Literatura catalana contemporània

L´esquerra mallorquina, la ràdio i la dictadura franquista (i II)

Turmeda | 08 Agost, 2007 12:06 | facebook.com

La radionovel·la també va ser "mobilitzada" pel règim en la seva lluita contra el "comunisme" i la "conspiració maçònica universal". En aquells anys tot el que no era seguir les consignes de la dictadura era, senzillament, fer el joc al "comunisme internacional" que, com hom pot suposar, pagava Moscou per a "desprestigiar vilmente las grandes realizaciones del Caudillo". Radionovel·les polítiques, entre moltes d'altres, són Lo que no muere i El derecho de los hijos. La guerra freda i aquest anticomunisme militant es troba en algunes adaptacions de Mallorquí. Per exemple en Mientras la tierra exista, d'Henry Troyat. Llamas de redención es una apasionada apologia dels "valors" religiosos del nacional-catolicisme. (Miquel López Crespí)


Records d´un escriptor de sa Pobla

El franquisme i la ràdio en els anys cinquanta (i II)



La radionovel·la també va ser "mobilitzada" pel règim en la seva lluita contra el "comunisme" i la "conspiració maçònica universal". En aquells anys tot el que no era seguir les consignes de la dictadura era, senzillament, fer el joc al "comunisme internacional" que, com hom pot suposar, pagava Moscou per a "desprestigiar vilmente las grandes realizaciones del Caudillo". Radionovel·les polítiques, entre moltes d'altres, són Lo que no muere i El derecho de los hijos. La guerra freda i aquest anticomunisme militant es troba en algunes adaptacions de Mallorquí. Per exemple en

Mientras la tierra exista, d'Henry Troyat. Llamas de redención es una apasionada apologia dels "valors" religiosos del nacional-catolicisme.

De totes maneres l'èxit clamorós dels serials anà acompanyat d'un cert allunyament -relatiu, és clar- dels temes d'estricta propaganda política del règim. El serial més escoltat en aquells anys va ser Ama Rosa de Guillermo Sautier Casaseca i Rafael Barán. També destacaren per l'èxit d'audiència Nunca es tarde cuando amanece, de A. Oliveras Mestre; La bestia dormida, de Marisa Villardefrancos; La dama de verde, de Guillermo Sautier Casaseca i Luisa Alberca; Echa tu pan sobre las aguas, de Celia Alcántara; i El cielo está en el bajo, també de Sautir Casasseca i Rafael Barón.

Aquesta és l'"España oficial", en tot el que fa referència a la ràdio. Però, com hem dit al començament d'aquest article, l'ona curta ens permetia el coneixement i aprofundiment d'altres realitats. A finals dels anys cinquanta Ràdio Espanya Independent tenia programes exclusius dedicats a les diverses nacions oprimides per l'estat feixista espanyol. Per als habitants atemorits de la dictadura, allò sí que va ser un descobriment. De cop i volta descobríem totes les potencialitats culturals de les nacions oprimides. El nostre interès per la ràdio i les seves immenses possibilitats comunicatives se'ens obrí de sobte. En poc temps esdevindríem agosarats corresponsals d'aquesta emissora que, patrocinada pel PCE, emetia des de Bucarest fent creure que era una emissora "pirenaica", com deia en la seva presentació. Ho he deixat escrit en el llibre Temps i gents de sa Pobla, que acaba d'editar el Consell de Mallorca amb col·laboració amb l'Ajuntament de sa Pobla. Un fragment del capítol dedicat a la història dels corresponsals poblers parla precisament dels meus contactes amb la ràdio. Ho vaig explicar de viva veu als alumnes dels instituts del meu poble durant el II Encontre d'Escriptors Poblers.

Aquestes fragment que fa referència a la ràdio diu: "Enguany, aquest emotiu encontre entre escriptors -que ja comença a ser una arrelada tradició poblera- va estar dedicat als corresponsals de premsa. En el local d'Es Cavallets hi hagué un debat força interessant referent al paper del corresponsal i al llenguatge periodístic com a gènere literari. Els corresponsals i escriptors presents respongueren a les preguntes dels estudiants de l'Institut Can Peu Blanc. Jaume Gelabert, Margalida Socias, Jordi Soler, Joan Payeras, Miquel Segura, Miquel López Crespí, Ramon Beltran, Onofre Pons, Enric Segura, Sebastià Alorda, Jaume i Eugeni Triay, Pere Bonnín, Francesc Gost i Alexandre Ballester evocaren les seves vivències en l'exercici de l'activitat periodística.

'Evidentment, en temps de la dictadura, mancats de llibertat, sense poder explicar cap dels autèntics problemes del poble, era un vertader exercici d'intel·ligència portar endavant una corresponsalia. Com explicaren Miquel Segura, Pere Bonnín, el mateix Jaume Gelabert, es tractava de fer la crònica d'un poble, la història cultural, esportiva, sentimental, econòmica -i alguna vegada, luctuosa- de la nostra vila tenint cura de no provocar l'animadversió de les "forces vives" (ens referim, és clar, al batle, rector i capità de la guàrdia civil). Si complicat era provar de fer aquesta tasca en un diari del "Movimiento", molt més laberíntic i perillós era ser corresponsal de les emissores de l'oposició antifranquista. Els meus primers contactes amb Ràdio Espanya Independent, l'emissora de Santiago Carrillo que emetia des de Bucarest, començà un poc després de les famoses vagues d'Astúries, allà pels anys 1962-63. Joves com érem, col·laborant per ajudar a crear una consciència democràtica i antifeixista entre el nostre poble, ens sentíem herois de pel·lícula, deixebles dels grans corresponsals esquerrans que visitaren l'Estat espanyol en temps de la guerra. La nostra feina de periodistes clandestins consistia a saber informar breument i amb contundència de les accions del poble mallorquí contra la dictadura. Record ara mateix els articles sobre la vaga d'autobusos de la línia Son Serra-Palma que vaig enviar a l'emissora. Altres materials feien referència a la manca d'habitatges per a les classes populars, a les deficiències en equipaments sanitaris, al mal estat d'escoles i instituts, a l'abusiu cost de l'ensenyament superior per a fills dels treballadors, al problema de l'atur i de l'emigració forçosa... qualsevol mancança política, social o cultural ens era útil per a demostrar, amb els nostres primerencs escrits, la brutor de la dictadura que ens oprimia. Un dels principals problemes que tenia era aconseguir que la Policia Política (la temuda Brigada Social del règim) no pogués identificar l'autor de la crònica si la carta queia en poder seu. Nosaltres havíem d'enviar els treballs a adreces de París, Roma o Estocolm (normalment les seus del PC d'aquells països) que podien estar controlades. Aleshores fèiem moltes còpies amb paper de calcar. Imaginàvem que, si interceptaven la carta, no podrien identificar mai el model de màquina d'escriure, i molt manco el nom de l'autor de l'article.

'En acabar l'acte d'homenatge als escriptors i corresponsals poblers hi hagué un dinar de germanor a Can Quic, on el batle Jaume Font lliurà un diploma de reconeixement, començant pel més veterà, Jaume Gelabert, que l'any 1947 ja escrivia en el diari Baleares".

Miquel López Crespí

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb