Literatura catalana contemporània

Cultura, amiguisme i comissaris

Turmeda | 13 Novembre, 2006 17:27

En el control de la cultura, en la promoció d'uns autors i la marginació d'uns altres, no tot es redueix a pur i simple amiguisme entre comissaris i amics dels comissaris. També existeix l'intercanvi de favors. Parlar bé de determinats llibres comporta sovint el pagament del favor "en espècie": conferències, col·laboracions ben pagades, determinats viatges de promoció cultural, presència mediàtica, edicions en editorials amigues... (Miquel López Crespí)


Cultura, amiguisme i comissaris.



...de la situació kafkiana en què es troba l'escriptor nostrat que no és aixoplugat per cap poder fàctic, sigui aquest econòmic, acadèmic o polític, en vaig parlar a la novel·la titula precisament La novel·la, que edità l'editorial eivissenca Res Publica Edicions l'any 2002. (Miquel López Crespí)


En el control de la cultura, en la promoció d'uns autors i la marginació d'uns altres, no tot es redueix a pur i simple amiguisme entre comissaris i amics dels comissaris. També existeix l'intercanvi de favors. Parlar bé de determinats llibres comporta sovint el pagament del favor "en espècie": conferències, col·laboracions ben pagades, determinats viatges de promoció cultural, presència mediàtica, edicions en editorials amigues... És com la matança del porc: tot s'aprofita. Ara bé, per a participar en aquesta mena d'elit tèrbola i manipuladora del fet cultural cal que l'aspirant a entrar en aquesta mena de parnàs tengui també alguna cosa que "oferir". L'aspirant ha de ser "alguna cosa" en el món polític, acadèmic o cultural. Cal dir que a vegades, fins i tot basta que l'aspirant sigui ric o pugui oferir determinats favors "en espècie". Sovint aquests favors ja basten per a ser "consagrat" com a nou geni de les lletres. El que no és de rebut per aquestes contrades és l'escriptor procedent de les classes populars, l'home d'esquerres, però de l'esquerra alternativa, no pertanyent a la pseudoesquerra de la moqueta i el cotxe oficial, l'escriptor que per tarannà, per principis, per dignitat, no vol "oferir" res malgrat que pogués "oferir" alguna cosa en concret en aquest interessat intercanvi entre mercaders de la pitjor espècie. No cal dir que quan un autor es mou entre els conceptes de "dignitat" i dels "principis" és considerat un perill públic, un "mal exemple" que cap extirpar de rel. Se sap que aquesta mena d'autors són lluny dels despatxos des d'on atorguen els guardons més importants, els premis amb més dotació econòmica, les més substancioses subvencions i ajuts a la creació... Per això tantes acusacions de "desfasat resistencialisme", de novel·lística "guerracivilística", d'"inintel·ligible realisme social" contra l'obra de Josep M. Llompart, Joan Fuster o Salvador Espriu, per citar solament alguns noms sobradament coneguts d'aquesta llarga sèrie d'autors nostrats menystinguts. I ara imaginau el que pot esdevenir-se amb els escriptors que no tenen l'anomenada d'aquests grans personatges de la nostra cultura! Parl de tants de bons autors que hi ha des de Xàtiva a Maó, passant per Vic, Alcoi, Lloseta o Artà. Tots ells, tots aquests grans autors catalans marginats, hi ha llistes al respecte, mereixen, per al comissariat, la condemnació eterna. No tenen cap mena de poder econòmic, acadèmic o polític; no són rics... aleshores no són res: púrria condemnada a romandre pels segles dels segles en les tenebres, en els cercles dels condemnats a l'oblit.

Crec que tothom que hagi tengut una mínima relació amb la problemàtica literària o artística a les nostres contrades sap perfectament del que escric. Molts dels companys de ploma segurament han patit en pròpia carn o saben de nombrosos casos que confirmen aquesta situació autènticament esperpèntica que hem de sofrir tots plegats. Pot donar-se el cas, però només s'esdevé si contes amb el vent a favor de tal o qual comissari, que els gasetillers a les seves ordres en parlin des de les pàgines dels suplements de cultura, alguna revista especialitzada igualment sota control. Si comptes amb el suport de la camarilla de torn i es dóna llum verda a la teva "presentació en societat", les distintes associacions culturals, acadèmiques i polítiques que són en la corda dels comissaris comencen una ben estudiada tasca de "presentació" de l'escriptor que ha aconseguit el vist-i-plau. Si no hi hagués aquests fonaments poca cosa pot fer l'escriptor per a donar a conèixer la seva obra a qui podria ser el seu públic lector. Fins i tot pot esdevenir-se, i passa sovint, que la presentació d'un nou llibre sigui silenciada pels mitjans de comunicació.

A vegades hi ha escriptors que proven de funcionar pel seu compte. Si no són considerats perillosos, perillosos per a la competència, és a dir, potencials bons escriptors, potser els publiquin la informació de l'acte. Però sovint s'esdevé que l'autor o autora que no compta amb la benedicció dels controladors, ni té capacitat per a informar de la presentació del seu llibre ni, posteriorment a la presentació, ningú no informa de l'acte i ni manco encara en parla a les seccions de cultura.

Record que de tota aquesta problemàtica, de la situació kafkiana en què es troba l'escriptor nostrat que no és aixoplugat per cap poder fàctic, sigui aquest econòmic, acadèmic o polític, en vaig parlar a la novel·la titula precisament La novel·la, que edità l'editorial eivissenca Res Publica Edicions l'any 2002.

Miquel López Crespí

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb