Literatura catalana contemporània

Sa Pobla 1940: presoners republicans a Mallorca

Turmeda | 30 Juliol, 2007 15:25 | facebook.com

Líster, Santiago Carrillo, etc, ordenaren i portaren a terme l'extermini del POUM (un partit obrer marxista d'orientació catalana i internacionalista), el dirigent del qual (Andreu Nin) fou assassinat per la policia a les ordres del P"C"E-PSUC i la GPU (policia política de Stalin, que els donava les ordres).(Miquel López Crespí)


Records d´un escriptor de sa Pobla: tres herois de la lluita per la llibertat



Les columnes confederals de les quals formava part el pare de l'escriptor Miquel López Crespí en el moment de marxar envers el front d'Aragó.

El pare [Paulino López Sánchez] havia lluitat al costat de Durruti en la famosa Columna de Hierro. Aquesta heroica unitat de combatents contra Franco es negà durant molt de temps a la forçada militarització que preconitzaven els comissaris del P"C"E. En diverses ocasions la Columna de Hierro, es va haver d'enfrontar tant amb els feixistes revoltats com amb les directrius dels estalinistes. ¿Qui no recorda els fets de Maig del trenta-set, a Barcelona? En el maig de 1937, coincidint amb els infamants judicis de Moscou -on Stalin i els seus sequaços liquidaren tota la vella guàrdia bolxevic que havia portat a terme la Revolució d'Octubre (els deixebles de Lenin i Trotski, els dirigents de molts soviets que no es conformaven amb assistir a la degeneració de la revolució soviètica en mans d'una nova capa de buròcrates privilegiats)-, a Barcelona el P"C"E-PSUC, comandats per Pere Ardiaca, Líster, Santiago Carrillo, etc, ordenaren i portaren a terme l'extermini del POUM (un partit obrer marxista d'orientació catalana i internacionalista), el dirigent del qual (Andreu Nin) fou assassinat per la policia a les ordres del P"C"E-PSUC i la GPU (policia política de Stalin, que els donava les ordres).



Combatents antifeixistes del POUM a Barcelona el juliol de 1936, abans de l'extermini decretat pel PCE-PSUC.

La repressió en contra de l'esquerra revolucionària i la CNT, tant a Catalunya com a la resta de l'Estat, fou ferotge. Es parla d'entre uns cinc-cents i uns mil revolucionaris exterminats pels escamots policíacs del P"C"E-PSUC. Els amics de Durruti fou una organització anarquista clandestina molt combativa, partidària de la unitat amb els marxistes revolucionaris del POUM, que denuncià valentament, mitjançant fulls volants i diaris, l'assassinat dels lluitadors poumistes i anarquistes.

El pare -que fou enviat a Mallorca, presoner de guerra, amb el Batallón de Trabajadores 151-, parlava sovint, una vegada alliberat del camp de concentració, amb el meu oncle José, de la massacre que significà la sublevació de militars a les ordres d'un sector de la burgesia i els terratinents en contra de la República.

A sa Pobla, quan jo era petit, al costat de la foganya sentia parlar de la repressió contra la classe obrera i el poble. És evident que -jo era un infantó- no entenia gaire cosa. Supòs que d'una forma inconscient aquell sentir parlar en veu baixa, tremolosa, dels amics i companys desapareguts, de tantes persones afusellades sense judici previ, dels trets al clatell, m'impressionà.



Guzmán Rodríguez Fernández també és, juntament amb el pare i el meu oncle, un dels meus herois de la infantesa. Guzmán contava, a Can Ripoll o quan es trobaven a casa nostra, en el carrer de la Muntanya número 9, nombroses anècdotes dels camps de treballs forçats a Mallorca, de la vida en el "Batalló de Treballadors". Ara, molt d'anys després, llegint la revista Sa Plaça de sa Pobla (vegeu número 74, de febrer de 1999), hi trob algunes d'aquelles històries recollides por Joan Company. Record especialment la que es refereix a la pallissa que un alferes de la base del Port de Pollença donà a un grup de presoners republicans. Contestant a la pregunta si el tracte que els donaven, per part dels vencedors, era correcta, deia Guzmán Rodríguez Fernández: "Era un tracte correcte, pensa que els que ens guardaven eren soldats que eren bons al·lots. Tan sols recordo alguna anècdota desagradable com la d'un dia que havia acompanyat a un oficial a la Base del Port de Pollença i allà vaig saber que l'alferes estava pegant amb els corretjams a un grup de treballadors perquè els havia sentit cantar l'himne basc. Ho vaig dir al meu alferes, que era un asturià, i aquest es va enfrontar amb l'alferes del Port i li va recriminar davant tots la seva actitud".

Dels deu als catorze anys, en vaig sentir moltes, d'anècdotes d'aquest tipus. Era impossible que, de petit, m'empassolàs les històries que contava la ràdio o el capellà des de la trona, maldant contra els "dolents", els rojos. Aleshores jo ja sabia que els "rojos", és a dir, el meu pare, l'oncle José, en Guzmán Rodríguez, aquell gran amic de la família, en Pau Canyelles Socies (més conegut per "Pau Comas", i que havia estat regidor a l'Ajuntament del poble), eren en realitat unes bellíssimes persones, la gent més bona que mai havia conegut. Com no havia de ser bon al·lot el pare o l'oncle! Era inimaginable que em passàs pel cap -ni per un moment!- la idea que els republicans havien volgut destruir Espanya, com predicaven -i prediquen encara!- els criats intel·lectuals dels franquistes.

Com explica Guzmán a l'entrevista abans esmentada, la majoria de republicans del "Batalló de Treballadors" (dividits en diferents companyies, unes amb base a la Victòria, altres a Albercutx), treballaren en la construcció del Túnel de Cap des Pinar, en la carretera de sa Talaia. Altres companyies de presoners -les d'Aucanada i la de Son Amoixa, prop de Manacor- també feien carreteres.

En el fons, la història de Guzmán, les peripècies que passà -els diferents llocs d'internament, els camps on treballà forçat a les ordres dels franquistes- eren molt semblants a la del meu pare, Paulino López. L'un -Guzmán- venia del nord de l'Estat -front de Villaviciosa, Xixon, Briáñez, a Astúries-; l'altra, el pare i l'oncle José, procedien dels fronts del País Valencià i l'Aragó: l'avanç vers Saragossa amb les columnes de Durruti i Ortiz, la batalla de Terol, l'Ebre, l'intent desesperat d'impedir la ruptura en dos del front republicà a Vinaròs, Castelló... Guzmán explicava el final de la guerra en el nord i com va ser agafat presoners pels feixistes el 23 d'octubre de 1937 a La Felguera (Astúries). Després, el calvari de tots els presoners republicans: "Vàrem estar tancats un any a La Felguera, després ens dugueren a Rivadeo (Lugo) on hi estiguérem sis mesos, i d'aquí ens dugueren al camp de concentració del Seminari de Corbán a Cantabria on vam passar-hi un any. D'aquí, ja formant part d'un regiment de treballadors, ens dugueren a treballar a Tremp, a la Pobla de Segur, la Torre de Capdella, Viella i a Cardona on, finalment, em varen llicenciar". L'any 1942 li donaren la llibertat definitivament i instal·lat a sa Pobla, tengué un fill i, com el meu pare i l'oncle, s'integrà en la vida, treballs i costums dels poblers.


Miquel López Crespí

Comentaris

Elecciones...y Santiago Carrillo

Rafael del Barco Carreras | 04/02/2008, 17:11

ELECCIONES 2008.

Rafael del Barco Carreras

No he votado nunca. Con Franco porque los referendums o “terciosfamiliares” pura mascarada, y la pactada Constitución un arreglo entre el Sistema y el llamado Antifranquismo. Aquello no eran Elecciones Libres y Generales. Ni Santiago Carrillo, venido de un oscuro Comunismo, ni el Rey con su Adolfo Suárez, la “cara nueva y buena” del Franquismo, ni siquiera esos charlatanes de barrio y Campus Universitario, Felipe González y Alfonso Guerra, refrendados por unas siglas del más allá de mi realidad, Barcelona, me parecían legitimados a encauzar a un pueblo, yo mismo, que de espaldas al franquismo y luchando por su existencia diaria, consiguiendo unas cotas de desarrollo nunca soñadas, podían y debían votar “listas abiertas”. En definitiva como se habían barrido todas las dictaduras fascistas del Mundo. Aquellos pactos de trastienda “metiendo en el pastel” a una “oposición” que en la práctica no existió, me parecía, y lo sigue pareciendo, la continuidad sin Franco, lo de “atado y bien atado”. Los mismos, repartiendo protagonismos, algunos cargos, y dinero.

Y durante treinta años, ¿porqué iba a votar a unas listas, las del PSOE, PP o CIU, encabezadas por gentes en participación directa en las “finanzas-estafas” de Javier de la Rosa, base y causa de mis desgracias y años de cárcel?, y el resto de listas ni de lejos cuadraban con mis cada día menguados postulados. Y no es que yo no fuera un “hombre político”, siempre me interesó la política, y a mis veinte años me presenté a “enlace sindical” en el Banco Comercial Transatlántico, y salí elegido, aunque pronto me arrepintiera. Demasiado “rojo” para los jefes.

Y ahora, Rajoy y Zapatero. Rajoy, que si 150€ a las pensiones, la mía es de las bajas que por no alcanzar a la más bajas, las pobres viudas de 200€, tampoco se beneficia de la subida del 6% anual y se detiene en la de la inflación, o los 400€ de Zapatero, que no se sabe si alcanzará a los que pagan IRPF pero con devolución en Renta, o sea a los más pobres, o deducirán de la nómina, o de la declaración de Renta, o…o…o… ¡Qué pastel!, ¡comprando votos con la promesa de revolver en las finanzas públicas!.

Promesas a esa franja de un millón de individuos que creen se mueve por una miseria. Pero son gente que sabe sumar, les obliga la subsistencia y la compra diaria, y las promesas “no cumplidas”, por ejemplo la subida a las “no contributivas”, y el disparatado aumento del coste de la vida, muy por encima de cualquier porcentaje oficial, desorientan, y molestan.

Esas promesas evidencian hallarme ante dos grupos profesionales del Sistema en lucha solo por y para el Poder. Las PENSIONES no se aproximarán ni de lejos a las de los países de nuestro entorno que con su paga mensual se compran la casita en nuestras costas. Ni el grave problema de la droga con cifras tan disparatadas que ha complicado la eterna CORRUPCIÓN. Ni de lejos reformarán la “política” obligando “primarias”, “listas abiertas” y nada de votos cautivos en los Parlamentos y Ayuntamientos. O desmontarán la estructura burocrática de la FISCALÍA, introduciendo el verdadero control democrático en la JUSTICIA con jurados totales o mixtos, acabando con su franquista y endogámica corrupción … Y pido a vuela pluma, por lo que me ha afectado en la vida…sin esperar nada… y por lo tanto tan desilusionado como ese CASI CINCUENTA POR CIENTO DE CATALANES QUE NO VOTARÁ, ¡qué su fagin ells!…no votaré…y repito, en las LISTAS de los tres grandes siguen apareciendo chupópteros de De la Rosa… o sus inmediatos elegidos a dedo…

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb