Literatura catalana contemporània

Literatura catalana i comissaris culturals

Turmeda | 01 Gener, 2007 10:46

L'autor que estima la literatura, la història, el futur de la seva pàtria, ha d'aprofitar totes les tribunes que tengui a l'abast per a denunciar el que s'esdevé en el camp literari i cultural, per tal d'obrir pas a la bellesa i la veritat. Si els manipuladors del fet cultural no han perdonat ni perdonen l'existència dels nostres autors més estimats, si malden per a silenciar la validesa de llurs obres, de llur aportació a la nostra cultura... per què nosaltres ens hauríem de conformar a callar, acotar el cap davant la seva parcialitat i brutor? D'acord, confiem en la justícia final exercida pel pas inexorable del temps; però alhora lluitem contra la misèria que vol aclaparar-nos, contra la marginació contínua que s'exerceix contra una bona part de grans escriptors catalans del passat i del present. (Miquel López Crespí)


Literatura catalana i comissaris culturals.



Antoni Vidal Ferrando.

Fa uns dies, concretant amb José Luis Reina alguns detalls referents a la traducció de L'obscura ànsia del cor, m'arribava la notícia d'haver guanyat el Premi de Poesia Ciutat de Tarragona 2005 pel poemari Les ciutats imaginades, que Cossetània Edicions de Tarragona vol treure pel mes d'abril d'enguany. Per a un escriptor mallorquí que fa mes de trenta anys que escriu i publica i que mai, exceptuant raríssimes excepcions, no ha sortit a la premsa del Principat, les coses no rutllaven gaire malament. El problema era i és el de sempre: el silenci quant als llibres que editam el més del noranta per cent d'escriptors i escriptores d'arreu dels Països Catalans que no estam en la llista dels "promocionables", el control principatí de la promoció literària i no sé si dir "barceloní". Manca d'una visió general de la cultura catalana, com si els escriptors de la resta dels Països Catalans no existíssim i "Catalunya" fos simplement l'espai que ocupen les quatre províncies espanyoles de sempre: Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona. Què hi farem! Sortosament els llibres, malgrat els intencionats silencis, hi són i, alguns autors, a vegades, molt difícilment, a poc a poc, aconsegueixen rompre la murada de ciment armat bastida pel comissariat neoparanoucentista.

La traducció de L'obscura ànsia del cor, l'aparició de Densa marea de tristeza de mans de "La Lucerna" i de José Luis Reina completava tot aquest caramull de traduccions a l'anglès, al romanès i a l'espanyol de què hem parlat una mica més amunt. Sense anar-ho a cercar, em trobava amb alguns dels poemes del vell i estimat poemari, L'obscura ànsia del cor. Casualitats? Un poemari sortat?


L'obscura ànsia del cor és ara també aquest llibre de "La Lucerna" que porta per títol Densa marea de tristeza. Un llibre que, en un principi, semblava condemnat a no sortir mai de les carpetes i dels calaixos del meu despatx fent eterna companyia a tots aquells originals que no han tengut sort. Inexplicablement, els versos de L'obscura ànsia del cor avancen a poc a poc, lentament, obrint-se pas en el món amb eficàcia sorprenent i demolidora.

Un bon amic meu, el gran poeta i escriptor de Santanyí Antoni Vidal Ferrando, sol riure de les provatures dels mediocres per a silenciar les obres dels autors d'aquesta terra. Vidal Ferrando és d'un tarannà molt més optimista que jo i posseïdor d'una vitalitat i una força creativa que em supera de molt. Parlant de les campanyes rebentistes contra els nostres escriptors, comentant la palesa injustícia de clans i comissaris quan ordeixen el silenciament i la marginació d'algun gran autor català, sol dir, sorneguer, que aquesta gent no pot fer res contra els bons escriptors, contra les obres de vertadera qualitat. Si l'obra ja s'ha publicat, si circula pel món i es ven mitjançant el sistema més infal·lible de promoció, el boca a boca; si el nostre autor ja és a les enciclopèdies, a les biblioteques; si sovint aquella obra que volen silenciar els comissaris es estudiada pels nostres alumnes... què han aconseguit amb les campanyes de marginació i desprestigi? Res de res. Qui s'ha desprestigiat realment... l'autor que era a la llista negra o els promotors de la campanya de silenciament? Antoni Vidal Ferrando i molts d'altres amics meus, igual de combatius i d'optimistes, pensen, i potser l'encerten a les totes, que el comissariat, amb les seves pretensions exagerades de domini i control cultural, només fa el ridícul. Un ridícul espantós en evidenciar davant tothom la seva enveja, la ràbia i mediocritat, la misèria personal que els té agafats per la gargamella. L'autor de vena ha de prescindir de les interessades tergiversacions que fan els comissaris i dedicar-se a fer una obra vàlida, de qualitat. La resta, diuen els meus amics, la relativa anomenada que pot donar o no la societat literària, el poder que controla l'àmbit cultural, ja vendrà amb el temps o no vendrà. És una qüestió extraliterària, un problema secundari que no ens ha de preocupar ni, molt manco, deixar que influeixi en la nostra feina creativa. El que compta de veritat és l'obra ben fet i publicada.

Segurament Antoni Vidal Ferrando i tots els altres companys de ploma l'encerten. Hi ha vegades que compartesc i defens plenament aquestes idees. He escrit molts d'articles al respecte encoratjant l'escriptor català, denunciat el servilisme i la ignorància de certs sectors de controladors culturals. L´únic problema que hi trob és que algunes vegades ens conformam amb aquestes valoracions, segurs de la validesa de l'obra escrita. Pens que no ens hauríem de conformar tant pensant que tanmateix, facin els que facin els comissaris, les obres bones suren malgrat les campanyes de silenciament. A vegades s'esdevé així, hi ha una victòria postrera damunt les mediocres que provaren de marginar un escriptor, un músic, un escultor, un pintor; bastaria llegir qualsevol història de l'art i la literatura per a restar informats al respecte. Però el que no hem de consentir, malgrat que tothom estigui segur del seu èxit amb els anys, és la manipulació i la mentida, la tergiversació i la mala fe. L'autor que estima la literatura, la història, el futur de la seva pàtria, ha d'aprofitar totes les tribunes que tengui a l'abast per a denunciar el que s'esdevé en el camp literari i cultural, per tal d'obrir pas a la bellesa i la veritat. Si els manipuladors del fet cultural no han perdonat ni perdonen l'existència dels nostres autors més estimats, si malden per a silenciar la validesa de llurs obres, de llur aportació a la nostra cultura... per què nosaltres ens hauríem de conformar a callar, acotar el cap davant la seva parcialitat i brutor? D'acord, confiem en la justícia final exercida pel pas inexorable del temps; però alhora lluitem contra la misèria que vol aclaparar-nos, contra la marginació contínua que s'exerceix contra una bona part de grans escriptors catalans del passat i del present.

Miquel López Crespí

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb