Literatura catalana contemporània

Isidre Fortesa i Domingo Morales: els comunistes (MCI, OEC) no carrillistes (PCE) del temps de la transició (la restauració borbònica)

Turmeda | 05 Març, 2023 08:57 | facebook.com

Els Imprescindibles: Isidre Forteza i Domingo Morales


Jaume Vicens (dBalears): un homenatge als comunistes no carrillistes (MCI i OEC) del temps de la restauracó borbònica (la “transició”). - Els lluitadors que mai no volgueren pactar amb els franquistes el repartiment de sous i cadiretes!


Polítics avantguardistes


Per Jaume Vicens (dBalears)


La Transición no va representar un canvi de règim, el canvi de règim és el que va aconseguir Franco amb el cop d’estat de l’any 1936. El pacte constitucional de l’any 1978 va mantenir les estructures de l’estat de la dictadura, les bàsiques; hisenda, exèrcit, justícia i policia, gairebé de manera intacta. El mèrit d’Isidre Fortesa i Domingo Morales és que ells ja ho veren l’any 1977 i encara abans, i ens ho advertiren debades. És per aquest motiu que després, durant tants d’anys, varen continuar la lluita al marge de la primera línia política, fent feina, sobretot, en diferents moviments socials. Tota aquesta dedicació i el seny que hi ha han posat és el que els hem d’agrair. (Jaume Vicens)


Denunciar la trajectòria legal que hem hagut de suportar aquests darrers quaranta anys, ara és bo de fer; reconèixer la lucidesa de persones que l’any 1978 ja varen preveure el desastre, costa més perquè significarà haver d’identificar errors. Per tant, seria una reparació pensar en la justícia que representaria aquest reconeixement. La societat civil mallorquina està en deute amb dues persones; segurament amb més persones, però ara pens en dues, n’Isidre Fortesa i en Domingo Morales, dues personalitats que tenen una trajectòria política coincident, però no exactament igual.

Tots dos varen tenir el coratge de fer oposició al franquisme fins a les darreres conseqüències. Isidre Fortesa fins a l’extrem de patir tortura i presó. La repressió política que va rebre li va canviar la vida. Estudiant de matemàtiques a la universitat de València i condemnat pel règim a no poder continuar els estudis a cap universitat espanyola, davant la disjuntiva de partir a l’estranger va decidir quedar a Mallorca per a poder continuar la lluita política contra la dictadura. Domingo Morales, per ventura, va tenir una mica més sort, mai no va patir la mateixa intensitat repressiva, però només va ser qüestió de xamba perquè també va estar a l’avantguarda de la resistència, tant que durant el Dijous Bo de l’any 1975 va ser detingut per la guàrdia civil, en companyia de l’escriptor Miquel López Crespí, i va haver de passar un parell de dies detingut al quarter d’Inca. Segur que no va ser cap experiència agradable.

Ens hem de situar a les acaballes del règim de Franco, anys molts durs perquè l’oligarquia que donava suport a la dictadura tenia por que la democràcia pogués acabar amb els seus privilegis. Fortesa i Morales ja defensaven el que es va denominar ruptura democràtica, no un simple maquillatge. Morales, més lligat al moviment obrer, va viure el naixement del sindicat CCOO. Fortesa, més vinculat a formacions estrictament polítiques, va participar en la creació de l’Assemblea Democràtica de les Illes. Tots dos estaven a l’esquerra del Partit Comunista de Santiago Carrillo. Fortesa com a responsable a les Illes del MCI; Morales més proper a l’OEC.

Ambdós varen preveure les dificultats d’aquell moment, la necessitat de deslligar la militància política de la sindical, mescladissa que després es convertiria en un error fatal. També comprovaren la conveniència imperiosa de formar la classe obrera i les dificultats reals d’aquest objectiu. D’alliberar els obrers del treball embrutidor i del consum irracional, en aquell temps se’n deia voluntat de superar l’alienació social, concepte marxista prevalent. Avui, encara som allà mateix, per això ara allò rellevant és fer esment a l’obstinació que tengueren Fortesa i Morales; ells mai no van cedir. Recordem que als inicis dels anys setanta del segle passat, onades de treballadors arribaven a Mallorca procedents d’Espanya, persones que venien amb l’objectiu de sortir de la misèria i la primera concentració d’energia la posaven en guanyar-se les sopes, trobar vivenda o escola per a les criatures; sobreviure i mirar d’integrar-se. Els empresaris ho aprofitaren bé i per això Isidre Fortesa i Domingo Morales ja varen preveure que l’avantguarda obrera no havia de quedar reduïda a una minoria de selectes, els polítics que quaranta anys després els de Podemos han denominat casta.

Recordem que els nostres dos protagonistes es jugaven la pell, literalment, assetjats per la dura repressió dels denominats grisos, antiga policia nacional i per la vigilància de la policia secreta franquista, a Balears sota comandament d’un militant de Fuerza Nueva —associació d’extrema dreta ja desapareguda—, el conegut governador civil Carlos de Meer. Anys de lluites obreres, també per a la recuperació del patrimoni sindical confiscat després de la Guerra Civil. Fem esment a detencions, tortures, multes i presó. Isidre Fortesa passarà a la història, demés, per ser el darrer detingut polític del franquisme que va sortir de la presó, en concret el mes de desembre de 1976. Fortesa ja va preveure que la Transición no havia de ser més una ensarronada impressionat, destinada als incauts que ens vàrem empassar aquella combinació, fraudulenta, entre oligarques i monàrquics. Els historiadors ja ho reconeixen i l’actualitat política ho corrobora. Fortesa va patir les conseqüències amb motiu de fer denúncia del parany que ens havien preparat. La darrera detenció que va haver d’aguantar va ser per mor de fer campanya contra la Constitución de 1978, just abans de ser aprovada en el cèlebre referèndum.

El procés de la història posterior és ben conegut. Fracàs electoral i progressiu dels partits que estaven a l’esquerra del PCE i també posterior decadència del partit de Santiago Carrillo, tot i l’esforç de reorganització i programàtic per tal de moderar les seves aspiracions. Més tard arribaria el fracàs de la socialdemocràcia perquè, entre altres causes, Felipe González va abraçar la fe neoliberal, en auge sense aturall. Va ser com si una correlació hagués d’esdevenir, fatalment i gradual, cap a la dreta. És cert que ni Fortesa ni Morales no varen poder evitar en aquell moment el fracàs electoral de les seves preferències polítiques; ara, ningú no podrà dir que no varen analitzar bé la transcendència dels esdeveniments d’aquells anys. Mai no varen abandonar la lluita contra el sistema ni es varen instal·lar en les institucions amb la mera pretensió de gestionar-les.

La Transición no va representar un canvi de règim, el canvi de règim és el que va aconseguir Franco amb el cop d’estat de l’any 1936. El pacte constitucional de l’any 1978 va mantenir les estructures de l’estat de la dictadura, les bàsiques; hisenda, exèrcit, justícia i policia, gairebé de manera intacta. El mèrit d’Isidre Fortesa i Domingo Morales és que ells ja ho veren l’any 1977 i encara abans, i ens ho advertiren debades. És per aquest motiu que després, durant tants d’anys, varen continuar la lluita al marge de la primera línia política, fent feina, sobretot, en diferents moviments socials. Tota aquesta dedicació i el seny que hi ha han posat és el que els hem d’agrair.


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb