Literatura catalana contemporània

El capitalisme i el paper dels intel·lectuals

Turmeda | 30 Març, 2007 11:23

Bastaria aprofundir en la història de la literatura, de l'ensenyament, de la música, de l'església, de les ciències socials per a copsar la fondària del pensament gramscià: no existeix la famosa independència de l'intel·lectual respecte a les classes, siguin dominants o en ascens. Per a Gramsci és un idealisme fora mida considerar que l'intel·lectual (el sacerdot, l'escriptor, el funcionari, el metge, el publicista...) representen una "classe" en si mateixa, amb interessos oposats a les classes dominants o dominades. (Miquel López Crespí)


El paper dels intel·lectuals en la societat capitalista



Gramsci, el gran pensador italià que analitzà a fons el paper dels intel·lectuals en la societat capitalista, els "funcionaris de la superstructura ideològica de la societat", com va escriure.

En una recent entrevista m'han demanat quin és el paper dels escriptors i els intel·lectuals dins la societat actual. Si estudíam el paper, en cada època, dels escriptors, historiadors, músics, filòsofs, etc., ens adonarem com mai actuen, malgrat que ells s'ho puguin imaginar, al marge dels interessos de les classes dominants en aquell període històric, o bé al servei de les classes en ascens (de la burgesia, quan aquesta lluitava contra l'aristocràcia feudal; de les classes populars, quan aquestes lluiten contra la forma d'explotació capitalista). Per a mi, i la història ens ho demostra, l'intel·lectual ocuparia el lloc en la societat que Gramsci analitza tan encertadament. En el cas dels escriptors, per exemple, aquests serien uns "agents de l'hegemonia" d'aquella o aquella altra classe social, exercint, malgrat que ells no ho volguessin o no se n'adonassin, el paper de "funcionaris de la superstructura ideològica de la societat", els que contribueixen a garantir el consens social al voltant d'uns interessos econòmics i polítics ben concrets (o a subvertir-los). Un llibre de capçalera dels meus anys juvenils van ser els famosos Quaderns de la presó, de Gramsci. És en aquest llibre on el gran pensador italià analitza fins al fons el paper de l'intel·lectualitat quant a la tasca de cohesionar una determinada societat, quant a donar consciència de la funció de la classe a la qual pertanyen o per a la qual treballen... I aquí parla del paper dels sacerdots, dels tècnics, dels funcionaris estatals, del món de l'ensenyament, del periodisme i la literatura...

Bastaria aprofundir en la història de la literatura, de l'ensenyament, de la música, de l'església, de les ciències socials per a copsar la fondària del pensament gramscià: no existeix la famosa independència de l'intel·lectual respecte a les classes, siguin dominants o en ascens. Per a Gramsci és un idealisme fora mida considerar que l'intel·lectual (el sacerdot, l'escriptor, el funcionari, el metge, el publicista...) representen una "classe" en si mateixa, amb interessos oposats a les classes dominants o dominades. Quan Gramsci escriu La qüestió meridional ja té ben definides les seves concepcions respecte al paper dels intel·lectuals. Era una qüestió en la qual el marxisme no havia aprofundit. Gramsci, des de la presó, escriu amb una clarividència extraordinària: "No existeix una classe d'intel·lectuals independents. Ans al contrari, cada grup social té la seva pròpia capa d'intel·lectuals o pugna per formar-la". Les anàlisis de Gramsci permeten copsar a la perfecció el paper de l'intel·lectual en la història.

Sovint, en determinades conjuntures, són les classes ascendents, la burgesia en el cas de la França del segle XVIII, les que exerxceixen un poder d'atracció sobre filòsofs, tècnics, escriptors, publicistes, investigadors... També podríem parlar del paper dels intel·lectuals en la Revolució Soviètica, en l'estat espanyol dels anys vint i trenta o, sense haver d'anar més lluny, a casa nostra es podria analitzar el paper de a intel·lectualitat catalana des de la Renaixença fins al bastiment de les organitzacions polítiques i culturals de la Catalunya de començaments del segle XX. Sempre i en tot moment, els intel·lectuals es defineixen, sigui amb la seva obra, amb el seu silenci o amb el seu ajut militant, en relació a les tasques que les classes en el poder o les que lluiten per aquest poder volen portar a la pràctica.

Jo crec, i no he variat d'idees en tots aquests anys de ferotge postmodernitat, que l'escriptor potser no canvia el món, però és evident que les seves idees, la ideologia que reflecteixen les seves obres, la seva actitud de silenci o d'intervenció en cada conjuntura històrica, són essencials, juntament amb els treballs d'altres intel·lectuals, en la conformació de l'hegemonia d'unes determinades classes socials. El mestre, el sacerdot, el filòsof, l'escriptor, el tècnic, l'historiador, són peces claus en la tasca de lligar el poble al programa d'aquell que govern un país o dels que aspiren a governar-lo. Gramsci pensava que l'escola, l'església, la literatura, són el ciment que cohesiona la societat civil. Sovint no basta, com opinaven els marxistes vulgars, la força física -exèrcit, policia, presons... - per a mantenir unida la societat de classes, l'explotació feudal o capitalista. Per a mantenir la cohesió social o per rompre aquesta cohesió es necessita sempre l'intel·lectual. Per a tots aquells que encara dubtin de la dependència dels intel·lectuals envers els interessos de tal o qual classe social, els recomanaria, a tall d'exemple, l'estudi del paper dels enciclopedistes en les dècades anteriors a la Revolució Francesa o, per a no anar tan lluny, a tots aquells que diuen que "una cosa és l'obra i l'altra l'actitud cívica de l'intel·lectual", que repassin el llibre de Julio Rodríguez Puertolas Literatura fascista española: 1 Història (Madrid, Editorial Akal, 1986).

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (9-III-05)

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb