Literatura catalana contemporània

Bloc per Mallorca

Turmeda | 21 Novembre, 2008 10:48 | facebook.com

I per part d’EU, després del fiasco de l’Assemblea Federal del passat cap de setmana, encara més lligada està al Bloc per poder sobreviure a les institucions autonòmiques. Perquè si quelcom ha deixat clar el desastre del conclave de Madrid és que la formació està xapada, enmig d’una quasi desaparició a les urnes nacionals, i que res que no sigui seguir insistint amb fórmules com el Bloc li pot donar futur. I no en parlem si IU acabàs trencada oficialment, amb els comunistes del PCE per una banda i la resta per l’altra, que no és una possibilitat remota. (Miquel Payeras)


PSM i EU: l’esquerra del PSOE


Miquel Payeras


Amb el fracàs de la via exclusivament nacionalista, que es demostrà a les passades eleccions generals, el PSM cerca ara una alternativa. Es debaten entre la temptació d’anar sol a les urnes o bé mantenir la coalició amb EU i Els Verds, i per ventura amb ERC, és a dir, el Bloc. Que probablement serà el que decidirà finalment perquè tal com estan les coses no hi ha altre camí possible. Excepte que decidís una mena d’autoimmolació, que no pareix gaire factible. En el congrés del passat cap de setmana s’evidencià que a reserva d’una gran sorpresa el Bloc és l’únic camí de futur. No, emperò, el Bloc com a nou partit.

Quelcom que era impossible fa dos anys, en fa un, ara i en el futur. El fet que es proposàs tal cosa en el congrés anterior cal emmarcar-ho en la lluita interna que aleshores patia el partit. No és creïble que cap dirigent del PSM cregués seriosament que podria néixer una mena de Bloc Nacionalista Gallec a la balear d’una fusió amb EU i Verds. Perquè cada partit és i representa cultures polítiques totalment diferents i estanques. Tanmateix la coalició sí que és un experiment que ha funcionat, malgrat tot.

Tal com reconegué Biel Barceló, el 2007 era o Bloc o PP. I el 2011 tot indica que serà exactament igual. Perquè els resultats electorals mai no es mouen gaire cosa. Ni es mouran. Excepte que passàs algun daltabaix de proporcions bíbliques, d’aquí a dos anys i mig la gent votarà de forma molt semblant de com ho va fer el 2007. Amb un com què important. Que l’espai per als petits partit s’estranyarà encara més. Així que, amb això per una banda i per l’altra amb la confirmació de la inviabilitat dels experiments estrictament nacionalistes en una terra on no hi ha votants per operacions com aquesta, el futur del PSM passa per reeditar el Bloc.

I per part d’EU, després del fiasco de l’Assemblea Federal del passat cap de setmana, encara més lligada està al Bloc per poder sobreviure a les institucions autonòmiques. Perquè si quelcom ha deixat clar el desastre del conclave de Madrid és que la formació està xapada, enmig d’una quasi desaparició a les urnes nacionals, i que res que no sigui seguir insistint amb fórmules com el Bloc li pot donar futur. I no en parlem si IU acabàs trencada oficialment, amb els comunistes del PCE per una banda i la resta per l’altra, que no és una possibilitat remota. Perquè els de Balears serà difícil que acceptin un coordinador general que segueixi l’ortodòxia i estratègia –d’aïllament– comunista.

Per tant, PSM i EU estan condemnats a entendre’s. Si abans ja passava, ara encara molt més. S’ajunten, com se sol dir, la gana amb les ganes de menjar. A pesar de totes les dificultats i problemes, que no són poca cosa, l’esquerra del PSOE que formen tots dos no té més camí que seguir amb el matrimoni. Ni que sigui per interès i sense gaire amor. Fer de la necessitat virtut, es diu a això.

dBalears (19-XI-08)


Tots aquells que ara ploren per la consolidació del bipartidisme PP-PSOE i que no han tengut cap mirament a ajudar a desmembrar el PSM haurien de reflexionar una mica quant al que significa realment la divisió actual del nacionalisme d’esquerra. I la pregunta final que tots aquells que volem la creació d´un bloc d’esquerra nacionalista com cal, el problema que tenim en ment, és que no podem deixar de pensar si el bloc pel qual hem lluitat i lluitam no s’haurà fet fonedís el mateix dia que s’aprovà fer la coalició amb EU. No ho sabem encara. Els propers mesos, el resultat de les autonòmiques del 2007 diran, sense gaire possibilitat d’error, si realment la coalició ha servit per anar bastint el nou instrument polític que la nostra societat necessita per aturar les malifetes d’especuladors i encimentadors. (Miquel López Crespí)


El futur del PSM (un article de novembre de 2006)



El IV Congrés del PSM (Inca, 1978) va elegir una direcció formada per Eberhard Grosske, Miquel López Crespí, Sebastià Serra, Joan Perelló, Jaume Obrador, Margalida Bujosa, Joan Mesquida, Jaume Montcades, Rafel Oliver, J. A. Adrover i Francesc Mengod. En la fotografia podem veure el moment de la votació.

La recent escissió del PSM, la creada per les agrupacions que han format Entesa per Mallorca, el grup nacionalista que va celebrar el congrés fundacional el passat mes d’octubre, m’ha fet reflexionar en relació a la creació del famós bloc propugnat per Gabriel Barceló i Eberhard Grosske.

Molts partidaris de la creació d´una nova força política d’esquerra, i record ara mateix els escrits que en aquest sentit hem publicat Miquel Àngel Maria Ballester i qui signa aquest article, hem parlat sovint de l’experiència del Bloc Nacionalista Gallec. En el fons, la teoria que hi ha darrere la proposta de dissolució de tots els partits actuals que diuen estar a l’esquerra del PSOE seria la d’anar cap a un tipus d'organització que, una vegada superats els vicis del passat, pogués representar una vertadera esperança per a la renovació de la vida política illenca.

Es tracta de no oblidar, per a no repetir els mateixos errors, la traumàtica experiència de la derrota del Pacte de Progrés, la fi del cicle de la transició, la necessitat d’enviar a casa seva tots aquells polítics fracassats que de l’any 1999 al 2003 no saberen o no volgueren fer un autèntic Pla d’Ordenació Territorial que servís per a preservar la nostra terra de les urpades d’especuladors i depredadors de recursos i territori.

La reflexió de la qual parlàvem una mica més amunt ve donada en relació a l’escissió del PSM i a la recent formació d’Entesa per Mallorca. Si la idea era agrupar totes les sensibilitats nacionalistes d’esquerra... per quins motius l'experiència, en lloc d´unir ha dividit? Una altra reflexió fa referència a la sospita, cada vegada més fonamentada, que ens fa pensar si l’autèntic “bloc nacionalista gallec a la mallorquina” no seria el PSM d’abans de l’escissió. Tot fa pensar que en el PSM del passat, com hem pogut comprovar després de la dura realitat de la divisió del partit, hi convivien els corrents més diverses del pensament, diguem-ne, més o menys mallorquinista i demòcrata: des de sectors purament regionalistes molt propers a UM fins a republicans independentistes que ben bé podien estar dins ERC. Crec que era una experiència única i molts amics, companys i companyes que sempre hem donat suport al nacionalisme progressista de les Illes ens anam reafermant en l’opinió que aquell PSM era un autèntic i vertader bloc nacionalista.

El bloc d’esquerra nacionalista que volen començar a bastir Grosske i Barceló... no serà el mateix que ara s’ha desfet i fet malbé? L´hipotètic bloc nacionalista a la mallorquina aprovat en el darrer congrés del PSM... no serà, en el fons, una provatura de reencarnar el que precisament va desaparèixer el dia que s’aprovà l’actual coalició electoral?

Si reflexionam una mica entendrem com, malgrat un cert aspecte unitari, malgrat la manca de dissidències públiques en els anys de màxim protagonisme del PSM, el cert era que l’organització que dirigia Mateu Morro arreplegava en el seu interior les més diverses sensibilitats polítiques. Des de gent que podia pactar amb UM fins a militants que s’haurien tallat el braç abans de donar una mà als seguidors de Gabriel Cañellas o Jaume Matas. Tan sols d’aquesta manera es poden explicar aquelles majories, segant l’herba davall els peus del PP i del PSOE i aconseguint resultats espectaculars a pobles com Santa Maria del Camí, Campanet, Santa Eugènia, Vilafranca o, en el seu moment, Manacor.

Si ho pensam amb deteniment, era aquesta organització contradictòria, el PSM, i sobretot, una intel·ligent direcció política que evitava enfrontaments i divisions, el que convertí l’organització de Sebastià Serra i Mateu Morro en la segona força municipalista de Mallorca amb tendència, en uns moments, a superar, com es demostrava palmàriament, el PSOE i el PP en molts d’indrets. Tots aquells que ara ploren per la consolidació del bipartidisme PP-PSOE i que no han tengut cap mirament a ajudar a desmembrar el PSM haurien de reflexionar una mica quant al que significa realment la divisió actual del nacionalisme d’esquerra. I la pregunta final que tots aquells que volem la creació d´un bloc d’esquerra nacionalista com cal, el problema que tenim en ment, és que no podem deixar de pensar si el bloc pel qual hem lluitat i lluitam no s’haurà fet fonedís el mateix dia que s’aprovà fer la coalició amb EU. No ho sabem encara. Els propers mesos, el resultat de les autonòmiques del 2007 diran, sense gaire possibilitat d’error, si realment la coalició ha servit per anar bastint el nou instrument polític que la nostra societat necessita per aturar les malifetes d’especuladors i encimentadors.

Miquel López Crespí


Sovint la feinada de mantenir una bossa de vots a l'esquerra del PSOE no serveix per a bastir cap projecte alternatiu a la socialdemocràcia espanyola, ja que, pel que s'ha vist i comprovat, el ciutadà vota directament el producte autèntic, és a dir el PSOE, i no una imitació descafeïnada. La quasi desaparició institucional d'Izquierda Unida ho ha demostrat a la perfecció. (Miquel López Crespí)


Carta oberta a Miquel A. Maria (un article de febrer de 2005)



Miquel Àngel Maria.

Vagi per endavant que sent una profunda estimació pel meu amic Miquel A. Maria Ballester, i que aquestes reflexions, produïdes pel seu article "Llums i ombres a l'esquerra", només haurien de servir per a avançar conjuntament en la recerca de solucions. Amb Miquel A. Maria hi ha moltes més coses que ens uneixen que no que ens separen. I ell ho sap ben bé. Sé qué té una profunda convicció en la necessitat de renovació de l'esquerra oficial i que és un home molt allunyat d'una visió burocràtica i substituista de la política. Aclarit això, cal dir que l'article citat m'ha sorprès una mica. Em fa l'efecte que Miquel A. Maria encara no ha valorat amb prou frialdad i distanciament el significat de la desfeta progressista del 2003. Sembla que, per a tornar a l'usdefruit del poder polític, a la gestió del sistema, bastàs amb consolidar una aliança electoral tipus "Progressistes", condicionada a la independència de les forces signants del possible acord. Unes forces que, per a participar en l'aliança, no haurien d'estar tutelades per poders aliens a les Illes.

En principi, la proposta pot semblar tècnicament correcta. Fórem molts els que, per aconseguir que Aznar marxàs de la Moncloa, donàrem un suport a la coalició "Progressistes", malgrat el provat burocratisme i esperit contrari al nacionalisme d'esquerres d'alguns dels seus components. Tanmateix l'experiment va fracassar perquè la gent s'estimà més votar directament al PSOE i prescindir d'intermediaris. És una lliçó a tenir en compte per al proper futur. Sovint la feinada de mantenir una bossa de vots a l'esquerra del PSOE no serveix per a bastir cap projecte alternatiu a la socialdemocràcia espanyola, ja que, pel que s'ha vist i comprovat, el ciutadà vota directament el producte autèntic, és a dir el PSOE, i no una imitació descafeïnada. La quasi desaparició institucional d'Izquierda Unida ho ha demostrat a la perfecció.

He de dir a l'amic Miquel A. Maria que no crec que la salvació del nacionalisme d'esquerres o d'una possible esquerra alternativa tengui res a veure amb la repetició d'experiments cremats i fracassats. La davallada electoral del PSM (perdé el 22% del seu electorat), la conversió d'Esquerra Unida en un grupuscle quasi marginal proper a l'extraparlamentarisme, situen els partits "petits" en una conjuntura decisiva.

Ha estat precisament el grau de desmobilització creada pels partits de l'esquerra oficial (especialment pel PSOE i el PCE) al llarg d'aquest darrer quart de segle de consolidació del règim el que, finalment, ha segat l'herba sota els peus de certes organitzacions. El PSOE que, juntament amb el PP, són les columnes fonamentals d'aquest règim, no resta sotmès a aquesta mena de crisi. Qui ha hagut de fer la feina bruta per a demonitzar les idees de República, autodeterminació, socialisme i unitat sindical, han estat precisament els hereus de Carrillo. Ho he escrit en alguna ocasió. Feta la seva feina, ara ja no són necessaris al sistema a no ser com a reserva estratègica per al PSOE del vot d'una part de l'esquerra.

Si el nacionalisme d'esquerres basa l'estratègia de la seva supervivència en aliances electoralistes, per la cúpula, només per a salvar un parell de cadiretes per a les burocràcies dirigents, anam molt malament i l'agonia serà lenta i penosa. Potser és el moment adient per, en un acte de valentia, provar de recuperar la confiança en un electorat que desconfia profundament dels professionals de la política. Vint-i-cinc anys de magarrufes es paguen. Els quatre anys de gestió de l'autonomia tampoc no han servit per a consolidar la societat civil de les Illes. Ans al contrari, el trist espectacle de bregues i dissensions internes, la supeditació de les forces dites progressistes al dictat de la dreta representada per UM, ajudà a obrir encara molt més els ulls de l'electorat que donava suport a l'esquerra oficial.

És qüestió de reflexioanar a fons ara que encara hi som a temps i, entre tots, mirar de trobar fórmules noves, engrescadores, de participació que serveixin de veritat per a recuperar l'esperança del nostre electorat.

Xosé Manuel Beiras, en un dinar al qual també hi va assistir Miquel A. Maria, ens explicà la superació de la crisis per part dels grups que formen el Bloc Nacionalista Gallec. En un determinat moment es va haver de fer una assemblea on les direccions fracassades de tots els partits que posteriorment formarien el Bloc presentaren la dimissió. Es va crear una força nova, el Bloc, que, després d'aquesta catarsi, recuperà lentament la confiança del poble. Aquesta organització de nou encuny arribà a constituir-se com a segona força política de Galicia.

O inventam fórmules noves per a la reorganització de l'esquerra alternativa o, si repetim clixés caducats, estaríem condemnats a lenta, però inexorable, desaparició de l'escena política.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (25-II-05)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb