Literatura catalana contemporània

Els poetes de les Illes i les traduccions - Díaz de Castro i la col·lecció "Poesia de Paper"

Turmeda | 02 Abril, 2010 10:45 | facebook.com

La tèrbola època que començava una vegada ensorrades les esperances de canvi republicà i socialista hi és descrita aquí amb un vers contundent: "Fou com si els mots caiguessin dins d'un pou". Era la sensació que teníem els antics lluitadors per la llibertat en topar-nos amb la tropa de nouvenguts que només anaven a situar-se a les llistes electorals. Eren anys de reunions, congressos, declaracions dels polítics del nou règim sorgit de la reforma blasmant contra els drets dels pobles a l'autodeterminació, contra les idees socialistes i republicanes d'un sector del poble, de rialles contra tots aquells i aquelles que s'entestaven a continuar la lluita contra el sistema des de grups i organitzacions ara demonitzats i llançats a les tenebres exteriors. Exteriors al protagonisme mediàtic i la nòmina institucional, evidentment. "Desgavell de disfresses germinant arreu", diu el poema de forma sintètica, resumint. (Miquel López Crespí)


Díaz de Castro i la col·lecció "Poesia de Paper"



Díaz de Castro

A començaments de 1996, ara ja farà prop de deu anys, el professor, amic i excel·lent poeta Francisco J. Díaz de Castro em demanava un poemari per a publicar a la col·lecció "Poesia de Paper". La col·lecció, dirigida pel mateix Francisco J. Díaz de Castro, Perfecto Cuadrado i Albert Ribes, era editada per la Universitat de les Illes Balears (UIB) amb el suport de "Sa Nostra". De seguida que l'amic Díaz de Castro em demanà l'original vaig pensar que l'any començava bé i que les coses dins el camp literari, com per exemple donar a conèixer una nova obra, aconseguir que els diaris es fessin ressò de la feina d'un escriptor mallorquí, es podrien anar normalitzant. L'any va començar bé, efectivament, però, com de costum en el cas de la pretesa normalització cultural i informativa, em vaig errar. Vaig pecar d'optimista. El control de suplements i revistes de cultura és més ferest que mai. Segurament molt més fort ara mateix que l'any 1996. Vist en perspectiva històrica, m'adon que en aquella època encara existien algunes petitíssimes escletxes no controlades on, de tant en tant, un periodista despistat podia informar de les activitats culturals dels autors i artistes no endollats. Avui dia és molt més complicat trobar aquestes petites escletxes de llibertat. Fins i tot el més petit racó de les pàgines de cultura està controlat i no hi ha gaire possibilitats que un redactor, pel seu compte, informi de l'obra d'un autor que segui a la llista negra del seu cap de redacció o director del diari.

Però tornem a la petita història del llibre que em demanà Díaz de Castro l'any 1996.


Feia temps que tenia un original molt estimat que romania a les meves carpetes. Un poemari d'aquells que, per les estranyes circumstàncies que a vegades envolten del fet literari i malgrat haver guanyat un dels premis més importants de poesia dels Països Catalans, concretament el Premi de Poesia de les Festes Nacionals de Cultura Pompeu Fabra lliurat a la Ciutat de Perpinyà l'any 1988, no havia pogut sortir editat. Parl de L'obscura ànsia del cor, una obra que, vuit anys després d'haver guanyat aquell premi de poesia a Perpinyà, romania inèdita als meus calaixos i no albirava com ni quan podria veure a la llum.

El poemari L'obscura ànsia del cor que ara, amb el títol ben encertat de Densa marea de tristeza, acaba de publicar traduït l'editorial La Lucerna té un significat ben especial per a qui signa aquestes retxes. Tenc molts poemaris escrits a finals de la transició, quan ja, arreu, es congriava la frustració nacional i social que anaren creant els pactes entre el franquisme reciclat i la prestesa oposició, els rabiosos aspirants a sous i poltrones, molts dels quals s'han enriquit venent fum en aquest darrer quart de segle de lleial servei al règim.

Aquella època de disfresses, aquell reialme dominat per un exèrcit de cínics i menfotistes, tots els que havien fet i fan malbé la memòria històrica del nostre poble, els quaranta anys de lluita per la llibertat i la dignitat, és descrita en els primers versos del primer poema del llibre, "Blancor fervent" el poeta escriu: "Fou com si els mots caiguessin dins un pou./ S'hauria dit que el món era buit, / poblat únicament d'aquella blancor fervent. / Amb les paraules desfermades, còpia d'alguna cosa / reflectint predisposicions bàsiques, / hi veia clarament, dintre meu, / la coneguda cadència rítmica del discurs, / desgavell de disfresses germinant pertot arreu. / Bella i violenta irracionalitat / descrita amb les metàfores més cruels."

La tèrbola època que començava una vegada ensorrades les esperances de canvi republicà i socialista hi és descrita aquí amb un vers contundent: "Fou com si els mots caiguessin dins d'un pou". Era la sensació que teníem els antics lluitadors per la llibertat en topar-nos amb la tropa de nouvenguts que només anaven a situar-se a les llistes electorals. Eren anys de reunions, congressos, declaracions dels polítics del nou règim sorgint de la reforma blasmant contra els drets dels pobles a l'autodeterminació, contra les idees socialistes i republicanes d'un sector del poble, de rialles contra tots aquells i aquelles que s'entestaven a continuar la lluita contra el sistema des de grups i organitzacions ara demonitzats i llançats a les tenebres exteriors. Exteriors al protagonisme mediàtic i la nòmina institucional, evidentment. "Desgavell de disfresses germinant arreu", diu el poema de forma sintètica, resumint.

En el poema que segueix a "Blancor fervent", el que porta per títol "La vida en la memòria", al final de poema, l'autor defineix les estranyes sensacions que el dominaven en copsar tota l'amplària de la derrota: "...talment un objecte que et colpís l'ull, / les relacions amb les coses apareixien canviades, / implacables, / amb un menyspreu / tan definitiu com un xiscle, / un llamp, / comprimint la vida en la memòria.".

El final de la transició, de la restauració monàrquica o la fi dels amors nascuts a la calor dels vint anys o tot plegat segurament: "...talment un objecte que et colpís l´ull...".

Malgrat que no he deixat mai de donar un suport actiu a tota mena de lluites per les causes justes i solidàries de la nostra terra sí que, en un determinat moment, després d'haver militat des de mitjans del seixanta en les fileres de determinats grups antifeixistes i haver deixat arraconades les meves activitats literàries, vaig decidir tornar a escriure novel·la, poesia i teatre, tasques una mica oblidades per allò de les obligacions del militant d'esquerra. L'obscura ànsia del cor, aquesta Densa marea de tristeza que han volgut traduir José Luis Reina i Pere Gomila, es congria en aquesta època de finals del setanta i començaments del vuitanta. Primer havia embastat dos poemaris que estim amb prou força. Em referesc a Foc i fum, que guanyà el Premi de Poesia "Marià Manent 1983" i que edità l'organitzador del premi, l'estimat i enyorat Valerià Pujol a Oikos Tau el 1983. I a Cercle clos, que ha romàs dins les carpetes sense ser conegut pel públic des de finals dels setanta fins a l'any 2001, prop de vint-i-un anys de clandestinitat!

El 2001, aquest poemari guanyà el Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó. Cercle clos va ser editat per l'Institut Menorquí d'Estudis dins la prestigiosa col·lecció de poesia Xibau. La majoria de composicions poètiques del poemari L'obscura ànsia de cor és immediatament posterior a Foc i fum i Cercle clos.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Comentaris

poesia

pau esteve | 02/04/2010, 11:38

m agradaria força llegir els teus poemes i teatre
potser es pogues fer un montatge des d horabaixa o de pau esteve parlem ne on puc trobar llibreries que tinguin
alguna cosa teva pau esteve agrait

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb