Literatura catalana contemporània

Climent Picornell - Un mallorquí heterodox: Joan Picornell

Turmeda | 10 Desembre, 2010 18:32 | facebook.com

Climent Picornell: “Miquel López Crespí, als seus llibres La conspiració (2007) i París 1793 (2008), agafa elements de la vida de Joan Picornell per fer una biografia novel·lada d'aquest personatge que, com molts d'altres, romp el patró únic del mallorquí pagès de les rondalles, habitant etern de l'illa de la calma”.


Un mallorquí heterodox: Joan Picornell


Per Climent Picornell | 02/10/2010 |


La visió del president Hugo Chávez, repetida aquests dies passats amb motiu de les eleccions a Veneçuela, amb aquella camisa amb els colors de la república, m'ha fet pensar repetides vegades amb Joan Picornell i Gomila, un mallorquí a qui ja vaig fer entrar en la meva galeria de mallorquins heterodoxos fa temps. Heterodox vol dir, en aquest cas, allunyat del prototipus imposat del mallorquí calmat i panxacontent. Picornell fou un del principals col·laboradors del primer episodi emancipador i anticolonialista de Veneçuela a finals del segle XVIII. Una vida digna de fer-ne un film. En les seves biografies s'hi destaca, com a fet principal que l'ha fet passar a la història, que fou el primer traductor del francès -ara ja no sembla tan clar- de La Declaració dels drets de l'home i del ciutadà, provinent de la Revolució Francesa; gràcies a la seva edició i traducció, s'aspergí per primer pic pel nou continent com una arma de rebel·lió a Sud-àmerica.

Fou el gran geògraf català Pau Vila, durant molts anys exiliat a Caracas, qui em demanà: "Vostè és parent de Joan Picornell?" Jo, en aquell moment, no en sabia gaire coses, però a poc a poc vaig anar llegint sobre ell, darrerament un article sobre les traduccions revolucionàries a l'Amèrica llatina, que els comentaré. No era, però, la primera revolta o conspiració en què ell prenia part. Joan Baptista M. Picornell i Gomila va néixer a Palma l'any 1759 i va morir a Cuba, on hi feia de metge, el 1825. No és segur si estudià a la Univesitat Lul·liana. De ben jove, se'n va a Salamanca i a Madrid, on es casa i té un fill. En la seva primera etapa, Picornell serà un actiu mestre reformista, un pedagog inquiet, que proposarà experiències educatives per millorar la societat espanyola. El fet és, però, que la seva vida el durà a convertir-se en un líder revolucionari de la conspiració més important de finals del segle XVIII a Espanya, la Conspiración de San Blas, de 1795, amb tot el que això suposava en un país atemorit pels seus veïns, els revolucionaris francesos.

La seva gran cabòria era la pedagogia. Publica diverses obres. El 1786 un Discurso teórico-práctico sobre la educación de la infancia dirigido a los padres de familia, amb influències de Pestalozzi; i, ja membre de la Societat Econòmica, presentà el 1789 al comte de Floridablanca un Plan de educación de la infancia ("l'educació és una senyora afable i persuasiva, enemiga de la violència i de la força, que entén el que és conduir-se pel camí de la persuasió"), en què defensava un ensenyament unificat per a tot el país i recollia propostes de Rousseau i Montesquieu, amb un cert baf jansenista. No se li féu el cas que ell esperava, i sembla que de la frustració que seguí Picornell va derivar cap a la francmaçoneria. De 1790 a 1795, estudia francès i anglès, fa pràctiques de física, química i medicina, i entra en la maçoneria més popular, enfront de la més aristocràtica. I d'aquí a organitzar una revolta. Un petit grup de conspiradors que comptaren, però, amb doblers de persones rellevants que mai pogueren ser identificades (els maçons més cortesans?), dissenyaren el que es coneix com la Conspiración de San Blas.

El programa revolucionari tenia unes "Instrucciones" i un "Manifesto" que denunciava les misèries i les calamitats que afligien la nació per culpa del mal Govern. D'allà n'havia de sortir, segons sembla, en un pla A, una monarquia constitucional; i, en un pla B, una república semblant a la francesa, amb la divisa: "Llibertat, igualtat i abundor". Una Junta Suprema, amb una Guàrdia Nacional constituïda per ciutadans armats, garantiria la Revolució. Un cop denunciats, foren detinguts el 3 de febrer de 1795. Els integrants del que s'ha anomenat "Complot Picornell" foren condemnats a morir penjats a la forca; de forma inusual -pareix que per pressions de França-, la pena fou commutada per la cadena perpètua en presons americanes.

Un pic a la presó al port de La Guaira (Veneçuela), el 1797 Picornell aconsegueix fugir amb l'ajuda dels caps d'un dels naixents moviments emancipadors, la "conspiración de Gual y España", per Manuel Gual i José María España, el primer un militar retirat i, el segon, tinent de Justícia.

El seu projecte revolucionari implicava l'emancipació de Veneçuela de la metròpoli espanyola en un futur democràtic, igualitarista i republicà. S'ha d'emmarcar com a continuïtat de la independència dels Estats Units (1776) i la Revolució Francesa (1789); la conspiració de Gual i España fracassarà, però Veneçuela acabarà sent independent. Joan Picornell en fou un dels principals col·laboradors; fora de la presó, va a Curaçao i a Guadalupe, on edita, en un opuscle, una cançó revolucionària que es farà famosa i més de 2.000 fulletons amb la seva traducció dels Drets de l'home i del ciutadà, amb els següents afegitons: "Derechos del hombre y del ciudadano con varias máximas republicanas y un discurso preliminar a los americanos". Descobert el moviment, les autoritats espanyoles actuen amb duresa: España fou executat el 1799 i Gual, el 1800. La repercussió d'aquesta conspiració i els textos i manifestos que es varen difondre són d'una importància cabdal per al moviment alliberador de l'Amèrica llatina.

I, sens dubte, el principal document fou el traduït i arranjat per Picornell, hereu de Montesquieu i de Voltaire. En línea amb el Bill of Rigths i la Declaració d'Independència americana, és la culminació d'altres obres anticolonialistes (com la Carta a los españoles americanos, de Vizcardo y Guzmán).

Ara es maneja la hipòtesi d'altres possibles traductors, o d'una traducció conjunta. En tot cas, Picornell hi és referit com l'autor principal, se sap per la confessió de José María España davant el tribunal que el jutjava. Segons C. F. López: "Picornell no deixa dins la traducció cap traça de la seva paternitat, però deixa a Amèrica una herència incalculable". Picornell era ben conscient que quan traduí i edità Drets de l'home i del ciutadà estava fabricant una arma de guerra que acabaria amb l'alliberament, culminat per Simón Bolívar. Una anàlisi fina de la traducció de Picornell feta per Guerin i Iriarte hi observa un vocabulari picornellià, que convida a l'acció, i també algunes omissions necessàries: on hi deia "Le peuple français...", ho adapta a Veneçuela: "No habrá más esclavos en Venezuela que los que quieran serlo". Han de participar en la revolució els blancs, els indis, els mestissos i els negres. D'aquí provenen els colors de la bandera de Veneçuela que el president Chávez no s'ha llevat de damunt durant les eleccions de la setmana passada.

No acabà aquí la vida atzarosa de Joan Picornell. Va i ve d'Amèrica; és a França on es gradua en medicina; torna a Veneçuela, on col·labora amb una altra insurrecció el 1811; s'exilia a Nova York, on hi fa de metge; és perdonat pel rei d'Espanya i mor a San Fernando de Nuevitas, a Cuba, l'any 1925. Miquel López Crespí, als seus llibres La conspiració (2007) i París 1793 (2008), agafa elements de la vida de Joan Picornell per fer una biografia novel·lada d'aquest personatge que, com molts d'altres, romp el patró únic del mallorquí pagès de les rondalles, habitant etern de l'illa de la calma.

Diari de Balears (dBalears)


El fil conductor que porta de les revoltes cristianes de l’edat mitjana fins al Manifest dels Iguals i d’aquest al Manifest Comunista de 1848 és prou evident. Els homes i dones que en la novel·la París 1793 lluiten, al costat dels membres dels diversos clubs jacobins, per la fi dels privilegis feudals, els seguidors de Marat i Robespierre, són els que condicionaran les idees i pràctiques posteriors de tot el que s’ha vengut a anomenar el “socialisme utòpic”, és a dir, els escrits i accions de Saint-Simon, Charles Fourier, Victor Considérant, Constantin Pecquer, Becker, Büchner, Weitling. (Miquel López Crespí)


Els origens del socialisme i la novel·la històrica: París 1793 (El Tall Editorial)



En un altre article, parlant sobre la novel·la París 1793 que acaba de publicar el Tall Editorial, ens endinssàvem en el món que, a finals del segle XVIII i començament del XIX, conformà la vida dels il·lustrats catalans i espanyols, els protagonistes de l’obra que comentam. En el fons, reconstruint el clima intel·lectual que encercla el Miquel Sureda i Montaner de París 1793, viatjant literàriament per les ciutats –París, Perpinyà, Maracaibo, Barcelona, Madrid... – que foren testimoni de les ànsies igualitàries i revolucionàries dels nostres protagonistes, l’autor també viatja per l’univers de les idees que el condicionaren –i condicionen encara!-- en la seva adolescència i joventut. Com a militants antifeixistes del temps de la dictadura... no hem begut de les mateixes fonts que alimentaren Miquel Sureda de Montaner i els seus companys de conspiració antiborbònica a finals del segle XVIII? El socialisme que sempre hem defensat i defensam... no té els seus fonaments en les propostes igualitàries de Babeuf? I Babeuf, el precursor del socialisme, no era fill de la Utopia de Tomàs Moro, de la Icària de Cabet? La nostra confiança en la possibilitat d’un home i una dona nous, alliberats de la putrefacció capitalista, no procedeix d’aquell Rousseau blasmat pels nazifeixisme, per Hitler, Mussolini, Franco i José Antonio? Tanmateix, si investigam en les arrels més profundes de la nostra formació, quan anàvem a comprar a les llibreries de vell de Palma amb l’oncle José, que havia fet la guerra al costat dels republicans, veurem com és molt important en aquest aprenentatge la lectura de determinats llibres. Record que remenant per aquells polsosos prestatges trobàrem velles traduccions llatinoamericanes de Le Contrat social de Rousseau i Les Chaines de l’esclavatge de Marat. Ambdues obres, pel que hem llegit posteriorment, bàsiques en la formació de Babeuf els igualitaris francesos, igualment importants en la vida dels conspiradors catalans i espanyols de la novel·la París 1793.



Robespierre

L’escala, el fil conductor que porta de les revoltes cristianes de l’edat mitjana fins al Manifest dels Iguals i d’aquest al Manifest Comunista de 1848 és prou evident. Els homes i dones que en la novel·la París 1793 lluiten, al costat dels membres dels diversos clubs jacobins, per la fi dels privilegis feudals, els seguidors de Marat i Robespierre, són els que condicionaran les idees i pràctiques posteriors de tot el que s’ha vengut a anomenar el “socialisme utòpic”, és a dir, els escrits i accions de Saint-Simon, Charles Fourier, Victor Considérant, Constantin Pecquer, Becker, Büchner, Weitling. I encara Robert Owen, Étienne Cabet i Proudhon. Convé tenir-ho present per a entendre com i quan començaren a ser engendrades les idees de canvi revolucionari que seran, vestides amb un ropatge o un altre, amb uns continguts una vegada més marxistes i altres més llibertari, els estendards de les classes oprimides durant prop de dos-cents anys d’història mundial.

Després ja som a Marx i Engels, a la Comuna de 1871, a la revolució soviètica de 1917, a Rosa Luxemburg, Lenin i Trotski. Estam a un pas de Durruti i Andreu Nin, del POUM i la CNT, en plena revolució social de juliol de 1936 a l’Estat espanyol. L’autor és fill d´un combatent republicà d’aquella època, d’un home que ha vist i ha participat en les col·lectivitzacions agràries i industrials del País València abans de la repressió estalinista de maig del 37 i feixista a partir d’abril del 39. Un home, com tota la generació de socialistes, anarquistes i poumistes dels anys trenta, que fa seves bona part de les idees que defensava Babeuf en el Manifest dels Iguals. I, tres dècades després, a mitjans dels anys seixanta, ja som en plena batalla clandestina contra la dictadura feixista, hereus igualment, com el pare, com els oncles, com els revolucionaris dels anys trenta, de moltes de les doctrines igualitàries sorgides a l’època descrita a París 1793. Vet aquí com, el món dels il·lustrats catalans i espanyols de finals del segle XVIII, la seva pràctica antiborbònica, la seva lluita per la igualtat, pel repartiment de la riquesa produïda per la societat, és ben semblant a la que realitzaren els nostres pares en temps de la guerra civil i a les propostes anticapitalistes que el millor de la nostra generació defensà en els anys seixanta i setanta del segle passat.

En el fons, el món de la Il·lustració, moltes de les idees de Rousseau, Diderot, D’Alembert, Voltaire, Mably, Morelly, per dir solament uns noms, és el món que fonamentà les idees d’igualtat i justícia social que sempre ens han alimentat. Moltes de les concepcions socialistes i llibertàries que hem servat fins al present... no són les mateixes que impregnen la vida dels protagonistes de París 1793, com acabam de dir? Els descobriments culturals, les investigacions intel·lectuals provinents dels primers socialistes utòpics, dels defensors roussonians de la bondat innata de l'home i de la necessària repartició de les riqueses entre els més desvalguts, les formulacions teòriques del “comunisme” que podem trobar en Mably, Morelly, Babeuf... no són els nostres mateixos descobriments? Llegir Tomàs Moro i Tommasso Campanella, no ens obria els ulls quant als primers teòrics d’un possible món nou?

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb