Literatura catalana contemporània

L'oposició antifranquista i els comunistes mallorquins antiestalinistes (IV)

Turmeda | 28 Setembre, 2009 09:46 | facebook.com

"A Manacor, amb els treballadors de la fusta, enllestien les primeres reivindicacions d'ençà la guerra civil na Maria Durán i en Martí Perelló. En Mateu Morro, els germans Ramis (Mateu, Rafel, Guillem...) na Josefa Núñez, en Sebastià Ordines, na Rosa Vich Vich a Santa Maria, i en Biel Matamales a Petra, ajudaven a reforçar les Plataformes de cada sector on participaven. A comerç hi havia en Francesc Delgado, com a màxim responsable. Altres cèl.lules s'anaren creant a Montuïri, Sant Joan, Inca, Lloseta, Ciutadella, Maó, Ferreries. El creixement a pobles era molt fort". (Miquel López Crespí)



Grup de militants de l'OEC al final de la campanya electoral del Front de Treballadors de les Illes (OEC). Mateu Morro és el primer de la dreta (dret). Antoni Mir, el primer per l'esquerra i Miquel López Crespí el segon per la dreta, ajupit. Era el mes de maig de 1977.

Militaven en l'OEC, en el front de barris, impulsant les Plataformes Anticapitalistes dels ravals i ajudant a crear les primeres associacions de veïns, en Jaume Obrador, na Maria Sastre, na Francesca Velasco, na Maribel Picó, en Paco Mengod, en Gaspar Jaume, na Maria Vilches (aquests dos darrers, membres en l'actualitat del combatiu grup de música popular Al-Mayurqa). Tant n'Obrador com en Paco, envoltats per desenes de militants de l'OEC, impulsaren les lluites més actives per les reivindicacions populars a Son Cladera, Son Rapinya, la Soledat, Son Serra-la Vileta, etc. N'Aina Gomila i n'Antònia Pons, a S'Arenal i Can Pastilla, muntaven les Comissions Anticapitalistes, amb obrers del ram d'hostaleria, reforçant i encapçalant lluites com les dels hotels Panamá, Gran Fiesta, Bahía de Palma, Luna Park, Saratoga i molts d'altres. En Guillem Coll, de Lloseta (un dirigent actual de CC.OO) i en Joan Albert Coll (un company menorquí), juntament amb J. Corral i altres camarades de l'organització (alguns provinents de les JOC), organitzaven els treballadors de la sabata. En Jaume Bueno, excel.lent organitzador obrer (avui esdevingut advocat de CC.OO.) ajudava qualsevol front de lluita contra el govern i la patronal. A Manacor, amb els treballadors de la fusta, enllestien les primeres reivindicacions d'ençà la guerra civil na Maria Durán i en Martí Perelló. En Mateu Morro, els germans Ramis (Mateu, Rafel, Guillem...) na Josefa Núñez, en Sebastià Ordines, na Rosa Vich Vich a Santa Maria, i en Biel Matamales a Petra, ajudaven a reforçar les Plataformes de cada sector on participaven. A comerç hi havia en Francesc Delgado, com a màxim responsable. Altres cèl.lules s'anaren creant a Montuïri, Sant Joan, Inca, Lloseta, Ciutadella, Maó, Ferreries. El creixement a pobles era molt fort. En Gori Negre, un santamarier de rel, feia les primeres passes cap la futura creació de la Unió de Pagesos. En Pere Tries, l'actual batle nacionalista d'Esporles, no descansava. A Magisteri, n'Antoni Mir -l'actual president de l'OCB-, juntament amb Salvador Rigo, M. López Crespí, Magda Solano, Margarida Seguí, Àngels Roig i un llarg etcètera, convertien la "fàbrica de mestres" en un dels centres d'ensenyament més combatius d'aquell temps. Dora Muñoz era una eficient responsable del sector de mestres.

Alguns noms en el record

Salvador Rigo no aturava dibuixant cartells reivindicatius. Armat amb retoladors i pinzells, carregat de pots de pintura, imitava les creacions de la propaganda bolxevic. Els seus murals en paper d'embalatge eren un crit contra el sistema capitalista i contra un ensenyament avorrit, buit de continguts, fals, inútil, contraproducent per al nostre recobrament com a poble. En Tomeu Barceló, en Joan Vich i na Catina Vich (de les Joventuts d'Esquerra Comunista) eren els primers en qualsevol moguda antiburgesa i de defensa dels drets dels joves i dels estudiants. Record munió de joves combatius com Pedro López o el mateix Rafel Ramis. En Joan Ensenyat i el mateix Mateu Morro, treballaven per Filosofia i Lletres. A Sanitat, na Margarida Chicano Sansó era la responsable de portar endavant les reivindicacions del sector. Na Margarida Chicano també s'encarregava -entre d'altres activitats igualment perilloses- de portar-nos sovint les publicacions i materials que el partit editava a Barcelona. En Josep Capó, ànima de les Joventuts Obreres Catòliques de Menorca era el responsable polític. Menorca era una de les zones amb més militància d'OEC per allò que alguns dels nostres dirigents provenien de l'illa germana. Quin revolucionari més combatiu, el menorquí Llorenç Febrer, amb el qual, i juntament amb altres companys menorquins, anàrem com a delegats al segon congrés de l'OEC que se celebrà al País Basc. Els menorquins vinguts actuaren d'una manera decisiva en la consolidació de l'organització. Record també na Catalina Mir feinejant amb els joves. L'antic missioner al Perú Mateu Ramis i el seu germà Guillem, dels quals ja hem parlat en les línies de més amunt. En Guillem Ramis després esdevindria regidor de Santa Maria i responsable del MCI. Es pot dir que tota la família Ramis col.laborà activament amb el partit. Entre els peninsulars que s'hi afegiren, dirigint diverses activitats militants en el front obrer, destacaria n'Antonio Muñoz i en Domingo Morales, ambdós sempre -encara, tants d'anys després- en primera línia davant la manifestació reivindicativa, o al capdavant dels piquets informatius en qualsevol vaga o "moguda sindical". Josefina Valentí, la futura dirigent del partit trotsquista -el PORE-, també era militant de l'OEC. A poc a poc, a mesura que la lluita antifeixista s'enfortia, se'ns afegiren grups i persones provinents d'altres partits: en Salvador Arias, amb alguns estudiants procedents de les Joventuts Comunistes; en Mateu Ensenyat, amb companys de Bandera Roja que no volgueren entrar al PCE quan una part d'aquest grup -Paco Obrador, Celestí Alomar, Antoni Tarabini- fou captada pel carrillisme. Un home molt actiu al costat de Jaume Obrador i Paco Mengod era en Carlos Maldonado, revolucionari -com alguns dels companys que he anomenat- que no s'ha penedit mai d'aquells anys de lluita anticapitalista.

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000). Pàgs. 118-120.

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb