No en deixàrem ni un! Els fèiem bocins a poc a poc, fruint de l'acció. No vull amagar que ens posseïa una certa por. Si ens haguessin trobat, l'escàndol hagués estat majúscul! Però en aquells moments allò ens semblava un acte completament alliberador. Després, amb carbó, anàrem tapant totes les consignes de Falange que hi havia a les parets fins a deixar-les irreconeixibles. Dibuixàvem amb fúria, fent-nos mal a les mans, espitjant amb força el carbó. Per acabar d'arrodonir la feta, anàrem agafant un a un els jocs de parxís, les pilotes amb el segells "Frente de Juventudes", les capses amb les peces de dames i escacs i, una a una, les llançàrem al pou del pati. (Miquel López Crespí)


Sa Pobla 1959: primera acció de lluita contra el feixisme



Espanyàrem els cartells amb les històries de Franco i José Antonio, Mola i Queipo de Llano, Hernán Cortés i els Reis Catòlics. No en deixàrem ni un!

A l'escola graduada on vaig aprendre de llegir i escriure -un centre que manà construir un oncle-avi meu que havia estat batle de sa Pobla en temps de la dictadura de Primo de Rivera, en Miquel Crespí-, ens feien formar als matins i, drets, braç en alt, fent la salutació romana, cantàvem estranys himnes imperials abans d'entrar a classe. Em repugnaven les guturals melodies franquistes amb acompanyament de tambor. No podia suportar, em feia fàstic alçar la mà. Fou pitjor quan, als deu anys, aprovat l'examen d'ingrés per a poder cursar el batxillerat, vaig anar a estudiar a l'Institut. Dèiem "Institut" a un vell magatzem de gra i altres productes agrícoles que, en la postguerra, havia servit de presó per als captius republicans. Jo no sabia que a les aules on estudiava, pocs anys enrere, hi va romandre presoner el meu pare. No m'ho va dir mentre vaig ser al centre! Ho vaig saber més endavant, per boca d'un oncle. Al magatzem de Can Garroví hi havien estat molts mesos els ex-combatents de la llibertat, els homes que havien provat de salvar els pobles de l'estat de la bèstia feixista i, ara, amb la pistola a l'esquena, eren obligats a picar pedra fent les carreteres militars que envoltaven la badia d'Alcúdia.


Totes les banderes de Falange Española anaren a parar als fems o al fons del pou!

Record que no podia suportar les mentides -jo ja sabia que eren falsedats- de la "Formación del Espíritu Nacional". El professor de "política", com anomenàvem aquella monstruositat sense cap ni peus de la història oficial feixista, no era pobler. Cada matí, amb una moderna moto "Guzzi" -una meravella de la locomoció en un temps sense els moderns cotxes esportius del present-, arribava a l'Institut. Per les converses que sentia a casa, per les fotografies de la família, les velles revistes trobades al canterano, intuïa que els autèntics herois, els "bons", eren els republicans, l'exèrcit popular, les milícies antifeixistes en les quals, al costat de Durruti, Líster o Modesto, lluitaren el pare i els meus oncles.

Capvespres plujosos plens de citacions de Franco i José Antonio, els Reis Catòlics Isabel i Ferran, escoltant, sense poder-hi fer res, les "heroïcitats" dels defensors de El Alcázar de Toledo, la Gloriosa División Azul. Mirava per la finestra en un intent desesperat d'alliberar-me de l'eterna farsa que pugnava per dominar el meu esperit infantil. Rememorava tonades del camp, rondalles de la padrina. Qualsevol cosa em servia per no haver d'aprendre l'absurd diluvi de foc que no tenia res a veure amb la meva vida particular, amb la família ni amb el meu poble.

El ferm rebuig als homes de la Falange es consolidà després d'anar a un parell de campaments del "Frente de Juventudes". Era una obligació, de voler aprovar l'assignatura que ens donava el professor inquero. Per molt bones notes que haguessis obtingut, si no anaves al campament, suspès.

S'anomenava "Campamento de la Victoria". Les tendes de campanya ocupaven una bona extensió dels boscos de pins que hi havia anant a l'ermita de la Victòria. Allà, disfressats de joves falangistes, amb el jou i les fletxes al pit, accentuaven el rentat de cervell amb combinació amb un parell de clergues que cooperaven activament amb els comissaris feixistes. El primer que ens ensenyaren fou perseguir els xuetes. Record el capellà, amb camisa blava, a l'horabaixa, després d'haver dinat, repetint un per un -perquè els aprenguéssim de memòria- els cognoms dels qui -deia, furiós- havien ajudat a matar Nostre Senyor Jesucrist. Al poble, tenia molts amics que s'anomenaven Picó, Pomar o Segura. Mai els havia relacionat amb crim tan gran contra la humanitat! El mossèn i el professor de "Formación del Espíritu Nacional" assenyalaven, amenaçadors, els companys del campament que tenien la desgràcia de ser portadors de tals cognoms: "No te escondas entre los compañeros, Valls!"; "Eres un cobarde, Miró, de la `raza' tenías que ser!; "Aguiló... dime... ¿de dónde saca el dinero tu familia, si no trabajáis en el campo?". Allò era una follia. Els pobres al.lots no sabien on amagar-se. Tornaven vermells. Crec que mai he vist patir tant un infant. Era pitjor que si els haguessin pegat amb un fuet o amb un garrot fins a fer-los sang. A les nits, grups de companys fanatitzats per les autoritats del campament anaven de tenda en tenda i tiraven aigua damunt els pobres "xuetes", els pintaven la cara amb pasta de dents o carbó. Aquella inhumana unió entre la Falange i els capellans per a fer la vida impossible als meus amics del poble, els desgraciats que tenien la mala sort de portar els cognoms blasmats, acabà de consolidar el meu odi visceral per tot el que tingués a veure amb José Antonio, Franco, el jou i les fletxes, els "Gloriosos defensores del Alcázar" o el "Imperio Español de Isabel i Fernando".

A poc a poc vaig anar ordint la meva venjança. A sa Pobla, el "Frente de Juventudes" tenia un local, una casa que servia per a reunions i activitats diverses -organització de campionats esportius o de "cultura" falangista-. La primera casa que tingueren era darrere l'Ajuntament. Més endavant es canviaren de lloc i obriren -amb assistència de les primeres autoritats- un nou cau al carrer de l'Escola, prop d'on vivia la meva besàvia. Les parets de les distintes cambres estaven adornades amb els treballs que ens obligaven a fer a l'Institut. Murals amb la vida de Mola, Franco, Yagüe, José Antonio, Calvo Sotelo, Ramiro de Maeztu. Dibuixos amb els herois principals del Gran Imperi Espanyol "donde nunca se ponía el sol": els Reis Catòlics, Hernán Cortés, Pizarro, el rei Carles I, Felip II... El professor ens manava dibuixar el mapa del món amb l'obligació d'indicar la grandària i extensió del famós "Imperi". Les consignes falangistes, envoltades per angelets i guerrers, omplien cada una de les habitacions on, en teoria, els joves de sa Pobla havíem de passar les hores de lleure jugant al parxís, a escacs, o pintant i dibuixant tan engrescadores "aventures culturals".

Amb el meu amic de la infantesa, en Sebastià Bennàssar, de Can Pelí, un dia decidírem passar a l'acció. Un vespre, quan havien tancat i no hi havia ningú dintre, agafàrem la clau de la finestra on la deixaven -tots els al.lots en sabíem l'amagatall- i, decidits, hi entrarem sense obrir els llums. No era qüestió que ens trobassin!

Primer espanyàrem els cartells amb les històries de Franco i José Antonio, Mola i Queipo de Llano, Hernán Cortés i els Reis Catòlics. No en deixàrem ni un! Els fèiem bocins a poc a poc, fruint de l'acció. No vull amagar que ens posseïa una certa por. Si ens haguessin trobat, l'escàndol hagués estat majúscul! Però en aquells moments allò ens semblava un acte completament alliberador. Després, amb carbó, anàrem tapant totes les consignes de Falange que hi havia a les parets fins a deixar-les irreconeixibles. Dibuixàvem amb fúria, fent-nos mal a les mans, espitjant amb força el carbó. Per acabar d'arrodonir la feta, anàrem agafant un a un els jocs de parxís, les pilotes amb el segells "Frente de Juventudes", les capses amb les peces de dames i escacs i, una a una, les llançàrem al pou del pati. Feien una seca remor en caure a baix. Clac!, Clac!, Clac!. Podies contar, u, dos, tres, quatre, fins que els objectes ensopegaven amb l'aigua profunda del fons. Silenciosament tornàrem a tancar el pany de la porta, deixàrem la clau en el mateix lloc, a la finestra, i partírem.

A l'endemà, el professor de "Formación del Espíritu Nacional" vingué emmurriat. No va dir res. Durant un parell de setmanes ens va fer córrer fins a esgotar-nos. Per una temporada s'acabà el jugar al futbol a l'hora del "recreo". El director també ens mirava mentre entràvem a classe, intrigat, pensant qui podia haver estat el culpable de l'endemesa. Oficialment no digueren res. El falangista ens feia córrer, a tota la classe, amb ràbia, com si volgués matar-nos. Potser pensava que allò només podia ser obra dels de tercer o quart. I no s'errava! Suàvem, sota el càstig silenciós; però, per dintre, tant en Sebastià de Can Pelí com jo mateix érem immensament feliços. Era a finals de l'any 1959. Aquella fa ser la meva primera acció pràctica d'antifranquisme. La record com altres deuen recordar un "excel.lent" en les notes de fi de curs.

Durant molts mesos, en Sebastià i jo anàrem a classe amb la rialla als llavis. Intuíem que no servien de res les mentides oficials. No ens havien pogut doblegar, fer creure una falsa història curulla de mentides. Havíem vençut l'adoctrinament. I això era l'únic que ens importava. Per això l'alegria ens sortia pels ulls, com un raig inabastable de llum.

Miquel López Crespí

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb