Literatura catalana contemporània

Cultura catalana, art i compromís: els bells somnis

Turmeda | 20 Agost, 2006 10:10

"Lluitar per la transformació de la realitat en la direcció de la democràcia i la justícia social suposa fer-ho no sols en el terreny polític i econòmic, sinó paral·lelament, en el que correspon d'una manera genèrica a la superestructura. [...] La nostra generació -a diferència, tal vegada, d'altres: o potser no sigui cosa de generacions senceres sinó més tost de trajectòries personals...-, pensàvem que el socialisme no és una fita quantitativa respecte al capitalisme, sinó que implica un gran canvi qualitatiu. Es parlava, doncs, de la lluita contra el sistema. I per sistema enteníem el mecanisme d'opressió dels homes i dones concrets, és a dir, l'existència de relacions de poder com a forma de realitzar la vida social. Somniàvem (?) a aixecar un art nou que tingués com a finalitat trencar l'escissió entre art i quotidianitat, tot cercant dissoldre l'art en la realització de cada home i de cada dona concrets; calia anar a la recerca, doncs, de la mort de l'art, en el naixement d'un nou subjecte històric més emancipat. Qui ens podrà censurar els bells somnis?". (Joan Francesc López Casasnovas)


15-III-03, Ateneu de Maó (Menorca). Presentació del poemari Cercle clos. D'esquerra a dreta: Maite Salord, Joan Francesc López Casasnovas, Laura Pons, Miquel López Crespí i Miquel Vanrell.

Aquestes volen ser unes retxes a dos amics, companys de dèries culturals als estimava amb prou força i dels quals servaré sempre un record emocionat. Pens en Miquel Vanrell i en Frances Calvet en aquesta horabaixa cendrosa de març de 2006 mentre repàs els antics retalls de premsa, les fotografies fetes a Menorca amb els amics ja desapareguts i sent, ben fondo, el buit que inexorablement van deixant aquelles persones que hem estimat de debò. Recordar la pintura de Francesc Calvet, la seva manera d'entendre el món i l'art, l'activisme incessant de Miquel Vanrell, en la mateixa línia de Calvet, m'ha fet recordar tot el que s'ha perdut amb la transició, amb els pactes entre el franquisme reciclat i els aspirants als sous i privilegis que comporta la gestió del sistema.

Han caigut tones d'oblit damunt les concepcions polítiques i culturals que, d'ençà que iniciaren les seves activitats culturals, movien la part més conscienciada de la nostra generació, a homes insubstituïbles com aquests de què parlam. Ells sí que mai no oblidaren el que havien après i practicat en els anys més foscos del franquisme: la cultura com a eina d'intervenció, l'art com a instrument de desenvolupament de totes les potencialitats de la persona, escletxa per a vèncer l'alienació del sistema, instrument igualment de lluita contra el feixisme i per la llibertat dels pobles. Per això mateix la importància que donaven a la poesia, a la pintura, al debat cultural i literari, al paper dels artistes i creadors dins la societat.

Ho recordava molt encertadament Joan F. López Casasnovas en un recent article titulat "F. Calvet". Pensant en l'amic desaparegut, analitzant el que l'esquerra nominal havia enterrat en aquests darrers trenta anys de consolidació del règim, tenint ben present l'importantíssim paper de la superstructura per a impulsar la necessària transformació del món i les consciències, López Casasnovas escrivia:

"Lluitar per la transformació de la realitat en la direcció de la democràcia i la justícia social suposa fer-ho no sols en el terreny polític i econòmic, sinó paral·lelament, en el que correspon d'una manera genèrica a la superestructura. [...] La nostra generació -a diferència, tal vegada, d'altres: o potser no sigui cosa de generacions senceres sinó més tost de trajectòries personals...-, pensàvem que el socialisme no és una fita quantitativa respecte al capitalisme, sinó que implica un gran canvi qualitatiu. Es parlava, doncs, de la lluita contra el sistema. I per sistema enteníem el mecanisme d'opressió dels homes i dones concrets, és a dir, l'existència de relacions de poder com a forma de realitzar la vida social. Somniàvem (?) a aixecar un art nou que tingués com a finalitat trencar l'escissió entre art i quotidianitat, tot cercant dissoldre l'art en la realització de cada home i de cada dona concrets; calia anar a la recerca, doncs, de la mort de l'art, en el naixement d'un nou subjecte històric més emancipat. Qui ens podrà censurar els bells somnis?".

Les idees de què parla Joan F. López Casasnovas són precisament les que ha oblidat i enterrat l'esquerra nominal. I no solament ha oblidat, podríem afegir-hi, sinó que aquesta falsa esquerra, unida a la dreta, ha combatut a mort amb la mateixa fúria i la mateixa decisió exterminadora que els reaccionaris han actuat sempre contra qualsevol idea subversiva, revolucionària, tant en el camp de l'art com de la política. I, al contrari, aquestes idees oblidades, atacades per tota mena de vividors del romanço, són les que sempre impulsaren l'activisme vital i engrescador de Francesc Calvet i Miquel Vanrell. Unes idees, uns principis, una forma de concebre la lluita cultural en la línia que havien desenvolupat Gramsci i tants pensadors revolucionaris del segle XX.

Ben cert que els dos amics desapareguts havien fet de la seva vida i de la seva pràctica cultural un punyal esmolat d'intervenció en el camp de la superstructura cultural i també, cal no oblidar-ho, en el camp d'una lluita de classes política ben concreta. No endebades Miquel Vanrell havia estat a l'avantguarda d'organitzacions que es reclamaven del marxisme, i Francesc Calvet, més llibertari, igual de rebel, es decantava més per un anarquisme allunyat de qualsevol conxorxa amb el sistema i les seves guerres de rapinya i extermini.

Cal recordar, emperò, que Francesc Calvet mai no va renunciar a bastir una obra pictòrica de qualitat, a aprofundir en el camp estrictament creatiu avançant dia a dia en el coneixement de totes les tècniques pictòriques, la utilització dels més diversos materials que poguessin ajudar-li a portar endavant la tasca de revolucionar l'art de la pintura i els seus significats canviants. En Francesc Calvet sabia, i en parlàrem en nombroses ocasions, de les limitacions i entrebancs que té l'art en la societat de classes, i era un expert en la història de tots els moviments artístics. Calvet tenia sempre ben present aquesta història quan ens explicava, novament, sense defallir mai, les darreres tendències dels mercaders de l'art o la darrera invenció postmoderna per a llevar radicalitat a totes les manifestacions artístiques. "Aquest sistema", deia, "prova de convertit la subversió artística en simple entreteniment de desenfeinats".

Encertava. Els guardians de la superstructura, els "cans guardians" del sistema, que diria Paul Nizan, són sempre a l'aguait per desvirtuar tota mena de propostes rupturistes i subversives. Sota el capitalisme l'art, i més que res una part de la pintura oficial, promocionada, ha esdevengut un rendible negoci especulatiu de tanta importància com l'especulació borsària i immobiliària. Francesc Calvet ho sabia i procurava no caure en els paranys que a cada moment ordeixen els "cans guardians" de l'ortodòxia cultural del sistema. Per això la seva intervenció "situacionista" en aquestes àrees controlades per l'enemic. Ell, igual que Miquel Vanrell, ambdós coneixedors profunds de la història de l'art, sabien, ho feren!, en un moment determinat, convertir Maó, es Castell, Menorca si calia, en una avançada de l'art compromès. Les darreres activitats en què participaren va ser contra la guerra imperialista ianqui contra els pobles d'Iraq. Parl de l'"ocupació" pacífica de la plaça des Castell feta amb un bon grapat d'amics: tapar tots els monuments militaristes amb llençols blancs a la vista de tothom amb cordes, per tal que el vent no se'n portàs aquella insígnia que anunciava una illa que no volia guerres d'agressió. Aquella acció colpejant la intel·ligència i la retina de les persona palesava molt bé quines eren les intencions de Francesc Calvet i Miquel Vanrell. Novament evidenciaven l'interès mai amagat dels dos professors i activistes quant a les possibilitats d'intervenció directa de l'art en la transformació de les consciències. En els moments de què parlam, a mitjans de març de 2003... podia haver-hi alguna activitat artística més eficient que convertir tots els canons d'un poble en estàtues vivents, en escultures que parlaven, en monuments dedicats a la pau universal, a la crida contra l'agressió imperialista? I tot plegat sense oblidar mai l'aspecte vital, de festa riallera, de comunió poble-art que representava l'ocupació del poble pels activistes d'una nova forma d'entendre l'art i la cultura.

Miquel López Crespí

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb