Literatura catalana contemporània

Campanyes de calumnies contra els escriptors d'esquerra nacionalista

Turmeda | 31 Gener, 2007 17:07

El pamflet que en contra nostra signaren Ignasi Ribas i els seus amics [Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, Jaime Carbonero, José M. Carbonero i Salvador Bastida] embrutava i posava en qüestió no solament la meva feina política, sinó també, i això sí que ho consider prou greu i d'una indignitat total, el treball militant d'homes i dones com en Jaume Obrador, en Francesc Mengod, na Maria Sastre, na Francesca Velasco, na Maribel Picó, en Gaspar Jaume, na Maria Vílchez....(Miquel López Crespí)

La transició i les mentides del carrillisme (PCE) i afins


Els darrers presos de la dictadura a les Illes eren militants de l'OEC com Miquel López Crespí, Jaume Obrador o Josep Capó. També n'hi hagué companys del PORE i MCI, però no hi eren els signants dels pamflets i mentides contra l'esquerra republicana de les Illes.

Quan l'esquerra alternativa del temps de la transició parlava de les traïdes del PCE mai no es referia als honrats militants de base d'aquests partits. Sempre fèiem a la direcció del grup, és a dir a Carrillo, la Pasionaria o Ignacio Gallego, entre d'altres. Però quan l'antic responsable carrillista a Palma, Antoni M. Thomàs, o el també carrillista Ignasi Ribas juntament amb Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, Jaime Carbonero, José M. Carbonero i Salvador Bastida signen un pamflet ple de mentides, calúmnies i tergiversacions contra el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (pamflet publicat en el mes d'abril de 1994 en un diari de Ciutat) ho fan sense cap mena de mirament. No parlen de la direcció dels diversos partits comunistes existents aleshores. Parlen genèricament dels partits "situats a l'esquerra del PCE" als quals acusen de "debilitar des del franquisme sociològic i policíac el PCE".



El pamflet que en contra nostra signaren Ignasi Ribas i els seus amics embrutava i posava en qüestió no solament la meva feina política, sinó també, i això sí que ho consider prou greu i d'una indignitat total, el treball militant d'homes i dones com en Jaume Obrador, en Francesc Mengod, na Maria Sastre, na Francesca Velasco, na Maribel Picó, en Gaspar Jaume, na Maria Vílchez.... Tant n'Obrador com en Paco, envoltats per desenes de militants de l'OEC, impulsaren les lluites més actives per les reivindicacions populars a Son Cladera, Son Rapinya, la Soledat, Son Serra-la Vileta, etc. Antònia Pons, a s'Arenal i Can Pastilla, amb el suport d'un ampli grup de treballadors del ram en el qual hi havia Domingo Morales, muntaven les Comissions Obreres Anticapitalistes, amb obrers del ram d'hostaleria, reforçant i encapçalant lluites com les dels hotels Panamà, Gran Fiesta, Bahía de Palma, Luna Park, Saratoga i molts d'altres. En Guillem Coll, de Lloseta (un dirigent actual de CC.OO) i en Joan Albert Coll (un company menorquí), juntament amb J. Corral i altres camarades de l'organització (alguns provinents de les JOC), organitzaven els treballadors de la sabata. En Jaume Bueno, excel·lent organitzador obrer, ajudava qualsevol front de lluita contra el govern i la patronal. A Manacor, amb els treballadors de la fusta, enllestien les primeres reivindicacions d'ençà la guerra civil na Maria Durán i en Martí Perelló. En Mateu Morro, els germans Ramis (Mateu, Rafel, Guillem...), na Josefa Núñez, en Sebastià Ordines, na Rosa Vich a Santa Maria, i en Biel Matamales a Petra, ajudaven a reforçar les Plataformes de cada sector on participaven. A comerç hi havia en Francesc Delgado, com a màxim responsable. Altres cèl·lules s'anaren creant a Montuïri, Sant Joan, Inca, Lloseta, Ciutadella, Maó, Ferreries. El creixement a pobles era molt fort. En Gori Negre, un santamarier de rel, feia les primeres passes cap la futura creació de la Unió de Pagesos. En Pere Tries, membre de l'actual executiva del PSM, no descansava. A Magisteri, n'Antoni Mir -que durant molts d'anys seria president de l'OCB-, juntament amb Salvador Rigo, Magda Solano, Margarida Seguí, Josefina Valentí, Àngels Roig i un llarg etcètera, convertien la "fàbrica de mestres" en un dels centres d'ensenyament més combatius d'aquell temps. Dora Muñoz era una eficient responsable del sector de mestres.

Salvador Rigo no aturava dibuixant cartells reivindicatius. Armat amb retoladors i pinzells, carregat de pots de pintura, imitava les creacions de la propaganda republicana. En Tomeu Barceló, en Joan Vich i na Catina Vich (de les Joventuts d'Esquerra Comunista) eren els primers en qualsevol moguda antiburgesa i de defensa dels drets dels joves i dels estudiants. Record munió de joves combatius com Sergio López, Rafel Ramis, Jaume Frontera, Conxa Nadal... En Joan Ensenyat i el mateix Mateu Morro treballaven per Filosofia i Lletres. A Sanitat, na Margarida Chicano Sansó era la responsable de portar endavant les reivindicacions del sector. Na Margarida Chicano també s'encarregava -entre d'altres activitats igualment perilloses- de portar-nos sovint les publicacions i materials que el partit editava a Barcelona. En Josep Capó, ànima de les Joventuts Obreres Catòliques de Menorca, era el responsable polític. Menorca era una de les zones amb més militància d'OEC per allò que alguns dels nostres dirigents provenien de l'illa germana... Evidentment cap d'aquests excel·lents companys i companyes i tants d'altres de militants anònims mai no treballaren ni conscient ni inconscientment per al "franquisme sociològic i policíac" com han afirmat les restes de l'estantís carrillisme illenc. Ans al contrari, qui de veritat enlairà la bandera de la monarquia en la seu del PCE el dia de la seva legalització foren Carrillo i els seus.

Miquel López Crespí

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb