Literatura catalana contemporània

Miquel López Crespí: per a la recuperació de la memòria històrica (i II)

Turmeda | 31 Octubre, 2008 15:07 | facebook.com

1978: la campanya contra el leninisme (el IX Congrés del PCE) ( i II)


1978 és l'any d'aprovació de la Constitució consensuada entre franquistes i reformistes d'esquena del poble. La Constitució té moltes mancances democràtiques. Entre abstencions i paperetes amb el "NO" hi ha deu milions de ciutadans que no la volen enfront els quinze milions que l'aproven després d'una campanya bestial de propaganda on són silenciades les veus que volen explicar determinats caràcters antidemocràtics d'aqueixa llei. Els comunistes (OEC en aquest cas) sabem de la importància fins i tot de les llibertats burgeses per a organitzar el poble, per a assolir noves cotes més elevades de drets per als treballadors; però precisament perquè ens consta aquest valor (que Carrillo no ens havia d'ensenyar, cínic) és per això mateix que volíem una Constitució burgesa àmpliament democràtica, que reconegués alguns trets essencials de les lluites històriques de l'antifeixisme, el republicanisme i els pobles nacionalment oprimits. Ni això no volia el PCE, amb la seva acceptació de la monarquia, l'estat imperialista, l'economia de mercat i la tutela de l'exèrcit sorgit de la victòria feixista en 1939! En aquests moments capitalisme i reformisme volen acabar ja definitivament amb els culpables somnis revolucionàries de les dècades anteriors.


El fantasma de Gasteiz (les coordinadores de fàbriques en lluita, el poder dels consells obrers, la unitat per la base mitjançant la democràcia directa...) encara és present en la majoria de lluites obreres de la dècada 1970-1980; vegeu els imprescindibles Luchas autónomas en la transición democrática, escrit pel "Colectivo de Estudios por la Autonomía Obrera", editat per Zero el 1977, i Franquismo y lucha de clases: una aproximación histórica (1939-1975), de Juanjo Cruz, Josep Maria Pou, Joan Puig i Pep Subirós, publicat per CEDOS l'any 1977). Ja no basta que les naixents burocràcies sindicals de CC.OO. i UGT accelerin el desmuntatge dels organismes de democràcia directa en acció: manca de suport a les vagues i mobilitzacions "no aprovades" pels nous dirigents sindicals; contínues expulsions de membres díscols, de delegats provinents dels diversos grups revolucionaris encara existents (OEC, PORE, MC...) o dels diferents corrents estalinistes no carrillistes (PTE, ORT, PCE-ml)... La publicació del pamflet de Santiago Carrillo Eurocomunismo y Estado, l'any 1978, pretenia consumar, en el camp de la teoria, el que en la pràctica del moviment obrer aconseguien els seguidors del carrillisme. Si a la fàbrica, l'hotel, la universitat, el barri o l'institut s'estava provant de liquidar la unitat obrera i popular, l'exercici de la democràcia directa i la coordinació de sectors en lluita, ara el PCE (amb una direcció provada en dècades de traïdes) havia d'acabar amb les últimes restes de la història del moviment obrer de l'Estat: la memòria de la Comuna d'Astúries i de les Aliances Obreres dels anys trenta, per exemple. Contribuint a anihilar el contingut revolucionari del leninisme, proclamant el "fracàs" d'Octubre sense explicar el procés d'extermini de l'avantguarda bolxevic i anarquista del disset, ajudaven el capitalisme a desorganitzar la classe obrera, a liquidar la resistència als plans de la reforma. Haver consagrat una constitució amb greus mancances democràtiques que revalidava la monarquia imposada pel general Franco; que no reconeixia el dret dels pobles a l'autodeterminació; que barrava el pas al socialisme (en oficialitzar el capitalisme, tot lligant de peus i mans un hipotètic govern d'esquerres)... encara no era prou per al sistema. Ara, el capitalisme, l'imperialisme, demanava al PCE el "darrer esforç": calia soterrar per sempre les idees marxistes, la possibilitat mateixa de situacions com les de la transició (possibilitat factible mentre subsistís el marxisme, el leninisme). El futur havia de ser burgès. Per això la propaganda feta a Santiago Carrillo per premsa, ràdio i televisió. Atacar Lenin, blasmar contra obres cabdals com el Què fer, L'Estat i la Revolució, La revolució proletària i el renegat Kautsky, L'imperialisme, fase superior del capitalisme, etc., etc., ja no era obra de nazis i falangistes (o dels intellectuals orgànics de la burgesia) com en el passat més recent: ara la feina bruta la feien els membres de la direcció del PCE. L'anticomunisme visceral del IX Congrés del PCE (el de la campanya contra Lenin per l'abril de 1978)) és una d'aquestes darreres batalles de la transició contra tot el que, tant en la pràctica com teòricament, havia aconseguit la classe obrera (vegeu Anti-eurocumunismo de Carlos Llorens Castillo, València, 1981).


Eurocomunismo y Estado consagra la democràcia formal com a el "màxim" possible en el món alhora que ataca rabiosament l'experiència d'Octubre i emmascara l'essència sempre violenta de l'Estat. Com explica A. Van den Eynde en el seu Petit vocabulari polític del marxisme (Edicions de 1984, pàgs. 55-55): "L'estat és una força organitzada dins el país, dins la societat. És un conjunt d'institucions organitzades per les classes privilegiades de cada societat per mantenir estable, en ordre, en pau, la seva dominació de classe. Aquestes institucions són les lleis, els parlaments, els ajuntaments, els exèrcits, les policies, els tribunals, les presons, els ministeris, oficines de tota mena, bancs, també empreses i servicis, amb els respectius locals, fons, mobiliari, jerarques i empleats. Però l'essència d'aquesta estructura, l'essència de l'estat, està en la força que amb el garrot a la mà manté 'en ordre' la societat dividida en classes, esquinçada per l'explotació i l'opressió. L'estat, en essència, és l'organització de la violència de la classe dominant sobre el conjunt social per tenir-lo a ratlla".

És ben "curiosa" la mitificació de l'Estat burgès que fa el PCE (entès com a entitat abstracta protectora de l'interès "general" dels ciutadans), dels pactes que, a "España", serveixen per a assumir alegrament les herències més pesants del franquisme i del capitalisme justament quan la burgesia, tant en el marc de l'Estat com al món sencer, perfecciona els seus instruments de dominació político-militar. Hi ha lleis d'"excepció" arreu per anar finint amb les victòries populars ateses en el món després del maig del 68 (recordeu el triomf del poble de Vietnam sobre l'imperialisme ianqui). Tot l'enrenou de la campanya carrillista contra el leninisme i els principis socialistes d'Octubre anava estretament lligat a atènyer la consolidació del nou règim sorgit de la reforma del franquisme. Els atacs concrets contra les llibertats –les lleis d'excepció– s'ajuntaven estretament als pamflets de Carrillo (i resolucions de congressos del PCE) contra les idees revolucionàries. Cada acte de la campanya antileninista de 1978 s'ha de relacionar amb els esdeveniments del moment quant a la tasca de consolidar el règim nascut a conseqüència dels pactes entre el franquisme i l'oposició. Ho explica perfectament el citat Aníbal Ramos en El proletariado contra la 'Unión Sagrada' (Crítica Comunista, 1980).

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb