Literatura catalana contemporània

Els misteris de la poesia mallorquina

Turmeda | 24 Setembre, 2006 17:14

"Talment podar un arbre amb tantes branques que, per l'exuberància, en el fons li dificulten la supervivència, així treballava amb els poemes en brut del meu llibre. Igual que argenter que vol una joia perenne, però alhora senzilla i digna, sense cap mena d'ornamentació gratuita". (Miquel López Crespí)

Els misteris de la poesia: traducció a l’espanyol del poemari L’obscura ànsia del cor


Coberta del poemari de Miquel López Crespí Cercle clos, obra que guanyà el Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó.

Record molt bé com en L'obscura ànsia del cor defugia cert experimentalisme gràfic que havia emprat amb molta profusió en els poemaris abans esmentats. L'evident influència de Salvat Papasseit i les avantguardes parisenques de començaments del segle XX. El cert és que, sense desagradar-me totalment, i una vegada comprovats els resultats, vaig decidir no repetir aquesta mena d'experiments en altres poemaris. Com dic, no és que no m'agradàs el resultat final del que havia fet; però trobava absolutament gratuïtes algunes de les experimentacions simplement formalistes, pura incursió en una mena d'estètica per l'estètica que hi havia introduït. Vaig decidir mudar de registre literari. Una sobtada recaiguda en el "classicisme"? No res de tot això. Potser mai no havia dedicat tant de temps a treballar els poemes com quan enllestia les redaccions finals de L'obscura ànsia del cor, aquests poemes que ara hom pot llegir, traduïts al castellà, per José Luis Reina i Pere Gomila, a Densa marea de tristeza.


L'editorial La Lucerna ha fet la traducció al castellà del poemari de Miquel López Crespí L'obscura ànsia del cor, Premi de Poesia de les Festes Nacionals de Cultura Pompeu Fabra lliurat a Perpinyà.

El problema que el poeta tenia pel davant era el de provar de controlar i retallar certs excessos d'una espontaneïtat que, ara, a vegades trobava excessiva i a voltes innecessària. Es tractava de trobar el just mitjà en la redacció des de la més absoluta llibertat en la redacció del vers i en l'expressió dels sentiments del poeta. Però s'havia d'aconseguir dir el que volia des d'una economia de mitjans ben estudiada, suprimint les innecessàries experimentacions gràfiques de Foc i fum i Cercle clos. Aconseguir, malgrat que la redacció final del llibre resultàs a vegades inacabable, la més perfecta unió entre forma i contingut. La feina requeria paciència. Estudiar els versos en fred, molt de temps després d'haver estat escrits i amb la suficient humilitat per a entendre que no tot el que escrius és digne de passar a la posteritat. Ni molt manco! Talment podar un arbre amb tantes branques que, per l'exuberància, en el fons li dificulten la supervivència, així treballava amb els poemes en brut del meu llibre. Igual que argenter que vol una joia perenne, però alhora senzilla i digna, sense cap mena d'ornamentació gratuita.

Potser vaig poder arribar a aquella mena de conclusions perquè llavors, sense tantes hores perdudes (?) en reunions clandestines, tenia més temps per a mi mateix, per a elaborar, fins on volgués, cada un dels versos del poemari. Ja érem enmig del desert. El cicle dels darrers vint anys de lluites s'havia tancat irremeiablement. Miràvem el fet poètic i literari amb uns altres ulls. La percepció de la realitat que ens encerclava havia mudat imperceptiblement però decisivament. Qui sap si, des de mitjans del seixanta, amb vint anys i busques, fins a finals dels setanta visquérem els anys més intensos de la nostra vida. La joventut! Qui no l'enyora quan ja s'acosta a la seixantena? Possiblement, malgrat els entrebancs creats per la dictadura, vivíem una de les èpoques més obertes a l'esperança i ara ens n'adonàvem. La disposició a donar la vida per la llibertat, la creença ingènua en la ciència i en l'amor con a fórmules màgiques que havien de deslliurar la humanitat, l'alegria de romandre al costat de companys i companyes entestats en la dèria de voler canviar el món... Tot era possible. Qui no s'havia deixat influir per aquelles consignes poètiques pintades al llard de les parets de París en el maig del 68? "Demanau l'impossible!".

Però els temps havien mudat de forma irreversible. Ni la llibertat dels pobles, l'autodeterminació, ni la República, ni el socialisme havien estat possibles. De cop i volta, amb la dignitat venuda com a esclava als poders fàctics per quatre monedes de plata, el poeta escriu, descrivint el moment de l'arribada de la fosca en el poema "Nuesa de la mort": "Encès de dolor, / com un animal dins una gàbia: / sensació d'irrealitat que ens encercla. / No hi ha res, / només un espai buit que s'obre com una navalla. / Gnòstic del desert, / entrava al misteriós món dels morts / empresonats dins el puny d'hacer de gel".

Aquesta era una sensació ben concreta en els anys de redacció de L'obscura ànsia del cor. "Sensació d'irrealitat que ens encercla". No hi calien gaire floritures gràfiques per a provar d'expressar la veritat íntima del poeta, de l'època que ens aclaparava. La forma s'havia d'adequar, en perfecta simbiosi, al contingut que volíem expressar.

Si estim amb prou força el poemari que La Lucerna acaba de traduir al castellà és precisament per això mateix: per haver estat un dels primers graons d'un continuat aprenentatge amb la paraula a la recerca de la senzillesa, de la síntesi entre forma i contingut. L'obscura ànsia del cor és, efectivament, el primer poemari de tots els que he anat escrivint en les llargues i desesperançades dècades que vendrien després de la restauració monàrquica.

Per a tot aquell que conegui una mica la meva obra es fa evident que mai, exceptuant algunes provatures normals en tots els escriptors, m'he decantat pel cultiu de la "forma pura", per la simple experimentació formal. Al contrari, el problema de com fer arribar amb la màxima contundència possible i estalvi de mitjans el contingut que s'ha de comunicar al lector ha estat sempre l'ànima, el bessó de la meva escriptura. D'ençà fa molts d'anys, des dels meus primers poemaris, ja sabia, no en mancaria d'altra!, que una cosa és la poesia i una altra de ben diferent és la prosa, l'article periodístic, l'assaig... A vegades, seguint les teoritzacions de determinats autors situacionistes, he pogut parlar de la fi dels gèneres literaris. Fins i tot he fet certes experimentacions en aquesta direcció. Però la poesia té i tendrà sempre quelcom de màgic, un misteri provinent de temps molts antics que fa que el seu conreu requereixi un tractament ben especial i diferenciat.

Miquel López Crespí

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb